DEU

Beaumarchais va arribar a l’hostal quan s’estava fent de dia, es va treure les sabates, les mitges i les calces i es va estirar al llit tan llarg com era.

—Benvolgut senyor —li vaig dir—. He pensat que demà a les cinc és un bon moment per adreçar-nos amb tota la comitiva a la botiga del xocolater Fernandes per veure l’enginy que és el motiu del nostre viatge. Així vós ja haureu pogut descansar i els…

Però es veu que Beaumarchais estava esgotat —i potser molt satisfet—, perquè per resposta només va emetre un ronc.

Em vaig llevar, neguitós, vaig omplir l’aiguamans i vaig rentar-me la cara. El mirall em va retornar la meva expressió de babau de sempre, però empitjorada per la presència d’unes bosses blaves sota els ulls. No havia dormit gens. Tot i això necessitava veure la meva Marianna de seguida. El meu cor no suportava més hores de separació.

La meva roba, a diferència de la del secretari del rei, estava curosament doblegada sobre una cadira. Me la vaig posar, empaitat per les presses, i quan ja anava per agafar les sabates em vaig endur tota una sorpresa.

Un embolcall de vellut de color turquesa, molt familiar als meus ulls, havia aparegut com per art d’encanteri damunt la taula. Vaig comprovar-ho sense fer soroll: era l’embolcall de la vostra xocolatera, la que vau donar-me juntament amb la carta. Vaig enretirar la roba vellutada i vaig topar amb la finor de la porcellana blanca, la nansa elegant, la tapadora, el broc, la inscripció a la base: «Je suis a madame Adélaïde de France». No hi havia dubte, era la vostra xocolatera! La mateixa que m’havia sostret la primera nit aquell pocavergonya d’en Mimó disfressat de capità general! I com és que era allà, barrejada amb les coses de Beaumarchais?

Vaig sacsejar sense miraments el meu company de cambra. Necessitava una explicació.

—Per què teniu la xocolatera de madame? D’on l’heu treta?

Però no hi havia res a fer, contra la son del secretari del rei. Només vaig aconseguir fer-li remugar quatre paraules.

—La xocolatera… Ah… sí… Preneu-la… Us l’he duta…

I va girar-se de l’altra banda, després d’emetre un ronc com un tro.

Quedava clar que no era moment d’explicacions. Tant se valia, però, perquè la xocolatera era una excusa perfecta per anar a veure la meva Marianna i acomplir —per fi!— els vostres designis.

Vaig ficar la porcellana al sarró i vaig baixar l’escala com un esperitat, tan de pressa com em permetien les meves cames seques i joves. L’última cosa que volia era topar amb algun dels tres mestres xocolaters francesos. Però, com sol passar amb tots els mals pensaments, la providència em va castigar a veure’l acomplert a l’instant. A la porta de l’hostal vaig topar fatalment amb Maleshèrbes, molt enfadat.

—Ens esquiveu, senyor Guillot? Jugueu al gat i al gos?

—No, senyor, de cap manera!

—I doncs, on aneu a aquestes hores i sense esmorzar?

—He de resoldre uns assumptes particulars.

—Això mateix va dir-me Beaumarchais quan ahir el vaig veure sortir amb molta pressa. Quins assumptes particulars podeu tenir, en una ciutat que no és la vostra i amb les butxaques escurades? Els meus col·legues i jo ja n’estem farts, de tants misteris!

—No hi ha cap misteri, la cita ja s’ha establert.

—Ah, sí? I quan serà?

—Demà a la tarda, senyor, a les cinc en punt. Ens veurem tots a la botiga del senyor Fernandes.

Aquell home era com una muntanya, barrava tot el pas! Malgrat que ja li havia dit el que volia, no em deixava sortir.

—I ara què teniu? —vaig fer.

—Per què hauria de creure’m un passerell com vós?

—Perquè no hi ha ningú més, senyor.

Ja estava cansat. L’únic que se’m va acudir va ser posar-me de quatre grapes i passar-li pel forat de les cames mentre alçava la veu:

—Digueu-ho als altres, Maleshèrbes! També a Beaumarchais!

Vaig caminar de pressa pels carrers, que s’anaven fent més segurs a mesura que la neu es fonia. Encara era lluny de fer la bonança que esperava trobar en una ciutat de mar, però almenys em notava la capa.

