ELS TALENTS MÚLTIPLES DE L’ORIOL PAIROT

—I si fem el praliné de la Sara amb el teu cruixent de pastís de poma i canyella, tot barrejat, no quedaria bé? Així cap dels dos no hauríeu de renunciar a la vostra idea i lliuraríem el treball a temps. Anem molt endarrerits!

—Collons, Max! A la vida sempre s’ha de renunciar a alguna cosa. Cada elecció comporta cinquanta renúncies! La vida està feta d’això, precisament, d’eleccions i renúncies. Digues d’una vegada quin dels dos et sembla més bé, sisplau.

—Però és que sempre em semblarà que l’altre era…

—Mira, Max —interrompia l’Oriol, molt segur del que deia—, fins que no aprenguis a no pensar en allò que has deixat pel camí, no hauràs après de debò de què va la vida.

L’Oriol Pairot, als vint anys, ja era tot un expert en renúncies. Algunes havien arribat per imposició, com la mort de la seva mare als cinquanta-cinc anys, d’un ictus fulminant que, per descomptat, ningú no s’esperava i que va segar la vida d’ella i va dibuixar una línia divisòria molt ben definida en la d’ell. Amb els anys, l’Oriol s’adonaria que la mort de la seva mare havia estat també la de la seva joventut, que ja mai no tornaria, i que tot el que va venir després ja formava part per bé o per mal del món complex, lliure i sovint absurd dels adults. Només una setmana després de l’enterrament de la difunta hi havia una altra dona dormint al llit de matrimoni al costat del seu pare, ara un complet desconegut. A les nits els sentia tenir un sexe frenètic, que li semblava fastigós. De dia tampoc no es preocupaven gens de dissimular: es deixaven veure pel carrer, feien encàrrecs, dinaven junts, s’agafaven de la mà o es feien petons, com dos adolescents enamorats que no poden aguantar-se les ganes i s’han d’empaitar pels portals. Només uns dies després d’arribar, ella va comprar-se un davantal ridícul ple de farbalans i es va posar rere la caixa registradora de la pastisseria, allà on durant més de vint anys hi havia hagut la seva mare. Els clients no s’ho podien creure, és clar. Alguns miraven de dissimular, però se’ls notava l’astorament. Una dona fins i tot va girar cua, indignada, remugant alguna cosa de les presses dels homes que han quedat vidus. El seu pare no deia res, cap comentari, cap paraula, si fa no fa com era el seu estil des que va arribar al món. Tampoc no parlava amb el seu fill, que més d’un cop va pensar que potser hauria de tenir una conversa d’home a home amb son pare però ho va acabar deixant per manca de fe i de costum.

L’Oriol va arribar tot sol a la conclusió que aquella dona que havia substituït la seva mare en només set dies ja feia molt que era allà, a la reserva, esperant la seva oportunitat per ocupar el lloc que potser s’havia guanyat amb escreix. Aguantar son pare, al cap i a la fi, tampoc no era una tasca senzilla. En el fons, li agraïa que ho fes, alliberant-lo de tota responsabilitat. Va decidir, doncs, veure la part bona del cas, va recollir les seves coses i se’n va anar a Barcelona sense donar explicacions a ningú.

La primera nit va dormir sobre un banc de l’estació de Sants, però al segon dia va trobar feina a la cafeteria més gran del vestíbul, on va entrar per preguntar si necessitaven un cambrer i l’encarregat li va dir que sí i si hi estava interessat. Eren els anys de l’eufòria preolímpica i a Barcelona era fàcil trobar feina, sobretot per a la gent jove disposada a fer el que fos, i tothom estava convençut que les coses mai més tornarien a anar mal dades, com si allò de l’olimpisme i les obres omniscients i els carrers tallats i l’Olimpíada Cultural i l’alcalde Maragall inaugurant coses cada quart d’hora i les cues per entrar i sortir de la ciutat (però amb aquella alegria, perquè Barcelona era més que mai i per fi ho podria demostrar) fossin coses que havien de durar per sempre.

