QUATRE

Però la meva crònica de la maltempsada, madame, és lluny d’acabar aquí. Quan tots estàvem a punt, amb el cap esbandit i els peus lleugers, vam veure que començava a nevar. Com que de fred ja n’havíem tingut prou el dia abans i no estàvem per més concerts d’esternuts ni per agafar un calapàndria, el senyor de Beaumarchais s’inquietava, tot mirant el cel.

—És normal, aquest temps, Zanotti? Em pensava que a Barcelona estàveu més temperats.

I l’hostaler va arronsar-se d’espatlles:

—El món rareja d’allò més, senyor.

Vam estar-nos una bona estona, tots cinc, muts com estaquirots, mirant el cel i esperant que la neu deixés de molestar-nos. Va passar justament tot el contrari, i la nevada ja s’assemblava a una que un cop vaig veure caure a palau i que va cobrir completament els guàrdies de la porta. Començava a fosquejar i Beaumarchais desesperava de veure que se’ns esmunyia un altre dia sense haver fet res de bo. Llavors va ser quan va acostar-se’m i va dir:

—Guillot, vós que sou esmunyedís de mena i els peus us volen, podríeu anar d’avançada de la comissió fins a l’establiment del carrer de les Tres Voltes? Només heu de fer saber al senyor Fernandes que demà tots plegats li farem l’honor de visitar-lo.

Li vaig dir que sí, és clar, content de moure’m una mica. Vaig córrer escales amunt per agafar la carta que vós vau donar-me i duent-la ben protegida dins del sarró vaig sortir de l’hostal sota una neu que queia sense clemència. Feia tant de fred que la capa no em servia de res, per més que mirava d’arraulir-m’hi. Amb grans gambades vaig recórrer la distància que em separava de la plaça de l’Oli, i vaig arribar-hi que fins i tot els cabells em tremolaven de fred.

Per trobar el lloc vaig preguntar als vianants. Al passeig del Born van dir-me: «Ui, encara sou una mica lluny!», a mig carrer del Rec van respondre: «Us hi atanseu», i per fi a la baixada de la presó van comunicar-me: «Ja hi sou a tocar. Mireu, aneu per aquell carrer, que es diu de la Bòria, fins a la plaça que hi ha una mica més avall». Dit i fet. Tot hauria estat molt més fàcil sense aquella gelabror, és clar, però igualment vaig arribar fins a una porta de fusta tancada i barrada, sobre la qual un rètol descolorit deia:

FERNANDES

MESTRE XOCOLATER

PROVEÏDOR DE LES PRINCESES DE FRANÇA

Pel carrer no s’hi veia una ànima, les finestres tenien les parpelles closes, la neu començava a apilonar-se pels carrers i jo no em notava el nas, ni les mans ni els dits dels peus dintre les sabates. Vaig trucar a la porta, però ningú no em va obrir. Vaig pensar que moriria congelat si m’havia d’estar palplantat allà gaire estona, i vaig trucar amb una insistència que començava a ser habitud en mi d’ençà que havia arribat a Barcelona. No penseu pas que van obrir-me de seguida. Vaig tenir temps de resar alguna oració i tot, aixoplugat dins la capa i sota aquella porta sense marquesina, mentre la neu em lliscava pel nas i se’m congelava la perruca. Vaig clavar tants cops a la porta com la desesperació em va aconsellar. Finalment, amb la veu que em quedava vaig cridar:

—Senyor Fernandes, per amor de Déu, obriu-me d’una vegada o moriré aquí com un gos. Sóc Guillot, vinc des de Versalles per encàrrec de madame Adélaïde i us porto una…

Heu de saber, senyora, que el vostre nom va ser com una contrasenya. En el mateix moment en què la nevada començava a ser tan inclement que no s’hi veia a dos pams de distància, una escletxa d’esperança va obrir-se a la porta del xocolater i un parell d’ulls negres com carbons van fitar-me des de dins. Vaig implorar:

—Senyor Fernandes, m’estic congelant, deixeu-me passar.

