L’AMO DE CASA

L’amo de casa, tot prenent xacolata i llegint «La Propiedad». —¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa?

L’aspirant a llogater. —Sí, senyor.

L’amo de casa. —Ah! ah! (Cridant). ¡Muller, nois: veniu! El senyor és el qui vol llogar el terç pis. (La família rodeja i examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la que hi ha barrejada un poc de compassió). Bueno: ara que ja l’haveu vist, aneu-se’n, que tenim d’enraonar tots dos. Tanqueu la porta.

L’aspirant a llogater (espantat). —No voldria pas causar-li molèstia… Si està ocupat tornaré en altra ocasió.

L’amo de casa. —No, senyor, no: val més eixir-ne d’un cop (Mirant-lo). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i té la veu molt agradable…

L’aspirant a llogater (sufocat i violent). —La minyona que m’ha ensenyat el pis m’ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes…

L’amo de casa. —Esperi’s, home, esperi’s! No vagi tan de pressa. Encara no hi som, en això. Quants anys té, vostè? Com se diu?

L’aspirant a llogater. —Em dic Narcís Campmany.

L’amo de casa. —D. Narcís de Campmany?

L’aspirant a llogater. —Sense el de.

L’amo de casa. —És llàstima. Si es queda amb el pis serà menester que se’l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.

L’aspirant a llogater. —Tinc trenta anys i sóc solter.

L’amo de casa. —Bueno, ja m’agrada això. Un solter, sobretot si no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de què fa, vostè?

L’aspirant a llogater. —Sóc advocat, però no exerceixo; visc de renda.

L’amo de casa. —Perfectament. És l’ofici millor per la tranquilitat de l’escaleta.

L’aspirant a llogater. —Tinc algun diner que jo mateix me’l negocio.

L’amo de casa. —Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que és corredor i ell li emplearà molt bé.

L’aspirant a llogater. —Però, home, si li dic que jo mateix…

L’amo de casa. —Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiarà els seus interessos; ademés que li tinc promès donar-li tota la feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?

L’aspirant a llogater. —Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor.

L’amo de casa. —No m’entén, vostè: m’informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament té?

L’aspirant a llogater. —Limfàtic, me sembla… Sí, limfàtic.

L’amo de casa. —Aveiam, tregui’s la levita.

L’aspirant a llogater. —Què diu, ara?

L’amo de casa. —Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi… ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta… Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt… Vaja, tregui’s la levita.

L’aspirant a llogater (indecís). —Home…

L’amo de casa. —Això mateix!… Ara l’altra màniga. Malo… Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!

L’aspirant a llogater. —No l’hi puc dir.

L’amo de casa. —Té el coll molt curt.

L’aspirant a llogater. —Em sembla que no.

L’amo de casa. —Li dic que sí. I aquestes venes… Mala senyal… ¡Cuidado amb la feridura!

L’aspirant a llogater. —Què diu, home!

L’amo de casa. —Serà precís que es comprometi formalment a refrescarse les sangs a cada canvi d’estació. Jo m’encarrego d’indicar-li el refrescant que més li convindrà.

L’aspirant a llogater. —¿Puc posar-me la levita?

L’amo de casa. —Esperi’s, home: vostè no fa prou exercici.

L’aspirant a llogater. —Sí, senyor: després d’esmorzar vaig tots els dies a la punta del moll.

L’amo de casa. —No n’hi ha pas prou: d’avui endavant viatjarà tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.

L’aspirant a llogater. —Con que, quedem en que són vint-i-dos duros cada mes?…

L’amo de casa. —Ca, ca! No hi som, encara, en això, senyor de Campmany.

L’aspirant a llogater. —Em sembla…

L’amo de casa. —Què li sembla! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una franquesa… ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis? Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper d’arrendament.

L’aspirant a llogater. —Des d’ara m’hi avinc perquè suposo que seran enraonades.

L’amo de casa (traient-se un paper de la butxaca). —Escolti:

Article primer. —El llogater i la seva família es llevaran i es ficaran al llit a les mateixes hores que l’amo de la casa, perquè, com que viuen sobre d’ell, no li facin sofrir la molèstia del soroll.

Article segon. —El llogater tindrà obligació de sortir al balcó dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacció, per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d’eixa manera la importància de la finca.

Article tercer. —Si no sap de jugar a les dames n’apendrà per baixar-hi a jugar amb l’amo en les vetlles que aquest tingui per convenient.

Article quart. —El preu del lloguer és de 22 duros cada mes, pagats per anyades avançades; i, en cas que a l’amo li apugin la contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada ral que li augmentin.

L’aspirant a llogater. —No hi ha res més?

L’amo de casa. —Encara queden alguns articlets de menos importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.

L’aspirant a llogater. —No em sembla pas exagerat tot això; crec que ens entendrem.

L’amo de casa. —És poeta, vostè?

L’aspirant a llogater. —Sí, senyor: molt sovint m’entretinc a fer versos, i bastants dels que he fet s’han publicat.

L’amo de casa (content). —I ¿mantenidor dels Jocs Florals?

L’aspirant a llogater. —No, senyor.

L’amo de casa. —Quina llàstima! Serà precís que faci el possible per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d’ocupar el puesto de Clemència Isaura.

L’aspirant a llogater. —Puc fer tots els possibles per lograr-ho.

L’amo de casa. —Això és. Divinament!

L’aspirant a llogater. —Con que… ¿quedem en que són 22 duros cada mes?

L’amo de casa. —Ah! dispensi; encara falta una pregunta.

L’aspirant a llogater. —Quina?

L’amo de casa. —S’ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el pis que ara té.

L’aspirant a llogater. —Oh! per una friolera: vaig tenir una petita qüestió amb l’amo de la casa i el vaig tirar per l’ull de l’escala.

C. M.