L’autèntic problema de l’Oriol quan va arribar a la ciutat preolímpica va ser l’allotjament. No era gens fàcil trobar un lloc on viure amb les butxaques buides. Els pocs estalvis que tenia se’ls havia gastat per comprar-se uns pantalons, una camisa i unes sabates noves i per pagar-se dues nits en una pensió del carrer de Numància. Però el mes acabava de començar i tan sols li quedaven diners per acabar la setmana. Va demanar un avançament de sou al seu cap, però l’home el va mirar amb cara de dir: «Ja hi som! Doncs si que comencem d’hora!», i va negar-s’hi en rodó. Va tenir sort de veure aquell anunci enganxat en un portal: «Llogo habitació a noi jove, net i responsable. Econòmic. 3r 2a. Pregunteu per senyora Fàtima». L’Oriol va pensar que dels tres requisits almenys en complia dos i que per provar no perdia res. Va entrar en un portal brut i rònec, va pujar els graons mal il·luminats i va prémer el timbre del tercer segona. Ja es cansava d’esperar quan va sentir un xerric de ferros i la porta va obrir-se davant una dona d’uns cinquanta-molts mal portats, que es tapava amb una bata d’inspiració oriental.

—Has vist l’anunci? —va fer, només veure’l.

—Sí. Però no puc pagar fins a final de mes.

—Entra, no et veig la cara.

L’Oriol va fer una passa i va entrar en una casa tan rònega i gastada com el portal. El terra era d’aquells hidràulics, però havia perdut tota l’esplendor. El passadís semblava interminable. Al final hi havia un llum que, va endevinar, devia ser el menjador.

—Quants anys tens?

—Vint.

—Tens feina?

—Rento els plats al bar de l’estació de Sants.

—Si hi vaig t’hi trobaré?

—És clar.

—I em convidaràs a esmorzar?

—No.

—Com m’has dit que et dius?

—No t’ho he dit. Oriol.

—Molt bé, Oriol. Fas cara de bona persona. L’habitació és la primera a mà dreta, la que és més a prop de la porta. Així tindràs una mica d’intimitat. Tens un bany per a tu sol, amb plat de dutxa, però no vull que entris a l’altre, el meu. Tens dret a fer servir la cuina sempre que ens posem d’acord en l’horari. No pots tenir mascotes, fer soroll a deshores o portar noies. El lloguer són deu mil pessetes al mes, per endavant, però en el teu cas faré una excepció. Però si no em pagues abans del dia 1 hauràs de marxar.

—Entesos.

—Jo sóc la Fàtima. —I va allargar una mà d’ungles rosegades.

Així que va cobrar, l’Oriol va fer tres parts del seu sou: una part per al lloguer, una part per a les seves despeses de butxaca i una part per ingressar al banc. Volia estalviar per fer alguna cosa de profit, encara no sabia què. Quan va anar a pagar el lloguer, la Fàtima li va dir:

—T’ho deixo en vuit mil si et gastes la diferència a portar-me a sopar.

Li va semblar un bon tracte. Després de vint-i-sis dies de viure amb la Fàtima tenia molt clar que d’alguna manera trauria profit de la manera com ella se’l mirava. El mes següent, l’hi va deixar en només quatre mil. El tercer, no va voler els seus diners. «Els necessites més tu que no pas jo», li va dir, mentre premia la mà de l’Oriol i la tancava sobre els bitllets. La Fàtima estava encantada amb el seu llogater, ben plantat, jove i amable. El dret a cuina ara s’havia ampliat una mica i de tant en tant l’Oriol dormia al llit de la mestressa. També la prohibició de no entrar mai a la seva cambra de bany s’havia derogat. En aquells mesos, l’Oriol va aconseguir estalviar molt més del que es pensava.

Al banc també hi va haver sorpreses la primera vegada. A la seva llibreta hi havien aparegut de cop i volta dues-centes mil pessetes. Va preguntar-ho al senyor de la finestreta. «L’ingrés l’ha fet Oriol Pairot Bardagí», va dir, a més d’informar-lo que les dues-centes mil pessetes feia tres setmanes que eren allà. Va trucar al seu pare des del primer telèfon públic que va trobar.

—No necessito que m’enviïs diners —va mentir.

—Hola, fill. Va tot bé?

—Per què m’has ingressat dues-centes mil pessetes? Jo no t’he demanat res.

—Un moment, fill, no t’esveris. Aquests diners eren de la teva mare i se’n diu legítima. Et pertoquen per llei, ara que ja s’ha obert el testament. Són la teva herència, te’ls pots gastar ben de gust en alguna cosa que t’aprofiti, com a ella li hauria agradat.

