SIS

Madame:

En l’afany d’acabar la crònica d’ahir en el moment més oportú per tal de fer-vos la lectura agradosa vaig deixar per avui un detall d’importància. En arribar a la fonda, després d’aquella nit d’ensurts i glaç, no hi vaig trobar Beaumarchais esperant-me. Em va semblar molt estrany. Vaig preguntar per ell a Zanotti, i això és el que em va dir:

—Quan va sortir per aquella porta va dir que anava al teatre, però és mentida, signore.

—I vós com ho podeu dir?

—Perquè la Casa de les Comèdies és tancada i barrada, signore. Fa dos anys que els barcelonins no veiem cap funció, ni cantada ni parlada. Diuen que hi ha crisi i que l’òpera val molts diners. Oi que és per plorar, que ens hàgim de veure així? Com es pot viure sense música ni teatre?

Però el més estrany va ser que en tota la nit el nostre Beaumarchais no va aparèixer i vaig haver de dormir tot sol, després d’escriure una bona estona sota la claror dels fanals del carrer, que cremaven ben vius. Al matí, a l’hora d’esmorzar, ningú l’havia vist i la seva absència deixava tota la legació escapçada i sense saber què fer.

—No podem pas anar a casa el senyor Fernandes sense ell, seria molt descortès! —feia Delon, sempre tan correcte.

—Doncs jo no el penso esperar eternament! —afegia Maleshèrbes, mentre engolia tres llesques de pa amb formatge.

—Voleu dir que no hauríem d’avisar el capità general? Potser l’han segrestat —s’esverava Labbé.

I Delon:

—Calleu, home, calleu, si l’haguessin segrestat ja ho sabríem.

I Labbé:

—Sí? Com?

I jo:

—Senyors, no vulguem córrer massa. Només fa unes hores que el trobem a faltar. Deixem que torni pel seu propi peu i no hi fiquem el capità general.

—Millor, perquè aquest capità general és un zero —apuntava Maleshèrbes, amb la boca plena—. Mireu, si no, els diners robats. Diríeu que fa res, per trobar-los?

Després d’uns instants de reflexió moixa, Delon va prendre la paraula:

—Digueu-nos vós, Guillot, quins són els plans per avui, i així sabrem què hem de fer.

—Jo? —vaig preguntar.

—És clar. En absència de Beaumarchais, l’intendent heu de ser vós.

Pobre de mi! Si una cosa no sé fer és prendre decisions. Ni tan sols per mi mateix, senyora. Quan he de decidir alguna cosa, ja tremolo. I després d’haver-ho fet encara és pitjor, perquè sempre em penso que hauria d’haver triat allò que he deixat de banda. És una mort en vida, li ho asseguro.

Davant la situació, que sense ser desesperada era força greu, vaig donar el dia lliure a tota la comitiva.

—I què voleu que fem, amb tant de temps i sense ni un ral? —va preguntar Labbé, amb força raó.

—Jo me’n torno al llit —va decidir Maleshèrbes, que feia cara de porquet satisfet—. Aviseu-me quan el dinar sigui a taula.

—Aquest home només viu per mastegar! —s’esverava Delon.

—Us agradaria fer una passejada pel camí de muralla, senyor meu? —va proposar Labbé al seu col·lega de Baiona.

I així, deixant-los mig compostos, un al llit i dos a la fresca, jo també vaig disposar del meu temps lliure com millor em va semblar. I em penso que en vaig treure un gran profit, com tot seguit comprovareu.

Vaig començar per fer una visita al meu àngel xocolater. Feia goig caminar per la ciutat, aquell matí. L’Ajuntament havia tret els condemnats de les presons perquè escombressin els carrers. A cada cantonada s’hi amuntegava la neu, polida. Lluïa un sol molt alegre però que no escalfava gens, i tot feia com olor de nou.

A la botiga del carrer de les Tres Voltes vaig trobar la Marianna rere el taulell, més bonica encara que el dia abans, somrient a una clienta que acabava de comprar-li una lliura de xocolata.

—No n’hi ha cap com la d’aquesta casa —deia la dona, amb la mercaderia a les mans—, el meu marit i jo no en volem cap altra.

La Marianna feia que sí amb el cap, satisfeta.

I la clienta, tot sortint:

—Expressions al seu marit.

—Seran donades —respongué ella, amb la mirada tèrbola.

Quan els seus ulls van trobar-se amb els meus la Marianna va engrandir el somriure, com si s’alegrés de veure’m.

—Us trobeu millor? —vaig preguntar.

—Molt millor, gràcies.

—M’agrada saber-ho.

Va arribar una altra clienta. Semblava una cambrera de casa bona. La Marianna em va deixar un moment per atendre-la.

—Els meus senyors volen saber si el xocolater pot venir a casa aquesta tarda a fer la xocolata.

