L’AMERICANO

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l’oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l’opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d’estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l’oficial de perruquer d’avui, pretensiós i entrometido, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista.

L’americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d’estudi. Tots sabem qui és l’americano, tots sabem a quin subjecte s’aplica aquest nom. L’americano és l’espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d’haver passat alguns anys a l’Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no són americanos; aquells són uns ximples carregats d’il·lusions i uns homes que mai seran res. Establerta, aquesta diferència, examinem l’origen de l’ americano.

L’americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l’estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcant trenta uns al billar, fins a l’edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d’una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l’Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco.

Al principi de la seva estada a l’Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria. Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s’embarca cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble s’apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata. Ell està molt content, té l’amor propi satisfet, i, per provar el seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus amics els regala un caixò de puros i un barret de jipi-japa. Com l’home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins l’envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç. Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu germà, fa col·locar una corona de siemprevivas en el ninxo del seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se’n va a la capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan va anar-se’n a l’Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d’uns cinquanta anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l’Havana dissipa molt la naturalesa. És un home d’estatura regular, més aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja dotzena d’anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d’or i pedres fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala l’ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre de guants morats o de color d’argila. És parroquià del Cafè de les Set Portes i està subscrit al Lloid.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un regular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d’obligacions, juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar Director d’alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el que té, adquireix paper de l’Estat, compra una casa per viure al carrer de la Mercè, i se’n fa dues més de noves en l’Ensanche.

L’americano té en el seu interior dos sentiments que sempre estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de donar-se llustre i fer el senyor; i, per altra part, es mira molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té una carretel·la i un parell d’eugues que no les té millors cap marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se’n va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la silleria està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre una tira de cotó retort, de dos pams d’ample, per la qual sempre camina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu l’americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb un lloro.

SISTACHS