ONZE

—Marianna, això és per a vós. El regal de madame Adélaïde que encara no us havia pogut lliurar —li vaig dir, traient del sarró l’embolcall de vellut turquesa.

—L’heu recuperat.

—Per sort.

La Marianna va somriure, encisadora.

—I què és? —va fer, començant a desembolicar-lo.

Mentre ho feia se li escapaven rialletes de neguit, segurament perquè no està acostumada a rebre regals. Va apartar amb cura la tela —n’hi havia dues capes— fins que la peça de porcellana va quedar a la vista. Semblava nova, com acabada de coure.

—Una xocolatera! I que bonica! —va fer, mirant-la per tots costats. En veure les lletres blaves de la base va interrogar-me amb els ulls.

—Aquí hi diu «Sóc propietat de la senyora Adelaida de França» —vaig traduir—. És una peça única. Li puc dir que us agrada?

Li brillaven els ulls.

—I tant que sí! —va dir—. Voleu estrenar-la? Us puc servir aquí la xocolata.

—M’estimaria més que l’estrenéssiu vós.

—L’estrenarem junts, llavors.

Quin enigma, les paraules! Aquella que la Marianna acabava de dir —«junts»— va fer-me trontollar el cor.

Potser us avergonyireu de mi, missenyora, però vaig perdre el fil. No de la conversa, sinó més aviat de l’existència. Vaig quedar-me petrificat, mirant la Marianna. Aquells ulls, aquells llavis, aquells pits d’estàtua grega. I com si el meu cos decidís pel seu compte, vaig notar que la cintura se’m corbava cap a ella molt a poc a poc, i que li mirava els llavis com si volgués fondre’ls amb els meus. No sé què hauria fet si la seva veu vellutada no m’hagués tornat al món de cop en preguntar-me:

—Esteu bé, senyor? Respireu?

Vaig fer un bot de l’ensurt. Vaig agafar-li la mà i hi vaig dipositar un petó petit, insuficient, que de cap manera reflectia tot allò que m’inspirava quan la tenia a prop (i fins i tot quan la tenia lluny). Llavors, com si el món em cridés, vaig sentir la remor inequívoca que pel carrer s’acostava un vehicle: grinyols d’engranatges, el trot d’un animal de tir… Vaig mirar un moment cap a fora i vaig veure Beaumarchais enfilat al pescant d’un tílburi —potser el mateix de la nit abans— en companyia de la dama dels tirabuixons.

Us asseguro que mai no he tingut més mèrit d’obeir les vostres ordres que en aquell moment. Vaig deixar la Marianna —a contracor, per vós i per França—, vaig sortir de la botiga després d’un comiat urgent, vaig mirar cap a totes bandes i vaig seguir el xerric de les rodes del cotxe, del qual no quedava cap altre rastre. No és fàcil seguir un cotxe anant a peu, però ja sabeu que sóc ràpid i tinc els sentits desperts.

Vaig arribar a temps de veure Beaumarchais entrar rere la seva dama per la porta de l’Hostal de Manresa.