UN

Madame:

Em plau informar-vos que la nostra legació va arribar a Barcelona ahir cap a les sis de la tarda, després d’un viatge de catorze dies en què hem tingut més pols que pluja, més fred que bo i més males cares que bones paraules. Estem molt ben allotjats a la Fonda de Santa Maria, un establiment que no queda lluny del port i a tocar d’una església que tothom anomena Santa Maria del Mar, i que és un dels edificis magnífics pels qual es coneix Barcelona com «la ciutat de les tres catedrals». El nostre fondista és un italià simpàtic de nom Zanotti, que només veure’ns va dir que havia rebut ordres callades de tractar-nos bé. «Ordres de qui?», li va preguntar monsieur Beaumarchais en un italià força reeixit. I l’home va respondre: «Si us ho digués ja no serien callades. Però sapigueu que hi ha persones en aquesta ciutat que desitgen complaure uns ambaixadors de tan alt nivell, signore».

Els tres mestres xocolaters que ens acompanyen no van estranyar-se d’aquestes paraules per la senzilla raó que no en van entendre ni fava —ja us he dit que es pronunciaven en italià—, però jo vaig notar com monsieur Beaumarchais quedava neguitejat de saber que la nostra presència no és tan discreta com havíem volgut. I això que no ens hem anunciat ni ningú no ens espera. No va espolsar-se l’angúnia de sobre en tota la nit, ni durant el sopar ni durant la breu tertúlia que es va encetar després, i encara es va adormir amb un solc ben profund al front, de tant donar-hi voltes. Jo, per descomptat, no vaig tancar els ulls fins a assegurar-me que ell estava adormit com un soc, cosa la qual és fàcil de saber: quan agafa el son, monsieur Beaumarchais ronca com un porc senglar irritat. Com que la finestra del nostre recambró mira al carrer i queda just al damunt de la porta principal, el parell de fanals que cremen fins ben entrada la matinada ens il·luminen una mica les hores nocturnes. És per això que he pensat que empraré una estona cada nit, un cop el nostre Beaumarchais s’adormi, a escriure-us en secret aquesta crònica dels nostres fets en aquesta terra, tal com em vau demanar. És l’hora més segura. L’hora dels roncs (amb perdó).

Començo doncs, madame, per informar-vos que la legació francesa la constituïm cinc gentilhomes, dels quals coneixeu sobradament tres: a mi mateix, que sóc el vostre segur servidor; monsieur Beaumarchais, que serveix interessos del vostre nebot, Sa Majestat, i el nostre Labbé, cap de rebosters de palau, que ha resultat ser un company de viatge poc empipador. Així que puja al cotxe i es deixa gronxar per la cadència dels camins li ve una passió de son incontrolable. S’adorm arraulit a qualsevol racó (ja sabeu que l’home és petit com un bolet) i no es desperta sinó havent arribat. Els altres dos, triats —com sabeu— per l’excel·lència de la seva feina, són monsieur Delon, en nom de la corporació de xocolaters de la il·lustre —i dolça!— ciutat de Baiona, i monsieur Maleshèrbes, en el del gremi de xocolaters de París. Aquest Maleshèrbes és un cosí segon —o això assegura ell— del ministre d’igual nom que serveix vostre nebot des de fa un parell d’anys, però tret del llinatge em temo que els dos homes no tenen res en comú, per desgràcia nostra.

Pel que fa a Delon, és un cavaller d’uns cinquanta anys, barra-sec, més aviat desnerit, però només d’aparença. En realitat és un home agradable, tranquil, de conversa intel·ligent i serena, excel·lent mediador en trifulgues i discussions, per acalorades que siguin, sempre capaç de trobar la paraula justa i la presència d’esperit necessària per defensar igual totes dues parts sense que ningú s’ofengui. Sort n’hem tingut, d’ell, perquè aquest Maleshèrbes que representa els xocolaters parisencs és com una d’aquelles tempestes de llamps i trons que no deixen caure ni gota. Alt i gros com una muntanya, vermell com un dimoni i amb el geni d’una fura, el seu mal caràcter esclata en els moments més impensats i tot ho acaba dient grolleries i bajanades. Si apuntés totes les ocasions que durant el viatge va resoldre negocis a crits, necessitaria quatre xifres. A la vila de Millau va fer que un cavall es desmaiés de tant com va gallejar davant del carruatge. Sembla que trobi gust a espantar hostaleres: fins a mitja dotzena n’han escapat plorant, pobretes beneites. El nostre Labbé, que té la desgràcia de compartir amb ell habitació, assegura que fins i tot mentre dorm baladreja i es fa témer. Només us explicaré un detall més, que va tenir lloc abans de sortir de París, i que us donarà una idea aproximada del caràcter del personatge.