—El meu marit és fora —va respondre la Marianna, amb aquell seu somriure encisador que tornava veritats totes les mentides—, però ja vindré jo.

—Vós? Vós fareu la xocolata?

—És clar. I serà tan bona com la del meu marit.

—I la pedra de moldre?

—La porto jo, com sempre s’ha fet.

—I us agenolleu a terra, com un home?

—És clar. Que no tinc genolls, jo?

—Genolls, sí. Però força? Voleu dir?

—Us quedareu parada.

La cambrera de casa bona feia que no amb el cap.

—Uix, em penso que no. Als amos no els agradarà tenir-vos a vós per terra. —Una mirada amb els ulls clucs, pensativa—. I l’Ajuntament ja us deixa, a vós, fer xocolata per les cases com si fóssiu un home?

La Marianna va sospirar, resignada. No li agradava dir mentides. Començava a pensar que la seva era una lluita perduda. No va respondre res. La cambrera va continuar:

—Serà millor que busqui un xocolater mascle. Sabeu on en puc trobar un?

La Marianna va permetre’s un somriure de picardia en contestar:

—Ho sento, però no en conec cap de prou mascle.

La clienta va mirar-la amb cara de tenir tota la raó en un assumpte molt senzill i va sortir de l’establiment tota indignada.

—De debò sabeu fer anar la pedra de moldre? —vaig preguntar.

—I tant. És el més fàcil que hi ha.

—Em pensava que calia molta força als braços.

—Jo tinc una força de no dir, senyor! Sobretot quan m’enfado.

—Potser us puc ajudar. Que me’n podríeu ensenyar?

—A fer xocolata per les cases? Però que us heu mirat? —Va deixar anar una riallada—. Si sou sec com un clau. No podríeu ni aixecar la mà del molí. I us embrutaríeu els vestits. No, no, es veu d’una hora lluny que vós heu nascut per remenar llibres i papers. I per pensar! Això no fa per vós.

—La veritat és que per fer-vos contenta faria qualsevol cosa —un altre esbufec de resignació per part d’ella—, i per estar al vostre costat m’embrutaria fins i tot l’ànima, sabeu? Sóc el vostre admirador més fervent, Marianna.

—Darrerament me’n surten de totes les complexions! —va fer ella, rient-se una mica de mi, però tot seguit va dir de debò—: Però us agraeixo de tot cor que vulgueu ajudar-me.

—Ahir m’hauria agradat trencar-li el nas a aquell Mimó!

—No en trauríeu res. Per dissort meva, té raó, sabeu? Faci el que faci, hauré de tancar. I ells em prendran la màquina, que és el que volen.

—Com? Us rendiu? Vós?

Va arronsar-se d’espatlles.

—Em canso de lluitar contra tot i tothom.

—I com viureu?

—Hauré de tornar a la Casa de Misericòrdia. Encara em recorden. Hi tinc conegudes, grans i joves. Ja ho he parlat amb mossèn Fideu. Ell m’ajudarà.

—La Casa de Misericòrdia?

—En vaig sortir per casar-me, també gràcies a aquest sant home. Un dia us ho explicaré, la meva és una història que costa de creure! Vaig tenir molta sort de poder casar-me i vaig estimar molt el meu marit! Però de cop la sort se’m va acabar, així, de cop, com si arribés al final d’un sac. —Va fer un silenci, va tornar a recuperar aquell somriure que sempre la il·luminava i va dir—: Però almenys no em donaré a Mimó. Això us consola?

I va tornar a riure, sense donar-me temps per respondre. La vaig deixar perquè hi havia una altra clienta que s’esperava i no la volia destorbar. Li vaig dir que ja tornaria, potser aquest cop en companyia de la comissió que representava, i vaig sortir a la placeta, on vaig veure-hi un home que, recolzat a la paret del davant, no treia l’ull de la botiga. Em van venir ganes de preguntar-li què hi feia, allà, i qui l’enviava, però vaig estimar-me més no cridar l’atenció, de moment, i fer la meva.

Com que igualment tenia el dia lliure i un dia té un munt d’hores per omplir, vaig voler fer una mica el tafaner visitant aquell sant home del qual la Marianna tant parlava, per veure si em podia explicar alguna cosa més del meu àngel. Vaig posar-me en camí de Santa Maria del Mar, aquell gran vaixell de pedra amarrat a la vida de tot un barri, que ja començava a ser el meu. Pensareu que sóc boig, madame, però en aquell moment em va semblar que per temps que passi i voltes que faci el món, aquest lloc sempre serà el meu. Sempre hi haurà una part de mi mateix que pertanyerà a aquests carrers i aquestes places menudes, que recordarà amb melangia aquesta bullícia d’accents diferents i veus atrafegades que se sent tothora, que conservarà dins del cor els noms senzills d’aquests carrers, que evoquen oficis de gent senzilla: Vidrieria, Esparteria, Espaseria, Formatgeria… Són estranys els designis del cor, senyora, però és ell i només ell qui decideix a quin lloc vol pertànyer.

