DOS ENAMORATS

(Preludi a la Rambla).

Ell. —Doncs, ja que li agraden els clavells, n’hi puc donar un esqueix.

Ella. —Ai, gràcies! Clavells i pensamenteres m’agraden molt.

Ell. —Pensamenteres? N’hi puc donar llavor, que en tinc tot un paper.

Ella. —Sí? Doncs me farà molt favor.

La mare. —No sies amoïnosa, dona. El faràs anar carregat.

Ell. —Això rai…

Ella. —Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el favor de dar-li el llibre d’Estela, que em va prometre. Que fa plorar? M’agraden, tristos.

La mare. —Però, noia, no et canses de demanar. Això no està bé…

Ell. —Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust, d’aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona, que són festes i hi tinc el padrí.

Ella. —Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig. Jo, ni sortiré de casa, perquè… vull acabar un mocador que brodo.

Ell (fent l’orni). —I… dijous ¿tampoc vindran?

Ella (com un llamp). —Dijous sí.

La mare. —Dijous? Potser sí.

Se despedeixen. Llambregada d’ell; llambregada d’ella; estreta de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta…

Ai! Ja hi som!

Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:

«Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle que no puedo venir a Gerona per la fiesta mayor de la misma. Tengo una cosa al ojo que dicen si será un mochuelo y he tenido que dejar el vino que no me prueba y también tengo que quedarme a casa mi tio Quirse que está muy enfermo de la rompedura».

«Sin más per aoy mande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. —N.
N.».

I

TOT JUST COMENCEN

Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. —Ella l’hi fa reparar an ell i li diu baixet:

Ella. —Aquests sí que s’estimaven!

* * *

Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre. De tant en tant escolten l’òpera.

El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:

Anguiol sarai per me…
Anguiol saró per te…
per me-per te—
per te-per me—
si… si per me-si… si per me—
Anguiol si si… peeeeer… te!
peeeeer me!

(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el cap i acaben abraçant-se).

Ella (baixet). —Aquests sí que s’estimaven!

Surten de casa d’una núvia. Ja s’han despedit i, a mitja escala, ella s’eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li acosta i li diu amb dissimulo:

Ell. —Què té?

Ella (mig rient). —Res…

Ell (picat). —Ah! res?

Ella (confosa). —No s’enfadi… no sé, m’ha agafat una cosa… per mi és de la cotilla.

La mare. —Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!…

Ella. —Oh! ¡Aquests sí que s’estimaven de petits!

II

MÉS ENDAVANT

Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats.

Ella (amb molta animació). —Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona?

Ell. —Però que no puc mirar enlloc?

Ella. —Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè… no digui… que per
Carnestoltes sempre anava amb ella.

Ell (molt suau). —I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?

Ella (tota roja). —Jum… Vosteees…

Ell (molt mino). —I a mi, qui m’estima?

Ella (rendida i ennuegada). —Que no ho sap?

Ell (amb el cap tort). —De veres?

La mare. —Nois, nos en haurem d’anar, que són les deu.

Ella (an ell). —De veres? (A sa mare). Bé, quan vulgui.

Ell (enlluernat). —Sempre, sempre?

(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga).

La mare. —Vamos, passi-ho bé.

Ell (a ella). —Digui: sempre? (A la mare). Als peus de vostè.

Ella (amb veu alta). —Que descansi. (A part a ell)—. Sí! I vostè?

(Tota la parentela se’ls posa entremig).

Vàries veus. —Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.
— D’aquí a demà.-Si a Déu plau.

Ells dos (aprofitant el soroll). —Sí?— Sí. —Sí?— Sí. —Sí?— Sí.

Coro general. —Bona niiiiiit!

* * *

És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges.

Ell (cremadís). —Però no em negarà que aquell subjecte ha passat avui dos cops per sa casa i vostè s’estava al balcó.

Ella. —Però, si ell hi passa, què hi faré, jo?

Ell. —És que hi ha passar i passar; i com a l’hivern sempre se’l veia al seu costat…

Ella. —Bé; no l’hi veuen pas mai, ara. Si vostè m’estimés com jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d’allò… però vostè… Això que vostè diu fóra suposar que no l’estimo.

