HI HA UN PROMETATGE

—Mare de Déu, ¡quin tràfec hi ha en aquesta casa!

—Mira, Munda, agafa el plumero i passa’l una mica per aquests mobles, que estan que s’hi pot escriure. Miquela, vés a escombrar l’escala i frega els poms amb una mica de blanc d’Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!

—Mare, ¿em deixa anar al terrat a fer volar l’estel?

—Vés allà on vulgui’s, mentre em deixis estar quieta.

—No, senyora: no li deixi anar, que s’enfila a la barana i pot caure.

—Ai, tens raó. Noi! Noi!

—Què mana?

—Que no te’m moguis d’aquí. Ca… ¡Si jo no sé lo que em dic ni lo que em faig!

El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el fil de l’estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i els ulls li comencen a espurnar com un tall d’esbargínia quan el salen.

—Oh, que no hi pensava i s’han de començar a treure les fundes de la silleria.

—Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar.

—Oi que no!

—¡Ai, criatures… que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs, lo millor serà que aneu a costura. Munda!

—Estic espolsant els mobles.

—Miquela!

—Estic escombrant l’escala.

—Mare de Déu Santíssima! ¡Donya Esperança!

Anant a la cuina i traient el cap per la finestra del celobert:

—Què mana?

—¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m’acompanyi les nenes a costura?

—Prou. Vés, Catarina.

—Ja li asseguro que tenim un dia!…

Donya Esperança treu el cap per la finestra del pis de sobre i pregunta:

—Què tal? Doncs que ja els té aquí a casa?

—No, senyora, no encara, fins a les onze!… Ja li asseguro jo que estem…

—Cregui’m, senyora Socors: ¡no es descuidi d’allò de la donació!

—Oh! ca! ca! Miri…

La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant peix, ja miraven si, amb la mà a l’orella, i abaixant el cap tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia al primer pis.

—Ja ens veurem, donya Esperança —va dir la senyora Socors, senyalant amb un ullet lo que havia sorprès.

—Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res… Ja ens veurem. Estigui bona.

La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un ceferino a cada noia, i els va dir:

—Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu?

—Faci’ns venir a buscar aviat.

—Bueno: vamos, aneu. —I, fent un petó a cada una de les quatre galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les duia a braç—: Cuidado que no caigui—, tanca i se’n va cap a dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de l’arcova.

El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres del balcó del menjador, dibuixava, amb l’alè amb què els entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.

—Ai! —deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes— amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo.

De repent truquen a la porta però un truc sec com un cop de martell.

La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir.

Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l’amo de la casa.

—Que no heu sentit que trucava?

—A fe que no he pogut pas venir més aviat!

—Venir-hi!

I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la taula, s’assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot diu:

—Noi: i això, que ens hem venut l’estudi?

—Han combregat el mestre.

—Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per fer festa.

En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els panys del mocador lligats a sobre el cap.

—Encara estem així?

—Home doncs ¿com ho vols fer si la casa encara no està arreglada?

—Estar-ho!

I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues pasteretes va dir:

—Té: omple això de serradures i posa’n una a cada costat de sofà, mentres jo me’n vaig a posar les espelmes en els candelabros.

Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l’amo, mentres aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes d’aquestes transparents que venen a can Fradera. Els candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien al cap aguantaven un dels sis brocs.

—A mi m’agrada que tot faci goig. ¿I la noia?

—Ja; ara és allí dins, que la pentinadora l’acaba d’enllestir.

—Com s’entén! ¿No saps que no vui pentinadores a casa?

—Bé; però ¿no saps que ella no se sap fer bé el monyo de manguito?

—Saber-ne!

—Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti d’una manera que faci goig als sogres.

De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia la pols d’un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava el pom de l’escala entra esbufegant.

—Ja vénen! —Ja són aquí!— Cuiti! —Noia, ¿com estàs?— Acabeu d’arreglar això. —Mare, em deixa anar al terrat?— No.

Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l’un cantó a l’altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i anant-se’n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes encobridores.

De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia.

—El senyor?

—Miquela: que entrin a la sala i s’aguardin —diu des d’on s’arregla, la senyora Socors.

La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot passejant-se.

El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el principi dels secalls, que s’hi guanyava tant, i ara el tenim amb dos casetes al carrer d’En Llàstics, una gran panxa, cara quadrada i sotabarba.

El xicot és un xitxarelo dels del dia.

El seu pare va dir: —Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill ho siga.— I el fa estudiar per advocat.

El pobre senyor està admirat del luxo de la casa.

—Caratsus! —pensa entre si—. Ja deuran anar bé, els capítols.

El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de Faust, i s’atura a mirar els quadros, que són de la història del Hijo pródigo. Davant de cada un s’hi planta, i llavors, parant de cantar, llegeix: Pide la herencia a su padre. Se entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos. La noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s’obre la vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.

—Servidor de vostè.

—Com ho passa?

El senyor Cinto s’alça, i, volent fer compliments, comença a fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les sabates.

—Seguin, seguin.

—Amb permís de vostè. (Tots s’assenten).

—Vaya, vaya.

—Endemés… sí, sí.

Ningú sap com començar. A l’últim el noi, que mal que mal és el menos tonto…

—Veníem per allò que li vaig dir.

—Ah! bueno: me n’alegro molt.

—La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: —Sit, sit… Pere, corda’t la levita.— El senyor Pere, distret, s’havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d’andalús.

—Sit, sit! —tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins.

—Bueno, doncs, tindré un gran gust… —diu el senyor Pere—. Perquè jo… m’enten?… no vull escalfar cadires a casa i… de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare.

—Sí, senyor, doncs.

—Vaya, vaya.

—Vaya, vaya.

I ningú sabia què dir altra vegada.

—Ja veurà, que coneixerà a la noia —diu el senyor Pere. I te m’apareixen per un cantó la senyora Socors i per l’altre la Tereseta, que donaven gust de veure.

Aquí ja poden pensar quina expansió: —Com va! Com ve? Per ara!…— i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que estava cosint.

A l’últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons i a sota un lletrero que deia: Teresa Pasquets lo dedica a su señor padre a los 17 años de edad.

El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu fill. Queden en què dins pocs dies les darà l’anell, i no es parla d’interessos, perquè això és cosa d’hòmens, i els dos pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne.

Tothom queda que no hi veu d’alegria.

La noia ja diu papà al senyor Cinto.

El promès ja podrà anar-hi cada vespre.

En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra vegada per anar a fer volar l’estel, i sa mare, distreta, l’hi va concedir.

A l’últim van quedar en que es farien els mobles i que per
Nadal fóra el gran dia.

Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia un casament. ¡Què m’agradaria de veure ells dos quina cara fan!

ANTON RABASSA