NORMA

Deixem que passi el temps. El món ha fet unes quantes voltes des d’aquella estrena de Don Giovanni. Don Gabriel ha mort sobtadament després d’unes quantes hores de dolors al pit i el fill, l’Antoni, s’ha fet càrrec del negoci. És molt jove —vint-i-un acabats de fer—, però gràcies als viatges i als estudis a l’estranger té alguna experiència i, sobretot, moltíssima ambició i encara més ganes de treballar. Pensa començar per mecanitzar la fàbrica dels seus antecessors per fer-ne una veritable indústria. L’Antoni Sampons és, seguint una vella tradició dels llinatges industrials catalans, la generació a qui pertoca lluir-se, engrandir el nom de la família, fer fortuna i inflar-se com un pa de pessic dins el forn. Els seus successors, en canvi, estan destinats a la ruïna i la suspensió de pagaments, però ja veurem en aquest cas com aniran les coses.

Com don Gabriel Sampons havia previst, l’Estanislau Turull, un vell amb ànima de jove, i l’Antoni Sampons, un jove amb costums de vell, es van entendre molt bé. Deu minuts després de coneixe’s, tot just van haver-se dit els compliments obligats, ja parlaven del que havien de parlar.

—Així que vostè fa màquines… —va dir el nouvingut.

—I més que en faria, si em deixessin.

—Doncs el felicito! Ja era hora que a casa nostra algú es decidís a inventar alguna cosa.

—Ep, jove! Aquí hi ha molta tradició, de tocats del bolet com jo. L’altre dia m’explicaven el cas d’un xocolater del segle passat que va construir un mecanisme que molia les faves i en feia xocolata per menjar. Em penso que va ser el primer. Un avançat! I era tan barceloní, com vostè, com jo o com les oques de Santa Eulàlia.

—La màquina anava bé? Es conserva?

—Ningú no sap del cert com era. Va desaparèixer sense deixar rastre.

—De debò?

—No n’ha quedat ni un plànol.

—I el nom de l’inventor se sap?

—Fernandes.

—Caram, ja és mala sort, amb un nom tan corrent costarà trobar-lo.

—Com una agulla en un paller.

El jove Antoni tot ho trobava engrescador i es moria de ganes de col·laborar en el desenvolupament de la tecnologia barcelonina. Havia dut algunes idees dels països més avançats d’Europa, com ara posar llet a la xocolata per fer-la més dolça i més suau al paladar. Don Estanislau hi pensava nit i dia, molt entusiasmat per totes aquelles novetats xocolateres, a les quals veia un futur magnífic.

En aquells primers anys de col·laboració, les seves converses eren del tot insofribles.

—El problema són les clofolles, Turull! No cauen allà on han de caure! Ha de fer-hi alguna cosa!

O bé:

—Necessito que l’escalfor pugi o baixi quan a mi em sembli, no quan vulgui la seva maquineta, Turull!

Don Estanislau s’hi trencava el cap amb delit. Li agradava que les màquines fossin tossudes, perquè ell encara ho era més.

Van ser temps d’innovacions profundes: el jove Sampons va decidir que havia de viatjar a Cuba personalment, per supervisar les plantacions de cacau i decidir quin gra era el millor per als seus productes, que aspiraven a l’excel·lència per primer cop des que el seu avi va obrir la botiga del carrer Manresa. Va començar així un anar i venir pel món que no s’interrompria mai, i que amb els anys i les sacsejades de la història aniria canviant de ruta: Fernando Poo, Turquia, el nord del Marroc, Ghana… També voltava per Europa, per no perdre de vista la competència i, de passada, agafar idees. Va ser després d’un d’aquells viatges que va tenir la pensada que ho canviaria tot. Estava tan excitat per posar-la en funcionament que només arribar va convocar el seu col·laborador i —a aquestes altures— amic per explicar-li el prodigi:

—El secret és remenar, amic meu! Remenar sense parar, amb gust i ganes, durant, almenys, tres dies. No sap quina diferència! En surt una xocolata melosa, suau com el vellut. Faci’m una màquina capaç de remenar tot aquest temps a bon ritme i l’ompliré d’un producte que ens trauran de les mans!