La porta va obrir-se per caritat i vaig entrar per fi a redós; en una estança on cremava un foc, hi havia un taulell molt llarg i feia una olor de xocolata boníssima.

Vaig notar que em queia una flassada per les espatlles i una veu dolça i femenina em deia:

—Seieu a la vora del foc i us refareu de seguida.

Potser us esteu preguntant en quin idioma es van pronunciar aquestes paraules. Doncs bé, us he de dir que no ho sé del cert. La dona que m’acabava d’obrir no desconeixia del tot alguns dels secrets de la nostra bella llengua, però dir que la parlava seria exagerat. Si fa no fa de la mateixa manera, jo sé dir quatre mots en català i algun menys en castellà, i podia fer-me entendre. Ja sabeu que sempre he tingut molt bona oïda per a les paraules foranes. En una barreja de tots tres idiomes, doncs, en la qual no puc assegurar que no hi hagués algun encenall d’italià, ens comunicàvem, com vós veureu, no gaire malament, aquell àngel salvador i jo mateix.

Aquest sobrenom d’àngel salvador l’hi dono, no només per això de la flassada que acabo d’explicar, ni per la xicra de deliciosa xocolata que va regalar-me tot seguit i que va tornar-me de mort a vida. Ho dic més aviat per la delicada expressió de la seva cara. La meva salvadora era una dona d’uns vint-i-cinc anys a tot estirar, amb uns ulls foscos que brillaven com estrelles davant les flames de la llar de foc, galtes fines, cabells de color de coure vell i llavis de vellut. Vaig quedar tan aclaparat davant d’una bellesa tan extraordinària que per un moment vaig pensar que els àngels del cel, si m’hagués mort a la porta, no m’haurien agradat tant.

—Parleu la meva llengua… —vaig fer, admirant-la.

—De fet, no… —va dir ella—, però la comprenc. Tinc molts clients que parlen com vós. A Barcelona hi ha molts francesos.

Vaig recordar que Beaumarchais ja m’ho havia advertit, quan sortíem de París: «Ja veureu, amic Guillot, com Barcelona és la més francesa de totes les ciutats estrangeres».

Així que vaig acabar-me la xocolata, la dona va preguntar:

—Dieu que us envia madame?

—Oui —vaig respondre.

—En teniu proves?

—Naturellement.

—Deixeu-me-les veure.

—Les ensenyaré al senyor Fernandes. És a casa?

—No en aquest moment.

—L’esperaré.

—No us ho aconsello. Podria trigar.

—No tinc pressa.

—Però jo sí. Deixeu-me a mi les proves. Jo les ensenyaré al senyor Fernandes.

—Sou la serventa?

—No, senyor.

—El senyor Fernandes és parent vostre? Potser el pare?

—Tampoc.

—M’ho direu o ho hauré d’endevinar?

—És el meu marit. I ara, m’ensenyareu això que porteu per a ell?

Reconec que em va fer dubtar i vaig estar a punt d’ensenyar-li-ho, però vaig recordar a temps aquell engany que vam patir només arribar i vaig fer-me enrere.

—No veig clar si puc refiar-me de vós, senyora.

—Tinc el mateix dubte, senyor.

—On és el senyor Fernandes?

—Doneu-me les proves de madame i us ho diré.

—Digueu-m’ho i us les donaré.

—No hi ha tracte.

—Per la meva banda tampoc.

—Us malfieu de mi?

—Per desgràcia.

—En teniu motius?

—Me’n sobren!

—Que potser us he fet alguna cosa?

—Vós no, altres sí.

—I pago pels pecats que no he comès?

—Com tothom algun cop.

—Si em donéssiu les proves, tot s’arranjaria.

—O potser no. Això fa de mal dir.

—Va, senyor, no sigueu tan dur.

—Sóc diligent. I me’n sento orgullós.

—Deixeu-me-les veure!

—Us dic que no!

—Doncs llavors marxeu!

—De cap de les maneres!

—Per ser tan jove sou tossut com una mula!

—Per ser una dona, vós també!

Just en aquell moment van trucar a la porta de manera no gens amistosa: plam!, plam!, plam!

