LA TRAVIATA

No era una fantasia. Te’n vas adonar de cop, amb un esglai al cor.

Ho recordes com un malson. Era el 16 d’octubre de 1874. La senyoreta Càndida no va respondre quan vas trucar a la porta de la seva cambra dues vegades. Vas insistir, i res. Vas pensar que devia haver tingut una mala nit i no sabia com despertar-se. Darrerament li passava sovint, allò de no dormir, o de despertar-se enmig de la matinada amb un d’aquells malsons que només t’explicava a tu. Vas decidir entrar igualment, tot i que ningú te n’havia donat permís.

La cambra era en penombra. Vas fer el de sempre: la safata, la porta, les cortines. El sol que feia estona que banyava el carrer Ample també era el de cada dia. Les coses s’entestaven a continuar amb la seva rutina, fent veure que no passava res.

Però la cambra era buida. I el llit no s’havia desfet.

«No pot ser», vas pensar, i totes aquelles paraules que la Càndida t’havia dit durant les hores i els dies anteriors van venir-te al cap com una bufetada. «No, no pot ser». La vas buscar per tota la casa, amb una esperança que era una desesperació. Vas mirar als llocs lògics, com el jardí, i també als més estranys, els que mai no visitava, com les cuines, com la teva habitació. Vas preguntar al xofer si la senyora havia demanat els seus serveis aquell matí. No, la senyora no li havia demanat res. «I ahir?», vas fer, amb el cor encongit. «Ahir tampoc», va fer l’home, abans d’afegir: «Però ahir a la tarda una berlina va aturar-se al davant del portal». «Una berlina? De qui?». El xofer va fer una ganyota amb la boca. Volia dir: «I a mi què?».

Una berlina. El cor t’anava molt de pressa. Tu no eres innocent, tu sabies coses, tenies les teves sospites. Res de sospites, Aurora —ara ja no podies negar l’evidència—, el que tenies eren certeses, certeses com catedrals! Com podies haver estat tan cega? Mai no vas pensar que la senyoreta parlés de debò… Sempre vas creure que parlava per parlar, que realment no era capaç de… Beneita, cega i sorda, Aurora! Això havies estat! I ara et senties culpable com si la traïció l’haguessis pensada tu.

De cop et va venir al cap la nena. La petita Antonieta. La vas trobar entretinguda a la cambra de jugar, pentinant una nina amb els dits, mentre una criadeta jove la vigilava amb cara d’ensopiment. Vas preguntar si la senyora havia tret el nas per allà aquell matí. No saps per què, però encara alenaves alguna esperança. Necessitaves alguna esperança. Tenies un tel negre de tristor a l’ànima.

La nena reia, pobra criatura, distreta amb les seves petites coses. La criadeta et va dir: «No l’he vista».

Ningú no l’havia vista.

Així que de tota la casa només ho sabies tu, Aurora. Només tu. Aquest era el privilegi desgraciat que havien reservat a la criada borda, la filla salvada per miracle d’una dona morta. Aquell matí d’octubre vas desitjar no haver nascut mai per no haver de veure el senyor Antoni tornant del seu viatge de negocis, preguntant per la seva estimada esposa, estranyant-se que encara no hagués sortit a rebre’l, i a la fi, incrèdul i ferit de mort en vida, escoltant de tu tota la veritat. Una veritat que t’esgarrapava per dins i que ara portaves a sobre com si fos una muntanya.

En un moment ho vas preveure tot, com si fossis una bruixa que sap endevinar el futur. Aturada davant del llit per desfer de la senyora vas entendre que allò era el final (poques vegades se’l reconeix amb tanta claredat, a la vida) i que no hi havia res a fer. La gent com tu no porteu les regnes de les històries, només en podeu patir les conseqüències.