I en Turull va rumiar la màquina, la va fer i més tard la va ajustar perquè quedés perfecta. Les prediccions del jove Sampons es van complir amb escreix. La seva xocolata encara va fer créixer més el desig de la gent per menjar-ne.

Paral·lelament a la tecnificació de la seva fàbrica, el jove Sampons va fer grans avenços en una empresa molt més complicada: convèncer la filla del seu soci que s’havia de casar amb ell. Va trobar molts entrebancs, sobretot al principi, i aquests els va haver de superar sol. O, si més no, sense l’ajuda del seu futur sogre. Era un greu inconvenient, però per seduir jovenetes encara no s’havia inventat cap màquina.

La senyoreta Càndida era l’única peça que li faltava al jove xocolater per completar el trencaclosques del futur perfecte que s’havia imaginat. Però ella es divertia menyspreant-lo i negant-li fins i tot la més petita espurna d’esperança. Era com un joc que va començar el primer cop que es van trobar al Liceu, sota la mirada brillant de les dues mares. L’Antoni Sampons portava —tal com la Càndida havia previst— una capsa de xocolates per a ella. La Càndida va fer els compliments, va lloar el contingut de la capsa, la va oferir a les senyores perquè se servissin i tot seguit la va deixar en un costat, com oblidada. Va romandre tota la nit a la llotja, fent veure que li interessava molt el que passava a l’escenari —alguna cosa entre Guillem Tell i els soldats austríacs—, però a l’Antoni ni se’l va mirar.

En dues ocasions, aprofitant els descansos, ell va provar d’arrencar una conversa: la primera vegada va fer una gens breu introducció sobre les obres de Rossini que havia vist en teatres de diferents ciutats europees, fins a arribar a Guglielmo Tell —ell ho deia així, en italià—, que trobava la millor de totes malgrat que li semblava una mica massa llarga. Veient el poc èxit que havia tingut en el seu intent anterior, a la segona el jove Sampons va estirar d’algunes anècdotes d’erudit autèntic: sabia, potser, que Rossini va compondre gran part de les seves millors òperes per a la seva amant, amb qui després va casar-se, la cantant Isabella Colbran? O potser ignorava que va retirar-se als trenta-set anys, quan més èxit tenia, sense que ningú sàpiga encara per què ho va fer? La Càndida se’l va escoltar amb un somriure estantís i la mirada perduda, fent petits assentiments amb el cap, com si de debò li interessés una mica tot allò. A la primera ocasió que va tenir, però, va esquitllar-se i va tornar a la llotja. El xocolater es va quedar de pedra.

L’endemà, t’esperava desperta per fer-te’n la seva valoració, que només podia compartir amb tu, morta de riure. Tu estaves desitjant saber com havia anat.

—És més avorrit que un canelobre! —va dir.

—I vostè què ha fet?

—Fugir del seu costat tota la nit!

—Llavors, no el vol com a pretendent?

—Com a…? Ai, calla! És clar que no!

—Doncs llavors ha fet molt ben fet, senyoreta —deies tu—. Si no vol que s’interessi per vostè, més val deixar-li-ho clar com més aviat millor.

—Auroreta, no entens res de res. El que vull és que es torni boig per mi.

—Com?

—Mira que n’ets, de fava, Aurora! No ho saps, que la millor manera que un home es torni boig per tu és menysprear-lo tant com puguis?

Tu t’esveraves, com sempre que la senyoreta Càndida parlava d’aquella manera. T’esveraves i no entenies res.

—Però per què el vol fer tornar boig? Ara ja li agrada?

—Gens ni mica! No el puc ni veure! Només sap parlar de compositors difunts!

—No l’entenc, senyoreta.

—M’agrada com em mira. A tu no t’agrada que et mirin els homes? No et fa sentir important?

Aquella era una de tantes qüestions que mai no havies pensat. Els homes et miraven? No, a tu no, n’estaves convençuda. A tu mai no et mirarien. I si ho fessin algun cop, no et sentiries important. La gent com tu no en sap, de sentir-se important, encara que en tingui algun cop l’oportunitat.

