CINC

Servidor, que ho és de vós més que de ningú, després de prendre’s dues figues seques i un glop d’aigua ja està a punt de continuar la crònica dels fets que han quedat interromputs al final del capítol anterior. La reprenc allà on la vaig deixar: som a la botiga del xocolater Fernandes i el gripau anglès acabava de sortir, acompanyat del seu minso seguici, donant un cop de porta.

Amb tant de renou, el meu àngel, pobrissona, s’havia espantat. Era al costat de la màquina, plorant a llàgrima viva, no em pregunteu per quin motiu.

—Me la volen robar. Tothom vol robar-me la màquina —deia, entre sanglots.

Li vaig demanar que es calmés una mica, la vaig fer seure a la vora del foc i vaig mirar de fer-li entendre la part bona d’aquell assumpte: si el seu home era una mica llest i es deixava de partidismes polítics —que mai no duen enlloc—, podia esgarrapar una bona saca de lliures a aquesta colla d’anglesos renegats i al seu rei, que pel que diuen està ben tocat de l’ala.

—El senyor Fernandes és un home realment afortunat —vaig afegir, i us he de confessar que només en part ho deia pel negoci. Però ella només feia que no amb el cap i plorava sense consol.

—Ja us dic jo que no pot ser —murmurava.

—Però, per què no? A què treu cap, tanta tossuderia?

I vinga plorar, sense donar-me una resposta. I jo no podia entendre res: ni per què tants plors, ni per què el marit no volia treure’ls diners als anglesos. Ja m’hauria agradat, tenir jo mateix una oportunitat com aquella de ficar el nas al palau del nostre arxienemic! L’hauria aprofitat ben aprofitada!

—Encara no sé el vostre nom, senyor —va fer de cop i volta l’àngel ploraner.

—Victor Philibert, per servir-vos.

—Jo em dic Marianna.

Perdoneu que us digui una intimitat, missenyora, però en sentir aquest nom vaig pensar que poques vegades la terra i el cel s’han sabut posat d’acord amb més encert. Aquell nom en tot feia justícia a l’aspecte d’aquella criatura.

—És un nom molt bonic, Marianna —vaig dir.

—Me’l va posar mossèn Fideu. El coneixeu? És un sant home. Jo li dec la vida, la fortuna i tot el que sóc.

—De debò es diu mossèn Fideu?

—Oi que fa riure? Molta gent es pensa que és un sobrenom per com li agrada la sopa de fideus. Doncs és el seu llinatge autèntic! Ja veu quines coses passen tan estranyes. —Va somriure, i contenta encara estava més bonica—. Mossèn Fideu és el rector de Santa Maria del Mar. Jo pertanyo a la seva parròquia, sabeu? Sort que en vaig tenir! Però en comptes de sentir la meva vida, que no és gaire alegre, us fa res ensenyar-me les proves que és madame qui us envia?

—Està bé.

Vaig regirar el sarró a la recerca de la vostra missiva. Per desgràcia, no podia lliurar el present que la carta prometia i que m’hauria agradat donar-li primer.

—Coneixeu madame? —li vaig preguntar mentre remenava.

—No, és clar que no. Però n’he sentit parlar tant que és com si fóssim velles amigues. Les seves comandes arriben amb tanta freqüència! I té tan bon gust! Sabeu que la xocolata que li servim és exclusiva, feta només per a ella i per a ningú més?

—Aquí la teniu. —I li vaig fer a mans la carta.

La va desdoblegar, en va admirar la lletra ben formada i la signatura. Me la va retornar i va fer:

—Que me la llegiríeu?

—No sabeu llegir?

M’ho podia haver imaginat, només era la dona d’un xocolater. La preciosa i encantadora dona d’un altre home.

—Me’n van ensenyar, però tenia el cap dur —va somriure.

—Ho faré per vós amb molt de gust —vaig dir—. Oi que trametreu al vostre marit tot el que diu?

—Podeu estar-ne segur.

