SETZE

Madame:

Em plau informar-vos que la nostra legació deixarà Barcelona demà abans de les vuit, just quan s’obrin les portes de la muralla. Si tothom es troba bé i pels camins no ens entrebanquen pedres, esvorancs, tempestes ni lladres, pensem que podríem arribar a Hostalric a l’hora de sopar. A aquest pas, comptant que en un viatge tan llarg sempre hi ha algun imprevist que capgira els propòsits, serem a palau en no més de catorze dies.

La legació francesa de tornada la constituïm cinc gentilhomes i una dama. Em penso que si heu llegit amb cura aquesta crònica ja podeu dir que els coneixeu sobradament. Tot i això, detallo que es tracta de mi mateix, que sóc el vostre servidor; monsieur Beaumarchais, que serveix interessos del vostre nebot; el nostre Labbé, cap de rebosters de palau; monsieur Maleshèrbes, prohom del gremi de xocolaters de París, i monsieur Delon, representant dels de Baiona. La dama es diu Marianna i és la millor xocolatera de la ciutat de Barcelona, que viatja a Versalles per primera vegada amb molt deler de conèixer-vos i de mostrar a gent sofisticada les seves habilitats. Tothom pensa que amb ella dins del carruatge el camí de tornada es farà més curt que el de vinguda i molt més agradable. Jo hi estic d’acord.

Les darreres hores en aquesta ciutat han estat carregades de sorpreses, totes magnífiques. La primera va ser trobar dins del túnel on ens va menar mossèn Fideu una mena de carretons petits (però amb rodes grosses) on hi havia la màquina de fer xocolata del senyor Fernandes, tota esquarterada per tal que el seu transport resultés més fàcil. Cadascú de nosaltres, menys la Marianna, va traginar pels túnels i gairebé sense dificultats un tros de l’invent, que d’aquesta manera va sortir de la botiga, del barri i fins i tot de la ciutat.

Quina sorpresa vam endur-nos tots plegats en veure que al final del nostre camí de talps hi havia Beaumarchais enfilat al pescant d’un carruatge, que ens esperava. També hi havia dos homes robustos que semblaven carregadors del moll i que van ajudar la nostra comitiva amb la màquina, i la van anar deixant en una carreta més forta. La carreta se la van endur en acabat, per reservar-la per l’endemà i preparar-la per al viatge, ens van dir. Mossèn Fideu els va acompanyar, tot dient que un ministre de Déu sempre fa algun servei en situacions difícils. Ens vam acomiadar gairebé entre llàgrimes. Abans de separar-nos, ell va mirar-me als ulls i va murmurar: «Alguna cosa em diu que tornareu, Guillot. No trigarem gaire a rebre-us de nou en aquests carrers humits».

Havíem sortit en un punt que es trobava fora muralles. Per això, un cop al carruatge i amb cara de venir de passar un dia al camp, vam tornar a entrar a la ciutat pel portal Nou, sense aixecar sospites. Tothom va quedar-se meravellat de la lucidesa amb què havia estat pensada aquella maniobra, i més quan van saber que els seus autors érem mossèn Fideu i un servidor, tot i que sense Beaumarchais no ens n’hauríem sortit.

—Vet aquí els plans misteriosos del nostre director —va fer Delon, sempre conciliador.

I com que tenia el torn de paraula, el secretari del rei va tombar una mica el cap des del pescant i va dir que sí i no, que les seves maquinacions secretes no sempre havien tingut a veure amb la salvació de la Marianna i el seu aparell, sinó més aviat amb uns certs negocis que no podia confessar a ningú perquè eren d’alt secret. Va aprofitar, però, l’oportunitat per donar-nos a tots una notícia estupenda.

Es va crear dins el cotxe una expectació tan gran que fins i tot les mules —que eren dues i molt velles— van parar les quatre orelles per escoltar allò que Beaumarchais havia de dir-nos.

—He recuperat tot el que ens van robar durant la primera nit d’estada a la ciutat. Quan arribem a l’hostal, ho trobareu.

Hi va haver un esclat tan gran d’alegria que va sobresaltar les mules.

—Tot? Els diners també? —va preguntar Maleshèrbes, que de tan bon humor no semblava ell.