Monsieur Maleshèrbes es va fer esperar més d’una hora el dia de la nostra sortida, i quan va arribar ho va fer en la companyia de tres baguls tan immensos que semblaven tres caixes de morts. Beaumarchais li va fer notar que no podia viatjar amb tot aquell equipatge i Maleshèrbes va respondre:

—Ah, no? I per què, no? Qui ho diu, que no?

—Ho dic jo, senyor meu —va treure pit Beaumarchais.

—I qui sou vós, si es pot saber? —va reptar-lo Maleshèrbes.

—Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, senyor meu, secretari del rei i director d’aquest viatge.

El xocolater va aixecar les celles amb menyspreu:

—Beaumarchais? L’autor de comèdies? —va preguntar.

—El mateix —va fer el nostre home.

—I per què he de fer cas del que digui un autor de comèdies? —el va reptar Maleshèrbes, que s’anava posant vermell i bramava que tenia acovardit tot el passatge.

—Perquè si no ho feu la comèdia podria esdevenir tragèdia —va respondre Beaumarchais, enretirant-se una mica la casaca i mostrant l’espasa, que portava ben amagada sota les robes de viatge.

Maleshèrbes va pujar toixarrut a la diligència, va saludar amb un grunyit els tres que estàvem avorrits d’esperar-lo i va arrepapar-se al seient, ocupant dues places. No li vaig sentir dir un mot durant les nou hores següents, i us asseguro que estàvem millor quan callava, perquè aquest home és dels que només obren la boca per molestar. En només dos dies de camí ja s’havia barallat amb tothom.

Amb mi també va tenir quatre paraules, en aturar-nos després de la segona jornada. Amb el posat desmenjat d’algú que està acostumat a donar ordres i sense ni mirar-me, em va dir:

—Ep, tu, noi! Porta el meu bagul a la meva habitació, de pressa!

—Ho sento, senyor, però jo no sóc cap lacai, sinó l’ajudant del senyor de Beaumarchais. Amb molt de gust, però, us buscaré algú que tragini el vostre bagul.

Va quedar-se parat.

—Ajudant del secretari del rei en una missió a l’estranger? Però quants anys teniu?

—Divuit, senyor —vaig fer jo.

—I ja teniu prou experiència per acompanyar el secretari del rei en un viatge com aquest? —va preguntar.

—Jo diria que sí, senyor. —No li vaig dir que ja ho havia fet altres vegades, naturalment.

—Quin és el vostre nom?

—Victor Philibert Guillot, senyor.

—No he sentit parlar de vós. Us esteu a palau?

—Sí, senyor. Sóc el secretari personal de madame Adélaïde i la seva germana, madame Victòria.

—Ah, caram, caram… —va remugar, mentre per dins se li revoltaven els humors, com un volcà a punt d’entrar en erupció—. Doncs a mi em sembla que no us aniria malament, tan sec com sou, traginar algun bagul. Serviríeu millor tota aquesta gent si fóssiu una mica més robust.

—A les meves senyores les serveixo amb la força del meu intel·lecte, no pas amb la dels meus braços, senyor —vaig tallar-lo.

—Ah, l’intel·lecte…! —va fer burla Maleshèrbes, amb veu de gola, aixecant els ulls al cel—. Que lluny hauria arribat aquest país nostre amb menys gent que pensés i més que traginés. Aparta, noi, ja ho faig jo. Jo no en gasto, d’intel·lecte…!

Us podria explicar moltes més topades desagradables, però no vull cansar-vos amb anècdotes sense importància. I ara, amb el vostre permís, miraré de dormir una mica, ja que amb les primeres llums de l’alba i havent esmorzat, el senyor de Beaumarchais ha decidit que complirem la missió que ens ha estat encomanada.

M’acomiado amb una reverència. Sempre vostre,

Victor Philibert Guillot