DOTZE

Encara no sé com, vaig anar rere la parella escales amunt sense fer-me veure, arronsant-me en els replans i aguaitant entre els balustres de la barana. En arribar al segon pis, la dama es va treure una clau de la pitrera, la va tombar dins el pany i va entrar. Beaumarchais va mirar cap a tots els costats abans de seguir-la. La porta va tancar-se rere el secret d’ambdós.

Vaig acostar-m’hi amb cautela i vaig mirar pel forat del pany. No s’hi veia res. Beaumarchais és gat vell, segur que va tenir la precaució de tapar-lo amb alguna roba penjada. Procurant mantenir tots els meus instints alerta, vaig fer l’única cosa que podia fer en aquelles circumstàncies: refiar-me de la meva oïda. Estava preparat per escoltar la mena de renou que sol acompanyar la cita clandestina d’un home i una dona en un hostal, quan vaig adonar-me que allà res sonava com havia de sonar. No hi havia grinyols, ni gemecs ofegats, ni cops de mobles (això potser no fa per Beaumarchais, ho reconec), ni roncs com de feres en zel, ni res de res. Allà l’única cosa que va sonar va ser una conversa que us transcric de memòria i amb gran fidelitat:

—Ja ho teniu tot a punt? —va fer la veu de Beaumarchais.

—Sense oblidar ni un detall.

—Quin és el nom del vaixell?

—Libertas. És un nom llatí. No l’apunteu?

—M’estimo més recordar-lo. És més segur.

—Feu ben fet. Sou molt experimentat.

—La nau és un bergantí?

—De bandera espanyola. Comercia amb cacau de Veneçuela.

—L’amagatall perfecte.

—Desitjo que ho sigui, senyor.

—Llavors… ens trobem allà demà a tres quarts de cinc?

—Us esperaré al moll.

—Duré tot el que hem dit.

—Em penso que avui no podré dormir del neguit.

—Diria que jo tampoc.

—No arribeu tard. El Libertas salparà a les set en punt.

—No heu de patir. Sóc un home com cal. La meva paraula és llei.

—Això ja m’ho heu demostrat.

—Així doncs, fins demà.

—Fins demà.

Quan la porta va obrir-se de nou, jo m’havia amagat en un revolt del passadís i només treia una mica el nas per flairar les novetats. Vaig veure sortir el senyor de Beaumarchais com si tal cosa i baixar l’escala sense pressa. Els seus moviments em van semblar els d’un home que acaba de prendre una decisió cabdal. Després, tot va quedar en silenci.

Vaig aprofitar la quietud per tranquil·litzar-me una mica. Amb tants ensurts, el meu cor no havia parat de saltar i córrer des de feia una bona estona. Vaig pensar a donar-li un descans mentre rumiava en el que acabava de saber: Beaumarchais ens abandonava per fugir a les Índies amb aquella dama misteriosa. Vet aquí les seves intencions quan va afegir-se a la nostra comitiva! Ja vau fer bé de malfiar-vos d’ell des de bon començament. Qui s’ho podia pensar, d’un home tan granat?

En un moment, vaig preguntar-me quantes persones trobaran a faltar Beaumarchais a la cort, quants en ploraran l’absència. Vaig recordar aquella dama, Marie-Thérèse de Willer, crec que es deia, que n’està tant. Però llevat d’ella i de quatre llepaculs que li volen prendre les idees i copiar-li les comèdies, no se’m va acudir ningú més. No ha conreat gaires amistats, a Versalles, el senyor de Beaumarchais, potser perquè algú del seu talent no fa amics amb facilitat. De vegades em sembla que ni tan sols el vostre nebot l’estima gaire i que l’envia a totes aquestes missions a l’estranger per perdre’l de vista. Potser és cert allò que diuen, que ha fet coses abominables, com falsificar documents o malversar diners. A mi, missenyora, pensar de no veure’l més m’omple el cor de tristor. Encara que sigui veritat tot això que diuen d’ell.

D’altra banda, hi ha la dama. Em pregunto qui deu ser. En les maneres se li veu la posició, i en els embolcalls, els diners. No és pas jove, sinó més aviat el contrari. Entre les seves virtuts, la bellesa no ocuparia mai cap lloc principal, però parla de manera agradosa, com una dona il·lustrada, tot i que a la seva veu hi ha aquell no-sé-què desagradable, discordant, tal com vaig notar la nit passada des de la muralla. És una veu que confon, fins i tot sentida de prop: no hi ha manera de saber si l’emet una gola d’home o de dona. D’altra banda, és prou clar que ella i Beaumarchais es coneixen fa temps. Ningú no planifica fugir amb una altra persona a un continent llunyà si no hi té prou confiança, no penseu? I quan deu fer que…? En quina ocasió s’han…?

Us prometo, missenyora, que el cap em bullia de tant rumiar i de tant buscar respostes a les meves preguntes indiscretes. Ara que havia donat una treva al meu cor, era el cap el qui se m’esverava.

Encara no havia arribat a cap conclusió quan la porta de la cambra va obrir-se de nou i va sortir algú. Per sort, no m’havia mogut del meu amagatall, i vaig poder treure una mica el nas pel revolt. Esperava trobar la dama misteriosa fent voltar la clau dintre el pany. Per això vaig emportar-me la sorpresa més gran de la meva vida en veure que tancava la porta un comandant de l’orde de Sant Lluís amb tot el seu uniforme, inclosa una espasa de fulla llarga i estreta, que semblava molt lleugera, ideal per a escaramusses de ciutat. No el vaig poder mirar gaire estona, però em va semblar un home ni vell ni jove, ben plantat, d’ulls clars, barres quadrades, galtes rosades i llavis prims. Duia un bigotet negre i fi, que s’acaronava amb el tou d’un dit, com si tingués por que li caigués. Tot ell tenia alguna cosa familiar que em va fer dubtar si l’havia vist algun cop, potser en una altra banda. També vaig preguntar-me, és clar, per què no li havia sentit la veu durant la conversa de Beaumarchais amb la seva dama, si era a la mateixa habitació. Potser també ell s’amagava? Estava emboscat? I si era un criminal, un lladre, un assassí, un espia? Misteris i més misteris…

Un cop va haver tancat la porta, el comandant va posar-se la clau dintre de la casaca, va entaforar-se el barret tricorn, es va cenyir bé l’espasa i va marxar molt de pressa escales avall.