Després de pensar-s’ho molt i de dubtar fins a l’últim moment, l’Oriol va decidir invertir bona part dels diners a matricular-se al curs de tècniques per treballar la xocolata del Gremi de Pastissers i comprar estris de cuina. Sempre havia tingut clar que li agradava la pastisseria, però també que no volia assemblar-se al seu pare. Ell no volia perdre el temps fabricant productes que no duren ni vint-i-quatre hores. Res de croissants, brioixos, ensaïmades o melindros. Tampoc li interessaven les celebracions ni es veia fent coques de Sant Joan o mones de Pasqua. Allò que se’n diu «la tradició pastissera de casa nostra» no li interessava un borrall. Tenia un munt d’idees innovadores, però trobava que no valien per res si no aprenia alguna cosa. Va renunciar a les altres possibilitats que se li van acudir per gastar-se la seva petita fortuna —una moto, per exemple, que li hauria anat molt bé per moure’s per aquella ciutat tota plena d’obres; un viatge per alguns dels salons de pastisseria més importants d’Europa, per prendre vistes (i idees)—, però va quedar-se amb el curs. Ja se sap: a la vida paguem cada elecció amb cinquanta renúncies, ja tindré temps de fer altres coses. Fins que no hagis après a no pensar en allò que has deixat pel camí no podràs dir que de debò saps viure.

De manera que les renúncies van arribar a la conversa i s’hi van instal·lar del tot quan el Max va mirar la Sara amb un posat de tristor que trencava el cor i va emetre el seu veredicte:

—Llavors trio la poma àcida. —Va fer ullets a la Sara abans d’afegir—: Em sap molt greu.

I l’Oriol va tancar els punys, va arrufar les celles i va obrir la boca per emetre un crit sord que celebrava la seva victòria.

—He tingut una rival difícil —va fer, i les seves paraules van sonar com un premi de consolació.

—El que has tingut és un jutge parcial. Així qualsevol! —va contraatacar ella, que mai no ha sabut encaixar una derrota.

El Max no es treia de sobre el compungiment d’haver hagut de triar. Va agafar la mà de la Sara per consolar-se.

—Em sap tant greu. Segur que el praliné és boníssim.

—No passa res —va dir ella, eixuta, enretirant la mà.

Perdre és un art difícil. Als quaranta-quatre encara no n’ha après. Ara mateix es faria un fart de plorar, si en sabés, però plorar de ràbia o d’impotència tampoc no forma part de les seves habilitats. Ella només plora per ximpleries: quan l’Aina estrena un vestit i no pot creure’s que sigui tan gran o quan se li crema el sopar mentre és a la dutxa. En canvi, quan se li esberla la vida i comprèn que és per sempre, que un dels dos homes que estima ha triat i no l’ha triada a ella, no sap vessar ni una llàgrima. Només serrar les dents i continuar en silenci contemplant la seva existència des d’aquesta distància segura de casa la Raquel.

Els dos amics ja han acabat de recollir els bocins de la xocolatera de la senyora Adélaïde i els han deixat en un costat de la taula, sobre un tovalló de fil.

—La Sara es disgustarà —fa el Max.

L’Oriol serra els llavis i fa que sí amb el cap, pesarós.

—N’hi buscarem una altra. Segur que per Internet no és difícil trobar aquestes coses.

—Com aquesta no —murmura el Max mentre reomple les copes.

Ja s’acosta el moment que les postres de tota la vida facin la seva aparició, i la Sara ho vol amb totes les seves forces.

—I doncs? Qui és, l’afortunada? Com us heu conegut? Ja deu fer temps que dura, oi? Per què no l’has portada, així la coneixem?

—No l’he portada perquè és a Tòquio i està de vuit mesos.

—T’has casat amb una japonesa? —pregunta el Max, admirat. L’amic fa que sí—. Collons!

—La vaig conèixer gràcies a aquell paio del qual vas parlar-me tu per primera vegada… Te’n recordes? Com es deia? Sato no-sé-què, o No-sé-què Sato, de la universitat aquella d’Hiroshima…

—El Laboratory of Food Biophysics of the Faculty of Applied Biological Science of The Hiroshima University —puntualitza el Max, que hi va col·laborar durant més de cinc anys.