Vas tombar la clau al pany des de dins, i et vas asseure a la taula on la Càndida no tornaria mai més a prendre l’esmorzar. Vas desdoblegar el tovalló de fil i te’l vas posar a la falda, com li havies vist fer a ella tantes i tantes vegades. Aleshores vas servir-te la xocolata a la xicra. Tres tasses completes, tot el contingut de la xocolatera de la misteriosa Adélaïde de France. Te les vas beure amb la calma dels condemnats, mentre miraves el carrer. Era poc dolça però molt suau. En acabat et vas cruspir el pa i la fruita. Vas deixar els plats com si ja els haguessin rentat.

Només durant un segon vas pensar que t’ho mereixies.

El malson tenia tres actes, com les òperes preferides de la senyora Hortènsia. En el segon, el senyor Antoni tornava del seu viatge. Si algú hagués compost un preludi per a la seva arribada a casa, hauria començat amb un adagio poc sorollós, per de mica en mica anar passant a l’allegro i acabar amb un presto molt carregat de timbals, d’aquells que preparen el públic per quan les coses comencin a anar molt mal dades. Ah, i les trompetes. No podem oblidar les trompetes com a presagi del destí. Després hi hauria hagut un duet —tu i el senyor—, a la manera antiga: primer tu donaves les teves explicacions, després ell deia la seva i només al final les veus es barrejaven. Tot seguit aniria una ària molt dramàtica, la del senyor Antoni amb la seva nena als braços, maleint la dona que els havia abandonat, el moment que va casar-se amb ella i el tenor napolità que la hi havia robada. Per acabar, una cabaletta rabiosa on ell juraria a Déu consagrar-se en cos i ànima a la seva filla Antonieta i criar-la lluny del record punyent i nociu de la seva mare. Teló i aplaudiments.

Però en la vida res no va com a l’escenari. Tu et mories de por tot esperant que passés alguna cosa, però no t’atrevies a confessar la veritat. I anaven corrent les hores després de la seva fugida. Ja feia tres dies que la Càndida no hi era. A la casa hi havia una quietud trista. Venien visites, els senties pujar les escales rere la majordoma, i després els senties marxar. Ara el senyor Antoni es feia servir el dinar al seu gabinet. Tenies poques coses a fer, t’avorries per primer cop a la vida. De tant en tant anaves a veure l’Antonieta, que et feia tanta llàstima com la que senties vers tu mateixa. Tornaves al teu recambró, el teu cau, i deixaves passar el temps tot escoltant els sorolls que venien dels pisos superiors, i et preguntaves: «Potser li hauria de dir alguna cosa al senyor Antoni?». I ploraves de por i de ràbia.

—Aurora, els senyors t’esperen a la saleta —et va dir la Madrona, traient el nas per la porta de frontisses desfetes.

Vas pujar de seguida, les mans et tremolaven d’espaordiment, de nervis, de tristor.

El senyor Antoni s’estava dret davant la llar de foc. La seva mare seia a la butaca, al costat de les cortines. Amb posat greu, el senyor Estanislau agafava la mà a la senyora Hortènsia, que feia cara d’haver plorat molt. Et van demanar que t’estiguessis al mig de l’escena, perquè tothom et pogués veure bé. El senyor Antoni et va preguntar si sabies on era la senyora Càndida.

—No del cert, senyor, però m’ho afiguro.

—Què és el que t’afigures, Aurora? —va preguntar-te aleshores.

—No m’ho faci dir, senyor. —Se’t va trencar la veu, estaves esporuguida. Des de feia dies.

—Digue’ns el motiu, llavors. Per què en tens la sospita? Ella t’ho va dir?

—Sí, senyor.

—Parlava amb tu del senyor Bulterini?

Quina impressió et va fer sentir el nom del cantant italià en la veu del senyor Antoni, i veure que ell el pronunciava sense ni una tremolor ni un dubte, com hauria dit un altre nom qualsevol.

—Algun cop me’n va parlar —vas fer.

La senyora Hortènsia va intervenir de cop, molt alterada:

—I tu no li deies res, bleda? No li treies del cap totes aquelles ximpleries, no li deies que és una dona casada, mare d’una nena?