—I ja té pensat què passaria si demanés la seva mà? —deies, fent una mica d’advocat del diable—. A la seva mare li agrada molt, l’Antoni Sampons.

I la Càndida s’arronsava d’espatlles.

—Amb un o altre m’hauran de casar, oi?

No t’equivocaves. La senyora Hortènsia n’estava encantada, amb el pretendent de la seva filla. Li trobava totes les gràcies. Per això mateix, no podia entendre l’actitud de la floreta i es passava el dia enfadada amb ella.

—No podries ser una micona més agradable, amb el pobre noi? No has vist quina cara de compungit fa, cada cop que se t’acosta? Si l’altra nit no vas ni mirar-te les xocolates, i si no arriba a ser per mi te les hauries deixat a l’avantllotja. Tant et costava parlar amb ell, ser simpàtica, complaent?

—Parlava de Rossini! Què en sé jo, de Rossini.

—No cal pas saber de tot, per parlar una mica. I si no saps què dir, li dones la raó i llestos. Als homes els agrada molt que els donin la raó.

La senyoreta Càndida arrufava el nas, feia posat de nena petita. De nena malcriada. La senyora Hortènsia no veia el moment d’acabar el sermó:

—Que potser et penses que n’hi ha molts, de pretendents com ell? Però si és un tresor, la criatura! Ho té tot: planta, enteniment, fortuna i maneres de distreure’s! Això sol ja és una sort, perquè els homes sense distraccions tenen males pensades, com ara pegar a la dona o marxar amb una corista. Potser tu no li saps apreciar les virtuts, nena, però és perquè no has vist el món per un forat. Et ben prometo que si no fas alguna cosa te’l prendran i et quedaràs amb un pam de nas i més sola que la una.

—Doncs ja m’està bé, perquè jo no vull cap pretendent!

—Ah, d’acord. Demà mateix aniré al convent de Jonqueres a preguntar si hi ha lloc!

—Doncs molt bé, ja hi pot anar!

—I tant que hi aniré!

Les discussions s’embolicaven tant que sempre havia d’intervenir don Estanislau a posar pau.

—No t’ho prenguis tan a pit, reina —deia a la seva dona, amb aquella veu encisadora que hauria encalmat una fura—, el problema és que la ninona encara és massa tendra per pensar en marits i matrimonis. I si el noi Sampons és intel·ligent, se n’adonarà i sabrà esperar que ella estigui a punt d’escoltar-se’l. A més, una dona sense maldat també és un tresor que l’home amb seny sap apreciar.

Aquests arguments eren com un bàlsam per a les ferides de la senyora Hortènsia i funcionaven per sortir del pas. Però les ferides sempre es tornaven a obrir en nits d’òpera.

El jove Antoni Sampons s’encaparrava a parlar de música, potser perquè es pensava —pobret!— que així enlluernaria la candidata. Havia heretat la passió melòmana de la seva mare, que de ben petit ja el portava amb ella al Liceu i al Principal, però en els anys que havia passat a l’estranger s’havia preocupat d’engrandir-la, modelar-la, sofisticar-la, fins a fer-se més pesat que un plom. Coneixia amb detall tot el repertori clàssic, tenia una opinió contundent sobre mitja dotzena d’òperes de Mozart mai vistes a Barcelona, i estava al cas de les últimes estrenes dels compositors més populars del moment, com Meyerbeer o Verdi. Fins i tot parlava de Wagner —tenia amics que havien estat a l’estrena de Tannhäuser a París— i esperava el moment que els escenaris de tot el món se li rendissin als peus.

A la llotja del Liceu, l’única que de debò s’escoltava les dissertacions operístiques de l’Antoni Sampons era la seva futura sogra, i no només perquè necessités compensar-li d’alguna manera els disgustos que li donava la Candideta, sinó perquè de debò li interessava tot allò que deia. L’Antoni era, només obrir la boca, un pou de saviesa. Coneixia cantants, directors, estils, sabia identificar cada cosa que els tenors o les sopranos feien amb la veu, els avançava quines eres les millors parts de l’obra que anaven a veure i durant els descansos admirava la seguretat dels aguts del tenor o la potència i el lluïment de la soprano en la zona mitjana. Ja mai no anaven a veure res sense preguntar abans a l’Antoni què en pensava i si tenia alguna anècdota per explicar. I l’Antoni s’afanyava a complaure el seu reduït auditori, del qual sempre formava part una Càndida que no estava al cas o que mirava cap a totes bandes, avorrida.

