DE LA TRISTESA

La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si l’home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la llançaria.

Tal volta s’adormi alegre el qui es desperta desassossegat i neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber perquè, té fam de llàgrimes.

L’ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so d’instruments tristos i els hòmens d’aquells pobles, fora de sa pàtria, s’emmalalteixen de mal d’ausència, i sols s’atura sa pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l’esperit dels altres que no les entenen.

En moltes desgràcies, ben sabut és, l’infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure’l de ses penes.

La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és indispensable en els armoniosos moviments de l’univers, amb més gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens produeix.

Per què?

Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida de l’home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren, i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del que ells passaren.

De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que l’espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo i el cor no’n vol.

De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només exhalem tonades tristes que semblen queixes d’un ànima apesarada.

És que el cor s’empapa de tot el que a la humanitat pertany i en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.

No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que les pateix.

Abans tinguem por de que siga incapaç de tenir-ne.

L’aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars plorosos, és manso i benigne.

L’home és feréstec fins que arriba a conèixer la tristesa.

I és que cada instant de la vida de l’home és assenyalat per la mort i la desgràcia d’un altre, i qui no entra en torn per a pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes amargures, contat deu ser entre els individus de nostra espècie.

Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia mirat com pedra insensible qui siga tan dur d’entranyes que no hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d’aflicció de sos semblants.

Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la força de la seva reflexió el toquen.

Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns dolors que poden patir els hòmens.

Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la seva, i trista mort deu ser la d’aquell que ha viscut sense adonar-se’n de tristeses d’altres.

Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s’atropella bulliciosa la gent per a sortir d’un lloc de festa, perquè altra festa comença.

Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s’enfonsa la nau i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades veus clamen al cel assistència.

El just que fou home de caritat, torna a la terra sense alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis.

I capes amb galons d’or, i estruendo d’orga sonora, i gran ostentació de lluminàries, i solemnitat d’oracions avisen a l’univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo dels òrfens.

Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present que som hòmens!

Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de les penalitats mai acabades!

Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes planyi als que no les han gosades.

Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes glorioses, ¡ai de qui no s’entristeixi pensant en la sang que costaren!

No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si troben robada la cova a on els deixaren.

I quan l’home només s’apesara pel que sos cegos instints contraria, ¡què poc va d’un home a un tigre!

Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços de dol i que si tractem en general d’excitar el riure, no és perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol d’afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar rodejats de respectuosos miraments.

¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i petiteses d’esperit, passau que no us veig ni us sento!

¡Tinc la bona sort d’aposentar per un moment la tristesa en l’ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de trobar-me amb tan excelsa companya!

X. (Robert Robert).