I PURITANI

El dia que va néixer la senyoreta Càndida, el 12 d’agost de l’any 1851, a casa Turull va ser festa major.

Com no ho havia de ser? L’embaràs havia costat als seus pares disset anys de novenes, prometences, balnearis i tractaments. Disset anys de no defallir mai malgrat que l’esperança se’ls escurçava cada vegada més. Quan per fi van saber que tindrien un fill, la senyora Hortènsia tenia trenta-nou anys i el senyor Estanislau n’acabava de fer quaranta-vuit i no sabien si havien de donar les gràcies a la mare de Déu, a les monges de Jonqueres, a les aigües de Baden-Baden o a mitja dotzena llarga de metges de noms impossibles de pronunciar i tots els seus tractaments. I quan va néixer la criatura i va ser una noia, de tan feliços com estaven no els va saber ni mica de greu.

La senyoreta Càndida, doncs, tenia pell de miracle des d’abans d’arribar al món, com els profetes dels Evangelis, o com les mares de Déu. A la senyora Hortènsia li agradava dir que el part havia estat agradable com una passejada d’estiu. Tots aquells que van veure la ninona acabada de néixer van enamorar-se de les seves galtes de color de rosa i de la felicitat serena que traspuava. Son pare, el talent sempre ocupat de don Estanislau Turull, estava tan exultant que va tenir un rampell inèdit de generositat i va fer servir xocolata de la millor a tot el servei de la casa. Comptant la teva mare, que també estava a punt de parir, dinou persones.

Quatre dies més tard les campanes de Santa Maria del Mar van allargar el toc de bateig molt més del compte en honor de la petita Càndida, a qui el nom li va venir d’una àvia difunta que molt pocs recordaven (com sol passar). Val a dir que en aquell temps el nom semblava molt ben triat. Tot seguit els senyors van obrir les portes de casa seva, al carrer Princesa, i el bo i millor de Barcelona va venir a tafanejar, presentar els seus respectes a la parella feliç i de passada conèixer la pubilleta, que potser no era gaire bufona però en canvi era molt rica. En aquells moments, don Estanislau ja s’havia fet un nom entre els seus conciutadans a força de vendre màquines de la seva invenció a tot aquell disposat a creure en els avenços de la tecnologia. Però com que els convençuts com ell encara eren pocs o massa joves per tenir diners, la fortuna li havia vingut d’Anglaterra i la seva indústria tèxtil, a qui havia venut mitja dotzena de patents a un preu més que satisfactori.

La teva arribada al món va tenir lloc només uns dies després d’aquell bateig tan sorollós de la pubilla dels Turull. Les circumstàncies, però, van ser diferents, com no podia ser d’altra manera. La teva mare, pobreta, va retorçar-se de dolor durant hores i hores en la seva habitació del segon soterrani fins que una de les cuineres la va sentir bramar. Del teu pare no en parlem: va ser un passavolant que trobava gust a anar de llit en llit. Ni tan sols en saps el nom, només van explicar-te que era un enredaire molt ben plantat i que la teva mare no n’era conscient quan va deixar-se entabanar. Res de tot això comptava per res, però, quan la cuinera va anar a buscar la senyora Hortènsia i li va dir que allà sota una de les cambreres s’estava morint de part i es va enviar a buscar el metge de seguida.

Quan el doctor va arribar ja era massa tard per a la teva mare, tot i que, per sort, no per a tu. La intervenció del metge, diuen, va salvar-te en l’últim moment, però vas pagar la teva vida a preu d’or. Vida per vida. Néixer sense pare i d’una mare morta, vas pensar des de sempre, era una condemna que per força hauries de pagar.

La senyora Hortènsia va donar-te el nom. «Pobrissona, has tingut molt mala sort a la vida, ho haurem de compensar d’alguna manera», i et va dir Aurora, que vol dir claror, sol, principi i, per tant, és una paraula plena d’esperança. «I bonica. Una noia sempre ha de dur un nom bonic, per si de cas amb el nom també li poses el destí, que mai se sap».

Sempre has tingut molt clar que la teva gran sort, el que de debò et va salvar, va ser arribar al món només uns dies més tard que la senyoreta Càndida. Els senyors, gràcies a ella, tenien el cor estovat de felicitat i no van poder o no van voler mirar cap a una altra banda quan van saber la teva desgràcia. Al capdavall, sentir-se molt bones persones també formava part de les primeres necessitats dels rics més rics d’aquell temps. Tu els vas oferir una oportunitat de lluir-se de debò. I ho van fer amb escreix: et van alimentar, vestir —heretaves els vestits de la nineta—, educar —eres la companya perfecta de jocs— i estimar —a la seva manera, és clar, no podies pas demanar més encara— durant tota la seva vida. I quan la nena es va casar i va deixar la casa, tu també ho vas fer, perquè el teu destí i el de la senyoreta Càndida estaven cosits l’un amb l’altre i mai no es podrien separar.