—Sí, senyora, però jo no pensava que la senyoreta Càndida, vull dir la senyora Càndida, parlés de debò. Em pensava que tot allò només eren fantasies seves.

—La majordoma m’ha informat —va continuar el senyor— que fa tres nits et va veure sortir de casa tocades les deu, amb molta pressa i un encàrrec de la senyora, i que vas tornar a quarts de dotze.

Vas notar com si el cor se’t fes més gran i t’omplís tot el pit, i per un moment vas pensar que et moriries allà mateix, davant dels senyors. Un tel fosc se’t va tancar durant uns segons davant dels ulls i vas pensar: «Estic perduda».

—És veritat, Aurora?

—Sí, senyor.

—Ens pots dir on vas anar?

—A lliurar una lletra.

—On?

—A la porta d’artistes del Liceu, senyor.

—A qui l’havies de lliurar?

—Al criat del senyor Bulterini, senyor.

—Ho vas fer?

—Sí, senyor.

—La senyora et va dir què hi deia, a la lletra?

—Sí, senyor.

—Llavors n’eres totalment conscient, del que estaves fent, dimoni! —va bramar la senyora Hortènsia, i se li va trencar la veu.

No vas poder més. Vas començar a plorar com una criatura. Et faltava l’aire. Potser et desmaiaries en qualsevol moment. No ho volies per res del món. No volies fer res que molestés els senyors.

—La senyora Càndida… —vas balbotejar, amb una veu molt prima—, la senyora Càndida em va enganyar.

—Què vols dir, que et va enganyar, Aurora? Explica’t. —La senyora Hortènsia cridava com no l’havies sentit cridar mai, però qui de debò feia impressió era el senyor Estanislau. No s’havia mogut en tota l’estona. Romania quiet, amb els ulls fixos en les borles de les cortines i la mirada enterbolida. Només es coneixia que era viu perquè de tant en tant parpellejava.

—El bitllet… —vas contestar, sanglotant, descomposta per la situació—, jo em pensava que era un comiat per sempre. Ella m’ho va dir. Jo li vaig recomanar que li escrivís.

—Dius la veritat? —va voler saber el senyor Antoni.

—Sí, senyor. Li ho juro.

—No juris, mal educada! —va bramar la senyora Hortènsia—. I no ploris.

Et van fer figa les cames. El senyor Antoni va haver d’allargar-te un braç perquè t’hi repengessis. Si no hagués estat per ell, hauries caigut a terra.

—No em trobo bé —vas somicar—. Jo no he fet res. La senyora Càndida és tossuda, quan vol. No m’escoltava. Jo em penso que tornarà. No pot ser que no torni. Tornarà quan s’adoni del que ha fet. N’estic segura.

Bramaves com una nena petita. Feies tanta llàstima que el senyor Antoni va preguntar-li a donya Hortènsia si eres de bona pasta, si podien refiar-se del que estaves dient. Llavors la senyora Hortènsia va respondre:

—L’Aurora és una bona noia. La conec com si fos filla meva. En responc.

Les llàgrimes se’t van estroncar de cop. Vas quedar palplantada al mig de la reunió, altre cop esperant que passés alguna cosa. Un rellotge va tocar les sis.

—Vés-te’n, Aurora —va fer el senyor Antoni, tan moderat com havia estat tota l’estona—. Tu no en tens la culpa, d’això que ha passat.

Vas sortir. Caminaves de tort. Era tot tan estrany que et semblava que no estava passant. La vida no semblava de debò. Quan baixaves l’escala vas sentir la veu de la senyora Hortènsia que remugava:

—Per què ens ha passat a nosaltres, això? Per què?

No havies arribat a mitja escala i et vas aturar. La mare del senyor Antoni parlava de tu:

—En aquesta casa no s’hi pot quedar, oi que ho entenen? Serà millor que se l’emportin. Nosaltres tampoc no la podríem recomanar a ningú després del que ha fet.