Un vespre, abans que comencés la representació de Norma, es va anunciar que la soprano Caterina Mas-Porcell, que havia d’interpretar la jove verge Adalgisa, estava afònica i en el seu lloc cantaria una intèrpret de nom italià que ningú no coneixia, Marietta Lombardi. La senyora Hortènsia va preguntar al jove expert què li semblava la suplent i ell, indignat —era molt admirador de la senyora Mas-Porcell—, va haver de reconèixer que no n’havia sentit a parlar mai.

Durant la representació, l’Antoni Sampons va anar de sorpresa en sorpresa. La tal Marietta era una soprano lleugera amb uns sobreaguts increïbles i un fraseig portentós, que ningú no s’esperava. Era jove, molt guapa i interpretava el paper amb la seguretat d’una cantant veterana, tot i que —ho van saber en el descans— aquell era el seu debut com a Adalgisa i també era el primer cop que actuava lluny de la seva ciutat natal, Pàdua. L’Antoni Sampons estava tan impressionat que no deixava de dir-ne les excel·lències, i les senyores li seguien el corrent, perquè tampoc no notaven tanta diferència.

Quan va acabar la representació, el Liceu s’havia rendit als peus d’aquella criatura de veu preciosa i cara angelical. Fins i tot el crític Joan Cortada aplaudia entusiasmat. L’empresari respirava, alleujat, i la soprano Carolina Briol, que aquella nit havia fet de Norma, es mirava la debutant de cua d’ull, amb ganes d’escanyar-la. Va ser un bany d’admiració i èxit.

Aquella mateixa nit, la tendra Marietta Lombardi, que encara no s’acabava de creure allò que li estava passant, va rebre un ram esponerós de roses vermelles amb una targeta que deia: «Dal vostro devoto ammiratore Antoni Sampons».

L’endemà, el jove empresari va interessar-se per l’estat de salut de la senyora Mas-Porcell i en saber que encara no s’havia recuperat de l’afonia va fer el que no havia fet mai: anar sol al Liceu. Feia cara d’aprenent d’alguna cosa, mentre s’estava a la llotja admirant de nou els res i els mis i fins i tot els fas de la guapíssima italiana. Durant el descans, amb una premeditació absoluta, la senyoreta Lombardi va rebre una capsa especial de xocolates Sampons i es va fer traduir l’eslògan que hi havia escrit al damunt. Quan va obrir la capsa va caure a terra una targeta de cal·ligrafia impecable, que contenia una invitació a sopar per aquella mateixa nit. Va enviar una resposta afirmativa a la llotja corresponent i va continuar l’espectacle.

L’Antoni Sampons parlava l’italià. Quan volia, perquè ja ha quedat dit que era un home més aviat de poques paraules. Aquella nit estava exultant, disposat a parlar pels descosits, convençut que convidar desconegudes a sopar era una manera de demostrar que era un home. Va esperar la Marietta fumant, a peu dret, al vestíbul del teatre. No es va preocupar per si el veia algú quan li va besar la mà ni quan li va oferir el braç perquè ella s’hi repengés. Van caminar Rambla amunt, fins a l’Hotel Colón, on s’havia fet reservar una taula i —per si de cas— una suite.

Al Colón hi havia, com sempre, cares conegudes, però a ell no li va fer res. Era un home jove, lliure i d’esperit europeu. No havia de témer res. Marietta Lombardi era dos anys més gran que ell —vint-i-tres— i tenia uns pits rodons i ben posats que encara l’encisaven més que els seus aguts. Menjava amb bona gana, sense fer fàstics a res, i fora de l’escenari semblava una dona senzilla, molt diferent del que ell havia sentit dir dels artistes. Van parlar de música tota la nit i quan a les cinc del matí ella va dir que era tard i que havia de marxar, l’Antoni estava tan exaltat que ni tan sols va recordar allò de la suite (i això que l’havia pagada a preu d’or). No li va saber gens de greu haver passat la nit parlant d’òpera. De fet, per a l’Antoni Sampons passar-se la nit parlant era tan estrany com passar la nit en una suite del Colón.