Això, almenys, t’havia dit la senyora Hortènsia una vegada.

—La Càndida i tu sou germanes de llet, Aurora. Entens què vol dir, això?

Vas fer que no amb el cap.

—Vol dir que heu d’estar unides per sempre, perquè ho vol el cel. I tu has de vetllar per ella tota la vida, passi el que passi. Vull que m’ho prometis.

—Li ho prometo —vas dir, una mica espantada.

—I que mai la deixaràs.

—No, senyora. Mai la deixaré.

—I seràs per a ella com una germana quan el senyor Estanislau i jo hàgim deixat aquest món.

—Sí, senyora. Jo sempre vetllaré per la senyoreta Càndida, no ha de patir per res.

La senyora va somriure i tu vas sentir alguna cosa semblant a l’orgull.

—Ets una bona noia, Aurora. No vaig equivocar-me amb tu.

—Gràcies, senyora.

—Vés.

Vas fer una reverència, agafant amb dos dits les faldilles de l’uniforme. T’hauria agradat fer preguntes, però no hauria estat bé. Una cambrera no fa preguntes, tret que la senyora li’n doni peu. Però la senyora havia dit una cosa que no acabaves d’entendre i que t’hauria agradat preguntar. Un misteri contingut en només tres paraules —«germanes», «de», «llet»— i, pel que vas arribar a pensar a mesura que passaven els anys, impossible d’aclarir.

De la passió tan gran que el senyor Estanislau sentia per la seva Càndida en podries evocar moltes escenes. La més viva de totes és una cançó en un idioma estranger que ell solia cantar-li abans d’anar a dormir, raó per la qual durant molts anys et vas pensar que era una cançó de bressol. El caprici de la memòria vol que ara els estiguis veient, davant la llar de foc, en una tarda freda de finals d’hivern. És fosc rere els finestrals i a dins de casa els llums de gas tremolen de por. El senyor és al balancí i té la seva filla com desmaiada sobre les cames, amb el cap recolzat a l’espatlla dreta. Es gronxa al ritme d’una melodia que canta, baix baixet, com per allunyar una ombra negra que se li escampa dins del cor.

La Càndida ha agafat unes febres que ja fa un parell de dies que li duren. No fa gaire hi ha hagut a la ciutat terribles epidèmies de còlera i febre groga que han deixat morts a milers. L’espectacle de les carretes recollint morts a dotzenes per les cases és dels que no s’obliden en tota una vida. Els senyors sempre han pres algunes precaucions i es pensaven que se n’havien escapat, però tot d’una la nena ha empitjorat i el pare desespera de pensar en el cos estimat enfilat a la muntanya de la carreta, marxant per sempre més. Ja han anat a buscar el metge, però mentre no arriba el senyor Estanislau ha tret la nena del llit embolicada amb una flassada i l’abraça i li canta a cau d’orella aquella cançó de sempre. Pensa que mentre la tingui als braços no la hi prendran, tan desesperat està. De tant en tant s’atura per eixugar-se una llàgrima que se li escapa, i tot seguit es refà i torna a començar la cantarella.

Vint-i-quatre dies va estar-se el senyor Estanislau al costat de la nineta malalta, parlant, cantant, llegint-li rondalles, mirant amb lupa el que havia de menjar, donant-li aigua, fins que per fi va veure que millorava. I quan va tornar l’alegria i l’ombra del cor del senyor Estanislau va fer-se més i més petita fins a desaparèixer del tot, la nineta obria uns ulls com unes taronges i exigia:

—Pare, canta’m allò!

I el pare feia veu de baríton i tornava al quartet del Rigoletto:

—Bella figlia dell’amoooo… oo… oreee!

Per alguns, però, l’autèntica presentació en societat de la senyoreta Càndida va arribar alguns anys després, el vespre que, abillada com una princesa, la vas veure sortir de casa camí del Liceu. Don Estanislau, que ja era accionista del Gran Teatre quan a Barcelona ningú es pensava que el projecte anava de debò i que per tant se’n considerava amb tota raó legítim propietari, feia temps que tenia decidit en quin moment la seva flor impressionaria tothom des de la llotja. Havia triat la primera funció de la temporada 1861-1862, just l’any que la Càndida hauria fet deu anys, un moment perfecte per tenir el primer contacte amb l’òpera i amb la societat que l’aplaudia.