—Això mateix! De fet, van ser un munt de casualitats. Jo buscava algú que dissenyés les meves botigues a la Xina i al Japó. Volia alguna cosa que semblés molt japonesa, però sense deixar de ser europea. Vaig entrevistar uns quants candidats i vaig veure els seus projectes. El d’ella em va semblar boníssim, vaig trobar exactament allò que buscava. Té una claredat d’idees esfereïdora i és molt intel·ligent, de seguida va entendre què li demanava. Junts ens hem dedicat a conquerir el Japó (perquè no dubtis ni un moment que bona part del mèrit és d’ella i de la línia que va dissenyar). Volia obrir botiga a Tòquio, però amb la Hina els meus propòsits van fer-se una mica més ambiciosos. No saps quin mercat és, aquell! S’han tornat uns addictes, uns fanàtics de la xocolata, i tenen bon gust i ganes de gastar molts iens. Potser s’han assabentat que el consum de xocolata és un dels indicadors del nivell de vida d’un país. El cas és que s’hi estan obrint botigues impressionants, supermercats sencers només de pastisseria. Ara estic a punt d’inaugurar a Osaka la meva cinquena confiserie. N’hi dic així, en francès, perquè allà agrada més. Ho deuen trobar més sofisticat. M’estic menjant el mercat.

—Has dit Hina?

—Hina, amb H. T’asseguro que era impossible no enamorar-se’n. El que sembla mentida és que jo li agradi. Tan guapa i tan jove, podria haver aspirat al fill d’un emperador, almenys.

—Com de jove?

L’Oriol ho diu una mica avergonyit, com si demanés disculpes. Tot murrieria, però. Sap que el seu amic de quaranta-un li tindrà una enveja automàtica.

—Vint-i-cinc.

—Vint-i-quants? Quina barra que tens, poca-vergonya!

—Bé, ara ja n’ha fet vint-i-sis. Se’m fa gran. Mira, te n’ensenyo una fotografia.

L’Oriol remena el seu mòbil, el Max es posa les ulleres —que du penjades al coll amb una cadeneta daurada, com sempre des de fa tres o quatre anys— i es fa un silenci de veneració mentre els dos homes observen la fotografia, vertical i en pla mitjà, d’una noia de pell molt blanca, cabells molt negres i ulls ametllats, vestida amb uns pantalonets curts de color rosa.

—És preciosa, Oriol. Ets un paio amb sort.

—Ho és més al natural. Aquesta és del dia del casament. —N’ensenya una altra.

—Ostres, aquest ets tu? Fas patxoca amb el quimono.

—És la indumentària tradicional dels comerciants, la que per codi em tocava (no et fas una idea de com és de complicat, tot, al Japó). Ella porta el quimono que li pertoca en honor a la seva família, que és de samurais.

—Samurais? Hosti, nen!

—Sí, noi, sí. Mira, aquí ja s’havia tret el shiromuku, que és totalment blanc i només serveix per a la cerimònia. Veus? Això que du és un hanayome, un quimono de festa per a dones acabades de casar. Ja t’ho dic, que és complicat.

—I aquests senyors d’aquí?

—El meu pare i la seva dona actual.

—Ah. I els teus sogres, és clar.

—Sí, mira, aquí es veuen millor.

—Collons! Aquest és el samurai?

L’Oriol riu.

—Ho va ser el seu besavi, em penso. Ell només dirigeix una cadena de benzineres.

—Ostres. A mi em fotria por que em posés benzina aquest senyor.

—Res, home, res. El tinc a la butxaca des que sap que ha de ser avi.

—Nen o nena?

—No ho sabem. La Hina s’estima més la sorpresa.

—I naixerà al Japó, és clar.

—I tant. És un país fantàstic per néixer, saps? És un país fantàstic per a tot, de fet. Heu de venir a fer-me una visita així que pugueu.

—Hosti, Oriol, això no és com venir a veure’t a París.

—Va, parla-ho amb la Sara. Em faria molta il·lusió presentar-vos la Hina. Em penso que us agradarà.