I vaig començar a llegir:

Benvolgut senyor Fernandes, a qui tantes dolçors devem: faig aquestes lletres a mans del meu secretari, el se…

—Com pot ser que estigui escrita en català? —va recular la senyora Marianna.

—A madame li agrada cuidar cada detall —vaig somriure, ufanós de poder assegurar tal cosa.

—Que potser parla la nostra llengua?

—No ho crec, senyora, tot i que els coneixements de madame Adélaïde són amplíssims i abasten matèries que ens sorprendrien a tots dos, però més aviat sóc de l’opinió que ha fet que algú la hi tradueixi. Penseu que a Versalles hi ha tanta gent que sempre es troba algú que s’ajusta a allò que estàs buscant, per estrany que sigui.

—Ah, és clar, és clar…

… faig aquestes lletres a mans del meu secretari, el senyor Guillot, que us les lliurarà en persona per ordre meva. Potser el senyor Guillot us semblarà massa jove, però no feu cas de les aparences. És un home honest i té tota la meva confiança i la de la meva germana Victòria.

—Veieu, quines coses tan boniques diu de vós…? —va fer la Marianna, emocionada, i jo vaig respondre amb un gest de modèstia, que volia dir: «Madame és generosa en excés». No volia que se’m distragués la receptora, que estava una mica a la lluna. Vaig continuar la lectura:

Vull explicar-vos que la vostra xocolata és a palau com l’ambrosia dels antics déus i va igual de buscada, fins al punt que l’amaguem perquè no la trobi ningú sinó nosaltres. La meva germana i jo comptem els minuts que falten per tornar-ne a prendre. La bevem per esmorzar i per berenar i tant ens agrada que ens vam fer fabricar unes xocolateres especials per dosificar-nos-la en racions de tres xicres, pensant que així ens durarà més. Hem pensat que us agradaria posseir una d’aquestes joies de porcellana, sortides de la fàbrica que el difunt rei, el nostre pare, va tenir l’encert de fer construir a la veïna vila de Sèvres. Us n’envio una que pertany al meu aixovar personal i que va marcada amb el meu nom, en senyal d’admiració i de fraternitat, esperant que us agradi.

—Llegiu fatal el català! —va riure la Marianna, per sota el nas.

—Heu entès el que diu, la carta?

—Sí, que em vol regalar un pot de xocolata.

—A vós no, al vostre marit.

—Això. I on és, el pot?

—Ens l’han robat. Però quan el trobem us el portaré.

—Ah. Us l’han robat?

—Sí, Marianna, una desgràcia. Però escolteu, que ara ve el més important.

—A veure.

També m’atreveixo a demanar-vos una petita compensació. L’emissari que us lliurarà aquestes paraules representa una comissió de gentilhomes enviada pel mateix rei, el meu nebot, Lluís XVI. Com vós sabeu, el nostre estimat monarca és un home avançat, a qui interessa qualsevol evidència de modernitat que pugui aparèixer al món. És per això que el vostre enginy mecànic per fabricar xocolata ha despertat el seu interès més viu i ha volgut enviar el mestre xocolater de Palau, monsieur Labbé, a aprendre’n de vós els secrets. Us prego que el rebeu amb la consideració que mereix un home que ensucra l’existència del rei de França. I que feu el mateix amb el seu seguici, format per dos cavallers dels quals aviat tindreu notícies i pel secretari reial. Si us explico tot això, coneixent que sou un home just i honest, és per pregar-vos que rebeu tots aquests senyors amb el mateix gust que em rebríeu a mi mateixa o a Sa Majestat i que els ajudeu a dur a…

—I tota aquesta gent ha vingut amb vós? Ai, Déu meu, ara sí que estic perduda! —va tornar a interrompre’m.

—Espereu-vos a parlar, senyora, que ja acabo. Escolteu atentament això que ve ara —vaig fer, abans d’arribar al final del paper.

