CATORZE

Si em preguntéssiu de quin color van ser les hores que van seguir aquella conversió meva en embotit humà, us diria que negres i ben negres. Els homes del gripau anglès van traginar-me a peu una bona estona i després van deixar-me sobre un carro i vam continuar camí. Jo no endevinava on em portaven, però vaig saber que havíem creuat la muralla en sentir la veu del vigilant, que va deixar-los passar sense revisar cap mercaderia, i perquè sobre el pont de fusta les rodes van deixar de trontollar. Després vaig haver de suportar uns quants girs en totes direccions, i vaig sentir unes quantes veus enrogallades, properes i distants, que donaven ordres en diferents idiomes i dialectes.

La meva trista situació, sumada a les sotragades del camí, va fer que arribés ben masegat. I quan ja pensava que em deslliurarien de totes aquelles cordes que m’estrenyien pertot arreu, vaig descobrir que no pensaven treure’m ni el llençol. Un dels dos homes va carregar-se’m sobre l’espatlla i vam baixar per una escala estreta i de fusta fins a arribar a un lloc que feia fortor d’humitat i on les passes sonaven amb eco. Potser era un amagatall secret? Un soterrani? Els homes parlaven en un anglès de suburbi, que em costava d’entendre. Tot i això, vaig saber que em deixaven allà, en companyia d’un vigilant que no era cap dels dos, i que no pensaven donar-me ni aigua. Vaig provar de moure’m una mica, arrossegant-me pel trespol com un cuc, i també vaig demanar aigua, tot i que amb la mordassa a la boca no se’m devia entendre gaire bé. En comptes d’aigua, van donar-me una puntada de peu a les costelles que em va fer passar les ganes de dir res més. Després els vaig sentir marxar i van començar per a mi les hores més negres de l’avorriment.

Els sons em van encuriosir, d’entrada. Tenia necessitat de saber on m’havien deixat. Però, per desgràcia, era massa fàcil. Només em van caler dos minuts, després de quedar-me sol, per tenir-ho clar. Hi havia un moviment lent, com si algú gronxés la cambra on em trobava. I un gluc-gluc de bombolla o de peixera. M’havien portat a la bodega d’un vaixell del port. Tot lligava: la distància que havíem recorregut, l’escala estreta de baixada, les veus feréstegues dels carregadors de moll… I per si encara no ho tenia prou clar, tot d’una vaig sentir com un esgarip menut i vaig notar que algun animaló se’m passejava pels peus. Vaig esbandir-lo d’un cop, convençut que era una rata, i us asseguro que no va ser la meva darrera topada amb una bèstia tan fastigosa.

No sé ni com ho vaig fer per entretenir les hores del meu captiveri. Vaig esgotar tot el meu repertori de versos italians, vaig provar de dormir una mica —però ni la positura ni la companyia acompanyaven gaire—, vaig pensar molt en la Marianna, vaig repassar declinacions llatines, vaig donar voltes a tot allò de Beaumarchais, la seva amant i el comandant de l’orde de Sant Lluís per veure si entenia alguna cosa, vaig recordar els meus companys de viatge i em vaig posar trist només de pensar que potser em trobarien a faltar. Aleshores va arribar un silenci total, que només trencaven uns roncs propers, i vaig recordar Beaumarchais i sense remei se’m va escapar una llàgrima.

Si algun cop us emmordassen, missenyora —els astres no ho permetin!—, no ploreu pas. És molt poc pràctic. Els mocs s’apilonen entre el nas i el clatell i fan una pilota que no passa. Jo la feina que vaig tenir, per trobar la manera de respirar, com tinc per costum des de petit. Mentrestant, el meu guardià dormia i les rates estaven ben despertes. Va ser la nit més horrorosa que m’ha tocat viure. I espero que el dia que mori de vell pugui dir el mateix, perquè no vull haver de passar per res semblant mai més.