—Estic perduda! Són del gremi! Ens han sentit! Saben que sóc aquí! —va fer el meu àngel, i la cara se li va contreure en una ganyota de por autèntica.

El toc es va repetir —plam!, plam!, plam!— i tota la fusta va trontollar amb aquelles envestides. Una veu de tro que parlava en anglès va fer:

—Obriu la porta en nom del rei Jordi!

—El vostre home fa negocis amb els anglesos? —vaig preguntar a mitja veu, però molt enfadat.

—No, senyor, que jo sàpiga —va fer ella.

—Doncs llavors, què volen, aquests?

L’àngel va arronsar-se d’espatlles.

—Obriu en nom de Sa Majestat Jordi III!

—Què fem?

—Obrir la porta, és ben clar! —vaig dir, amb la força d’un tità decidit a revenjar ell solet l’honor perdut en la guerra dels Set Anys.

I així ho va fer. Va obrir la porta de bat a bat i vaig topar amb els nassos vermells i el pap ple de berrugues d’un home panxarrut que semblava un gripau. Anava més abrigat que un servidor i era tres vegades més molsut, potser per això tremolava menys. Es feia acompanyar de dos soldats d’uniforme, amb llança i tot, que li deien sir.

—Us saludo, senyors, en nom de Sa Majestat Jordi III, rei d’Anglaterra, Irlanda, Menorca, l’Índia, Dominica, Granada, San Vicente, Tobago, la Florida…

—Sí, sí, sí, ja ho sabem, tot això. —Aquests anglesos sempre amb totes les victòries a la boca, són insuportables!—. En què us puc servir? —vaig fer.

—Primer de tot, deixant-nos passar, si no us fa res.

Vaig apartar-me del seu camí i vaig fer un gest a la dona perquè fes el mateix. Els tres homes van entrar a la botiga amb tota la seva parafernàlia i van tancar la porta. Per un segon, vam compartir l’alleujament d’haver deixat fora la foscor i la neu. L’anglès va donar un cop d’ull i em va semblar que aprovava l’ambient amb un gest gairebé invisible del llavi.

—En nom de Sa Majestat el rei Jordi III, us ordeno que m’ensenyeu l’enginy de la vostra invenció capaç de produir xocolata —va dir sir Gripau Anglès, que no devia ser gaire amic de perdre el temps amb presentacions ni preàmbuls. Mentre parlava la papada li tremolava de tanta eficàcia.

Amb només una llambregada el meu àngel em va fer veure que tenia por d’aquells homes. Al mateix temps, els seus ulls em sotjaven, esperant que fes alguna cosa.

—Us pren pel meu marit —va murmurar.

—Ja me n’he adonat —vaig respondre.

—I què volen?

—Veure la màquina.

—Això no pot ser! No els vull a casa meva!

He de reconèixer que aquella resposta, i de la mateixa manera la seva antipatia vers l’anglès, em va agradar molt.

—De debò voleu que marxin? —vaig preguntar-li.

—De debò.

—Doncs ensenyeu-los la màquina.

Mentre aquesta conversa discorria a mitja veu, el gripau perdia la paciència, picava amb els peus i començava a grunyir. La dona del xocolater Fernandes va avenir-se a fer-me cas —ja temia que no ho fes i que el sir declarés alguna guerra allà mateix— i va menar-nos fins a una mena de rebotiga.

—Si em feu el favor, senyors, darrere vostre —vaig fer una reverència als nostres visitants, sabedor que no hi ha cap cosa que estovi més un anglès que els compliments.

A la rebotiga vam trobar aquest prodigi mecànic que en els nostres dies és l’admiració de tota l’Europa civilitzada. És una màquina tota feta de fusta i metall, amb sis potes, quatre grans manetes i rodes de gran elegància, amb dents i sense. En aquesta màquina, pel que vaig poder entendre de les explicacions del meu àngel, entren les faves de cacau, a dins es barregen amb el sucre i les espècies i en surt una pasta de molt bon gust a la qual no és exagerat dir-li la xocolata més bona del món. Els anglesos van lloar-la molt, van dir que un invent així només pot sortir de la imaginació d’un geni, i tot seguit es van interessar pel seu funcionament, que ella va anar explicant amb tots els ets i uts i jo traduïa, potser estalviant algun dels detalls més enlluernadors. I és que a cada paraula jo maleïa la nostra poca traça per deixar que aquella ambaixada de salvatges passés al davant de la nostra.