… i que els ajudeu a dur a terme la seva missió. De la mateixa manera, em veig en la trista obligació d’informar-vos que hem rebut notícies que una ambaixada del rei anglès, l’abominable Jordi III, assabentada dels nostres propòsits, ha decidit visitar la ciutat de Barcelona, suposem que amb la intenció de treure el nas a la vostra botiga. No són gent de qui les persones nobles puguin refiar-se, senyor, com a amiga que em considero de vós em veig en la obligació d’advertir-vos. Us demano, en nom del meu nebot el rei, que no els vegeu de cap de les maneres, tret que vulgueu que us robin o us matin o alguna cosa encara pitjor.

La Marianna, en arribar a aquest punt, va arrufar el front.

—Senyor, vós sabeu quina cosa poden fer pitjor que matar-me?

—Ssst! Que només ens manca el comiat.

Com que sé que tot plegat us causarà algunes molèsties i per res del món vull ser culpable dels vostres problemes, he demanat al meu secretari, monsieur Guillot…

—Mireu, un altre cop vós!

—Que sí! Escolteu, dona, que badeu massa!

… he demanat al meu secretari, monsieur Guillot, que us faci una gran comanda, prou per confortar els tristos i freds hiverns de palau durant els propers anys… Un cop els nostres ambaixadors hagin quedat satisfets i despatxats, monsieur Guillot us explicarà els detalls i us pagarà a bon preu la vostra feina i la vostra disposició. Us asseguro que la suma és generosa i us compensarà de totes les molèsties que puguem causar-vos i, per contra, podreu tenir la satisfacció d’haver ofert un servei molt útil a la corona francesa. Res més, senyor meu, només em resta recordar-vos el meu agraïment per les tardes tan fantàstiques que la vostra beguda ens fa passar. Si sabéssiu que bé combinen la vostra xocolata, els exercicis al violí, la lectura al petit gabinet de la meva germana Victòria i les tardes grises en el pati d’armes… de tot això són fetes les vesprades de palau, en aquests apartaments nostres. Rebeu una encaixada de mans de la vostra amiga, madame Adélaïde de França.

Es va fer un silenci una mica enutjós.

—Ja s’ha acabat? —va preguntar la Marianna, i quan vaig fer que sí amb el cap va deixar anar un sospir i va afegir—: Doncs m’he perdut!

—A veure. M’acompanya un seguici de persones que volen veure la màquina…

—Ho he entès tot menys això del negoci i la compensació.

Vaig somriure, satisfet que anés directament a la part més interessant per a ella.

—És fàcil, Marianna. Madame vol compensar-vos per les molèsties. Al vostre home i a vós.

—I vol compensar-nos poc o molt?

—Moltíssim.

—En metàl·lic?

—En or.

—Aviat?

—Madame vol que sigueu rics abans que jo deixi la ciutat.

Vaig callar com un mort el detall que no teníem ni un ral perquè tots els diners ens els havien robat la nit abans. En canvi, vaig desitjar que monsieur Beaumarchais tingués raó quan va dir que recuperaríem tot el que ens havien pres.

—I diríeu que la vostra compensació és més gran o més petita que el negoci que m’ofereixen els anglesos?

—Senyora, no m’ofengueu! Encara que fos la mateixa quantitat de diners, sempre seria molt més interessant tenir tractes amb la gran nació francesa!

Els ulls de la Marianna van encendre’s de l’emoció. Jo diria que la vostra oferta li va interessar molt més del que les seves paraules van gosar dir-me, no em pregunteu per quina raó. Estava encongida, com si m’amagués alguna informació molt valuosa, o com si malgrat les paraules que acabava de llegir-li encara malfiés de mi i de les nostres intencions.

—I digueu-me —va fer—, la comissió que vós representeu passaria sense veure el meu marit?

—És clar que no, senyora —vaig fer jo—, el vostre marit és precisament l’objectiu de la nostra visita.

—Jo em pensava que l’objectiu era la màquina —va respondre ella.