La senyora Hortènsia no et va defensar, ni es va defensar a ella mateixa.

—Està bé —va dir.

Està bé: ben poca cosa per fer canviar el rumb d’una existència.

Les teves pertinences aviat estaven recollides i cabien en el mateix mocador de fer farcells que duies quan vas arribar. Un cop vas tenir-ho tot enllestit vas asseure’t al banc de la cuina, esporuguida, esperant. Llavors una mala idea se’t va encendre al cap com una lluerna: la xocolatera. No podies pas deixar-la allà, a la lleixa al costat del rebost, malaguanyada. Igualment, ningú no la trobaria a faltar, quan tu haguessis marxat. En aquella casa hi havia altres problemes abans que preguntar-se què s’havia fet d’una xocolatera vella i escantellada. Com sol passar en aquests casos, una mala idea en va convocar una altra i de seguida t’estaves explicant a tu mateixa que encara que la busquessin sempre pensarien que se l’havia enduta la senyora Càndida, i quedava clar que no hi hauria ningú capaç de demostrar tal cosa. Havies tingut un mal dia, el cor t’anava molt de pressa i tenies l’ocasió, perquè a la cuina no hi havia ningú ni se sentien enlloc les passes com de soldat francès de la Madrona, que era sempre a tot arreu, quina dona tan desagradable. D’una revolada, ho vas fer. Sense pensar, com es fan aquestes coses. Empaitada per un desig estrany de posseir un objecte que per a tu era molt més que això: era part d’un passat encara molt viu però ja enterrat. La vas embolicar en un tros de drap i la vas entaforar dins la maleta. Després, vas tornar al banc de l’entrada i vas esperar que se t’assossegués el cor.

Els senyors van estar-se una bona estona més a la sala. Havien d’aclarir moltes coses i prendre algunes decisions difícils però necessàries. Desheretar la senyoreta Càndida en favor de l’Antonieta, per exemple. Parlar de les clàusules concretes que havia de contenir el document de la separació, que l’advocat del senyor Antoni ja havia redactat. En aquest document s’hi deixaven molt clares dues condicions molt importants: que la Càndida no podia tornar a veure la seva filla fins que la nena fos major d’edat i que tenia totalment prohibit tornar a posar els peus a casa del seu marit, per anys que passessin.

Es veu que en sentir aquesta darrera clàusula el senyor Estanislau va murmurar, sense mirar a ningú:

—Tant de bo no torni mai més.

Després d’això, ja s’entenia que el tercer acte seria terrible. Si fa no fa, com s’entén a La Traviata només sentir el preludi que arrenca la tercera part: allò no pot acabar bé de cap de les maneres, per més que tot el públic ho vulgui.

Mai havies vist una mare més desesperada que la senyora Hortènsia per esborrar el record de la seva filla, ni un pare més avergonyit que el senyor Estanislau per com havia anat tot. No vas saber mai qui dels dos va decidir treure al pati els mobles i totes les coses que encara romanien a la cambra de la Càndida, fer-ne una gran pila i calar-hi foc. La senyora va tancar-se a la seva habitació per no haver de veure-la. El senyor Estanislau, en canvi, va asseure’s en un balancí i no es va moure fins que del foc només van quedar-ne brases, i de les brases, cendres, i de les cendres, un record glaçat que tornava de pedra el cor.

Mentrestant, es gronxava a poc a poc, tot cantant «Bella figlia dell’amore schiavo son de’vezzi tuoi», i deixava que els records li fessin un mal del qual ja no podria recuperar-se. Va ser l’última vegada que algú li va sentir cantar el famós quartet de Rigoletto. L’endemà, com una conseqüència lògica de tot el que ja havia passat, va fer tancar la sala de música i va remugar:

—Tot allò que he volgut a la vida se m’ha girat en contra.