—Tot!

Encara els quedava una nit a Barcelona i els xocolaters, veient-se de cop amb les butxaques plenes, van fer plans per acomiadar-se’n com cal. Els vaig sentir dir que volien anar de nou a aquell cafè on vam tastar la ratafia, per primera i qui sap si per darrera vegada, i fins i tot el moderat Delon va fer apostes de quantes ampolles seria capaç de buidar abans de perdre el seny.

Beaumarchais no els va censurar les conductes. Al cap i a la fi, som en una terra estrangera, i és sabut que la gent no es comporta igual a casa que a fora. No hi havia cap mal que uns homes honestos es divertissin una mica.

Vaig dedicar part de la tarda a recuperar forces i fer el meu minso equipatge. Ja estava acabant quan va entrar Beaumarchais, va tancar la porta i em va dir:

—Us ho he de preguntar de nou, amic Guillot. Em podeu donar la vostra paraula que no explicareu res del que aquí m’heu vist fer?

—La teniu. Llevat de la crònica que he escrit per a madame, de mi no…

—D’això precisament us volia parlar. De la crònica. Me l’haureu de lliurar.

—Com?

—És massa perillós. Suposo que heu parlat de mademoiselle d’Éon.

—És clar.

—I dels nostres tràfics del port.

—També.

Beaumarchais remenava el cap.

—Lliureu-me-la.

—No puc. Vaig donar la paraula, abans que a vós, a madame.

—Guillot, si us resistiu, us l’hauré de prendre.

—En sereu capaç?

—Compleixo ordres.

—De qui? Del rei?

—No heu de fer-ne res.

—Tan importants són, aquests assumptes vostres?

—Ho són. Si més no, fins que rebem notícies.

—Notícies de Boston. He sentit dir que allà la gent té set de llibertat. Es pensen que França els en donarà?

Em va mirar de fit a fit, amb ulls de puça.

—Vós vau dir…

—Que no recordava el nom de la ciutat on el vaixell ha d’atracar. Ja ho sé.

—I el recordeu.

—Ja heu vist que sí.

—De què més esteu al cas?

—Ah, de no gaires coses. Sé que monsieur Beaumont és un espia al servei de França, potser el millor. També sé que a palau s’aposten fortunes sobre quin és el seu sexe autèntic, però per ara ningú no ho ha pogut esbrinar.

—Em sorpreneu.

—Sospito, a més, que no és només en nom del rei que feu costat als rebels americans. Crec que hi heu implicat la vostra pròpia fortuna, que no és minsa.

—Som molts els gentilhomes de França que donem suport a la lluita contra els grillons anglesos en nom de la llibertat.

—És clar, ja ho entenc. Així els nous homes lliures estaran en deute amb vós.

—Està bé, Guillot. —Em va semblar que Beaumarchais perdia la paciència i es cansava de tanta xerrameca—. Voldria aprofitar la tarda lliure per corregir l’escena d’una comèdia que estic acabant. Us faria res dir-me quina és la vostra oferta?

—Us lliuraré el quadern on he escrit la crònica per a madame Adélaïde.

—M’agrada que sigueu assenyat.

—En arribar a palau li diré, i vós em secundareu, que uns lladres ens l’han robat en un hostal del camí.

—Molt ben pensat.

—Reproduiré la crònica de viva veu si se’m demana, però callaré els episodis que voleu mantenir en secret.

—Sou un xicot eixerit.

—Llavors, no en parlem més. Demà us la donaré. Teniu la meva paraula.

—Demà? I per què no ara mateix?

—Perquè la vull acabar. Un autor mai no deixa sense final una obra seva, per petita que sigui, vós ho hauríeu de saber. Mai se sap quins ulls cauran sobre quines pàgines. Aquesta nit, un cop hagi enllestit la crònica que conté, el quadern serà vostre.

—Em sembla bé.

—A canvi, us vull demanar una cosa.

—Ja m’estranyava a mi. Aneu amb compte, que sempre puc treure l’espasa de la beina i acabar les negociacions.

—No és difícil. Vull que parleu al rei de mi. Que em proposeu per a un càrrec.

—Un càrrec? Ara em direu que voleu ser ministre?

