… I tant que es pot, noia, passa, passa, no veus el rètol que diu «Obert?». No són unes hores gaire normals per esperar clients, ja ho sé, però sempre hi ha algú que entra, com tu, i troba allò que està buscant. De vegades troba fins i tot allò que no sabia que buscava, què et sembla? Les coses sempre passen per alguna raó. O diries que entrar en una brocanteria a les cinc del matí és un costum que practiqui molta gent? Potser hi ha algun objecte que s’espera a port i el llum de l’aparador enmig dels carrers foscos és com un far per al viatger: el crida, l’atreu, encara que ell no sàpiga per què. Tu has entrat aquí buscant alguna cosa, noia, i estic segur que la trobaràs.

Ah, ves per on em penso que ja l’has trobada. Aquest pot escantellat t’agrada? És una xocolatera antiga, de porcellana fina, mira-la a contraclaror i t’adonaràs de la qualitat de l’argila, és una cosa fora de sèrie. Però, per desgràcia, ha perdut la tapadora i només es coneix que és una xocolatera pel broc. El té molt amunt, ho veus? Això és perquè abans la xocolata s’havia de servir amb tota l’escuma i si el broc era més avall no feia el fet. Ja no recordo quant costa, potser ho diu en aquesta etiqueta que du penjada de la nansa? Ja t’has fixat quina cosa més fina, la nansa? Tres mil pessetes, dius? Doncs no em sembla un preu gens exagerat, però puc pensar-me si et faig alguna petita rebaixa. Tinc la impressió que t’estava esperant a tu, aquesta peça. Fa més de vint-i-cinc anys que corre per aquí, sabies? Més de vint-i-cinc anys que ningú se la mira o a ningú li interessa prou, i ara entres tu, gairebé una nena, a les cinc del matí d’un dia qualsevol i em trobes aquí per casualitat, ordenant uns papers perquè no podia dormir, vas directa a la vella xocolatera de l’Adélaïde i pam!, t’agrada. És a tu que esperàvem, nena, les coses no passen perquè sí. La xocolatera era teva des que la vaig comprar, en un lot on hi havia una mica de tot, l’any mil-nou-cents… deixa’m fer memòria… mil nou-cents seixanta-cinc, això mateix! Tu no devies ni haver nascut, oi? Doncs ja ho veus, estaves per néixer i en aquest món ja hi havia un objecte preciós que t’esperava només a tu… m’has dit com et dius?

Doncs seu, Sara Rovira, pensa-t’ho. Ja has vist les lletres que du a la base? D’un blau intens, senyorívoles. Diuen en francès: «Jo pertanyo a madame Adélaïde de França». En el seu moment vaig fer algunes investigacions, saps? No tinc altra cosa a fer, en aquest racó de món. Una porcellana tan fina no surt de qualsevol lloc. Jo em penso que deu ser de la fàbrica de Sèvres, al costat de París. És una mica estrany que no porti la marca típica de la fàbrica imperial, dues eles entrellaçades (la caplletra del nom del rei Lluís) i una tercera majúscula que variava, per indicar l’any d’elaboració. Però tant se val, en aquests llocs també feien excepcions. Jo em fixo més aviat en els colors. Aquest blau tan intens de les lletres és molt característic, jo diria que únic, i es va utilitzar per primera vegada a la factoria francesa l’any 1749. La fàbrica de Sèvres, per cert, va ser un caprici de madame de Pompadour, favorita del rei Lluís XV, una dona admirable que no només es ficava al llit amb el rei, sinó que era íntima amiga de la reina i amfitriona de les festes cortesanes de Versalles. I tot això ho va aconseguir amb només vint-i-tres anys, afigura’t. Quants en tens, tu, noia, si no és atrevit preguntar-ho? Doncs ja ho veus, teniu si fa no fa la mateixa edat! Vet aquí una altra senyora que sabia ben bé el que volia.

