CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS
UN AMIC A UN ALTRE
Amic Eloy: Encara que sols podràs contar-me llàstimes d’aquest Barcelona, escriu-me’n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre tira i que jo só enyoradís.
Ja m’afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels carrers no s’hi troba una ànima, i que tot està ple d’herbes. Veig que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns m’encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de distreure’ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la soletat d’eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que cada dia sens falta juguem a dames i gosem d’altres diversions, per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva’t bo, anima’t i mana i disposa de ton segur servidor. —A.
L’ALTRE AMIC A L’UN
Amic Fèlix:
Veig que us la passeu tal qual, i me n’alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L’explanada està plena d’herbes i fins n’hi ha en el pla de la Catedral.
Has fet bé de no voler encarregar-me de les comissions de tos veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi? Fora dels articles de menjar, beure i apotecari… res més. A no ser que volguessin coses d’argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc. De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s’ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la sort que no s’han tancat, lo mateix que les botigues de paper, panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i agulles de ganxo.
Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè, on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem més que del còlera, d’Europa, dels Estats Units, res: tonteries. Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries, sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de dinar, què faràs? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar al teatro, i vet-ho aquí. No sé com ho podem aguantar. Comprenc que ens planyis, i t’ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat amic i S. S. que se’n va al cafè de Cuyàs. —B.
UN AVARO A SON FILL
Noi:
Veig que les calces que me’n vaig endur son massa bones per estar a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia-me’n tot seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portarà de franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i només n’hi havia dues d’escrites: una altra vegada guarda’t les altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre postís. Ja saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa un parroquià, l’arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis excessos en el menjar: l’olleta cada dia, i no abusis de la gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre ho he dit. Porta’t bé, que a la tornada t’asseguro que estrenaràs el meu barret de l’hivern passat: t’ho vaig prometre, i no me’n desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una paperina que a la butxaca del leviton a penes s’hi coneix! És un robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m’ha calmat molt, i, si vols veure’m curat com dius, encomana’m a Déu, que és el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat no me’n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d’una dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi (que al cel sia) l’hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir, lleva’t de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris d’altre, que quan jo vinga ne compraré un d’igual i ben bo a l’encant, que si un hi és perfidiós, un dia o altre hí troba lo que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa vergonya no saber-te afaitar sol i haver d’anar cada dissabte a gastar un ral?
No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me’n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls… Amb lo que et costa el barber, d’aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d’anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona manada i que no t’entens de brocs. Bé: ara cuida’t; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te’n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure’t bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d’ara; però no te’l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t’il·lumini com te beneeix ton pare. —C.
P.D.- Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n’untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te’n donaran per fer-ne moltes tasses. No n’abusis, que tu ets nerviós i el te és d’aquelles coses que s’han de pendre amb mida.
UNA ENAMORADA A ELL
No sé què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com diu la Mariagneta que no s’ha mogut i s’alabava de què mentres ella no se n’anés tu tampoc te n’aniries… T’asseguro que entre ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em consumo. Has estat dos dies sense escriure’m, i t’asseguro que he passat mil angúnies. La trinxa del vestit m’era estreta i ara m’hi cap un pa de crostons. No sé com és que em neguitejo tant veient la teva calma; però no puc fer-hi més. Adéu. Fins que et vegi, estaré sense poder habitar. Vina aviat, que m’anyoro molt de veure’t: no t’enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i…
Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida’t molt, no t’acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t’estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós.
P.D.- Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida’t. Adiós. —D.
MITJA FAMÍLIA A L’ALTRA MITJA
Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d’aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l’armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells d’estrenyacaps, que són al calaix de baix. —E.
UN COMPANY A L’ALTRE
Mai aprovaré que t’hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a l’últim te’n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement…
Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te que s’acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari, i l’únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo a un altre poble: encara no sé a on.
Ja t’escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d’or i ningú me’l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós.
P.D.- No me’n podré anar fins demà, perquè tots els assientos estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca. L’apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et dic jo que estem frescos!
Amb la torbació no m’havia recordat de fer-te saber a on anava, i torno a obrir la carta per a dir-t’ho. Afigura’t com dec tenir el cap. Me diuen que és poble sa i me n’hi vaig. Dirigeix-m’hi les cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. —F.
X. (Robert Robert).