TRETZE

Potser penseu que l’episodi de l’escala de l’hostal s’acaba aquí. Doncs no, missenyora, per desgràcia encara us he de contar una part molt important que va venir després. M’agafava al passamans i em preparava per baixar, encara molt trasbalsat pel manyoc de pensaments que no podia desentortolligar, quan vaig sentir com si tot un exèrcit pugés pels graons de fusta. Vaig córrer a amagar-me un altre cop al revolt del passadís i fins allà va arribar-me la veu del gripau anglès, que feia:

—De pressa! Ara és el moment! Entreu!

Els dos soldats que sempre acompanyen aquell tap de bassa van llançar-se com vàndals contra la porta de la cambra i la van esbotzar en només dues topades. El mètode feia pensar en una tropa de conqueridors que arriben a algun territori estratègic. Vaig revoltar-me només de pensar en la dona que s’havia quedat dins l’habitació, sola i sense defensa davant d’aquells tres salvatges.

No és l’obligació de qualsevol home que es consideri tal cosa defensar una dama d’un atac com aquell? Per una vegada, no vaig dubtar gens. Vaig sortir del revolt i vaig anar tot decidit cap a la cambra, amb la intenció d’evitar l’ultratge de la dama del senyor de Beaumarchais. No portava armes de cap mena, però amb la raó que m’emparava en vaig tenir prou per cridar:

—Detingueu-vos ara mateix, senyors! No permetré això que aneu a fer!

Els tres homes van aturar-se de cop i es van girar cap a mi. Amb ràbia, abans de reconèixer-me. Com el caçador que es relaxa davant la presa que no pot fer-li res, un cop van veure qui era. Aleshores el gripau va fer, rialler:

—Ah, sou vós, Fernandes. Es pot saber què hi feu, aquí?

Vaig donar un cop d’ull al meu voltant. La cambra era buida. El llit, perfectament arreglat i sense rastre de la dama. La finestra, tancada. Els baguls, oberts i regirats. A terra hi vaig reconèixer casaques de diferents colors —beix i vermell fosc—, unes faldilles de seda groga realment vistoses, mitges blanques que van semblar-me d’home i dues perruques: una de masculina i una de femenina. Em penso que ni amb temps per rumiar n’hauria tret l’entrellat, de tot allò, però amb dos soldats amb llança enfilant el camí del meu nas no penso gens bé.

—Per a qui treballeu? —va preguntar el gripau, en un to una mica menys amistós que el de la darrera vegada que ens vam veure.

—Jo? Per a ningú, senyor. Tan sols per a mi mateix.

—Llavors per què sou aquí? Busqueu alguna cosa?

—Sóc amic de la senyora que ocupa aquesta habitació —vaig mentir.

—De debò? —Sir Gripau Anglès va adoptar una expressió maliciosa, sens dubte perquè havia donat un significat molt concret a la paraula «amic»—. Doncs em penso que teniu molta competència, jove.

Amb el nas, va assenyalar els uniformes del terra. No hi havia cap dubte que viatjaven en els mateixos baguls que les faldilles de seda. També era clar que no pertanyien a Beaumarchais. Jo no entenia res de res.

—I digueu… —va continuar el gripau—. La vostra amistat amb la senyora que viu en aquesta habitació, és molt estreta?

—Un cavaller no contesta mai una pregunta com aquesta —li vaig dir, fent-me l’ofès i aixecant molt la barbeta.

En aquell moment, just entre la barbeta i la nou del coll vaig notar la fredor de la punxa d’una llança.

—Creieu que podríeu fer una excepció? —va preguntar el gripau, que amb la mà indicava al seu soldat que no em punxés el coll. Encara.

—És una amistat força estreta —vaig mentir de nou, pensant que la mentida em salvaria.

És clar que vaig triar l’opció més dolenta.

—Bé, bé, bé… Això ens va molt bé i és molt interessant. —L’anglès es fregava les mans, com per ajudar-se a pensar. Tot d’una va dir—: Doncs heu de saber que ja tenim alguna cosa en comú, vós i jo…

Quan vaig entendre el que aquestes paraules volien dir, vaig començar a suar de por. El gripau anglès també era amant de l’amant de Beaumarchais? Però quants amants pot arribar a tenir, una mateixa dona en una mateixa ciutat? Ja sé que sóc jove i una mica brètol, missenyora, però allò no em cabia al cap. Al mateix temps, per mirar d’apaivagar una mica els ànims d’aquell anglès cornut, vaig endolcir una mica la meva pròpia mentida.

—De fet, ni l’he tocada. Ella no m’ha deixat. N’està molt, de vós, sabeu? Moltíssim!

Va ser massa tard, o potser vaig exagerar una mica les lloances (la manca d’experiència, ja se sap). El cas és que el gripau em va mirar amb aquell posat de resignació que feia tan mala espina i em va dir:

—No digueu més bestieses, Fernandes. Aquella meuca em va robar fins a l’última moneda d’or. Va ficar-se al meu llit, em va fer dormir i va fer una còpia en cera de les claus del meu equipatge. Després, aprofitant aquella nit de licor en què vós i jo vam trobar-nos al pla de Palau, va deixar-me sense res. Quan vaig arribar a l’hostal l’equipatge era buit… Ni una joia, ni una seda, ni un tinter, ni un cèntim! Em pensava que no hi havia res a fer davant d’aquestes desgraciades circumstàncies, però ara la fortuna ha volgut posar-vos al meu camí i no penso deixar passar aquesta oportunitat. Vós sereu el remei a la meva malaltia. No podríeu haver estat més oportú. —Va fer una pausa, es va escurar el coll i va ordenar als seus homes—: Lligueu-lo fort, que no s’escapi! El senyor Fernandes serà el nostre ostatge. Veurem si la dama us estima prou per pagar per vós el rescat que li penso demanar.

—Ostatge? De qui? Per què? Jo? No, no podeu demanar un rescat! Ella no… —Se m’acudien un munt de coses a dir, i també un munt de preguntes, però ja vaig veure que aquells homes no estaven disposats a respondre res. Ben al contrari, allà tothom anava per feina i a mi ningú no em feia cas. El gripau estava escrivint, amb un gran somriure als llavis, una lletra on, amb poques paraules, informava que acabava de segrestar el senyor Fernandes i que demanava a canvi tot el que li havia estat sostret dues nits abans.

Mentrestant, els dos soldats em lligaven amb molta traça i amb cordes de les més gruixudes. Les mans, els peus, tot el cos, fins a deixar-me talment fet un embotit… Jo mirava de convèncer-los que tot allò que els havia dit feia un moment era mentida, que només volia salvar la pell, que no coneixia la dama de l’habitació, que de fet ni tan sols era en Fernandes… però no m’escoltaven. Feien la seva feina, i un d’ells se m’apropava amb un mocador llardós a les mans i em mirava molt la boca.

El gripau va fer un gest amb la mà i el del mocador va aturar-se.

—Abans que us emmordassi, Fernandes, aclariu-me un dubte que tinc —va fer—. Amb aquest tros de dona que teniu, com és que us alliteu amb aquesta vaca vella?

Vaig arronsar-me d’espatlles mentre el soldat em posava la mordassa, tan forta que vaig notar com les barres se’m desconjuntaven. Vaig sospitar, resignat, mentre aquells dos homes tan rudes m’embolicaven en un llençol de cap a peus i em transportaven com si fos un fardell escales avall. En passar per davant de l’hostaler, vaig sentir que el saludaven com si tal cosa. Ell els va tornar la salutació, content de servir-los.

Em penso que aquesta ciutat seria encara més agradable si amb diners no es pogués comprar tot i tothom.