Vaig arribar al carrer de les Tres Voltes en quatre gambades. Em va sorprendre molt trobar la porta vigilada per dos sentinelles armats. La meva Marianna atenia el senyor capità general, el de debò, aquell González de Bassecourt que encara no havia resolt els nostres problemes. De seguida vaig adonar-me que no era allà precisament per comprar xocolata.

La dolça Marianna s’estava asseguda en una cadira al davant del taulell i ell voltava per l’estança fent molta fressa amb les sabates i sense deixar de plantejar-li preguntes en to d’inquisidor:

—Us prego que no em feu perdre el temps, senyora meva. Tinc assumptes molt importants i molt empipadors que m’esperen. Tràfic d’armes, ni més ni menys! I m’he de veure aquí, parlant de xocolata! Però darrerament s’han rebut moltes denúncies contra vós i això tampoc pot ser. El rei és client vostre! Si l’esteu enverinant i jo no faig res per evitar-ho, em penjaran sense deixar-me defensar. Així que contesteu d’una vegada! I digueu-me la veritat!

—Ja us ho he dit, senyor. Les denúncies no tenen cap fonament. Comproveu-ho vós mateix.

—I com és que n’hi ha tantes? I tot d’un plegat?

—Perquè també són molts els qui em volen mal, senyor.

—Així, doncs, vós jureu que mai no heu adulterat la xocolata per tal d’abaratir-ne els costos?

—Mai, senyor.

—Ni hi heu afegit cap producte fastigós amb la finalitat de revenjar-vos d’algú o fer algun malefici?

—És clar que no, senyor. Sóc xocolatera, no alquimista. Ni bruixa, com us volen fer creure.

—Sabeu quines porqueries diuen que poseu a la vostra xocolata?

—I tant que ho sé, senyor. Per desgràcia.

—Juraríeu davant d’un jutge que són acusacions falses, si calgués?

—Ho juraria davant de Déu. I, a més, ho podria demostrar.

—Dieu que us volen mal. Parleu d’algú en concret?

—De tot el gremi de xocolaters. I el d’adroguers, el de sucrers i el de moliners.

—Caram, això és molta gent! I els heu fet alguna cosa, a tots aquests homes?

El capità general, vist així de prop, semblava una persona força pusil·lànime. Es mirava la Marianna com s’hauria mirat una bola de vidre, esperant-ne algun resultat màgic. Per dins tenia un dilema dels grossos: feia cas de les denúncies, en feia un gra massa —per allò del rei, gran bevedor de xocolata— i potser cometia una injustícia o bé escoltava el que li deia el cor i deixava lliure aquella criatura tan bonica? El senyor González es perdia en el dubte.

—Senyor, si em permeteu l’atreviment —vaig intervenir. D’altra manera, hauria rebentat—. Jo us contestaré en nom de la senyora, que és massa modesta per dir-vos la veritat. El motiu que tota aquesta gent sense entranyes vulgui tancar aquesta botiga només és un: la Marianna és la millor xocolatera de Barcelona. Què dic, Barcelona? De tot Catalunya! D’Europa! De la terra civilitzada! —Vaig fer una pausa—. A vós us agrada la xocolata, senyor?

—Molt —va fer cara d’entremaliat.

—I mai heu tastat la d’aquesta casa?

—Mai. Per dissort meva…

—Aixeca’t, Marianna, deixa seure el senyor capità general, que avui té un mal dia i necessita agafar forces. Traficants d’armes, heu dit! Quina responsabilitat! Poseu-vos còmode, missenyor. —El vaig conduir, subjectant-lo per les espatlles, fins al seient, i el vaig ajudar lleument a seure, davant la mirada de cua d’ull dels dos soldats de la porta—. Deixeu que us oferim un petit tastet del que tant li agrada a Sa Majestat el rei Carles, els gustos del qual no acaben de coincidir amb els del seu cosí llunyà, Lluís XVI de França. Ja se sap, que aquests dos són difícils de compondre. Després de tastar-la, podreu decidir de quina banda esteu.

—No ho sé… Senyor… No sé si… Per cert, vós qui sou?

—Victor Philibert Guillot, senyor, per servir-vos, el més gran admirador de la xocolata del senyor Fernandes i la seva muller, arribat directament de Versalles per cantar-ne les excel·lències. —Crec que aquesta presentació el va impressionar, però encara més el que vaig dir-li tot seguit—. Em penso que només fa un parell de dies vau tenir ocasió de conèixer el director de la nostra ambaixada, el cèlebre autor de comèdies Caron de Beaumarchais, que us va venir a veure en relació amb un afer molt desagradable del qual havíem estat víctimes. Ho recordeu?

