COMPRAR UN MELÓ!

¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló?

Ara vostès diran: «Vaia una gran cosa! s’agafen deu o dotze quartos i se’n pren un!».

Deixem-nos de bromes, que va formal.

Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un assumpto sèrio.

Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons. Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa ganyotes, clava l’ungla, i els que s’emporten algun meló, ho fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil.

Reparin-ho: generalment així que en una casa de família s’enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa! o bé criden: sopes!

Què vol dir això? Que el meló té una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt experts.

Regla general; vagin a una casa d’aficionats a meló, i quan els vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat ahir hauria estat riquíssim», o bé «aquest meló hauria d’estar un dia més a la planta».

¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és ensopegar-los!

Jo que sé la ínfluència del meló en certs aconteixements, m’horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi veig mil disgustos.

No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que produeixen.

Mirin-se; la química, la fotografia, l’electricitat, són avui dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les seves lleis respectives, l’home les aplica amb tota seguritat.

Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir el meló bo del dolent?

Ai! en aquest terreno tot és miserable empirisme.

L’un compra els més llissos; l’altre els que tenen una taqueta groga a prop de la cua; l’altre, els llistats; l’altre els lleugers; l’altre els que pesen molt… i tots s’equivoquen de cent vegades, noranta nou.

Crèguin-me; el meló és com la dona (i perdonin), que per ser blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.

Jo conec una senyora…

Quin exemple per les cases!

Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta, endreçada, poc gastadora, amiga d’estar-se a casa; en compte de passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a l’olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o calçotets. Era una bona senyora, però… Li agradaven molt els melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es proposava obsequiar-la; perquè li portava unes plepes!…

Amigo de Déu, vel’hi aquí que un dia, un company del seu home li regala un meló… era per Sant Domingo; però un meló que estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era gran, amb una olor! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc!

La senyora, puticas! tot era: «Ai, quin meló! això és meló! ¡en ma vida havia menjat un meló com aquest!» en fi, que al cap de mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap com el del dia de Sant Domingo.

I… no va avorrir al seu marit; però ja va començar a trobar-li una falta. «Bon home, deia; ja m’estima, però, en quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a l’esquerra».

Aquell amic se’n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués anat! i va tenir la humorada d’enviar a son amic uns quants melons d’hivern.

Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l’aturés.
En va tastar un per postres… Si bo havia estat el de Sant
Domingo, remillor era l’altre. Quin meló! Quina cosa més
delicada, més fina, més assahonada… Vamos, es tornava boja.

Tornà el senyor a l’estiu, començà a visitar amb freqüència la casa, i de tant en tant, pam! meló de regalo, com sempre excel·lent, com sempre deliciós…

No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta.

Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d’un quart tornaria d’amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el veu, tota groga i tremolant, exclama:

—No siguis mal pensat… parlàvem de melons!

—Amb qui? —preguntà el marit.

—Amb el senyor, que ho digui ell mateix.

Ell mateix s’estava amagat a l’arcova.

—Ah! va dir l’home enganyat, ¿per parlar de melons és menester agenollar-se i posar-se de cara a la paret detràs d’una cortina?

En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir-los.

Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però al cap i a l’últim és un cas; i per un cas pengen a un home.

Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix més que un que entengui en melons.

¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades pel carrer! i en canvi, ¡que en veuran de melons! mostra eloqüent dels nombrosos xascos que se n’emporten els que anaren a comprar-los.

Vostès mirin-se bé els aficionats a l’acte de menjar meló. Si és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de que els seus xicots l’atabalen…

Però mirin-se quan té la sort de topar amb un meló bo. L’apura fins a l’escorxa; buida les dues corones amb la punta del ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de pressa perquè no se’n perdi borrall… Ja li pot preguntar si va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li responguí fins que llepats llavis i genives i passat el tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li preguntarà: què em deia?

En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de la seva muller, només respon:

—Bé, bé, despatxa-la; a veure a on en trobaràs un altra com ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n’hi havia d’altre a Barcelona.

Això sí: també si té una criada neta, fiada, que es deixi reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:

—Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un dia he pogut menjar meló a gust.

No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques), que tenen una ullada que no s’erra, i que quan posen la mà en un meló ja poden dir que allo és bé de Déu.

Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al proclamar davant de l’Europa, que el comprar un meló és un dels actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de l’home, fet a imatge del Criador.

Què importa que els venguin a tatx! ¿Per ventura té cap gràcia dir: aquest meló és bo, després d’haver-lo tastat?

El fet és conèixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l’instint del meló, així com el porc (mal comparat) té l’instint de les tófunes.

Mes ai! són escassos.

Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas, sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l’home que els ven; obrir-se de cames, amb el bastó sota l’aixella, ajupir-se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i adreçar-se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues mans.

La intel·ligència sempre modesta, es veu brillar en el front del comprador.

No en tria cap més. Tant en vull, tant te’n daré; el paga, se l’emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra.

Des del balcó l’ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la cunyada que l’han anat a veure i cada vegada que passa a prop de la galleda, l’aixeca, se l’acosta carinyosament al nas, i quasi s’alegraria que el noi n’hi fes alguna, perquè per càstig el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més.

¡Vés de quina manera més impensada es pot endurir un cor paternal!

Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu, dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em demostra que siga fàcil comprar un meló.

X. (Robert Robert).