Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega «d’aquella que ho enganxa tot». El Max es lliura al joc, gens divertit, de fer-los encaixar, com qui munta un trencaclosques. Són quarts de quatre de la matinada i hauria de ser al llit, perquè s’ha de llevar d’aquí a tres hores, però ha promès a la Sara que ho faria i no ho vol deixar.

Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més en troba, menys possibilitats d’error queden damunt la taula. N’unta la vora amb pega i els fa coincidir, pressionant lleugerament mentre el líquid enganxós fa el seu efecte. Satisfet, contempla el resultat. En alguns casos la cicatriu gairebé no es veu. En d’altres és més difícil, perquè el tall no és tan net, sinó que s’ha desfet en petits resquills. Amb tot, de mica en mica el Max torna a construir el que semblava perdut per sempre. Val la pena morir-se de son després d’una vetllada tan llarga com la d’aquesta nit. La Sara s’endurà una bona sorpresa quan entri a la cuina al matí i vegi que s’ha pres la molèstia.

Ha estat una nit estupenda. Primer, les confidències entre dos amics de tota la vida que es retroben en un bon moment. Després la Sara, tan encisadora, tan guapa, tan decidida. Què els passa, a les dones, quan tomben els quaranta? Experimenten una mena de procés de concentració de les qualitats que les fa més intenses, més intel·ligents, més serenes, més atractives que vint anys enrere. Així ha vist la seva dona, aquesta nit, i n’ha estat ufanós. Ufanós que sigui seva, quin sentiment més primitiu, més equivocat i més impropi d’ell, pensa el Max, i en canvi ha de reconèixer que és el sentiment que li ha alegrat la nit.

Un cop l’Oriol ha marxat, ell i la Sara s’han quedat una estona més recollint-ho tot i comentant la jugada. L’un rentava els plats i l’altra endreçava les coses, en el perfecte repartiment de tasques que tenen tan i tan assajat. Està bé que per fi l’amic hagi posat seny, tot i que podria haver-se buscat una dona més a prop, han convingut. «Si et vols casar ben casat, casa’t al mateix veïnat», ha murmurat la Sara, amb la mateixa cantarella que feia servir la seva mare, mentre entaforava les restes d’amanida en una capseta de plàstic transparent. «I què tal pare creus que serà?», ha preguntat el Max. «Un desastre —ha fet ella—, com en tot». «Dona —aquí tenim l’amic fidel sortint en defensa—, en tot no, no fotem, que s’ho ha muntat molt bé!». Però la Sara no ha contestat. Feia ulls de cansada i estava ensopida. Li sabia greu això de la porcellana trencada. N’ha mirat els bocins amb una resignació desoladora. «No et preocupis, l’enganxarem», li ha dit ell per mirar d’animar-la. «Encara que l’enganxis —ha estat la resposta, moixa—, jo sempre sabré que està trencada». Tot seguit ha apilonat les capsetes transparents a la nevera en un ordre perfectament racionalista i ha dit: «Et fa res si t’espero al llit?».

Al Max no li ha fet res. Ben al contrari. Sap que la Sara necessita soledat i temps per assimilar-ho. Aquesta nit només és el principi d’un camí. Les cicatrius potser no s’esborraran mai del tot, com en la pell de l’objecte que comença a recompondre’s en les seves mans, però caldrà aprendre a admirar-ne el sentit.

Hi ha una bellesa indiscutible, diferent, en allò que hem pogut salvar.

La inscripció de lletres blaves de la base —quina llàstima— s’ha trencat per la meitat. «Je suis à madame Ad…», diu a la mà dreta del Max, mentre que «… élaïde de France» ho fa a l’esquerra. Per sort, no en falta cap inxa, les dues parts encaixen mil·limètricament, i la senyora Adélaïde de França, fos qui fos, ja pot respirar tranquil·la.

«Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen —deia la Sara, fa anys—. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto». «I en són moltes?», va preguntar ell. «Unes quantes, no veus que és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?». I ell, amb l’interès científic de sempre, aprofundia en la qüestió: «Però això que dius és com admetre que tots els objectes són plens de fantasmes, com les mansions de les pel·lícules de por». Ella feia que no amb el cap: «Precisament, Max. La gent creu en cases encantades, però es veu que les presències s’estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants». «Deu ser per no haver de treure la pols», va afegir el Max, divertit per les ocurrències de la seva dona.

Quan reconstrueix el broc desfet en tres trossos i l’enganxa al cos en forma de pera comença a veure-ho clar. Damunt la taula només queden dues peces de la nansa. Quan les hagi retornat al seu lloc i tinguin de nou aquell aire elegant com de llaçada, el trencaclosques estarà acabat. «Aquí teniu la vostra xocolatera, madame. Tant de bo us faci companyia molts anys. D’aquí a només unes hores ja la podreu omplir», sent que diu una veu dins del cap, i somriu per l’ocurrència, que no sap d’on prové. Enganxa els fragments, amatent, com un cirurgià que enllesteix una operació delicada. Després, amb alcohol i un cotonet, neteja les restes de pega de les esquerdes.

La xocolatera li recorda un veterà de guerra d’aquells que tornen a casa esguerrats. Quan la Sara la va comprar, una nit a deshores, ja tenia aquest escantell al broc, havia perdut la tapadora i el molinet, però tot i així era una peça bonica. Ella mai no li ha dit què li va explicar de la seva procedència el brocanter que la hi va vendre. Només sap que era un paio vell, xerraire i estrany, que li va rebaixar el preu en veure-la tan joveneta i tan interessada. Llavors l’escantell destacava i feia malbé l’efecte harmoniós del conjunt. Ara, en canvi, no desentona gens. El Max passa el capciró del dit per la ferida antiga. Té l’aspror de la terrissa acabada de coure. L’aspror que deuen tenir totes les coses boniques vistes des de dins. L’aspror del pas dels anys. Tot i que està apedaçada de dalt a baix, la peça encara es podria fer servir. Hi caben tres xicres de xocolata justes. No pot evitar pensar que, ara que l’Oriol és fora, en sobraria una. Ja sempre en sobrarà una.

Després ho deixa tot recollit. La xocolatera, acabada de ressuscitar d’un accident mortal, al bell mig de la taula. Arrenca un full del bloc de fer la llista de la compra. Hi escriu «Voilà!» i deixa la nota davant la seva obra. Apaga el llum.

Li fa por trobar la Sara desvetllada, donant voltes a tot el que ha passat. Però no. La Sara dorm com una nena. Quan entra dins els llençols descobreix que està completament nua. Sap que aquesta és una invitació que no pot declinar-se, però també que no és el moment. Un cop analitzades les causes i les conseqüències, avança el despertador mitja hora i tanca els ulls. El cor li va a mil per hora.