—Això s’ha de celebrar. —El Max s’aixeca, entra, deixa l’Oriol amb un somriure una mica babau dibuixat als llavis, que comença a marcir-se quan torna a aparèixer, amb una ampolla de Moët & Chandon a les mans—. Tenia això reservat per a una ocasió especial, però em penso que aquesta ho és de sobres. Vull brindar per aquesta boda teva i pel teu futur fill o filla.

I l’ampolla peta, el suro surt volant, el líquid espumós fa vessar les copes i el cristall de Bohèmia fa un dring pur com la nota d’un violí.

—Vaig a enviar un missatge a la Sara, a veure si en té per gaire —fa el Max, aixecant-se de la cadira, tot just després de beure’s d’un glop el xampany i servir-se’n una altra copa. Deu ser que la barreja alcohòlica comença a pujar-li al cap, però no pot estar-se quiet—. Ah, i les postres, tu. Que no me n’oblidi! Si sabessis amb quin amor ha fet les trufes, la Sara, pensant en tu. Un segon, de seguida torno!

En quedar-se sol, l’Oriol deixa anar un sospir de cansament, de resignació, de cosa que fa mandra però que s’havia de fer.

El telèfon de la Sara vibra perquè acaba de rebre un missatge.

El Max surt a la terrassa amb una safata de trufes i una altra de catànies glaçades, especialitat de la casa. Les ofereix a l’Oriol, que agafa una catània, se la fica a la boca i la mastega amb parsimònia.

—La xocolata de la Sara sempre ha estat insuperable —dictamina, com remugant.

I la Sara, des de l’altre costat de la barrera, pensa que per fi. Per fi el gran Oriol Pairot, un dels dos homes que més ha estimat del món, a qui mai podrà deixar d’estimar tot i que des d’ara ho haurà de fer d’una altra manera, per fi l’Oriol Pairot ha reconegut que és la millor. Si ho hagués fet quinze anys enrere potser hauria plorat de l’emoció.

—I tu, què? Tant de parlar de la Hina, no t’he preguntat per res més. Els teus pares?

—Ah, com sempre. Fan vida de típics jubilats americans. Baixen d’un creuer per pujar a un altre. Em penso que passen més temps al mar Carib que a casa seva.

El Max és el fill gran. Els seus pares són incomprensiblement joves —freguen els setanta— i a la Sara de vegades li sembla que tenen més energies que ella.

—Encara els aneu a veure a Nova York un cop l’any?

—Sí. Ara ells vénen a casa per celebrar el Thanksgiving Day. Nosaltres els visitem durant la primavera, tot i que quan de debò ens agrada Nova York és a la tardor.

—Pel novembre és la millor ciutat del món.

—Completament d’acord.

—I la sogra, què fa?

—Des de l’any passat viu en una residència. —L’Oriol aixeca les celles amb sorpresa, com si no li quadrés la informació—. Oi que és estrany? Doncs ho va decidir ella soleta. Un bon dia ens va dir que aquí ja no hi tenia res a fer i que volia anar a una residència caríssima on vivia la seva millor amiga, que també és la seva parella de bridge.

—Bridge?

—Les males influències de la meva mare, que no va parar fins que va ensenyar la consogra a jugar.

—No m’imagino la mare de la Sara jugant a bridge.

—Doncs és bona! Fa la mateixa cara si té una bona mà que si no té res de res. I no s’enfada mai. No com els meus pares, que si un dia es divorcien serà per culpa del bridge.

—Llavors, el pis dels pares de la Sara?

—Està igual que estava, detall per detall. Fins i tot l’habitació de soltera de la meva dona, amb el llit fet i la roba dins l’armari. Tot plegat fa una miqueta de por. És com entrar en un museu.

—I no penseu fer-ne res?

—De moment no, almenys mentre visqui la sogra. Després, ja ho veurem. A mi m’agradaria convèncer la Sara d’ampliar la xocolateria. Podríem comunicar el pis amb el negoci i fer a dalt un restaurant.

—Quina bona idea, nano! És perfecte. Ja heu pensat quina mena de restaurant?

—Encara no. Hi dono voltes, però encara no és el moment.

—Entesos. Ja veig que tu tampoc no t’estàs quiet. Si més no, de celles en amunt.

