AL MIG DEL CARRER

—Pst. Pst. Senyora Tuies!

—Ui, Jesús! Senyora Monjó!

—Dona, ditxosos els ulls…

—Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no hi estat gaire bona.

—Oh! doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa de cuidado?

—Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de mostassa… ¡Folla, amb res m’adobava! Fins que…

—M’ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m’està el dir-ho, però li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes… Ah! Ja deu saber que la caso… Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia res més de cap que venir-la a veure per dir-l’hi, però vaig tan atrafegada, que l’un dia per l’altre, l’un dia per l’altre, allò, sap? demà, demà, i com que les persones s’encuantren que les muntanyes no, sap què deia? «—Quan menos t’ho pensis te sortirà tras cantó». ¡Ai, miri que ve un cotxe!… I ve-li aquí, tal fet tal dit.

—Sí: de vegades un…

—Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui; però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona criança. La mossa ja té l’anell… ah, sí, sí; n’està tota joiosa… uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos, per ser d’un treballador, li dic que fa goig.

—Vaja, me n’alegro. Doncs, tornant amb el meu mal…

—Ah, sí; per què no m’ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu sogre? «—¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!—» I tenia raó; perquè es veuen uns desenganys… Ahir mateix van enterrar l’amo de la casa. En vol, de metges? Més n’hi hagués hagut! Allí d’ampolles, de pegats, de putingues… —Pst… jove! ¡Miri que li cau l’agulla del monyo!— Endemés… què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d’aquí, busca d’allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies… què! amb un dia i mig, va ser mort. Calli… un dia i mig? Sí; perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou… —Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort l’oncle, que tant de bé li ha fet Déu).— Amb això, eren les nou o per ’qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un got tapat amb un paper, i vaig pensar: «—Ui! Jesús! Això és que tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «—Ba! Deu ser la senyora Munda que sempre està malicosa». Però, pujant, la veig que obre la porta i dic: «—Anem, no és ella». Surto a la finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de molts anys: «—Escolta, Carme: que teniu algun malalt?—» I em respon: «—L’amo, però el metge diu que no serà res.—» «—Me n’alegraré—» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon subjecte, Déu l’hagi perdonat. Pues, senyor, no serà res? L’endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de repenta un treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa, que amb un xic més l’Extremunció no hi és a temps? Per això sempre dic: «—Metges? Déu me’n guard».

—Veu? Jo vaig tenir…

—I el meu gendre… vamos, anem dient el promès de la gran… me diu… (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és un botavant) sempre em diu: «—Cregui’m…—» Ai, em fan un fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d’aquest modo! Ara digui: ¿no fa consciència?

A la noia n’hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.

Ell sempre: «—Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n’hi faré jo, de vestits!». Jo: «—Tòful, deixa’m fer». Es diu Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l’ha de conèixer! ¿No es recorda d’un pesador de mar que per anys estava a davant del forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?

—Ah! Sí? Es fill d’aquell?

—No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n’anava ple… Que per això al pobre de son pare… Oh, li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «—Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard». Què es pensa? Estava d’allò més bé. Vaya! Miri: jo em recordo que era noia… (Ai, Senyor, sembla que era ahir!…) que sentia contar a l’avi que a casa dels seus avis d’aquest xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de teler… demanin! Tant, que com va morir l’àvia —Ai Senyor! Era per la pidèmia, encara que ella va morir d’una caiguda! que bé se’n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere!— doncs quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l’empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que, vamos, se’n feia cabal!

I aquest xicot… res, què vol que li digui!… va veure un dia la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit, que… —Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai pobra de mi, que deu ser tard!— Endemés, una afició loca. Al cap de vuit dies… (com vuit?, set, que era per Sant Jaume), ve-li aquí que ell que va i m’emprèn. Jo, filla, la veritat, vaig pensar: «—Veiam : pendrem informes…». No li vaig dir ni si ni no: m’entén? Posi’s al meu puesto. Pregunto a l’un i a l’altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un gènit… Cregui’m: és d’allò més axistosot. Miri: l’altre dia ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú deia una paraula, i ell que tot plegat salta… res, un acudit… ell que salta i diu: «Semblem muts!». Però miri: ho va dir d’una manera… allò… tot d’un plegat… «—Semblem muts…!» que la noia i jo ens partíem de riure. I d’aquestes ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de vegades li dic: «—Per mor de Déu, calla!». Perquè m’arribaven a fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs, vostè, ¿què ha tingut?

—Jo li diré: me va agafar un doloret…

—Dolor? Ai, m’ho hagués dit!… Per això sí que en Tòful té una mà d’angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l’home, en havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «—Ja veurà…». I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben calentona i, filla… lo mateix que oli en un llum.

—És que el meu dolor…

—Ai pobra de mi! les dotze. Me’n vaig corrents, que encara tinc d’escumar l’olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi’m a veure, que parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes… Oh! En quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual, gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li enviaria a buscar?

—Crec que sí, que n’hi ha d’haver un al sostre mort. Ja ho miraré, i si acàs…

—Té raó; si acàs, enviï-me’l, i se’n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix.

—Bé; doncs un dia d’aquests…

—Sí, vagi’ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó… d’això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho diu en Tòful) no sé a què arribarem.

—No me’n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta, i…

—Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!… Miri: ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com… què li diré jo, ara? Calli… un quart d’una! Però, Senyor, com passa el temps… Me’n vaig, Anem, vingui’m a veure. Estigui boneta. Recados.

—Anem, doncs…

—Vingui un vespre, que riurem. ¡Tenim un esquirol!

—Què mana?

—Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. ¡Li agradarà!. Hasta un altre rato.

La senyora Tuies, quan s’han separat: —Deixa’m fugir. Bona dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.

X. (Robert Robert).