—La màquina, és clar. Però el vostre marit ens ha d’ensenyar com funciona, fer-nos-en una demostració…

—La demostració la puc fer jo. En sé tots els secrets, d’aquesta màquina. Vaig ajudar a pensar-la i a muntar-la. I fa mesos que la faig anar sense ajuda de ningú.

—No ho sé… això no era el que havíem pensat… —vaig dubtar, abans de preguntar—: I per què ho heu de fer vós? Tan segura esteu que el senyor Fernandes no tornarà? No és una tossuderia massa gran?

A un silenci eloqüent el van seguir unes paraules tristes:

—Per desgràcia, senyor, del lloc on ha anat el meu marit, la gent no en torna.

I com que jo no la vaig entendre del tot, va afegir, abaixant la veu i apropant-se una mica a mi:

—És mort, senyor. La tossuderia més gran de totes.

—Mort? —Segurament la sorpresa em va fer aixecar la veu més del compte, i ella va fer ulls de por.

—Sst! No crideu! No ho sap ningú!

—I quant fa?

—Aviat farà sis mesos.

—Sis mesos! I com pot ser que no ho sàpiga ningú?

—Perquè ho he dut en secret.

—Per quin motiu?

En aquell moment van tornar a sonar cops a la porta, amb un estil i una força que ens van fer pensar en els desagradables ambaixadors anglesos. Una veu escardalenca i penetrant va treure’ns de dubtes de seguida:

—Eh, tu, dona! Obre ara mateix o tiro la porta a terra!

Ella va empal·lidir. Em va semblar que tremolava.

—És en Mimó! —va fer.

Vaig arronsar-me d’espatlles, com preguntant qui era aquell tal Mimó que gastava tan poca urbanitat. Ella va explicar:

—Un miserable que s’ha enrevenxinat que em vol i no hi ha manera de treure-li-ho de la barretina. Us heu d’amagar.

A la porta continuaven els crits i els cops, tan forts que feien trontollar els pots de xocolata de totes les lleixes (i els nostres cors també).

—Marianna! Que obris! —cridava la veu escardalenca.

La Marianna va assenyalar sota el taulell, on hi havia un forat de la mida d’un home. M’hi vaig entaforar, contorçant-me tant com vaig poder, just a temps d’evitar que aquell salvatge acomplís les seves amenaces.

—Marianna! O obres la porta o…

La Marianna va obrir just a temps. Entrava un fred viu i humit que feia venir ganes de plorar. Vaig sentir tota la conversa, que vaig entendre sense dificultats, com si l’oïda se m’anés fent a aquesta llengua que no és la meva però hi té una retirada. De les paraules que vaig sentir tot seguit aquí en teniu la transcripció, feta de memòria però amb exactitud:

—Què tens, Mimó?

—No puc passar?

—No. Què vols?

—Vinc a veure el teu marit.

—El meu marit és fora.

—Encara? I quan tornarà?

—Ja t’avisaré.

Aquella veu, senyora… La vaig reconèixer de seguida. No n’hi deu haver gaires, al món, de tan desagradables. Vaig parar l’orella, per estar-ne segur.

—Saps quants dies fa, que el teu marit és fora, Marianna?

—No n’has de fer res.

—Jo he comptat cinc mesos, pel cap baix. Que potser t’ha deixat i necessites un altre home?

I tant! No en tenia cap dubte: era la veu del capità general Nas de Patata. O més aviat del mentider que ens havia visitat el dia abans a l’hostal, fent-nos creure que era cap de la regió militar.

—Si necessités un altre home, no series tu, Mimó —va fer ella, valenta, sense pèls a la llengua.

El tal Mimó no va estar content d’escoltar això. La seva veu encara sonava més desagradable quan va dir:

—No gallegis, tu, que et podem tancar el negoci.

—Tu i quants més?

—Jo i els altres mestres. Del gremi de xocolaters i dels altres, que en això estem tots conformes.

—Els adroguers també?

—I els moliners.

—Caram, Mimó, si que has fet feina!