Quan va arribar a casa, amb el jaqué arrugat i un somriure ximplet als llavis, se’n va anar de cap al llit, sense imaginar-se que la seva mare feia hores que sabia la notícia i plorava la seva mala sort, tancada a la seva habitació.

La senyoreta Càndida ho va saber de boca de la senyora Sampons, que ho explicava a la senyora Hortènsia. No com per demanar ajuda, sinó per desfogar-se, perquè estava «malalta de desfici». Quina dona més llesta, la senyora del xocolater, que va saber aprofitar un moment en què els homes van sortir a buscar un refrigeri per explicar, baix baixet i amb la urgència que els secrets necessiten, tot el que estava passant:

—I tant que notes estrany l’Antoni, i és que no és ell! Recordes aquella italianeta tan bufona que va substituir la nostra Mas-Porcell a la Norma de la primavera passada? Doncs el nen se’n va encapritxar. Em pensava que seria un entreteniment passatger, però aquestes artistes tenen molt de món i el meu Antoni és un bon partit, no cal que et digui res més. El cas és que el nen va començar a enviar-li regals. Flors, xocolates, alguna joia, vés a saber. També va convidar-la a sopar als llocs més cars de Barcelona i es va deixar veure amb ella pertot, el molt eixelebrat. Però el pitjor no és aquesta febre absurda, al cap i a la fi el nen és un home, i ja se sap. El pitjor, Hortènsia meva, és que la febre encara dura, i ja començo a pensar allò de malaltia llarga parenta de la mort… Vull dir que potser fa massa temps que dura per tenir remei. Ara se li ha ficat al cap que ha d’anar a París i hem sabut que ella és allà cantant no sé què. Es veu que la italianeta va fent via després d’allò de Barcelona, i ara tothom la demana i li plouen els contractes dels millors teatres d’Europa. Ai, tant de bo la cridin de l’Argentina, ja saps com són aquesta gent, no fan més que voltar i anar d’un lloc a l’altre, entre funcions i assajos i recitals, i tot són cents i mils i músics i homenatges i admiradors… i els encants de la noieta (que no són poca cosa, i encara menys si es posa aquella disfressa de sacerdotessa), vaja, que tot plegat em té l’Antoni tan descentrat que em temo que qualsevol dia arribarà casat amb ella i ja no hi haurà res a fer. O pitjor: ens dirà que li ha fet un fill. Quin disgust!

La senyora Hortènsia es tapava la boca amb la mà i se li escapaven les llàgrimes. La lleugeresa de la soprano lleugera, s’hauria pogut dir el sainet, que per a elles era tota una tragèdia. La noia n’havia tingut prou amb una representació per fer miques els somnis de ser consogres de les dues dames. Però ara que estaven conxorxades —no, que aquesta era una paraula molt lletja per a uns objectiu tan legítims; molt millor ara que estaven associades, ui, sí, quin descans fer servir la paraula adequada a cada propòsit—, ara que estaven associades, dèiem, tot sortiria bé, no podia ser d’altra manera.

A donya Hortènsia li va faltar temps per tirar les culpes a la seva filla:

—Ja t’ho vaig dir, tòtila, que te’l prendrien. I què, ja estàs contenta? No penses fer res? T’agradarà veure’l de bracet amb una italiana espitregada?

La resposta era tan complexa que la senyoreta Càndida va estimar-se més callar. No, no estava contenta que l’Antoni tingués una amant. Però al mateix temps sí que ho estava, perquè això obria un ventall de possibilitats excitants. Tenia una rival! I no una qualsevol! Vet aquí una batalla que havia de guanyar, fent front comú amb les senyores, però també destacant-se per la seva audàcia sobre el terreny. De cap manera pensava permetre que l’Antoni Sampons continués encaterinat d’aquella Marietta Lombardi.