De tant en tant preguntava: «Hi ha correu?». Li donaven les cartes, les mirava sense interès, i continuava amb les seves coses, cada cop més absent. Ja no sortia —no podia suportar les cares dels vells amics, ni els silencis de circumstàncies, no sabia fingir—, de mica en mica va anar perdent les ganes d’inventar màquines noves —«Al món ja n’hi ha un munt, de màquines!, per què m’he de prendre la molèstia?»— i es va recloure en el seu silenci impenetrable. El senyor Estanislau s’allunyava cada dia una mica més.

Fins que va tenir l’atac de feridura i es va allunyar del tot. El seu mal va encomanar de mica en mica totes les estances de la casa, que com ell es van anar aprimant de tot allò que havien estat. Llençols blancs van amagar els mobles del menjador i del salonet de fumar; la taula del gabinet del senyor, amb tota aquella escampada de plànols, esbossos, fórmules i comandes va tancar-se amb pany i clau. Les cortines i catifes i tapissos i tapets que es canviaven dos cops l’any van quedar aturats en un hivern perpetu.

La senyora Hortènsia va fer fora tot el servei. Menys a tu:

—Tu i jo ens ocuparem de tot a partir d’ara, Aurora —et va dir, abans d’afegir—: El senyor no voldria que ningú el veiés així. Ningú llevat de tu, que has estat com una filla per nosaltres, i que al capdavall ho seràs molt més del que mai havíem pensat.

Pobre senyor Estanislau, feia una llàstima! Un home com ell, que havia estat gros i fort com un roure, alegre com un gínjol, àgil de pensament i de peus, acostumat a fer i desfer sense donar explicacions a ningú, i de cop es veia condemnat a passar-se el dia del llit a la tribuna, de la tribuna al llit, menjant sopes que li havíeu de donar, la senyora o tu, amb una cullereta de postres, perquè ja no sabia ni obrir la boca. Si li miraves els ulls, hi trobaves l’anunci de la mort. I el mateix podia dir-se de la senyora Hortènsia, que des d’aquell dia que vas tornar a la casa del carrer de la Princesa va deixar-se consumir de mica en mica, com una fruita que s’asseca al sol. Ja no sortia, gairebé no menjava, vestia sempre de dol malgrat que a la casa no hi havia cap mort i tot d’una va citar l’advocat i li va dir, segura però amb una tremolor a la veu:

—Vull que vengui la llotja del Liceu.

Havien quedat molt enrere aquells temps que el senyor Estanislau, amb un dit alçat al cel i veuassa de déu Wotan al final de La valquíria, assegurava orgullós:

—Abans em vendré la casa que la llotja del Liceu!

De totes dues desgràcies, no sabies quina era pitjor, si la d’ell o la d’ella. Almenys el senyor Estanislau no hi era tot, de tant en tant somreia com un foll a la vora de les finestres, i portava una vida plàcida. Absent, però plàcida. La senyora, en canvi, només sabia plorar d’amagat, quan es pensava que ningú no la sentia, i només feia que repetir una vegada i una altra: «Ves per què ens havia de passar, això, a nosaltres? Per què ens ha passat, això, a nosaltres?».

Era molt trist formar part d’aquella decadència abans d’hora. Sobretot per a algú que, com tu, encara conservava tan clars els records de l’esplendor, aquell temps que tothora hi havia festes, novetats, trànsit de modistes, rellotgers, advocats, amistats que venien a berenar, bugaderes i planxadores. I nits d’òpera. Aquella època en què es parlava molt del començament de la temporada del Liceu i el problema més gran era que sempre hi faltava Rigoletto.

El senyor Estanislau va morir assegut a la cadira davant els finestrals, mirant el seu carrer Ample inundat de sol de primavera, amb aquell somriure de felicitat llunyana dibuixat als llavis. Diries que no va patir, i que va marxar en pau d’aquest món. A l’enterrament, que va ser a la catedral, s’hi va reunir una multitud. La senyora Hortènsia semblava un ocellet acabat de caure d’un niu molt alt. Antoni Sampons seia a la primera fila en companyia de la petita Antonieta, de només cinc anys. La gent murmurava molt. A les converses sortien paraules lletges, com «vergonya», «traïció», «fulana», i s’hi gastaven molta compassió i molta tristor impostades.