—I més que en faria, si em deixessis, Marianna. —Ara la veu va estovar-se i va fer-se llefiscosa com un llimac. Em venien ganes de sortir de rere el taulell i dir-li quatre coses a aquell home.

—Marxa i deixa’m tranquil·la. D’això ja n’hem parlat moltes vegades.

—I per què t’hi entestes, Marianna? No veus que el teu home t’ha deixat? No saps tot el que jo puc oferir-te?

—Tu? Au, no em facis riure.

—I tant! Tinc diners! I encara en tindré més! Serem els comerciants més rics de la ciutat. Amb el meu talent per als negocis, la teva màquina i el teu somriure rere el taulell, no hi haurà ningú que ens faci ombra.

La Marianna va deixar anar un sospir de cansament.

—Vés-te’n, Mimó. Ja en tinc prou, d’aquesta cançó.

Vaig treure una cama, com vaig poder, del meu amagatall i vaig posar-me de genollons rere el taulell. El cor m’anava com un cavall, sabia que m’estava jugant el coll, però me n’havia d’assegurar. Vaig alçar-me, molt a poc a poc, com un titella rere un teatrí, fins que vaig aconseguir albirar qui era l’home que parlava d’aquella manera tan descarada amb el meu àngel mort de fred. I, us ho cregueu o no, l’instint no m’enganyava! Era ell! Aquell nas de patata m’ho va confirmar de seguida, tot i que ara s’havia tret la disfressa d’enganyar estrangers i vestia com un comerciant. Tenia els braços molsuts i musculats dels xocolaters, i una cara de bergant que feia feredat. Es mirava la Marianna com si fos un plat de crema i s’hi acostava d’una manera que feia venir ganes de vomitar. Perdoneu la rudesa d’aquestes paraules, senyora, ja us dic que amb molt de gust hauria apallissat allà mateix aquell imbècil —per la Marianna, pels diners, per la xocolatera!—, i no ho vaig fer només per no embrutar la reputació del meu àngel (i perquè m’hauria fet miques, també). A contracor, rosegant-me els punys, vaig tornar a cargolar-me com una cuca sota el taulell, mirant de trobar algun sentit a tot aquell embull.

La conversa continuava, tan viva com el fred que venia de fora. Ara el Nas de Patata treia la fellonia que li havia provocat el despit:

—Veig que els clients també t’han deixat, com el marit.

—Sí, gràcies a tu i els teus. Et penses que no sé què aneu dient, de mi?

—Que potser no és veritat?

—Ets un miserable i un envejós, Mimó.

El Nas de Patata va treure pit i veu, com un cantant. Va atansar-se a la Marianna, però ella no va recular. Quina dona tan valenta! Em penso que veure-la plantar cara a aquell fatxenda em va fer estimar-la encara més.

—No m’escalfis, dona, que no sé què tinc.

—Si no t’agrada sentir la veritat no vinguis a casa meva.

—Vinc perquè sé que tard o d’hora em diràs coses agradoses. Només cal esperar.

—Tu mateix.

—Les dones crideu molt de bon començament, però després us acovardiu i busqueu qui us defensi.

—Has acabat? Vull tancar la porta.

—Encara no t’he dit el que venia a dir-te. M’envia el gremi.

—Quin?

—El nostre.

—Per dir-me què?

—Els prohoms xocolaters volem que el teu marit pagui el que deu.

—Nosaltres no devem res.

—Cinc mesos de quota. I els interessos. Són molts rals. Volem que el teu home comparegui en la propera reunió, que és dimecres vinent, i que porti els diners i alguna explicació.

—Deixeu el meu marit en pau. És amb mi que heu de parlar.

—Això és cosa d’homes, Marianna. Ho diu la llei.

—Quan la llei no val, s’ha de canviar.

—Però per què t’entestes…? Vine amb mi, Marianna. Farem un front comú, tu, jo i la màquina. S’acabaran tots els teus problemes. Tindrem un negoci pròsper.