El capità general va posar els ulls en blanc només de pensar en Beaumarchais.

—Ah, aquell home, com l’admiro! —va fer—. Si sabéssiu com vaig riure veient Les noces de Fígaro! Em penso que no s’ha escrit mai res millor! —Va fer un moment un silenci, com per permetre que el record de Fígaro s’esvaís de l’ambient, i, més moix, va continuar—: Per això mateix em sap tan greu no haver estat capaç de resoldre allò del robatori! Hem estat de molt mala sort, amb tantes desgràcies juntes.

—No us hi amoïneu! Amb la ciutat plena de traficants d’armes, no m’estranya que tingueu altres coses a fer! —el vaig disculpar (perquè em convenia, és clar).

Ell va sospirar d’alleujament i diria que es va sentir comprès.

—I no només són traficants d’armes, senyor. Són coses encara pitjors!

—Quines coses?

—Per desgràcia, no us ho puc dir.

—Ah, quina llàstima. Reconec que m’heu encuriosit. Però ara no hi penseu, en aquests afers malignes. Beveu aquesta mica del beuratge més reconfortant que hi ha, elaborat per aquestes mans de neu i servit en una marcelina, com encara és costum a les Amèriques. La marcelina és de majòlica de Ligúria, la més fina que hi ha, portada expressament a Barcelona per satisfer els gustos més fins! Veieu quina escuma fa la beguda? Hi trobeu el sabor dels grans de pebre? Vet aquí com se la pren el rei Carles cada tarda. I així també agrada bastant al Papa de Roma. Ja sabeu que la xocolata va començar sent un plaer aristocràtic, monàrquic i vaticà, per molt que ara hagi arribat a les mans brutes i peludes del poble! I ara, per favor, no oblideu eixugar-vos el bigoti, no fos que us notessin on heu estat!

El capità general va ensumar el contingut de la tassa abans de beure’n el primer glop amb recança, malfiant. Després, ja no va poder parar. La Marianna havia entrat a la rebotiga a buscar alguna cosa.

—Ho veieu? —vaig continuar, davant la seva cara de plaer—. Aquesta mateixa xocolata, barrejada amb ditets de pa o amb fruita fresca acabada de collir, és la que pren dos cops al dia el baró de Maldà, un dels molts clients il·lustres d’aquesta casa. El coneixeu? És clar que sí! Quina pregunta tan obtusa! És clar que entre gent de qualitat tots són vells amics. Ara tasteu aquesta delícia que acaba de portar-vos la mestressa i veureu com voldreu repetir.

—Què és, exactament?

—Una xocolata sòlida com no n’heu tastada cap.

—Sòlida? No sabia que n’hi havia.

—Doncs ja ho veieu. N’hi ha perquè el seu marit és un geni. Us puc ben assegurar que si el senyor Fernandes fos aquí, es deliria explicant-vos el munt de teories filosòfiques i econòmiques i gastronòmiques i fins i tot astrològiques que va tenir en compte per dissenyar la seva meravella. És una llàstima que estigui de viatge i que encara hagi de trigar una mica a tornar. Segur que aquests que volen que la senyora Marianna fracassi també us n’han dit alguna malesa…

—De fet, m’han dit que no tornarà.

—Mentides i més mentides! És a Versalles. A vós us sembla que Versalles és un lloc d’on la gent no torna? Mireu-me a mi, hi entro i en surto quan em ve de gust. El senyor Fernandes farà el mateix, un cop hagi acabat la feina secreta que està duent a terme per a Sa Majestat, el rei Lluís.

—Feina secreta?

—Per Déu, no ho comenteu a ningú. —Vaig abaixar la veu—: El senyor Fernandes ha rebut un encàrrec de les filles del rei. Volen tenir per a elles soletes una màquina com la de Barcelona. Els del gremi de xocolaters estan que rebenten d’enveja. El talent dels altres aquí cou molt.

—Ai, quanta raó teniu, home! Jo pateixo el mateix problema cada dia —feia el capità general, amb la boca plena.

—M’ho crec, senyor, m’ho crec! La xocolata, la trobeu bona?

—Deliciosa!

—Esteu un xic menys amoïnat?

Totes aquelles confessions havien entendrit el capità general, que va correspondre amb els seus propis secrets:

—Ai, senyor meu, no em puc desamoïnar. Estic envoltat d’ineptes i d’illetrats que no saben ni on és Amèrica!