—Quin remei, noi. Una cosa o altra he de fer per no deprimir-me, sobretot ara que la universitat és com una gran casa en ruïnes. Ara resulta que hem de ser vendibles i rendibles. El nostre èxit es mesura per la quantitat d’alumnes que ens trien cada curs. Si vols anar de professor dur i collar-los una mica perquè siguin bons i exigents amb ells mateixos, tindràs molt mala premsa i en rebràs les conseqüències. Ara ens governen les regles del màrqueting. I ja saps què és, el màrqueting? No pas vendre el que es té, sinó produir el que es pot vendre. —Va fer una pausa entretallada amb un sospir—. Ai, noi, això ja no té remei. Hem copiat el model acadèmic dels Estats Units, però només en les coses dolentes. Jo he decidit no deixar-m’hi el fetge. Compto els anys que em falten per a la jubilació i només vull que passin ràpid. Ja no rondino. No formo part de la resistència, ara m’he passat a l’enemic.

—Però… i tot allò de ser cap del departament que t’havien ofert?

—Res, res, res! —El Max mou les mans com si espantés un eixam de mosquits—. Vaig refusar. No vull problemes, jo. La universitat és una ruïna, ja t’ho dic. Si fos física encara tindria cura, però és intel·lectual. Hem begut oli. Ara per ara, val més que pensi a obrir un restaurant.

La Sara no en sabia res, d’aquesta idea del Max d’ampliar el negoci. Li agrada, tot i que li hauria agradat més saber-ho d’una altra manera. El seu home i els seus peus de plom, sempre mirant de trobar el moment idoni per fer-ho o dir-ho tot. Potser aquest és un dels problemes que tinguin sexe tant de tant en tant, el de la idoneïtat: el Max no es llança si no té totes, absolutament totes les circumstàncies a favor (inclosos factors atmosfèrics, biològics, horaris, de salut i emocionals i, és clar, això amb la seva edat i la seva vida no passa gairebé mai).

I l’Oriol, tan bocamoll, egoista i desmenjat com sempre. Ja podrien fer-se algun préstec, aquests dos, pensa la Sara, preocupada perquè l’Oriol acaba de cometre un error immens, colossal, que de moment no té conseqüències. Per sort, el Max és un distret i li costa adonar-se d’aquesta mena de detalls. No s’ha aturat a pensar com pot estar al cas l’Oriol d’allò de cap de departament. No ha fet càlculs, és evident. Uns càlculs que serien, si fa no fa, aquests: quan li van oferir el lloc? El gener del 2004. Quant va trigar a respondre amb el no, després de donar-hi voltes i més voltes? Més de sis mesos: la resposta definitiva la va donar el setembre de 2004. Quan va ser allò del premi a l’Hotel Arts, la darrera vegada que l’Oriol i ell es van veure? El 16 de juny del 2004, just quan encara hi havia possibilitats que la resposta fos afirmativa, o així s’ho pensava la Sara. Però llavors encara era un secret i el Max no en volia parlar. Ni tan sols amb l’Oriol. Ell, si més no, no va treure el tema en els deu minuts curts que van parlar. I l’Oriol no estava al cas, li havien donat el premi més important al qual pot aspirar un xocolater i estava exultant i ocupadíssim.

Llavors?

Llavors les peces no encaixen, però el Max no se n’adona.

—Mira! La Sara m’ha contestat —fa el Max, content, posant-se les ulleres per llegir el missatge en veu alta—: «D’aquí a mitja hora sóc amb vosaltres. Deixeu-me alguna cosa per beure». Pregunta si va tot bé. Li diré que sí. De la xocolatera millor que n’hi parlem quan arribi.

—Li direm que ha estat culpa meva —fa l’Oriol.

—No, no, no, això no seria just. Un segon. —El Max arronsa el front mentre escriu un missatge—. D’a-cord-no-tri-guis-pe-tons. Ja està. Posa’m més Moët & Chandon, nano.

—La teva dona ens trobarà ben torrats.

—Millor. Posa. Fins a dalt de tot.

Les copes s’omplen i es buiden. Els homes callen un moment, concentrats en els seus propis pensaments.

En aquest moment, l’enllumenat de les torres de Santa Maria del Mar s’apaga.

—Les dotze —anuncia el Max—. Ja és demà.