L’Antoni Sampons va acomiadar-se de la seva sogra a la plaça i va tornar a casa caminant a pleret, amb la nena de la maneta. La senyora Hortènsia gairebé no va gosar mirar-lo als ulls.

A la següent temporada del Gran Teatre del Liceu, la primera sense don Estanislau, s’hi va oferir un magnífic Rigoletto.

Encara no havies sortit de cals Sampons i ja estaves penedida. Allò no era propi de tu, Aurora, et deia una veueta interior, com t’hi havies atrevit? Agafar una cosa que no era teva com si ho fos. Robar. Aquesta era la paraula que venia al cas: robar. Una paraula lletja, d’aquelles que no t’agraden, Aurora.

Totes aquelles raons que t’havies donat a tu mateixa i que t’havien menat a agafar la peça de porcellana de la lleixa de la cuina i entaforar-la a la maleta, ara no eren enlloc. Les buscaves per dintre teu i no responien. La lluerna de la idea també havia marxat. Només t’havia deixat el penediment, la culpa, la vergonya de tu mateixa.

Sempre vas ser una micona exagerada, Aurora, reconeix-ho.

Abans de sortir de casa els Sampons, custodiada pel senyor Estanislau i la senyora Hortènsia, tots tres amb cara de funeral, ja havies decidit què havies de fer, encara que no fos fàcil. No t’ho va dir ningú, ni tan sols la veueta (que callava, traïdora), però tu ja ho sabies.

Tornar la xocolatera allà d’on l’havies pres sense permís. Això era el que havies de fer.

Com? No ho sabies, però endevinaves que no seria fàcil.

El primer matí a casa dels Turull vas llevar-te molt d’hora, abans de trenc d’alba, i vas embolicar la xocolatera amb molt de paper de seda. El paquet, rodanxó i encoixinat com un nen petit, vas lligar-lo amb una veta també blanca. En senyal de respecte et vas posar roba neta. Vas sortir de casa que encara no s’havia llevat el dia i només mitja hora més tard ja eres davant del portal del carrer Ample. Et bategava el cor molt fort quan vas fer anar el picaporta. Va sortir a obrir la tòtila de l’Enriqueta i així que et va veure li va canviar la fesomia.

—Què hi fas, aquí? —et va preguntar—. Per què has tornat?

—He vingut a dur una cosa.

—No ens interessa —va fer ella, sense deixar-te explicar.

—Escolta’m. No és meva.

—De la senyora Càndida no volem res.

—Enriqueta, vols callar? Deixa’m parlar.

—No puc. De debò que no puc. —I la porta ja es tancava. L’Enriqueta no deixava de remugar—: Per Déu, Aurora, no tornis. El senyor ja ha patit prou. Faré que no t’he vist.

Amb la Madrona hauria estat encara pitjor, vas pensar. Vas girar cua, quin remei, mentre pensaves: «Està bé, Enriqueta, jo també faré que no t’he vist».

La peça de fina porcellana et cremava a les mans mentre totes dues tornàveu cap a casa.

Després van venir dies de silenci i finestres que ja no s’obrien mai. Tu tenies por que la senyora se’t morís de compungiment, perquè menjava com un ocellet i de mica en mica anava perdent el costum de parlar. Aleshores un dia et va dir:

—Seu, Aurora. —Va creuar les mans sobre la falda, et va mirar d’una manera especial, com si t’estimés, i va deixar-te anar un discurs que no t’esperaves—: D’aquí a poc temps me n’aniré a viure amb una neboda amb qui he fet certs tractes, mirant per mi i pels anys que em queden. Res gaire sofisticat, no et pensis: he comprat uns pisets a la Bonanova i els he posat al seu nom, així li compenso aquest trasbals d’haver-me de cuidar fins que em mori. Ja saps que no són diners, el que em falta (les patents del senyor Estanislau encara donen per molt), diners n’he tingut més dels que jo sola necessitava i podia gastar. Quan marxi tot serà per a l’Antonieta, que és la nostra única hereva des d’allò de la nena. El cas és que no vull canviar de vida sense deixar-te ben arranjada, Aurora. No podria perdonar-me que acabessis malament. —La senyora va fer una pausa, et va demanar que t’apropessis una mica més. Li costava parlar i a tu també sentir-la—. Has de saber que la teva mare era una bona noia. Allò que li va passar no li ho has de tenir en compte, va topar amb una mala persona que només pensava en ell mateix. Mai no m’ha semblat que li tinguis rancúnia, a ta mare.

—No, senyora. Jo no tinc rancúnia a ningú —vas dir.

—Escolta’m bé. Abans que es morís li vaig prometre que tindria cura de tu. Em penso que no ho he fet gaire malament. Mai he traït una paraula donada, mai de la vida. I no vull fer-ho ara, deixant-te de la mà de Déu. No vull que m’ho puguis dir mai, això.

—Senyora Hortènsia, jo no li retrec res, tot al…

—Deixa’m acabar. —Va somriure una mica—. He parlat amb el meu amic el doctor Horaci Volpi. Te’n recordes, d’ell? Algun cop l’has vist en aquesta casa. Era molt amic del senyor Estanislau, els agradava parlar fins tard al voltant d’una taula de cafè, quines distraccions, oi que sí? El més important és que és tot un cavaller, un home dels d’abans. Viu sol des de fa anys, però s’està fent gran i necessita amb molta urgència una majordoma que l’adreci una mica.

—Que l’adreci?

—Que se’n faci càrrec, que el cuidi, que li netegi la casa. Una dona jove, si pot ser. —Va fer una pausa—. Li he parlat de tu, Aurora. Li he dit que ets bona persona i que tens moltes ganes de treballar. També li he parlat de la promesa que vaig fer a la teva mare i de com he vetllat per tu tots aquests anys. Ell se n’ha fet càrrec i em penso que ha estat content de la recomanació. Et puc ben assegurar que en aquella casa et sentiràs com en aquesta. Ja et dic que l’Horaci és un home dels que ja no es veuen.

—Però potser no en sabré, de fer totes aquestes coses… —vas fer.

—Bestieses! En sabràs. No em facis quedar malament.

—No, senyora.

—Hi has de ser demà a les nou. Aquí tens l’adreça. —Et va allargar un paper escrit.

—Demà?

—A les nou. Sigues puntual.

No t’esperaves que fos tan de pressa.

—Sí, senyora.

—Compon-te. Posa’t l’uniforme de fil.

—Sí, senyora.

—I no facis salat. Ni arribis massa d’hora.

—No, senyora.

—Estàs contenta?

—Sí, molt, senyora. Però vostè com s’ho farà per…?

—Ah, no t’amoïnis per mi. Jo em sé cuidar soleta. A més, ara tot això li pertoca a la meva neboda, que per això he fet el tracte. Tu pensa en tu, Aurora, que encara ets jove. Necessites un lloc on raure, ara que tot se’ns ha arruïnat.

Aquella tarda te la vares passar plorant. Hauries donat el que fos per poder-te quedar allà. Aquella era casa teva, el lloc on havies nascut, on havies jugat de petita. El lloc d’on vas marxar i al qual vas tornar. No et cabia al cap que hi hagués un altre món, tret d’aquell. I la idea de servir una altra persona, un doctor, un home sol, en una casa que no coneixies, et semblava espaordidora.

Ara sí que les coses no podien anar pitjor. Feia molt que es veia a venir. I això que a la vida no hi ha preludis ni intermezzos, ni cap orquestra que de cop comenci a fer xivarri per avisar tothom del que l’espera.

A la vida les coses comencen perquè sí i acaben quan volen. I si no t’has preparat, doncs mira.