Però no sortim de llera. Parlàvem de la fàbrica de porcellana de Sèvres, oi? Fundada per caprici de la fantàstica Pompadour però amb l’or del rei, que no li venia d’aquí. És per això que va esdevenir reial fàbrica de porcellanes i durant molt temps només va treballar per Versalles. No saps la gentada que hi havia, a Versalles! I tots necessitaven pots i plats i xicres i gibrells i figuretes, i tot en quantitat! La fàbrica de porcellana va produir objectes finíssims, alguns d’una opulència i un barroquisme impressionant. No seria estrany, però, que també fabriquessin petites peces per encàrrec de la família reial, adaptant-les als gustos de cadascú. És sabuda l’addicció que tenien a la xocolata les dames de Versalles, començant per la primera de totes, la desgraciada Anna Maria d’Àustria, pobreta, quin paradigma d’ensopiment, l’única cosa bona que tenia a la vida eren les xocolatades. I també és sabut que Adelaida és com es deia la sisena filla de Lluís XV, nascuda —per descomptat— a palau i morta en l’exili italià després de veure baixar la guillotina sobre diversos clatells de la seva família. Una altra dona notable, que odiava les favorites del seu pare i tenia una cultura pròpia d’un príncep. Una dona cansada de ser dona, que va haver de deixar-se atropellar precisament perquè ho era. I guapa! Tota una bellesa.

Perdona, Sara, ja sé que m’exalto en parlar d’aquestes dames versallesques. A mi la senyora Adelaida de França em desperta tanta admiració com tristesa. El seu destí de fugitiva per una Europa irreconeixible, mentre Napoleó jugava a posseir el món com un poca-solta… Pobreta, en quin moment exactament devia veure’s obligada a deslliurar-se de la xocolatera que ella mateixa havia encarregat —«Senzilla, si us plau, vull que em feu una cosa senzilla, sense flors, ni deesses despullades. I petita, tot just per a mi, que mai no prenc més de tres xicres de xocolata», és com si en pogués sentir la veu d’àngel en dir-ho a la seva cambrera personal perquè ho transmetés al correu que s’esperava fora, al pati del palau, fent el badoc i veient passar els núvols pel damunt de les façanes sumptuoses—, en quin moment la va veure per primera vegada i va pensar: «Això era exactament el que jo volia. Senzill i elegant»? No va poder ser abans de 1749 ni després de 1785. El moment exacte, impossible saber-ho, però a mi m’agrada imaginar aquella senyora Adelaida dels quadres de Versalles, amb les galtes fines com aquesta porcellana i aquells ulls de fura, carregats d’intel·ligència i de tragèdia. Una dona jove encara, de com a màxim vint-i-cinc anys, que es feia servir aquí la xocolata cada tarda, quan començava a maquinar com intervindria en el govern del seu avi i, més tard, del seu germà. Aquell govern que se li havia negat no perquè fos beneita, sinó perquè havia nascut dona.

Ja veig, Sara, que tot això que t’explico t’interessa. Ets de les que, com jo, penses que totes aquestes coses del passat continuen molt vives en nosaltres? Doncs vet aquí que aquest entusiasme bé mereix una rebaixa en el preu. Què et semblaria si te la deixo per dues mil? Això ja és una altra cosa, oi? Mentre t’ho penses t’explicaré la segona part de la història, la que em pertoca a mi. Com vaig topar amb aquesta meravella sense proposar-m’ho gens ni mica. Va ser el mes de novembre de 1965, només una setmana després de la mort de la senyora Antònia Sampons i Turull, que a més d’un exemple de rectitud era molt rica i molt lletja. Hi ha gent que diu que és per aquest darrer motiu que va morir sense descendència i tot ho va deixar a fundacions, museus i obres de beneficència, però jo en això no m’hi fico, perquè no és la meva especialitat.

La senyora Antònia Sampons i Turull era l’única filla de l’empresari xocolater Antoni Sampons, a qui avui es recorda, sobretot, per haver donat nom a aquella casa del passeig de Gràcia que Puig i Cadafalch va convertir en una meravella del Modernisme. La recordes? Just al costat de la casa Batlló i molt a prop de la casa Lleó i Morera. L’Antoni Sampons va ser pioner en les reformes originals, grandiloqüents, i potser el culpable que tots els seus veïns li tinguessin enveja i comencessin aquella cursa embogida per veure qui es feia la casa amb més colors, amb més escultures, amb més finestrals o amb més torres.