La pantalla del mòbil de l’Oriol s’il·lumina amb l’arribada d’un missatge. La Sara s’adona que du el telèfon en silenci, però que no ha canviat de número. Això vol dir que ha rebut tots els seus altres missatges, per molt que no els hagi contestat. Vol fer alguna interpretació de tot plegat, però no n’hi surt cap. L’Oriol mira un moment la pantalla.

>Ets un bocamoll.

L’Oriol dóna un cop d’ull al menjador i un altre de més discret al seu voltant, buscant la Sara. Després, apaga el mòbil i el deixa en un costat amb un gest qualsevol. A la Sara li dol més el gest que el fet. És evident que aquest cop tampoc no pensa contestar.

El Max ha estirat les cames i ha posat un peu damunt de l’altre. Recolza les mans sobre la panxa. Parla amb la mirada perduda en algun punt inconcret del cel nocturn. Sembla molt tranquil. I també molt begut.

—Te’n recordes d’aquella vegada a París? Allò sí que era beure! Ara ja no aguantem res. Ens fem vells.

—Allò de París va ser fantàstic, és veritat. —L’Oriol riu mentre es deixa acaronar pels records—. Tu estaves obsedit amb el Louvre. No hi havia manera de treure’t d’allà.

—No et pots imaginar quina impressió vam tenir, la Sara i jo, quan vam veure’t a can Fauchon, amb aquell uniforme negre tan elegant, donant ordres a tota aquella gent amb el teu francès perfecte. —L’Oriol fa un gest de modèstia amb la mà, com dient: «De perfecte res»—. Em penso que va ser llavors que ens vam adonar de debò de quina mena de bèstia ets. I quin geni! Però si eres una criatura… Nosaltres encara no érem ni casats!

—És clar, que no éreu casats. M’ho vau dir allà, que us casàveu, no te’n recordes? «Oriol, t’hem de dir una cosa. La Sara i jo hem pensat que volem que siguis el padrí del nostre casament».

—Hosti, tu, és veritat! Me n’havia oblidat.

—Li vaig dur el ram a la núvia. I li vaig llegir un poema.

—Horrorós! El volíem emmarcar, però era massa dolent.

—Era l’estiu del 92. Recordes que vam veure la inauguració dels Jocs al meu apartament de l’Allée de la Surprise?

—I tant, i tant, i tant! Ostres, ostres, ostres! Tots tres entaforats en aquell sofà enfondit, mirant aquella tele en miniatura i suant com pops…

—I menjant bombons.

—I tant! Bombons dolentíssims de coses estranyes que tu estaves assajant. N’hi havia que no es podien ni mastegar! I llavors la Sara em va dir: «Max, no li hauries de dir alguna cosa al teu amic?», i jo t’ho vaig dir i tu et vas quedar de pedra, que no et sortien ni les paraules.

—No m’ho esperava!

—I llavors vas començar a treure ampolles i més ampolles, com si t’haguessis tornat boig, i vam acabar tots tres pets de tant de riure i beure per tot, però sobretot per nosaltres.

—D’aquella nit en va sortit la capsa «Tres amics», tot i que encara trigaria una mica a poder-la fer… —recorda l’Oriol, i no pot evitar pensar que va ser una nit molt rendible, malgrat l’embriaguesa i la mala notícia.

—Després et vas despatxar ben de gust amb el meu pastís de boda, xaval. Els meus pares encara em recorden que era molt estrany i feia gust de colònia.

—Els teus pares són americans! La xocolata més venuda als Estats Units és Hershey, Max! Amb això ja està tot dit!

—La meva tieta Margaret va tenir un tall de digestió i tot. I mentre l’acompanyava al bany només feia que preguntar: «Isn’t it too much spicy, sweety?».^[2]

Els dos homes riuen a cor què vols, com aquella nit en un sofà enfonsat d’un barri marginal de París. Les cantonades del carrer de l’Argenteria fan que l’eco de les seves rialles reboti d’una casa a l’altra, agafi velocitat, s’enfili al capdamunt del campanar de les torres gòtiques de l’església de Santa Maria del Mar, entri i surti mentre les campanes encara toquen les dotze i finalment es perdi carrer de l’Espaseria enllà fins a arribar a pla de Palau, tot buscant la remor del mar i la tebior de la nit.

L’Oriol rep un altre missatge, però no li estronca el riure.

709

L’entén —i tant que l’entén!—, però ja no l’afecta.