UN HOME DE SA CASA

No hi ha remei!… En aquest món si un hom no s’aconsola de beure una mica a galet i creure’s una pila de coses que se senten a dir… Boranit!… ja es queda sense explicar-se’n una pila d’altres, que no ofereixen altre medi més a comodo de trobar-los-hi la veta.

Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d’allò que diuen: que en aquest món hi té d’haver de tot. Fins hi tenia disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses ens en podíem ben passar. Però al cap d’un quant temps… fillets de Déu! començo a veure coses estranyes que a l’últim vaig tenir de creure-ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l’única raó bona per explicar com és que en el món s’hi troba un magatzem d’estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons de Corpus o aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que surt a última hora.

I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar-me quina solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la gent que cria coloms i la que fa àlbums de sellos i colecciona cajetillas. ¡Si tot això s’ho emportés algun dia una ventada! Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats?… I, donses, encara replicaran?… Nosaltres mateixos… vegin si en el món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi som.

Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de Déu? Ell no té ofici, ell no té negoci, ell no llegeix, ell no escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri; els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no té vot; no va al cafè; no té companys… només és casat i… ell mateix ja ho diu… home de sa casa.

No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep cartes; potser és l’únic del barri de qui el carter no sap donar raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res. El que va més a casa seva és l’ordinari de Vilanova, que tot sovint li porta cistells de borregos de part d’un cosí seu. Si tenen d’anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel.

An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s’hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que va caure. Ell potser és l’únic que surt tranquil de casa i es passeja satisfet el dia que corre la nova d’haver-se de dar el cop, perquè no ha parlat amb ningú que l’hi pogués dir.

Si voleu veure’l content i a ses glòries, busqueu-lo a casa seva. Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és jove, però tampoc és vell; un home comú d’aquells que a cada cantonada se’n troben deu. No té fills. No en té, no… i tant de bé li ha fet Déu. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les angúnies que ha passat, fins que s’ha vist la senyora ja a certa edat.

La senyora… la mateixa estampa d’ell. Deixeu-me-la estar a casa, fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la amb el senyor Rafel.

Després tenen una criada… que és una bona minyona. Tretze anys que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni festeja, ni s’entreté quan l’envien. El seu gust és tenir converses amb l’amo, que són molt amics.

I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva!… Té una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.

No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, però deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s’escurça de vista, i tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que fan dissabte ell corre per la casa amb l’escala de fusta, que li aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs…

Per quan no hi ha tràfec, es té una tauleta amb un caixonet ple d’eines de tots els oficis, i allí s’entreté tots els dies fent cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n’hi té una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus de Malta, i alça!

Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta retallada… Tot per entretenir-se. Té receptes per tot: per fer tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per treure les taques d’oli.

Tot lo que s’espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les cadires, els panys espatllats… Sap de tot.

Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d’encant, recorrent parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de què curen, ni per què serveixen.

El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se’l va a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a la criada a la Boqueria perquè aprengui.

Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en conserva, per l’agost fa confitura de préssec i de pera; per la setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala, torrades amb llet… demanin!…

Ell ja ho diu: —¡No em falta més que una caseta a fora!— I jo ho crec! Veuen?… Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que té al balcó. Ell, pobre home!, s’hi fon, de no poder anar al matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos de clavellina, ¡ell que és tan enginyós! ¡Quines cascades hi faria, si es pogués veure una torreta seva!… Glorietes de canya verda, assientos rústecs, jocs d’aigua… Faria cries de tot… fins de granotes!

Però, nada… Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en parla a taula amb la senyora i la criada, que no sé com tots tres ja no s’han fos!… Mai pot arribar-hi.

Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb prohibició de l’amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.

Veu’s aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només totes les misses de l’endemà són en sufragi de la seva ànima, i es queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai obrir.

JOSEP SERRA