Jo vaig tenir la sort d’entrar a la casa Sampons just una setmana després de la mort de la seva propietària, i això ho pot dir molt poca gent. Vaig poder veure’n els mosaics d’estil romà, els teginats, les parets folrades de seda, els mobles tal com ella els tenia, el vestidor, el llit, el despatx tot envoltat de vitralls, la sala de música on li agradava asseure’s a escoltar les retransmissions en directe des del Liceu ara que ja gairebé no sortia de casa. M’havien convocat a una mena de reunió on el marmessor testamentari de la difunta feia de director d’orquestra. Hi havia algun tècnic de l’Ajuntament, un historiador expert en la industrialització catalana i em penso que fins i tot un capellà, però no ho sé del cert perquè no vaig intercanviar amb ells ni tres paraules. El que recordo molt bé és que s’havien fet lots diferents, amb tota mena d’objectes. El llegat de la senyora Sampons incloïa algunes donacions a museus i institucions, a més de la creació d’una fundació amb bona part del tresor artístic que es conservava a la casa. Recordo que vaig sentir parlar d’un futur museu de la xocolata. Un d’aquells homes era allà per recollir el munt de peces que en formarien part, entre les quals hi havia col·leccions de cromos antics, d’aquells que abans es regalaven amb les rajoles de xocolata, estris d’aram, uns quants quadres i rètols publicitaris antics de Xocolates Sampons —«El desig de xocolata Sampons és el millor», deien—, molts plànols, potser de maquinària industrial (eren molt complicats), i les xocolateres on cada tarda la senyora Antònia feia servir la xocolata per a les seves amigues. La xocolatera de la senyora Adelaida també hi era. Llavors conservava la tapadora —amb un forat central, ja saps, per fer passar el pal del molinet de fusta— i hauria semblat gairebé nova si no hagués tingut un bon escantell al broc, molt visible. En la xocolatera no m’hi vaig fixar fins una bona estona després, perquè no tinc costum de tafanejar allà on no em volen.

—Passi per aquí —em va dir aquell senyor tan amable, el marmessor, menant-me fins a una habitació que mirava al passeig de Gràcia—. Aquest és el lot. Si li interessa, digui’ns quin preu li sembla raonable.

L’avís que a la casa Sampons necessitaven un drapaire me l’havia donat un amic. Va ser una sort molt gran, perquè no cada dia es té l’oportunitat d’entrar en un lloc com aquell. En el meu ofici, entrar en una casa bona vol dir bon negoci assegurat. Sempre en surts amb alguna cosa que val la pena. Encara que només siguin els records, com aquests que t’estic explicant. Els records no valen diners, però són el nostre tresor més preuat, Sara, ho sabies? De vegades convé pagar alguna cosa a canvi d’un bon record. És una llàstima que la memòria no pugui comprar-se en establiments com el meu, perquè em faria ric, t’ho asseguro. Hi ha gent que mataria, per tenir uns records diferents dels que té!

Però tornem al novembre de 1965. T’estava dient que un amic m’havia xerrat que allà hi hauria alguna cosa per a mi, perquè s’estava fent liquidació dels béns de la casa i segur que sobrarien andròmines que no voldria ningú. Vaig telefonar de seguida i em van citar per l’endemà. Ja m’ho pensava: quan es buida una casa sempre cal algú que vingui a llençar les escombraries. Aquest sóc jo, en aquesta història.

Et deia que van dur-me a una cambra il·luminada que mirava al passeig de Gràcia. Allà m’hi esperava una carretada d’objectes: una màquina de cosir, dotzena i mitja de copes desparellades o una cistella per fer dormir un gat. Tot un munt de coses d’aquelles que només tenen valor per a la mà que les cobejava, i amb prou feines.

—Què me’n diu? —va preguntar el marmessor, sorgint de cop i volta amb aquell aire d’home decidit que gastava.

—N’hi ofereixo quatre-centes pessetes —vaig fer.