Això dels anys i la temporada eren els únics punts en què don Estanislau i la senyora Hortènsia estaven d’acord. La resta eren tot desavinences, començant per la més important: el repertori. Es donava la circumstància que la senyora admirava Rossini i Donizetti amb una passió cega i de tant en tant fins i tot defensava Mozart —a qui don Estanislau anomenava «aquell ximple»—, i com a mare de la criatura li hauria agradat molt que la nena s’ho passés bé en la seva primera nit al Liceu. Per això pensava que alguna cosa lleugera que la fes riure una mica seria fantàstica, com ara Il barbiere di Siviglia o L’elisir d’amore. Don Estanislau, en canvi, volia que la petita debutés amb alguna obra «de debò», moralitzadora i plena de desgràcies èpiques, que a l’òpera, deia, «no s’hi va a riure ni a veure com les senyores modernes moren al llit». Tan a la seva manera volia la vetllada que fins i tot va moure fils per aconseguir que la inauguració de la catorzena temporada del Gran Teatre els portés Rigoletto —la seva preferida—, o potser una Anna Bolena o una Norma, però la mala sort va estroncar-li greument les il·lusions.

Faltaven quatre mesos perquè la nineta fes els anys i al Liceu estava a punt de començar la funció quan un llum mal tancat va calar foc en un dels magatzems de vestuari. L’aigua era lluny, i el material, molt combustible. Les flames es van escampar ràpidament i en només mitja hora havien consumit el caprici més europeu que havia tingut mai Barcelona. Només van quedar-ne pedres fumejants i sospirs de tristor.

L’endemà del desastre el senyor Estanislau, com a membre de ple dret de la junta de propietaris, va prendre part en una reunió més ensopida que un funeral on es van decidir algunes coses importants. La primera: demanar diners a la reina Isabel per aixecar de nou l’edifici, que per alguna cosa el primer Liceu portava el seu nom. La segona, crear una comissió de reedificació i fixar la quantitat que haurien de pagar cadascun dels propietaris abans de començar les obres. I la tercera: enviar l’arquitecte Mestres a París, Londres i Brussel·les —totes tres amb teatres lírics socarrimats— perquè agafés idees i tornés a casa tan aviat com fos possible per posar fil a l’agulla. Al senyor Estanislau, la pressa per dur la filleta a l’òpera li va costar tres-mil duros, però els va pagar molt de gust. Amb tot, hi va haver molts entrebancs: la reina va negar-se a donar ni cinc per a la reconstrucció, tot al·legant «agotamiento del fondo destinado a calamidades públicas»; per aïllar la platea dels soterranis es va haver de contractar a preu d’or un arquitecte francès; els caríssims materials van haver de pagar uns drets de duana astronòmics, per bé que se’n va demanar l’exempció, i així mil petites foteses més que van anar trobant la seva solució. Dotze mesos després el teatre tornava a ser nou de trinca, els accionistes tenien un bon motiu per ufanar-se de la seva empenta i el senyor Estanislau entrava al vestíbul principal portant de bracet escales amunt la seva perla cultivada.

Des dels seients estant, mentre esperaven que els músics posessin a punt els instruments, els Turull comentaven les novetats amb els seus veïns de llotja, el xocolater Gabriel Sampons i la seva encantadora esposa. «Tu saps què hi fa la grassa borbona al capdamunt de l’escala, com si s’ho mereixés?», xiuxiuejava don Estanislau Turull, amb referència a un bust d’Isabel II més lleig que la mateixa reina. I don Gabriel murmurava: «No t’hi amoïnis, amb els temps que corren, segur que ben aviat hi haurà algú que la farà baixar del pedestal».

Les dones, en canvi, tenien altres inquietuds. «No trobes que ara els vestits de les senyores del primer pis es veuen molt millor? Deu ser que han obert una mica el gas dels llums», comentava donya Hortènsia. «No, dona, no és per això, sinó perquè han avançat les llotges, fixa-t’hi bé. Jo ho trobo tot un encert, per fi han entès què hi venim a fer, les dones, al Liceu! A veure-hi modelets i agafar idees, és clar!».

La temporada era un capritx a gust de tothom. Bellini, Verdi, Rossini i Donizetti, gairebé tots per duplicat. Rigoletto hi era, però en segon lloc, i el senyor Turull no tenia espera. Ja massa havia esperat, pensava ell. Va dur la nineta a la llotja el mateix dia solemne de la inauguració, el 20 d’abril, malgrat que l’obra prevista era I puritani, un drama historicista de Vincenzo Bellini que don Antoni trobava pesat i massa ple d’escocesos pel seu gust. Tant se valia, l’important era ser allà; ja hi hauria temps de barbieres i sonnambulas, el pobre pare impacient es moria del neguit. La poncelleta, però, no va complaure’l gaire. Va trobar que les lluites civils entre els puritans de Cromwell i els partidaris de la casa Estuard eren un avorriment descomunal, del qual no la salvava ni la bogeria histèrica de la protagonista, i abans que acabés el primer acte va recloure’s a l’avantllotja i es va adormir estirada al canapè. S’hi hauria estat fins l’endemà si la seva mare no l’hagués despertat per obligar-la a sortir a aplaudir els artistes.

Així doncs, el debut operístic de la nineta, vist pel seu pare, va ser un desastre. Per a la seva mare, en canvi, va ser el que s’esperava d’una nit sense Rossini ni Donizetti.