Tot plegat era molt engrescador, encara que mai ho confessaria a ningú d’aquesta manera —a ningú llevat de tu, és clar, la seva eterna confident—, perquè aquest episodi de la soprano lleugera li va permetre conèixer que dins de l’avorrit Sampons dormia un home diferent, capaç de cometre dolenteries, gastar fortunes i —es pensava la seva mare— fer fills a una qualsevol. I això, als ulls de la Càndida, el tornava una persona interessant. Ara es mirava l’Antoni Sampons d’una altra manera, com si fos seu i valgués molt la pena. I així li va néixer com una necessitat de competir amb la Marietta Lombardi i, sobretot, de guanyar, és clar, perquè sempre va saber que guanyaria.

—Em penso que vostè sempre n’ha estat enamorada, de l’Antoni Sampons —li vas dir quan et va haver fet totes aquestes confidències.

—Enamorada? Vols dir? Tu t’has enamorat mai, Aurora?

Et vas arronsar d’espatlles. No sabies què contestar. Si t’havies enamorat, no t’havia fet mal.

—Em penso que jo tampoc —va continuar ella—. La mare diu que no s’ha de perdre mai el cap per amor, però a mi m’agradaria, i a tu?

—Què vol dir perdre el cap?

—Però no per un qualsevol! Per un home dolent de debò, Aurora, que em fes patir molt.

—Com l’Antoni Sampons?

—Ai, tant de bo fos ell, Aurora. Tant de bo! Tu creus que és prou dolent? —I tu t’arronsaves d’espatlles altre cop i ella sospirava, bleda, massa jove per saber el que es deia.

D’aquesta manera va començar la batalla de la senyoreta Càndida, calmosa però ferma. Primer de tot, va interessar-se per allò que l’Antoni explicava i va resultar —quina sorpresa!— que li semblava interessant. També va començar a mirar-se’l quan ell li parlava i a respondre alguna cosa més que monosíl·labs quan ell esperava una resposta. Va agafar el costum de posar-se vestits més escotats —«Si he de competir amb una dona vestida de sacerdortessa gal·la, bé m’hauré de destapar alguna cosa», li havia dit a la senyora Hortènsia, que li va donar la raó de seguida—, abans de sortir es perfumava l’escot i les espatlles i un cop al teatre no deixava de somriure, coqueta, però només en presència de l’Antoni, com el pescador que tira l’ham davant els bigotis d’un lluç preciós.

Els resultats es van conèixer de seguida. L’Antoni, darrerament tan esquerp amb ella, tornava a parlar-li, la convidava a passejar fins al Saló de Miralls durant els descansos i li tornava a regalar xocolates en capses extragrans.

Va ser durant una d’aquelles passejades, en un dels dos descansos de Saffo, de Giovanni Pacini, que ell va dir:

—Li vull parlar d’un episodi que m’avergonyeix, Càndida. Fa pocs mesos vaig tenir tractes amb una certa senyoreta i vaig fer coses del tot abominables.

—Com d’abominables? —va preguntar ella.

—En excés.

—Sincerament, no l’en veig capaç, Antoni —va somriure, encisadora, sense deixar de caminar.

—Se’n sorprendria.

—Per què no m’ho explica, a veure si té raó?

—Mai, Càndida! No podria!

—Ah.

—Només li puc dir una cosa.

—A veure.

—Que em perdoni.

—Per què? A mi no m’ha ofès pas.

—Ho diu de debò?

—I si ho hagués fet, també el perdonaria.

—No ho crec.

—Posi’m a prova.

—Com diu?

—Ofengui’m.

—Però, Càndida, què diu?

La Càndida va aturar-se, va mirar-lo als ulls amb nines de dona que sap molt bé què vol i va dir:

—Vull haver de perdonar-li alguna cosa. Em farà aquest favor?

Les dones són una subespècie ben curiosa, devia pensar el pobre Sampons, una subespècie que sempre fa una cosa diferent a allò que n’esperes.

—M’acceptaria com a pretendent? —va deixar anar.

—Només amb una condició.

—L’escolto.

—Que perdi el cap per mi.

