VUIT

Quan aquell vespre vaig arribar a la nostra fonda de Santa Maria, Zanotti m’estava esperant.

—Potser em fico allà on no em demanen, signore, però m’han dit que han vist el vostre Beaumarchais al port, en companyia d’un soldat d’uniforme.

—D’uniforme d’aquí o d’allà? —vaig preguntar, intrigat.

—Francès, signore. De l’Orde Reial i Militar de Sant Lluís.

Caram. Allò em va esverar molt. Què hi feia, Beaumarchais, amb aquestes amistats? I com que l’enamorament encara em permetia pensar una mica i no m’havia esborrat el profund sentit del deure que sempre ha estat el meu fort, vaig preguntar com s’anava al port i vaig posar-m’hi en camí de seguida, en la sola companyia d’un fanal d’oli que va deixar-me l’hostaler.

Pel camí només feia que pensar en les vostres paraules.

Sembla que us estigui veient, madame, asseguda al vostre salonet, amb el violí a la falda i al davant la safata del servei de la xocolata, ja freda. Vau sospirar, molt severa, i vau dir-me: «Potser us sonarà estrany, monsieur Guillot, però la meva germana i jo tenim raons molt poderoses per sospitar que monsieur de Beaumarchais en porta alguna de cap i és per això que s’ha apuntat al viatge a Barcelona amb l’excusa de protegir la legació de xocolaters. Tant madame Victòria com jo estem gairebé segures que aprofitarà la seva estada en aquesta bella ciutat per trobar-se amb algú a qui no pot veure a París, i potser per fer algun negoci. Ignorem si aquests moviments els farà per ordre del rei o per voluntat i interessos propis, però ens veiem obligades a demanar-vos que el vigileu de prop i que ens informeu de tot el que faci».

En aquell instant, us ho he de dir, vaig trobar la vostra malfiança una mica exagerada. Ahir, en canvi, mentre travessava a negra nit el pla de Palau per trobar el portal de Mar, pensava que havia estat molt inconscient de pensar d’aquella manera. Quanta raó teníeu, madame! I que penós seria, si es confirmaven les vostres sospites, haver de parlar-vos malament del secretari del rei, per qui sento un respecte i una admiració tan grans.

Ja veia el portal de Mar, per on havia de sortir abans no tanquessin les portes de la muralla, quan vaig sentir un xivarri de veus masculines al meu darrere. Em vaig tombar per instint i només per saber si havia de témer algun perill. No us creuríeu qui vaig veure!

Davant meu, a una distància d’unes vint-i-cinc passes, hi havia un grup d’amics, o això semblava, animats com si tornessin de celebrar alguna cosa. Un d’ells, que era rabassut i tenia una retirada a un gripau, estava tan begut que l’havien de carregar dos homes. Els traginers, per cert, anaven molt ben vestits, amb perruques noves, casaques amb botonades d’or i sivelles lluents a les sabates. Un d’ells anava traduint el que parlaven en un anglès tan matusser que feia esqueixar de riure. En el grup destacava un home més airós que els altres, que també vestia amb molt luxe i molts brodats i molt or i molt de tot, i que lluïa al mig de la cara una prominència nasal tan apatatada que de nou vaig trobar-me tot pensant: «Per què deu ser, que la gent d’aquesta terra troben tan malament menjar patates?», com si veure aquell home i rumiar aquestes coses fos tot u. Dels dos individus que falten, l’un vomitava a la soca raquítica d’un arbre acabat de plantar i l’altre se’l mirava amb cara de dir: «Acaba, que ara vaig jo».

Vós també us exclameu que trobés tan selecta companyia? Doncs sí, missenyora, allò estava passant un altre cop! El xocolater Mimó, disfressat de nou de capità general, havia decidit sortir a practicar aquell divertiment de robar a estrangers que tant li agrada. Aquest cop, les víctimes havien de ser sir Gripau Anglès i els seus dos acompanyants, que per anar a beure s’havien deixat la llança a casa. Quan me’ls vaig trobar, devien dur a sobre almenys cinc ampolles i caminaven cap a la seva fonda, situada al carrer de Manresa, on jo sabia que serien plomats així que tanquessin els ulls per dormir la mona.

Reconec que aquesta certesa em va plantejar un dilema moral molt incòmode. Havia d’evitar que patissin mal uns homes que considerava enemics de la meva nació i del meu rei? No faria més bon servei al meu país si em posava del costat dels lladres? Però en posar-me del costat dels lladres, no m’estava traint a mi mateix, que també n’havia estat una víctima innocent? No és d’homes com cal, ajudar qui et necessita? I no és humà —i de sentit comú— fer pinya davant l’adversitat? Havia de servir França abans que el meu sentit comú? I com que no em decidia a fer res i els homes ja passaven de llarg, vaig acabar per prendre una decisió a corre-cuita (ja sabeu que les decisions no són el meu fort).

