EL PASSEIG DE GRÀCIA

I

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d’ençà de l’ensanche, ¡malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s’esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l’arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l’arc de Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no s’hi veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte les senyals d’agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a poc a poc con l’hisendat; l’estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de l’aire i el panorama que el rodeja.

¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!

A l’hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.

A l’estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s’aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.

A tot foraster se li pregunta: —¿Ja ha vist el passeig de Gràcia?

II

L’animació del passeig de Gràcia, a l’estiu, comença amb el dia.

Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s’encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i l’esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, forcs d’alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l’estiu més tranquils, no paren mai d’entrar i sortir i al cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut d’Amèrica.

Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius que deuen ser molt poderosos, se’n van amb el pic del sol a dinar a algun siti a on, per arribar-hi, per força es té de travessar el passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se’n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el pretext de què allí hi corre millor l’aire.

Els diumenges és més animat el quadro.

Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per per beure molt vi necessita estar ben a prop d’un doll d’aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.

Així s’explica, en part, com en una nació s’eternisen les tiranies.

¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n’hi poden fer de l’alçada d’un campanar a aquesta majoria: mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:

—Ara és un gust: les coses sembla que van bé.

III

A les tardes de dijous d’hivern, per espai de dues o tres hores, la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes al passeig de Gràcia.

No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per costum freqüentar aquell siti en l’època i hores indicades.

Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al passeig de Gràcia».

Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja s’entén que es vol dir: «En el passeig de Gràcia».

Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius, especialment, l’un molt singular.

Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta; però, com cada u d’ells ha procurat apartar-se tot lo possible dels altres, i com ningú d’ells va a lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi bé no s’adonen de què tanta siga l’afluència de passejants, i cada u diu en son interior:

—M’agrada venir aquí perquè no hi ha gent.

Entre aquestos passejants de tarda n’hi ha força que s’ocupen molt sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.

No n’hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la calitat del morter que s’hi emplea, del gruix de les parets i els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els ventatges i desventatges de l’ensanche (hem de dir ensanche!).

IV

A les nits d’estiu…

Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als Campos, música a Euterpe; coet d’aquí, roda de foc per allí, gots de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.

Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.

A l’una banda exhibeixen la ignocent malícia d’En Pere Pau; al costat repeteixen les rialleres Pitarrades; al davant fan el gasto Don Simon, o altres semblants; més amunt L’Elíxir o Le Prigioni, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze, hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna a terra per a recollir les caritats.

V

Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar assumptes tan elevats.

Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre en son temps per l’entremaliada redacció de sos cartells.

I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de faldilles, l’encarcarament d’enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a violentes gambades l’espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d’En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i característiques del passeig de Gràcia.

No m’atreveixo a descriure-ho, me poso baix l’amparo del poeta aragonès que deia:

Eso no se pinta, no: eso, Asazuldo, se siente…

Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre, í remoguda fins a l’ànima per les espinguetades del cornetí de pistó, vola com el vent, s’enfonsa en la pols, tropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per l’impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant en el saló i amb la certesa de què va a descansar… ballant dins d’un forn.

* * *

El passeig de Gràcia! Si n’és de dèliciós! Ja és modisme general el dir: —Si treia una rifa m’havia de fer una casa al passeig de Gràcia.

X. (Robert Robert).