És un matí xafogós de l’estiu de 1834. La ciutat està malalta i mig deserta. Tot aquell que s’ho pot permetre ha fugit. Al camp, a la vora del mar, al peu d’una muntanya, com més lluny millor d’aquesta bafarada contaminada de la mort. Ni els ocells dels arbres de la Rambla no s’han atrevit a quedar-se. A l’avinguda més animada del món avui hi ha un silenci de cementiri. Cada dia a trenc d’alba la carreta dels morts passa per enretirar els cadàvers de les cases. En alguns llocs hi troben un cos sec, sense més companyia que la d’un taüt dels més senzills, que s’espera a la porta. Els seus parents van fugir i el van deixar allà, tot sol, lliurat al seu destí inevitable. Perquè quan el còlera ataca no hi ha res a fer. Quatre dies, una setmana com a màxim, i ja ets cadàver. Per desgràcia, en aquest cas la mort no és igual per a tothom. Qui té un altre lloc on anar, se n’escapa.

En un racó fosc del carrer de Trentaclaus, a redós d’una paret folrada de seda vermella i sobre un llit entapissat de la mateixa manera, agonitza una víctima més. Acaba d’arribar el viàtic, que s’ho mira tot com si no hagués vist mai una casa com aquesta (potser fins i tot l’hem de creure, pobre home) i pregunta a la malalta com es diu i quants anys té. Amb prou feines li queden forces per respondre amb un fil de veu:

—Caterina Molins. Setanta-quatre.

L’Agnès, que ha viscut durant quinze anys en aquesta casa i que ara fa quatre nits que no dorm, asseguda en una cadira a l’espona del llit, en sentir aquest nom desconegut fa un bot, de l’ensurt. Mai no n’ha sentit a parlar, de Caterina Molins, però pensa que potser la darrera frontera s’ha de travessar sense disfresses i dient la veritat. I és ben poca cosa, la veritat que cadascú de nosaltres porta dins seu. Caterina Molins podria ser el nom de qualsevol persona: una peixatera, la dona d’un teixidor, una cambrera de casa bona. Algun dia, fa molt, totes elles eren possibles. Però d’això ja fa molt. Ella només ha conegut madame Francesca —el tractament pronunciat a la francesa, i el nom, a la italiana: Franxesca—, que ha estat per a ella i per a les altres noies com una mare protectora. Les ha ensenyat a exercir amb dignitat aquest ofici brut i indigne, les ha ajudat quan han anat mal dades, les ha protegit dels homes que no volen entendre res, els ha pagat bons sous, fins i tot les ha vetllat quan han estat malaltes.

I en nits de poca feina, les ha sabut entretenir explicant-los històries de quan Francesca era el nom de la puta més famosa de la ciutat, però només per a homes de butxaques plenes, perquè els altres no podien ni ensumar-la.

—Ja en deus haver vistes, de coses, Caterina! —ha fet el capellà, amb un somriure d’home bo, a punt d’administrar-li el darrer sagrament.

La Caterina ha arrufat el front i ha fet una mica que sí amb el cap, donant la raó a aquest servidor de Déu que per la veu li sembla jove. No el veu gaire bé, perquè la vista ja fa anys que se li ha enterbolit, com la memòria, com el futur. Si les paraules encara li anessin lleugeres com els pensaments, li diria: «Et desmaiaries, reietó, si jo t’explico les coses que he vist i, sobretot, les que he fet».

Abans de marxar, el viàtic beneeix la porta de l’establiment. Li agrada fer-ho quan dóna una extremunció en una casa de tolerància, tot pensant que algú o altre en traurà profit. Tot i que ara la casa fa impressió de veure: tot són cambres buides i silenci. Els clients han fugit, com moltes noies. Gairebé totes les que s’han quedat estan malaltes. Només l’Agnès aguanta. El sacerdot també la beneeix, al llindar de la porta principal. «Déu et pagarà això que fas», li diu. Després marxa, amb el seu campaneig trist, deixant al seu pas un reguitzell de beates agenollades.

Quan l’Agnès torna al costat de la moribunda, la troba com adormida i té un cobriment de cor. «Ja és morta! Tant de vetllar-la, i al final s’ha mort en l’únic segon que l’he deixada sola». Però s’equivoca. Madame Francesca no és morta, només descansa, tranquil·la, mentre sent com de mica en mica el futur s’esborra. Llàstima que aquesta sensació duri tan poc. És tan plaent no haver de preveure res, no haver de témer res, no haver de pensar en res. Demà ella ja no hi serà. Quina delícia.