Vaig córrer cap al grup i em vaig plantar davant del gripau. Ell em volia mirar, però no aconseguia obrir els ulls del tot. Tot i així va fer, amb veu pastosa:

—Vós, Fernandes?

—Sí, senyor. He vingut per donar-vos la meva resposta d’allò de la màquina —vaig fer, en un anglès molt reeixit i amb molta determinació.

Vaig notar com en Mimó-Nas-de-Patata em mirava sense saber d’on havia sortit ni què volia. I sense entendre tampoc res del que deia, per sort meva.

—I ha de ser ara i aquí? Voleu dir que és el moment? —va preguntar el meu enemic.

—No m’he pogut esperar —vaig mentir.

—Està bé —va fer l’esforç—. I doncs? Què heu decidit? —I va abaixar la veu per afegir—: Parleu en veu baixa, no vull que ningú en sàpiga res, dels nostres negocis.

—És clar. Hem decidit que sí.

—Vindreu amb nosaltres?

—I tant!

—I l’aparell?

—Serà tot vostre.

—I la vostra muller?

—No, ella ni pensar-ho.

—Volia dir si ens acompanyarà.

—També!

A la boca del gripau s’hi va dibuixar un somriure de lluç satisfet. Va voler dir «Magnífiques notícies», però només va fer:

—Mafguíquites no…

I justament en aquell moment se li va regirar l’estómac i el que en va sortir no van ser precisament paraules. Va deixar feta un fàstic la casaca del senyor Nas de Patata.

Quan va tornar a ser ell i es va haver redreçat la perruca, va reprendre la conversa, suat, pàl·lid, però fent aquells escarafalls que els anglesos confonen amb la bona educació:

—Demà vindré al vostre establiment i tancarem el tracte.

—M’estimaria més que fos demà passat.

—No hi tinc inconvenient. Digueu vós l’hora.

—Us sembla bé les cinc de la tarda?

—Entesos. Allà serem. Portarem paper timbrat.

El licor de nous i herbes rajava de l’estómac dels anglesos com si fossin fonts humanes. El gripau, però, estava content, i ho va deixar clar amb un discurset que li va sortir pastós però molt exaltat, d’aquella manera que exalta el licor:

—Quina ciutat, aquesta vostra, senyor meu! Quantes delícies! Quina gent tan amable! Aquí un home se sent talment com al paradís. Bon beure, bon menjar, bons amics —va clavar una palmellada molt sonora a les espatlles del seu acompanyant— i bones dones! No ho sabeu? —Va abaixar una mica la veu, per les confidències—: Aquesta tarda se m’ha ficat al llit una dama molt distingida que he conegut només fa unes hores. S’allotja al meu mateix hostal. És molt partidària de l’armada anglesa i diu que em troba bonic. No us podeu imaginar quanta hospitalitat! En els seus braços m’he transformat en un cadellet. Fins i tot m’he adormit! No m’havia passat mai, ni amb les meuques que conec des de fa anys! Aquí he descobert com és de dolç despertar-se amb el cap recolzat a la falda d’una dona mentre ella et passa els dits pels cabells. Quin delit! I quin tros de senyora! Disculpeu-me un moment, feu el favor.

Mentre l’oficial anglès es tombava d’esquena per vomitar més de gust, l’imbècil d’en Mimó no em treia l’ull de sobre. Segur que s’estava preguntant de quina manera la meva presència allà perjudicava els seus interessos. Tot just abans de marxar vaig apropar-me al sir anglès amb l’excusa d’enretirar-li de la casaca un tros de bistec a mig pair i li vaig dir a cau d’orella, en un anglès com mastegat, perquè m’entengués bé:

—Que tingueu bona nit, sir.

En Mimó es va malfiar molt, que era just el que jo volia.

Sí, ja ho sé: podria haver-li dit una altra cosa. Vaig tenir l’oportunitat d’avisar-lo del perill que corria, però no ho vaig fer. Us dono la raó abans de començar, no em retragueu res. El volia avisar d’allò del robatori, però en l’últim instant me’n vaig penedir. No sé prendre decisions, caram, mai no encerto què he de fer i què no!

El gripau no va moure ni una cella, segurament del meu gest n’esperava unes paraules més solemnes. Sever com si estigués a punt de morir per honor, va contestar-me:

—Igualment, Fernandes!

Després em vaig girar cap al burro d’en Mimó i el vaig saludar amb una barretada molt teatral, mentre li deia, en el meu català encara jove:

—Senyor capità general, tot un honor tornar-vos a veure.

I vaig arrencar a córrer pla de Palau a través, perquè el temps ja se’m tirava a sobre.