—Fet —va dir, sense pensar-s’ho ni un segon. El meu amic tenia raó, necessitaven algú que llencés les escombraries. N’hi hauria d’haver ofert dues-centes—. Si s’ho emporta ara mateix.

—I tant. Ara mateix.

Regla d’or del meu ofici: mai marxis sense la mercaderia. Quan tornis, ja no hi serà tota.

Vaig començar a empaquetar la meva compra. No tenia cap pressa per sortir d’allà. De cua d’ull, veia com els altres senyors, tots amb vestit i corbata, tancaven els seus tractes. El representant del futur museu es mirava els cartells publicitaris antics, fent escarafalls.

—Miri! Aquest és un dels famosíssims dibuixos de Rafael Penagos. I fixi’s en aquest altre, d’Amadeu Lax! És una col·lecció magnífica.

Llavors vaig veure com agafava una xocolatera, l’estudiava.

—I diu que aquesta té alguna inscripció a la base? —va preguntar.

Va capgirar la peça sense cap mirament. La tapadora va caure a terra. Es va trencar en tres trossos.

—Mecàsun! —va exclamar l’home, en veure el que acabava de fer—. Em pensava que la tapadora s’aguantava sola. Ja ho recullo jo, només faltaria.

El director d’aquella orquestra de graponers va aparèixer poc després, a cobrar la mercaderia que jo estava acabant d’embolicar. Portava la xocolatera esguerrada.

—Si se la vol endur… Tal com està ja no els interessa. No es pot exposar amb les altres. Una llàstima, perquè era de les millors.

Va deixar la peça al damunt de la caixa de la màquina de cosir. Em va semblar que la porcellana el maleïa baix baixet, que maleïa tot aquell grapat de pocatraces que no sabien com tractar les coses que de debò valen la pena. Vaig treure’m els diners de la butxaca, vaig tancar l’operació i vaig posar la xocolatera de la senyora Adelaida amb la resta del lot.

Vet-ho aquí, com va arribar a les meves mans i a la meva botiga.

Al principi, quan vaig adonar-me que podia ser una peça molt valuosa, vaig pensar arreglar-la. Encarregar una tapadora nova. Potser si m’hi gastava una mica de diners podria vendre-la per una bona quantitat. Però ja saps com són aquests propòsits. Te’ls fas, sempre els deixes per un altre moment, l’altre moment mai no acaba d’arribar i al final te n’oblides, o et fa tanta mandra que és com si te n’haguessis oblidat. Les prioritats van canviant, al llarg de la vida, oi? I nosaltres també canviem. Ens fem ganduls. La xocolatera va esperar que jo fes alguna cosa durant uns vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys en una lleixa, al costat de la meva taula de treball. Fins que un dia la vaig mirar i vaig dir-me: «Què dimonis fa, això, aquí?», li vaig posar un preu i la vaig deixar a la botiga, a esperar que arribés la persona a qui estava destinada. Perquè tots els objectes estan destinats a algú o altre. Les botigues com la meva són només el lloc on els encontres són possibles.

Què et sembla? Ara ja t’he explicat tota la història, fil per randa, fins i tot la que no sé però m’imagino. Me’n dónes cent durets i te l’emportes? Més bé de preu no te la puc deixar. Ho faig en homenatge a madame de Pompadour, madame Adélaïde i totes les mesdames de França, i perquè et veig molt jove i m’entendreix que t’agradin les antiguitats. I perquè tens molta paciència, noia. Em penso que mai ningú no m’havia escoltat tanta estona, i això bé mereix una recompensa.

Pel temps no pateixis, que els teus amics t’esperaran… A més, aquí a casa meva els minuts caminen més a poc a poc. No veus que totes aquestes antigalles no els deixen avançar? Si el temps anés igual aquí que al carrer, jo ja seria mort. Ja no sé ni quants anys fa, que veig voltar el món.

Doncs au, aquí la tens, Sara, és tota teva. Vés-te’n satisfeta: has comprat un objecte carregat d’històries. Si pares una mica l’orella les sabràs escoltar, n’estic segur. Queda clar que tu eres la persona que hem esperat vint-i-set anys. Ja ho dic, jo, que les coses passen com i quan han de passar, i ni un segon abans.