Quan torna a obrir els ulls, la Caterina assenyala alguna cosa amb un gest ambigu. Tot és un treball horrorós, fins i tot dir-li a l’Agnès que obri una capsa de cartró que trobarà sota el llit. Per sort, la seva vetlladora és una noia molt llesta i l’entén fins i tot sense paraules. S’ajup sota el llit, agafa la capsa, torna a seure a la cadira.

Amb mà tremolosa i moviments maldestres la Caterina arrenca la tapa de la capsa.

—Busca… —li mana, amb la mica d’alè que li queda.

L’Agnès busca. Dins la capsa hi ha un rosari, un molinet de fusta dels que serveixen per remenar la xocolata, un mocador de seda, una pinta d’ivori i un tros de paper arrugat. La Caterina assenyala el paper. Vol que hi pari atenció, que el llegeixi.

És el rebut d’un empenyorament. Hi ha el nom del mont de pietat, una data de fa sis mesos, una xifra i un nom: Caterina Molins.

—Vés… —fa madame Francesca, abans de tornar-se a adormir.

Ja no es desperta més.

L’Agnès fa cua a la finestreta del mont de pietat. Han passat quatre setmanes des que va morir madame Francesca, però el mont de pietat no ha obert fins avui. L’epidèmia de còlera comença a semblar passadora i la normalitat vol tornar als carrers de la ciutat, començant pels comerços i els cafès, que van obrint de nou.

Quan és el seu torn, l’Agnès lliura el rebut a l’home de la finestreta.

—Són seixanta-quatre rals d’ardit —fa l’home.

L’Agnès deixa els diners sobre el taulell de fusta aspra. L’home desapareix amb la butlleta, regira alguna cosa i torna uns moments més tard, amb un objecte a les mans. El deixa sobre el taulell.

—Una cafetera? —pregunta l’Agnès.

—És una xocolatera —explica l’home, agafant els diners—. Recordo molt bé la senyora que la va portar. Va dir-me que era valuosa, regal d’algú que va marxar per sempre. Li vaig preguntar qui era i va fer: «Una amiga. L’única que he tingut». «I va marxar molt lluny?», vaig fer. Va respondre: «No m’ho va dir. Mai més vaig saber-ne res. Ara ja deu ser morta. Com jo, que aviat també ho seré».

Per a l’Agnès aquesta història no té cap valor. Ella no ha vingut aquí perquè li expliquin rondalles. Ha vingut a buscar un objecte que imaginava com un tresor i ha topat amb tot això, quin disgust. Li agradaria fer-se enrere, que li retornin els diners, però li fa vergonya demanar-ho.

—Val alguna cosa? —pregunta.

—La porcellana és molt fina. I antiga, almenys té cinquanta anys. Però jo no sóc cap entès.

L’Agnès agafa la xocolatera amb resignació i deixa que el següent de la cua s’atansi a la finestreta. Quin greu, tot! La veritat és que s’esperava un anell, una medalla, un parell de botons de plata o potser un vestit de seda… Qualsevol cosa menys un pot de porcellana. Què n’ha de fer, ella, d’una xocolatera? Si ho arriba a saber, ni tan sols s’hauria pres la molèstia de fer el camí. No diguem de pagar els diners. Quin greu, sí, quin greu.

Només sortir dels porxos de la casa d’empenyorament, es pregunta: com podria recuperar d’alguna manera el que m’hi he gastat? Llavors li ve al cap aquell xocolater que abans de l’epidèmia s’acabava d’instal·lar al carrer de Manresa. Gabriel Algunacosa, ara no en recorda el nom complet. Només hi ha passat una vegada, però la flaire que sortia de la botiga omplia tota l’Argenteria i feia venir moltes ganes de prendre’s una bona tassa de xocolata desfeta. A l’Agnès la xocolata li agrada amb bogeria! A més, és bona per al seu ofici, perquè manté els òrgans joves i forts i fa venir ganes de… de… fa venir ganes d’allò que l’Agnès fa cada dia una mitja dotzena de vegades.

