LA CAMPANA

Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la Campana.

Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com un mèrit l’originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha reeixit.

No? Doncs ja els n’omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara.

Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra privilegiada.

Potser que algú em faci notar que totes les nacions d’aquest món de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos), que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d’altres llocs és paper blau d’aquest d’embolicar troques, i encara, si massa m’apuren, els diré que és d’estrassa.

Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés.

Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.

Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè això fóra el cuento de mai acabar ens trobem amb les dels històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobreïx la Campana de la Unió, que, segons lletres d’impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra Laia, sinó que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.

Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes famoses, ens trobem amb la Honorata, immortal per haver tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip V, i per haver-se’n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar-s’ho fer.

Això i l’haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que va atentar contra la vida d’un personatge reial, són els fets que més proven la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els nostres governants.

Altres n’hi ha que, després de la Honorata, han donat que enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns quants trossos d’història i fem de manera de caure de peus junts en l’època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll.

Jo m’he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana). Encara no havia donat quatre passos quan… ganinc gananc, ganinc gananc… les burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir-nos). Arribo a la cantonada i veig el cartell de Santa Creu La Campana de la Almudaina. Ho estava llegint i em sento: —Senyor, la gorra.— Passava un combregar. Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament, em fan alçar i arreconar-me a l’altre cantó, des d’a on veig el cartell dels Campos que deia: L’Esquella de la Torratxa, i el del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono quatre passos i un d’aquests que venen llumeneres començà a dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d’una campana que fins molt entrat el dia penja al costat de l’escaleta, i, com si s’esperés la senyal meva, s’alcen totes les campanes al vol, perquè aquell dia s’havia mort no sé quin bisbe.

Tot això en menos de deu minuts.

I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre bullici que aquell, se’m va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu-hi bé l’atenció i us semblarà que viviu dintre d’una regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.

Ja tenen raó que l’home s’acostuma a tot!

Jo sé gendre que a còpia d’anys d’estar amb la sogra han arribat a viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia.

Si no fos així ¿com podria compendre’s que hi hagués qui pogués viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el costum.

A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les campanes: tant, que no fóra estrany que algú d’aquests que creuen en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren en Barcelona n’havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content.

En prova d’això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo que parli o faci olor de campana hagi anat malament.

En el terreno literari;

La Campana de la Almudaina. Furor.

L’Esquella de la Torratxa. Furor.

El senyor Balaguer va provar d’enviar als Jocs Florals La Campana de l’Ave Maria. Premiada.

En Bofarull te en Els Trobadors nous una composició de tres planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.

I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens agraden les campanes i… ja està dit, ens agraden.

Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capaç de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l’èxit.

I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se n’enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l’últim no són més que gent pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus gèneros en vers.

Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d’estrany que cosa de deu o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana?

Molt natural.

Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una campana immensa, monumental: una d’aquestes campanes que farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s’hagués de casar amb sa germana.

Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera.

Heu vist el que són les coses!

Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.

La primera no va servir perquè no era bona.

La segona perquè era xica.

La tercera perquè era esquerdada.

La quarta perquè no tenia nanses.

Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l’hora als Néts dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al més vil tupí.

Per últim ve un, se n’encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l’acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.

No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.

I doncs què fem? ¿Tota la vida s’han de fer monuments com els de la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l’Eulària?

¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l’estació del ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d’aquí?

No tracto d’analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra consciència.

JAUME GIRALT