DE MATINET

Ara és el bon temps, ara!

La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè, ombretes fresques, aire suau…

¡Ai, que n’és de plànyer l’home insensible als exquisits presents de la naturalesa!

El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera del mar, que li balla l’aigua davant dels ulls.

Les onades, encara joves i ajogassadetes s’entretenen en fotografiar-lo.

Tot és gust i calma… ¿Què me’n diu d’assentar-se en el llit amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l’aigua fresca, eh?

Tira peixet!

En mig de l’alegre silenci considera un home les meravelles de l’univers, i sense adonar-se’n, arriba al fons de la xicra, i si té criatures es complau de goig paternal en veure com s’enginyen per a escurar-la.

Mentrestant, glop a glop s’acaba l’aigua, que regaladament li va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor, per no esporuguir-los i no perdre’n una nota.

L’ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els pàrvuls? I tot cavilant com diantre s’ho deuen manegar per fer les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses s’hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li una oposició sistemàtica.

Encara és fresc l’aire; encara bellugadisses i entremaliades de mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot just comença a desvaneixe’s; la rosada emperla el cim dels pins i l’envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo, ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l’ordre de la sàbia naturalesa.

Si l’home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor; de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som, profitem-se’n, que la vida passa com un buf (vita brevis). Fa una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se’n va a l’altre cantó del llit, que enamora de fresc.

Allí, rabejant-s’hi, ara arronça una cama, ara arronça l’altra, reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan ja el sol pica, hauran de passar els que s’hagin llevat de matí per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet l’enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada s’enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se’n moren pocs d’aquests cada any!

¡Quant més valdria que admiressin l’univers amb tota tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten fora de casa!

¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o els peixos amb paraigua?

No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res de nou en el món.

El gran aventatge està en despertar-se a l’auba, fent com jo; no moure’s del llit.

Què posem que jo no em cansaré i vostès sí?

X. {Robert Robert}