El meu cor s’ha declarat fa poc barceloní del barri de la Ribera i veig que no hi puc fer res.

De camí, també vaig tenir temps de pensar en tot l’embull en el qual m’he vist immers i en la manera de desembullar-lo. No us passa, que quan moveu els peus els pensaments també se us belluguen? Jo penso molt millor en moviment, madame, fa molt que ho vaig descobrir. Per això quan vull pensar surto a caminar a bon pas pels jardins de palau. Déu meu, voleu dir que calia, tota aquella immensitat? Si semblen fets perquè jo, que sóc indecís de mena, m’aclareixi.

Però tornant als pensaments que vaig tenir mentre caminava per Barcelona: se’m va acudir que potser us passa com a mi i us cal una explicació per entendre millor el cas. Així doncs, en el temps que cal per anar de les Tres Voltes a la porta del rector, us explicaré que el gremi de xocolaters de Barcelona és encara una criatura acabada de néixer. Després de quaranta-vuit anys de trifulgues i reclamacions, l’antiga confraria de fabricants de xocolata, sota l’advocació de sant Antoni de Pàdua, va aconseguir que l’Audiència la reconegués com a gremi independent ara fa set anys. Heu de saber que fins aquell moment només els adroguers tenien permís per vendre xocolata, i que el Col·legi d’Adroguers i Sucrers de la ciutat feia tot el possible —legítim i il·legítim— per tal de conservar aquell monopoli. I per acabar-ho d’adobar, també els moliners de cacau van començar a reclamar el seu dret a vendre el producte que molien, i també se’ls va negar per culpa dels adroguers, que durant anys van tenir la mà trencada en això de fer dir als jutges el que ells necessitaven.

Des que existeix el gremi, els xocolaters tenen les seves pròpies normes, recollides en el seu reglament: només els mestres xocolaters poden agremiar-se. Qui no estigui agremiat, no té permís per vendre la dolça menja ni al detall ni al major. Per ser mestre xocolater cal haver fet d’aprenent de l’ofici com a mínim durant sis anys, i s’han de pagar religiosament les quotes del gremi. Només es pot canviar de mestre dues vegades. També cal superar un examen. Els exàmens tenen fama de ser molt difícils, i es divideixen en una part teòrica i una de pràctica. La pràctica sol consistir a moldre xocolata davant del tribunal en una d’aquelles pedres que en diuen metate. D’encendre el foc se n’ha d’encarregar cada aspirant, i la seva traça a fer-ho és molt ben valorada. Els aspirants també han d’analitzar diferents faves de cacau i separar-les per espècie, origen i qualitat. Després de superar aquesta prova ja només cal pagar la quota per dir-se xocolater. Si es deixen de pagar quatre quotes, es perd la condició d’agremiat, però no la de mestre. Les dones no poden examinar-se i, per tant, mai no poden ser mestres xocolateres ni tenen dret a formar part del gremi. Com aquí diu la veu popular, la xocolata, missenyora, és cosa de mascles.

I enmig d’aquestes explicacions, que espero que hagin estat aclaridores, ja hem arribat a la porta del senyor rector de Santa Maria, de nom (autèntic) mossèn Fideu. Espero que no us avorreixi conèixer les coses tan interessants que ell va explicar-me de la nostra Marianna, i que us diré amb detall en el proper capítol, perquè la meva pobra mà comença a necessitar un descans (i el meu estómac grinyola d’enyorar les figues seques).

Només una coseta més.

És probable que penseu que tant delit en els problemes d’aquesta dona no pot justificar-se només per l’interès d’atendre els negocis de la nostra legació. Potser creieu, vós que sou tan perspicaç, que si moc tant les cames pels carrers gelats de Barcelona i si pregunto a desconeguts i em prenc tantes molèsties és perquè hi ha algun altre afany que m’inspira.

Doncs sí, madame, us ho vull confessar abans no ho descobriu. És evident que fa estona que se’m coneix el delit. Potser us decebo, potser monsieur de Beaumarchais em castigarà quan ho sàpiga. Acceptaré els càstigs de bon grat i encara pararé l’altra galta, perquè no hi ha res a fer, i a més val la pena.

Ho reconec: la Marianna omple tots els meus pensaments, de dia i de nit (amb perdó de Sa Majestat i de vós mateixa).

Estic enamorat com un boig, missenyora.

(I ara podreu retreure’m que he negligit les meves responsabilitats. Però el que mai em podreu dir és que no sé com acabar un capítol).