L’HONOR NACIONAL

Si se’n conten, de cuentos d’inglesos! Però cap com aquest…

A Londres, i en dos balcons, l’un al costat de l’altre, antes que es privés l’anar pels carrers a les orgues i als micos dels savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna pantorrilla de les miss que al pujar l’acera s’aixecaven el vestit.

De prompte un savoià s’atura, toca l’orga, fa fer quatre coses al mico, para la gorra i l’inglès li tira un scheling.

L’espanyol, que va pensar: —Ara et pots lluir— crida al xicot i li tira cinc duros.

L’inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.

L’andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu’s aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirarà al savoià.

La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l’un dient que guanyaria l’espanyol, i l’altre l’inglès.

De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l’altre havia tirat.

Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la cosa… fuera l’inglès… fuera l’espanyol… la qüestió es va fer d’amor patri i ja l’honor de les dues nacions hi estava interessat.

Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l’últim, quan l’inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l’espanyol, i, dient-li —¡Veiam si encara em guanyaràs!—, s’abalança i… cataplum!… s’hi tira ell mateix.

L’andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s’aboca… i tot plegat se para… es repensa… i no s’hi tira.

—Oooooh! —se sent de seguida en el grupo— l’inglès ha guanyat! l’inglès ha guanyat!— I ja els espanyols se n’anaven amb la cua entre cames, quan l’andalús crida:

—Mentida, que he guanyat jo!

—¿Com pots haver guanyat si l’inglès ha perdut la vida, que val més que tot?

—Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la vida.

L’honor d’Espanya va quedar triomfant.