—Ho dieu de debò? —vaig fer-me el molt estranyat.

—Sabeu els traficants d’armes que us he dit? —Vaig fer que sí amb el cap—. Doncs són partidaris de la independència americana.

—La independència? I per què volen ser independents, aquella colla de salvatges?

—Jo no ho sé, senyor. Són uns illetrats. Enlloc estaran millor que sota el control de la civilització. Governar-se ells mateixos? Quina bestiesa. Si no tenen ni rei! I quan hagin fracassat, tornaran amb la cua entre cames a demanar algun govern de debò que els aixoplugui. I ja ho veurem, llavors, qui mana al món, i quin és el preu de tanta petulància.

—Estic d’acord amb tot! Acabeu de dibuixar el futur!

—Doncs aquests fantasmes que busco volen enviar diners i armes als rebels, perquè lluitin contra l’imperi britànic. I ho volen fer des del moll de Barcelona, ja veieu quin trasbals!

—Ja ho veig. Heu regirat els vaixells?

—Tots, un per un. Però no hi he trobat res.

—I són gaires, els fantasmes?

—No ho he pogut saber. A estones semblen molta gent i a estones un home sol.

—Quin cas! Mengeu, mengeu, agafeu forces. Marianna, serviu-li’n un altre plat.

—Estic desesperat, senyor Guillot!

—Us planyo, amic meu. Potser necessiteu alguna ajuda.

—Ja en tinc, d’ajuda, no us penseu. Un commandeur de l’Orde Reial i Militar de Sant Lluís, ni més ni menys, que aquests dies fa estada a Barcelona. Ell és qui s’ha ocupat d’escorcollar els vaixells un per un. És un home molt rigorós.

—De l’orde de Sant Lluís? —vaig esverar-me.

—De nom Charles. Que potser el coneixeu?

—Charles? —M’ho vaig pensar un moment—. No, no sé qui és.

Aquella conversa m’estava proporcionant més informació que no m’esperava. Per relaxar-nos una mica, vaig tornar a la xocolata.

—Tasteu aquesta, senyor. És feta del mateix cacau que va dur Hernán Cortés de Mèxic la primera vegada. No sabien què fer-ne i el van enviar a un convent de monges. A elles se’ls va acudir barrejar-lo amb sucre. Perquè després diguin que les ordes religioses no serveixen per a res.

—Ja ho podeu ben dir.

—No us n’estigueu! Aquest aliment us ajudarà a resoldre tot aquest assumpte, n’estic segur. És una menja molt energètica, ho diuen tots els metges. I té efectes miraculosos! Per fortuna coneixeu el cas de la senyora Rosa Catalina Font?

—Rosa Catalina… No. Quin és?

—Doncs aquesta senyora Rosa Catalina és veïna del carrer dels Mirallers i, encara que no s’ho cregui, està a punt de fer els cent dos anys amb una salut de cavall.

—Ah, sí? I com?

—Als vuitanta-cinc anys va entrar a servir en una casa de la qual va ocupar-se tota sola fins als noranta-tres. I tot per què? Doncs perquè menjava cada dia unes quantes verdures de l’hort i dues xicres de xocolata de casa Fernandes. Li puc ben assegurar que mai ha patit un desmai, per lleuger que sigui. En fer cent anys va tenir un atac d’erisipela a la clepsa, però la van sagnar dues o tres vegades i es va refer en poc temps. Ni tan sols les sagnies la van afeblir. I avui dia, a la seva edat, encara fila i cus i es vesteix tota sola i fa la feina de la casa. No ho trobeu un prodigi? Doncs això és el que es ven rere aquest taulell.

—Tot plegat és molt interessant. No sabeu com us agraeixo que m’hàgiu alimentat. Però ara me n’he d’anar. Els traficants…

—Per descomptat, senyor González de Bassecourt, els traficants són el primer! Però feu el favor d’emportar-vos per al camí aquesta mica que queda en el plat. I torneu sempre que noteu que se us afebleix l’esperit, que per a aquest mal no hi ha res com la xocolata.

Així que el capità general va sortir, amb una energia nova, jo em vaig asseure a la cadira, per mirar de resoldre aquell trencaclosques que cada cop em semblava més complicat.

Li vaig demanar a la Marianna si per a mi hi podia haver també una xicreta de xocolata i llavors vaig recordar que encara portava la vostra…

Però espereu, missenyora, abans de continuar farem una pausa, per si algú té alguna cosa important o urgent a fer abans de continuar assaborint paraules i més paraules.