De camí, mentre avança sense perdre el temps, pensa en les coses perdudes i trobades. De qui són, els objectes que algú va estimar quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se’ls quedi, els valori, els consideri de la seva propietat? No, és clar que no, a ells els és igual. Renega contra madame Francesca, que té la culpa de tot. Quina mena d’andròmina li ha llegat? No podia deixar-la on era, en comptes de marejar-la a ella? Si no en treu alguna cosa, s’enfadarà encara més. Ja veu el negoci del xocolater. Gabriel Sampons, hi diu en lletres daurades, a la porta. Empeny, decidida, i ja és dins de la flaire estupenda. El xocolater és a la rebotiga i surt amatent a atendre la clienta. Però en veure l’Agnès s’atura de cop. No és que la conegui, com podrien dir alguns dels qui prenen la xocolata d’aquesta casa. Ell és un home jove, molt ocupat, acabat de casar i gens amic de desoris. Les meuques no es faran riques amb els seus estalvis. És només que no la vol veure aquí, per si de cas li espanta les clientes distingides.

—Què vol? —pregunta el xocolater.

—Us vull proposar un negoci —fa ella, que a parlar sense embuts no té competidor.

Don Gabriel tremola de veure gent que mira l’aparador, de pensar que puguin entrar i trobar-lo allà parlant amb aquella senyoreta de vida relaxada.

—L’escolto.

L’Agnès deixa la xocolatera damunt d’una vitrina.

—Bescanvi. Jo us dono aquesta xocolatera. És de porcellana fina. I té més de cinquanta anys.

Don Gabriel arronsa les celles.

—I a canvi què vol?

—Què em podeu donar? —pregunta la noia, múrria.

Don Gabriel, amb gest contrariat, estudia la peça. La porcellana és, com diu la seva propietària, de molt bona qualitat. Du una marca al peu, en francès, que indica clarament que ha pertangut a una dona important. Adélaïde? No li sona ningú amb aquest nom. És clar que ell no és cap expert en història, i aquestes coses tan embolicades sempre s’han de preguntar a algú que hi entengui.

—No té el molinet? —fa ell.

L’Agnès no sap què li diu. S’arronsa d’espatlles.

—El molinet! Un cilindre de fusta amb un mànec molt llarg, que serveix per remenar la xocolata.

Ai! L’Agnès recorda, tot d’una, que hi havia un molinet dins la capsa que madame Francesca tenia sota el llit. Per primer cop s’adona que les dues peces, molinet i xocolatera, són parentes.

—Tant se val, ja n’hi posaré un altre —fa don Gabriel, i resol—: Me la quedo. Us n’ofereixo quatre rajoles de xocolata.

L’Agnès està acostumada a negociar amb els homes. Des que li van créixer els pits que no ha fet cap altra cosa.

—Poden ser sis? —prova ella.

Una dama que ha sortit del carrer del Brosolí camina per Argenteria, de dret cap a la botiga. Don Gabriel la coneix, és una bona clienta.

—Sí, sí, em sembla bé —s’afanya—. Tingui, agafi-les. I marxi de seguida.

L’Agnès mira l’aparador, entén què passa, i segueix el joc. Quan arriba una dona com cal, tots els homes giren la pell. Fa molt que ho sap. Agafa les rajoles de xocolata, s’acomiada amb un somriure preciós i surt de la botiga del xocolater, a temps que la dona que s’acosta no la vegi.

Don Gabriel amaga d’una revolada la xocolatera rere el taulell. Ho fa de pressa, una mica atemorit, com si tragués del mig una cosa vergonyant perquè no ofengui la vista de tota una senyora, amb tan mala fortuna que el broc pica a la cantonada reforçada de ferro de la vitrina. Fa un cop sec, inequívoc, i en salten algunes miques. L’escantell ha fet la seva aparició, i ja hi serà per sempre.

Ara la dona com cal es mira l’aparador, sembla que li costa decidir-se. Don Gabriel fa petar la llengua i passa el capciró del dit per la nafra acabada de fer. És aspra com els seus sentiments: l’objecte tot just acaba d’arribar a les seves mans i ja no se’l pot vendre. Quin greu, el pensava posar a l’aparador, on hauria fet molt goig. La culpa de tot la tenen les presses i la seva poca traça. Llença la xocolatera dins la galleda de les escombraries just en el moment que la dona com cal empeny la porta de la botiga.

I a la galleda de les escombraries queda la porcellana de madame Adélaïde, quina llàstima, durant tot el dia, fins que al vespre, quan ja van per tancar, l’esposa del xocolater veu que una mena de nansa de porcellana molt fina sobresurt d’entre les deixalles i l’estira.

—Què hi fa això a la brossa? Si és una xocolatera preciosa. Està una mica escantellada, però tant se val. Ai, els homes. No acaben mai de saber què val la pena i què no —remuga per a ella mateixa, mentre tanca la porta per dins amb clau i s’endú la xocolatera escales amunt.