—Millor. Bibliotecari.

Els ulls li van brillar, no sé si d’emoció, d’alegria de veure que tot encaixava i no hi havia més entrebancs.

—Bibliotecari de palau?

—Això mateix.

—Ja sabeu quina munió de llibres no hi ha, a les biblioteques del rei?

—Com més n’hi hagi, millor.

—I com estan de desordenats?

—Així tindré feina per anys.

—I quanta pols s’apilona, sobre els llibres?

—Aprendré a fer anar el plomall.

—Bibliotecari? —va aclucar els ulls—. Potser sí que fa per vós. Ja hi podeu comptar, Guillot!

Així va ser com vam tancar aquell tracte de cavallers. En cap moment vaig gosar dir-li que l’admiració que li professo arriba tan lluny que vaig escriure una part de la crònica com si fos el final d’una de les seves comèdies. Vaig pensar que ja s’ho trobaria, quan la llegís.

L’última estona d’aquell darrer dia, quan ja fosquejava, la vaig emprar a complir una paraula que havia donat a la bella Marianna.

—Podríeu acompanyar-me a la Casa de Misericòrdia? Vull veure una persona abans de marxar, i em fa por anar tota sola per aquests carrers tan negres.

La Casa de Misericòrdia és en un edifici gran i rònec del carrer del Carme. La persona que Marianna volia trobar es deia Caterina Molins i era una noieta de poc més de quinze anys, a la qual gairebé no he pogut veure la cara per culpa de la foscor. M’ha semblat ben formada, alta i de fesomia agradable. Després he sabut que el motiu de la visita era regalar-li la xocolatera que vós vau enviar, embolicada en la mateixa roba de vellut turquesa. Potser la Marianna no volia arriscar-se que el pot se li trenqués durant el viatge. O potser aquesta Caterina és una persona per a ella tan important que no ha volgut marxar sense tenir-hi un detall especial.

Les dues noies ploraven, abraçades, xiuxiuejant. Ja sé que no està bé, però he parat una mica l’orella i així he pogut saber què deien.

—Però quan tornaràs? Què faré sense tu?

—Caterineta, no m’ho facis més difícil, per favor. Et dic que tornaré, però no sé quan. I quan ho faci vull trobar-te més bé que no et deixo. Fes cas en tot a les germanes. Busca una casa bona per entrar a servir. Vés a veure mossèn Fideu. M’has entès bé?

La nena Caterina feia que sí amb el cap, mentre la Marianna li acaronava els cabells.

—Ets la meva única amiga, l’única persona que tinc al món. M’has de prometre que estaràs bé, que no malbarataràs la teva vida buscant-te la pròpia condemna. Si no m’ho promets, marxaré amb un patir al cor que em matarà abans d’arribar.

La Caterina va obrir els ulls, espantada per aquella sentència.

—Està bé. T’ho prometo —va respondre.

—T’he portat alguns rals. No te’ls gastis de cop. També vull que tinguis aquesta xocolatera. És valuosa, si algun cop necessites diners la pots empenyorar i te’n donaran almenys cinquanta rals. I si no l’empenyores, vull que la tinguis a prop per recordar-me. Oi que ho faràs?

—És clar. —I la nena vinga plorar, aferrada a la xocolatera, sense consol.

—Tornaré, Caterina, t’ho prometo. I vull trobar-te honrada, contenta i en pau amb Déu i els homes. M’ho promets?

Però la nena Caterina no diu res. Només té temps a collir llàgrimes que li vessen dels ulls.

La conversa va durar una mica més, fins que la Caterineta va somriure una mica i la Marianna va veure’s amb cor de marxar. Quan vam sortir el carrer del Carme era desert i sonava el toc de tancada de portes.

I fins aquí arriba, madame, aquesta crònica que no llegireu, tret que algun desordre d’aquells que de tant en tant ens serveix el transcurs del temps la posi a les vostres mans.

L’ha escrit el vostre segur servidor amb l’únic pensament de ser fidel a vós i als fets, a la ciutat de Barcelona i durant l’hivern glaçat de 1777.

Us beso la mà amb afecte inesborrable. Sempre vostre,

Victor Philibert Guillot