—Això no m’ho ha de demanar, Càndida. Fa temps que el vaig perdre. Com que no em feia cas, vaig haver de buscar-li una substituta que ni tan sols li feia ombra.

Si la Càndida hagués alliçonat el pretendent sobre què havia de dir, no hauria estat més encertat. Aquelles paraules eren just les que ella volia. Les que el seu orgull necessitava.

—I ara li puc preguntar què en pensa, de mi? —va continuar ell.

—Pot, però no li contestaré.

—Llavors li ho tornaré a preguntar quan sigui el seu marit.

—Però tampoc li contestaré.

L’Antoni Sampons i la pubilla de can Turull es van casar a l’església de la Mercè un 24 de maig de 1872. Ella tenia divuit anys, ell vint-i-dos, tot just s’acabava de complir l’any de dol pel difunt don Gabriel i al carrer de Manresa ja hi havia quinze màquines inventades pel sogre que funcionaven a ple rendiment.

La jove parella ho tenia tot: un present de joventut, bellesa, diners i relacions socials satisfactòries i un futur d’expansió econòmica i grans esperances. La producció de Xocolates Sampons es va multiplicar per cent només en el primer any. Van començar les innovacions —aquella xocolata amb llet invent dels suïssos—, les exportacions, les idees felices de l’Antoni, com allò de regalar cromos col·leccionables a les rajoles de xocolata o d’encarregar pintures a artistes coneguts que pogués reproduir a les capses de llauna on venia el seu assortit. També va començar la publicitat als diaris, una cosa mai vista fins aquell moment. «Xocolates Sampons s’adapten a totes les fortunes i tots els gustos», «Una tassa de xocolata Sampons és el més agradable dels esmorzars», «Tasteu Xocolata Sampons quan us canseu d’altres xocolates». I l’empresa rutllava i el jove Antoni vivia per fer-la rutllar. I deu mesos després de la boda, la cirereta del pastís, va arribar al món la petita Antonieta.

—El casar no fóra res si en un any no fossin tres —remugava de felicitat la sogra, que en la petita néta només hi veia trets del seu difunt espòs.

Per la seva banda, la senyora Hortènsia i el senyor Estanislau, molt satisfets de com havia anat tot, estaven convençuts que la vida per a ells ja només havia de ser un camí de baixada amb un paisatge preciós. Tres cops per setmana anaven de visita a ca la nena —que havia entrat de jove a la casa del carrer Ample—, i allà hi trobaven tot un univers: la consogra amb la xocolata i els melindros a punt, el gendre amb un munt de noves quimeres que volia proposar al sogre, i a tu, Aurora, tan contenta de veure’ls com una segona filla. Berenaven, s’extasiaven veient la petita reineta de la casa, que no s’assemblava a ningú i que trobaven preciosa —tot i que no ho era gens, pobra criatura— i el senyor encara continuava cantant «Bella figlia dell’amore schiavo son de’vezzi tuoi» cada cop que veia passar la Càndida, amb els seus vestits de senyora casada i els seus pentinats perfectes.

També es veien al Liceu, és clar, si fa no fa com sempre. Ara la jove parella era l’enveja de tothom, tan ben posats i amb aquells aires de tenir el món als peus. Ocupaven la llotja de sempre i la sogra cada cop s’hi deixava veure menys, potser perquè ja no tenia ganes de posar-se aquells vestits que semblaven cortines ni d’escanyar-se els greixums de la papada amb el collaret de robins. Durant les òperes, els dos homes encara parlaven de màquines —això tampoc no havia canviat— i les dues dones, mare i filla, parlaven de la nena o de la sogra o dels marits o de les mil i una tafaneries que sempre s’havien d’explicar, perquè per més que xerressin mai no en tenien prou. I en les poques estones que callaven per mirar a l’escenari, els Turull contemplaven la ninona amb ulls de bordegassos i donaven gràcies al cel. Gràcies perquè aquella filla tardana seria el bon port de tots els seus desficis passats, l’orgull més gran de la seva vida, l’alegria i el bàlsam que conhortaria les seves velleses. Gràcies, gràcies, gràcies.

Llavors va estrenar-se Il trovatore.