També van interessar-se els súbdits del rei Jordi III per les espècies que convé barrejar amb la pasta de cacau. L’àngel els va dir que poden ser molt variades, però que mai no poden faltar catorze grans de pebre negre, mitja unça de clau i una nou gran d’arxiota de la més vermella. Alguns adroguers recomanen també posar-hi cardamom, canyella, alguna beina de vainilla, ametlles o fins i tot tarongina, però ella —va dir— és molt més partidària de les receptes senzilles.

—Avui dia a la gent ja no els agraden com abans les menges tan recarregades —va fer, encisadora—, l’important de la xocolata és que sigui poc adulterada i de la millor qualitat.

Però disculpeu, estàvem admirant la màquina, que als anglesos els va plaure tant que va deixar-los sense paraules (i a mi també, tot i que em veiés forçat a dissimular). Els dos soldats prenien mesures a pams, sense cap mirament, i fins i tot van sospesar-la, agafant-la cadascun per un costat, com per saber quants homes calien per endur-se-la. El seu intendent, mentrestant, ronsejava, sense dir res.

—Puc conèixer el motiu de tant d’afany, sir? —vaig preguntar.

—El rei Jordi ha sentit parlar d’aquesta invenció vostra, senyor Fernandes, i us fa l’honor de mostrar-vos el seu interès. Li agrada molt la xocolata, al rei Jordi, en pren cada dia tres vegades. L’ajuda a pensar i li procura la força de sis bous.

Vaig somriure, com si estigués afalagat, però tot allò em va fer molt mala espina. Els homes ja estaven acabant amb les seves mesures, o ho semblava, quan el gripau va parlar de nou.

—Tinc una curiositat, senyor Fernandes, que només vós podeu aclarir-me —va dir.

Vaig pensar: ara sóc jo, el qui està perdut. Si em pregunta qualsevol petit detall de la construcció o el funcionament de la màquina, descobrirà l’engany i la seva ira m’esclafarà com un mosquit.

—Vós direu.

—Com és que parleu l’anglès amb tant d’accent francès? —va voler saber l’ambaixador.

—Ah, això… —vaig somriure mentre pensava una resposta prou convincent—, doncs perquè vaig tenir una dida francesa.

—Però m’han informat que vau ser aprenent d’un cert mestre Lloseres que tenia el negoci a prop d’aquí.

—Sí, senyor.

—Quants anys teniu? No sou molt jove per haver fet tantes coses?

—Enganyo molt, senyor. Això és perquè sóc tan magre. Aquí on em veieu, n’acabo de fer trenta-un.

—De debò?

—Us ho juro!

El gripau anglès s’acaronava la barbeta.

—Potser és la xocolata. Els assessors del rei diuen que va molt bé per mantenir el vigor de la joventut.

—Doncs no us diré pas que no!

Semblava que s’ho creia tot.

—I una pregunta més.

Per Déu, quin patir!

—A les vostres ordres.

—Coneixeu el meu país?

—No, sir —vaig mentir.

—Som gent hospitalària i de bon gust, els anglesos, i admirem molt la gent com vós, capaç de fer avançar el món amb idees noves i útils aplicables a prodigis mecànics. I això també val per Sa Majestat, és clar. No fa gaire vaig comprar en nom del rei una màquina de bussejar molt útil per recuperar objectes perduts en naufragis. O la màquina de fer el retrat de tres persones en baix relleu (i només fent girar una clau!). Sa Majestat el rei Jordi té molta confiança en totes aquestes coses, i està convençut que el progrés del món passa per aquestes rodes, manovelles o pistons que vós coneixeu tan bé. Sa Majestat també voldria saber si vós i la vostra bonica muller acceptaríeu una invitació per instal·lar-vos al palau de Buckingham el temps necessari per construir una màquina igual a la vostra.