—Jo ja el tinc, un negoci pròsper, per molt que vosaltres em poseu pals a les rodes!

—Sí, fins que et prenguem la màquina…

—Ets un miserable, Mimó! —va fer la Marianna, empenyent la porta.

En Mimó va posar un peu entre la porta i el marc. Per l’escletxa que va quedar oberta va entrar el fred més glaçador del món. I no parlo de la neu que queia del cel, sinó de les paraules que vaig sentir.

—Que no ho entens? Ets una dona! Les dones no poden ser mestres de cap ofici. No pots tenir aquest aparell, tu. Necessites un home.

—Què saps tu què necessito. Marxa, Mimó. Ja ens ho hem dit tot i fa fred.

—T’encaparres a ser una desgraciada, Marianna, podent tenir-ho tot.

—Vés dient.

—Te’n penediràs.

—Deixa’m tancar.

—No sents el que t’estic dient?

—I tant que et sento, desgraciat. —Ara era la Marianna qui treia pit, veu i ganes no sé d’on, per defensar-se tota sola, i em va semblar que no era el primer cop que ho feia—. Massa bé, que et sento! Me’n penediré, dius? I què em fareu, aquest cop? Escampar més mentides, com això tan fastigós que aneu escampant darrerament? De qui ha estat una idea tan recargolada? Que adultero la xocolata amb sang menstrual, com si fos una bruixa? Això només pot sortir del cervell d’un home com tu, un miserable, un envejós. Aquí l’únic que em contamina la xocolata ets tu, amb la fel dels teus pensaments. Perquè és això el que tens, fel i prou! Una enveja que et devora l’ànima! Volies tot allò que tenia el meu home, oi? Jo, la màquina, la prosperitat en els negocis. Que et penses que no sé com em miraves, fins i tot quan ell era al meu costat? Doncs no tindràs res del que és seu. No ho tindràs mai, per més que esperis, per més que vinguis a cridar a casa meva. Ho has entès? Mai! Mai de la vida!

El Mimó va fer un pas enrere, espantat davant la força amb què la Marianna acabava de dir-li totes aquelles veritats. Només va poder afegir:

—Això ja ho veurem!

I la porta es va tancar davant dels nassos perplexos i pregons del xocolater —plam!— i la pobre Marianna va encongir-se, que ni semblava la mateixa que un moment abans treia pit davant el tal Mimó, i va caure a terra com un sac buit i va començar a plorar amb la cara amagada entre les mans. Jo vaig voler parlar-li, preguntar-li per tot allò que havia sentit i que m’havia causat una gran inquietud, consolar-la amb bones paraules, però ella no podia parlar ni deixava de plorar i em va fer un gest ambigu indicant que ja ens veuríem, i potser demanant-me que marxés.

Us confesso, senyora, que vaig quedar corprès, sense recursos per dir cap paraula ni fer res que alleugés aquell desesper, pensant que quan les dones es dolen d’elles mateixes els homes només sabem fer cara de babaus.

Vaig sortir, encara pensant en aquell Mimó i la manera de trobar-lo, i vaig recórrer alguns carrers buscant-lo, però la foscor era gairebé completa en aquells barris on no brillaven atxes ni fanals. Fins que em vaig aturar per sentir com cruixien les passes sobre la neu. Hi havia molt poca gent fora de casa, amb aquell temps i a aquelles deshores. Només vaig haver de seguir la meva oïda i el meu instint, com un animal salvatge.

De cop, en tombar una cantonada, vaig veure una claror que caminava i vaig reconèixer aquell fill de mala mare d’en Mimó que entrava en un portal, amb un fanal a la mà. I vaig prendre bona nota del lloc on érem, per tornar més endavant, potser amb alguna companyia. El carrer es deia de les Caputxes.

De tornada a l’hostal, enmig de la foscor, tremolant de fred pels carrers nevats, una veueta que no volia escoltar no deixava de dir-me:

«Avui tot rellisca, però demà serà pitjor».