RECORDS DE CORPUS

—Què tal, s’han divertit aquest Corpus?

—Sí, és molt bonic; però… tanmateix ja em començava a amoïnar.

—Així ho sento a dir; però en quant a mi no em canso de veure que cada casa és un altaret i que cada balcó és un eixam de minyones ben compostes, bellugadisses i esperançades.

Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu més que un cop l’any!

Sols per veure el lleó i els lleonets, espero jo amb ànsia les processons. Francament: una fiera amb cara d’home d’arraigo passejant-se pacíficament amb la família (com fa el lleó del Corpus) m’apar que, encara que faci un xic de mal a la concepció estètica, en canvi és espectacle moralisador i una bona crítica per més de quatre hòmens que semblen fieres. Jo començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants, les criatures es posen de puntetes, s’enfilen sobre l’assiento, volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i, mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten els crits de: «Noi, cauràs!». —«Noi, vina aquí»—. «¡Ai, Reina Santíssima, que ve un cavall!».

Per tot he reparat qué, així que ve el porrer, sempre hi ha algú que diu: —¡Que en fa d’anys que conec aquest home!— I trobo també pertot aficionats a observar en alta veu qui porta bé o malament les pesades banderes dels gremis; banderes inseparables dels clàssics ventalls amb ribet de cuiro platejat, tan inseparables i importants, que més se fixa el món en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.

Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs, sempre van sentint dir a la gent: —Els hortolans! Els camàlics! Els sastres! ¡Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! ¡Ai, quin nas! Ai, quin clatell!— I tota aquesta cantarella dura des de que tot eixerits surten de l’iglésia fins que hi tornen a entrar.

Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibició episcopal de que anessen xicots disfressats de sants en les processons; mes, passada la primera, àngels, Sants Antonis i filles de Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen a l’admiració de la culta Barcelona.

Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la nota l’endemà a un periòdic… ¿No han reparat quina cosa succeeix amb les atxes?

Hi ha hòmens que els cabells se’ls pentinen cap a darrera, porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins duen l’atxa així: amb el flam endarrera. Els cadets entremaliats i tenòrios de col·legi l’agafen amb les dues mans, fent-la tocar ara a l’una cama ara a l’altra. Els cessants, els usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla que busquin el bell mig de l’atxa a fi de què es mantingui horizontal i no hagin de fer més que sostenir-la. De tant en tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop d’elles un manyoc d’atxes: és un assistent. Des d’aquell punt totes les atxes vénen amb flam cap a terra. És cosa que a les camalluentes les obliga a exclamar: —Ai Déu méu, quin gasto!— I al qui sent l’exclamació, si es pensa que ho diuen per ell, posa cara de ric, i abaixa més el flam. En tota professó hi ha algú que porta l’atxa trencada: no sé si deu ser el que veu a la seva fulana parlant amb aquell de qui té celos, encara que, segons el Diari, aquest any se n’han trencat moltes a conseqüència de les porqueries que els cerers barregen amb la cera de fer atxes. I, ja que d’atxes parlem, ¿no és veritat que fa molt capellà aquesta posició?

A propòsit he deixat per l’últim el Ciri Pasqual, que no sé per què l’han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.

El que veig sempre és un o altre senyor, com per exemple el que aquí veuen, que pertot allí on passa sent preguntar: —Ai, ai! qui deu ser, aquell.— I això, repetit per espai de moltes hores, ha de posar el pobre home de manera que a l’arribar a casa seva deu pensar: —Qui só, jo?

I ¿que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les butxaques i de caramelos? Allò és farcell dolç!

No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i aquella certa medalla en l’hàbit talar, perquè és cosa que no es despinta i si no hi fos no semblaria professó.

¿No s’han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar una irradiació, algo resplendent, flagrantíssim, per davant seu, espècie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A mi tots aquests accidents em commouen i m’ajuden a formar una idea aproximada de la variada monotonia de l’univers.

Diguin-me: aquests homes, ¿no els han vist mil vegades? Doncs, si vostès visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les professons, que sempre els semblarien els mateixos per més que s’anessen succeint uns a altres de pares a fills.

Això és lo mateix que l’escolà que corre portant foc: han vist mai que hi faci falta?

Entretant s’ha anat fent fosc. Se sent de lluny el ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als forasters se’ls diu: —Miri, miri la Custòria: val tants mil duros!— I s’acaba la professó com totes les festes dels homes: amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d’elles una gran munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa; xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es despedeixen i senyals d’acabament pertot, que contrasten bé amb el bullici d’aquelles mateixes persones moments antes de sonar les timbales.

A l’últim de tot és quan un curiós exclama:

—Ai, ai! ¿No deien que hi anirien quatre trompetes?

I li responen amb tristura:

—Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi havien d’anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure’ls!

Si vostès són d’aquests, aquí els tenen.

Després de la professó ja saben lo que succeix: pertot hi ha cadires trencades, taques, encadernats… Però tot passa, s’adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fàstics i amoïnos van oblidant l’amoïno de les professons, i al març vinent ja es comença a sentir-se a dir:

—Ai, ja voldria ser a Corpus!