El discurs em va deixar petrificat. Per sort, vaig aconseguir reaccionar per dir:

—Ho hauria de consultar amb la meva muller, sir.

—És clar, ho entenc.

—Ho enteneu?

—Per descomptat! Si jo tingués una dona tan bonica com la vostra, no mouria un dit sense consultar-li-ho. Endavant. —El gripau va fer un gest amb la mà, assenyalant el meu àngel, i als seus ulls hi va brillar una guspira d’admiració, o potser de cobejança cap al meu àngel bell.

—Ens permeteu que en parlem en privat? —vaig preguntar.

I ell, resignat:

—Feu allò que hàgiu de fer.

Sir Gripau Anglès i els seus homes van sortir de la rebotiga i van deixar la màquina tranquil·la, i a nosaltres més. Vaig traduir totes aquelles paraules que havíem bescanviat, sense deixar-me’n ni una, però així que ella va lligar caps va començar a remenar el cap a banda i banda i a dir:

—No, no, no, no pot ser. El meu home ja no farà cap més màquina.

—Penseu-ho bé, dona. És una excel·lent oportunitat de guanyar uns bons diners.

—Us dic que no. Que no pot ser!

—No us precipiteu. Les coses s’han de rumiar.

—No hi ha res per rumiar. Feu-li saber que refuso la seva oferta.

Com que no em semblava convenient enrabiar l’anglès amb una negativa tan rotunda, em vaig estimar més nedar i guardar la roba. Vaig sortir, amb cara de marit calçasses —això sempre impressiona molt entre homes—, i vaig dir:

—La meva dona s’ho ha de pensar. Si em dieu algun lloc on podem fer-vos arribar una resposta, la tindreu en només unes hores.

L’anglès va apuntar una adreça en un paper i me’l va donar. S’estaven a l’Hostal de Manresa, al carrer del mateix nom.

—Us dono dos dies. No em feu perdre la paciència, senyor Fernandes.

—No, senyor.

—Ah, Fernandes —va girar-se de cop cap a mi—, una coseta més.

—Sí, senyor.

—No heu vist pas una legació de francesos que corren per la ciutat?

—Francesos, senyor? N’hi ha tants en aquesta ciu…

—Aquests són ambaixadors del rei Lluís i van arribar fa un parell de dies. S’estan a l’Hostal de Santa Maria.

Em va sorprendre, ho reconec, que estigués tan al cas de les nostres passes. Per un moment vaig veure molt clar que ells havien estat els qui ens havien robat, però de seguida vaig recordar la manera de parlar d’aquells galifardeus i ho vaig deixar córrer: per pocatraces que siguin els anglesos, de moment encara saben parlar l’anglès. I aquells rucs no en sabien ni gota.

—No, senyor. No n’he vist cap, de francès —vaig dir.

—Bé. Si per casualitat els veieu, no volem de cap manera que hi feu negocis, m’heu entès, Fernandes?… Vull dir —es va corregir, mirant l’àngel amb ulls de llobarro—, que Sa Majestat el rei Jordi III us sabrà agrair que no feu negocis amb aquests francesos tan rudes, sinó només amb nosaltres i la nostra gran nació.

—Entesos, senyor. Només amb vós —vaig fer, a contracor, però molt en el meu paper.

Si no fos perquè sempre he cregut que els anglesos no tenen més sentiments que la gana, la son i una luxúria pròpia de bèsties, diria que aquell rabassut mirava la xocolatera amb ulls de gripau enamoriscat.

—Doncs ja està tot dit —va dir ell, encara complagut—. Lloada sigui Sa Majestat. A reveure!

Van fer tots tres una mena de salutació a la manera militar i van sortir de la botiga donant un cop de porta. Em va quedar clar que els comiats llargs tampoc no eren del gust de l’energumen.

I ara, amb el seu permís, missenyora, donaré un descans a la meva mà abans de continuar amb la darrera part d’aquella profitosa tarda a casa el senyor Fernandes i la seva preciosa i encisadora muller.