Ell (cortat). —Jum… Vosteeees…

Ella. —Quan veig que em posa aquesta cara… (Amb mel a la boca). Ja no m’estima?

Ell (engelosit). —Més que el món!

(Ara torna allò): —De veres?— Sempre? —Sí.

Els altres. —Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc.

Aquesta escena se repeteix moltes vegades.

III

VA DE VALENT

Dia de parada

La gent. —Ara ve el general! ¡Ara ve el general!

Ella (a ell). —Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li agrada?

Ell (engrescat). —M’estimes?

Ella (espantada). —No cridi, qne ens senten!

Ell (ferm). —Diga’m si m’estimes.

(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin; ningú els sentirà).

Ella. —Sí que t’estimo… i tu?

La mare. —Noia: ¿no és veritat que el general s’asembla al oncle Ponet?

Ella (no sabent què dir). —Què mana? Sí… sí, senyora.

La mare. —M’ha agradat molt, aquesta parada.

Ells dos a un temps. —A mi també. (Miradeta, rialleta i copet de colze).

* * *

Són en una tertúlia quíria. L’amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La germana es muda l’unguent del dit. Sa mare fa bacaines.

L’amo. —Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu:
«Con el mayor sentimiento…». (Segueix llegint).

Ell. —M’estimes?

La mestressa. —Ai! ¡Quin desconsol per les famílies!

Ella. —M’estimes?

La germana. —Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva!

Tots hi corren.

Ell. —Caramba!— M’estimes?

Ella. —Ui! Fa esgarrifar!— M’estimes?

Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:

Tots. —Callin! Una… dues… tres…

Ell. —T’estimo més…

Els altres. —Quatre… cinc… sis…

Ella. —I jo!

Els altres. —Set… vuit… nou. Les nou!

Ell. —No sé què et faria!

Ella (baixant el cap). —Mmmm!

Els altres badallen. La mare es desperta. Se’n van i després diuen:

—Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d’allò més.

AL CARRER D’ELLA

L’ataconador del portal a les vuit del dematí. —Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis.

La criada del davant, a les nou. —Ja passa.

El camàlic de la cantonada, a las deu. —Volta’l!

Els xicots d’estudi, a les onze. —¡Sempre trobem aquest senyor!

La mare, guaitant pels vidres, a les dotze. —Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

IV

SÓN PROMESOS. —PRIMERA PART

Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes. Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a veure entrar els bens, al cementiri… Tombaga d’aquí, mocador d’allí; ara un braçalet, ara aigua d’olor; caramelets, joguinetes… ¡Va bé, la cosa!

SÓN PROMESOS. —SEGONA PART

Ella. —Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d’això que ara es porta… I no he vist cosa més bufona!

(La mare se’l mira de reüll).

Ell. —Com és que han tret el canari d’aquí?

V

AL CAP D’UN ANY

Ella. —Aquest Nadal se’n fan molts, de casaments. Molts! Ves: la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van prometre cinc mesos després que nosaltres.

La mare. —Oh! I que ho ensopeguen; l’una un jove molt ric, i l’altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons subjectes.

Ell. —Me fa mal aquesta bota… ¡Demà les torno a cal sabater!

La mare (apart). —Jo no sé en què pensa, aquest minyó.

VI

AL CAP DE DOS ANYS

Ella. —I bé, mare, prengui un xic més de paciencia.

La mare. —És que jo no sé en què pensa, aquest minyó… Estic per dir-n’hi unes quantes…

(Truquen).

Ella. —Per mor de Déu no li digui res ¿Què em vol entristir més?

(Entra ell).

Ella. —Ola, bé de Déu!

La mare. —Ai que bé t’està, aquesta levita! (Apart). Bonics per ell prou, però de lo demés… no sé en què pensa!

VII

AL CAP DE MOLT TEMPS

La gent. —Mai dirien qui s’ha casat… Fulano.

—Ai, ai! Sí?

—Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula.

—Vegi! Què m’arriba a dir! ¡Tan enamorats que estaven! Sembla impossible!

—Ai, Senyor! Tot passa, en aquest món!

—Ja ho pot ben dir…

—Ja té raó…

—Oi, que és ben cert!…

X. (Robert Robert).