DUES CRIADES

—Pst! Mariagneta! A on vas tan cremada?

—Ai! No t’havia conegut. No en facis cas, que avui estic tan atolondrada que ni menos sé el que em faig. És el Sant de la mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb això, adiós!

(Són les vuit).

—Que encara estàs allí mateix?

—Ca! Ja he estat en tres cases més. Ara serveixo a un desempleiat de l’Aduana, que no sé si és escrivent; vaja, és un dels principals. Al menos gasten molt. Són marit i muller sense família, però es tenen dos nebots afillats; dues criatures que semblen dos dimonis; tot el dia m’estan aturmentant, i això sí, no els digueu res, perquè, la senyora, sobretot els nebots. Per ells me’n vaig d’aquesta casa: com que ara acabo d’avisar al que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m’ho digui. Ja podia anar a casa d’uns malitars, però filla, si vols que et digui la veritat, no m’agraden militarots; avui són aquí, demà se n’han d’anar, i això d’haver de conèixer sempre cares noves no fa per mi, perquè vamos, una… m’entens… i després, mai fa favor, perquè si tu vols…

Ai, pobra de mi! Les nou! Adiós! Adiós!

—Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i…

—Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui rebentar-me anant i venint de la font.

—Bé; si per cas ja et diré alguna cosa. Deixame’n anar, perquè, filla, és una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no és bona per res, mai entra a la cuina. Això, si tu vols, encara és millor, m’entens?; però en dies com avui… Oh! i que no més hi ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I tú? ¿Que encara estàs amb aquell capellà?

—Me’n vaig anar per mor de sa germana; per ell sí que hi haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai em deia res. Només el veia a les hores de menjar; això sí, li agradaven els bons talls. Mai eren més de dos i em daven tres duros per anar a la plaça.

—Vaja! adiós, que tinc molt tard.

—Adiós.

—Ah! escolta! ¿com és que no vas anar a ca’n Gibert, diumenge?

—Ai! tens raó que no havia pensat a dir-t’ho. Saps qui és aquí?
La Paula.

—Quina Paula? Aquella de Puigcerdà?

—I doncs? ¿que no s’ha casat amb aquell carrabiner? Sempre m’ho vaig pensar.

—Ella diu que l’ha deixat an ell, però…

—Macatxo! ¡Tant que la senyora m’ha encarregat que portés lluç!
Deixa’m arribar a la pescateria.

—Adiós!

—Vina’m a buscar diumenge!

—Bueno!

(Són les deu).

ROBERT SANALL (Albert Llanas).