El matí que va arribar després de la nit va presentar-se igual. Allà no canviava res: ningú no em feia cas, el vaixell era allà mateix, les rates passejaven i les veus del moll sonaven llunyanes. Vaig preguntar-me quant temps més hauria de romandre allà, entumit, mort de set i amb el cor ple de neguit. Què se’n faria de mi, si ningú no pagava el meu rescat? Em tirarien a l’aigua sense ni treure’m el llençol que m’entortolligava? Seria un mort misteriós a les aigües fètides del port? No era una llàstima morir d’aquella manera i amb només divuit anys? Fins i tot en la meva mare, vaig pensar: pobreta, si ella hagués sabut que acabaria així no s’hauria pres tantes molèsties per fer-me menjar, de nen, quan jo era un desnerit i un pocapena.

Però les hores negres estaven comptades, missenyora. Devia ser mitja tarda, si fa no fa, quan vaig sentir uns crits molt estridents a fora i tot el vaixell va tremolar amb el sotrac d’alguna cosa. Hi va haver cops, i gemecs, i corredisses, i de sobte, la veu desafinada de la dama de Beaumarchais que deia:

—Porteu-me fins al presoner o us escapço aquí mateix!

No em va semblar un comportament gaire femení, però l’estranyesa va ser molt més petita que l’alegria de sentir una veu coneguda, encara que fos aquella. Hi havia més gent, els sentia caminar decidits per la coberta, però no badaven boca. Potser la dama havia vingut amb un seguici de soldats armats, com l’heroïna d’una comèdia d’aquelles en què tot és mentida i sempre acaba tot bé.

Quan vaig notar unes mans que em regiraven per afluixar les llaçades dels llençols, vaig donar gràcies al cel (i això que sóc més aviat descregut). Al principi no vaig veure la cara de la meva salvadora, perquè tantes hores de foscor m’havien deixat els ulls inútils. Després, de mica en mica, vaig anar acostumant-me a la meva situació, i mentre aquelles mans alienes em deslliuraven de les cordes vaig girar-me per veure qui era que m’estava salvant.

I caram! Quina sorpresa no em vaig endur!

Allà era, com quan encara no m’hi veia, la dama de Beaumarchais. Portava els seus tirabuixons impecables i aquell vestit de seda groc que jo havia vist per terra a la seva cambra, conjuntats amb uns guants de vellut del mateix color. Al damunt de les faldilles del vestit, però, ben agafada a la cintura fina, s’hi cenyia una espasa. Ara que la veia de prop vaig admirar els seus ulls clars, d’un blau gairebé transparent, els seus llavis prims, les seves galtes rosades. Els seus moviments eren extremament fins, però les seves mans eren molsudes, i els seus braços, robustos.

—Us trobeu bé? Podeu caminar? —va preguntar-me, amb aquella veu desagradosa.

—Crec que sí —vaig respondre.

—Molt bé, poseu-vos dret. Recolzeu-vos en mi.

Abans de sortir d’aquell cau vaig adonar-me, satisfet, que no m’havia equivocat. Érem, com vaig pensar, en la bodega bruta i humida d’un vaixell. En sortir —per l’escala estreta que també havia endevinat— vaig veure que era una fragata de bandera anglesa, i que a coberta hi havia els dos soldats del gripau lligats de peus i mans, i emmordassats. No us puc dir que no em produís una íntima satisfacció veure’ls de la mateixa manera que ells m’havien tingut a mi durant tanta estona. Hi havia també un tercer home, poc polit i forçut, que portava només una camisa i uns pantalons de mariner, i que igualment estava lligat i emmordassat. Vaig sospitar que era el meu vigilant nocturn, el que roncava en comptes de fer la seva feina. Guardant els presoners s’estaven mitja dotzena de soldats, no sé si francesos o catalans, i a peu de moll se n’esperaven dos més.

—M’agradaria conèixer el nom de la meva salvadora —vaig atrevir-me a dir, ja més valent, quan vaig trepitjar de nou terra ferma.

—Per a vós sóc mademoiselle d’Éon —va respondre, amb un somriure enigmàtic i encisador. No es podia dir que fos una dona bella, però vista de prop tenia un magnetisme que atreia com un cant de sirenes.

Quedava alguna llum de dia. Vaig endevinar que no devien ser més de les quatre, o potser quarts de cinc. Amb una mica de sort, encara podria acompanyar els mestres xocolaters a la botiga de la Marianna, tal com estava previst. Només m’havia d’afanyar.

Els soldats van traginar els presoners fins al moll i es van aturar davant mademoiselle d’Éon. Ella va ordenar:

—Porteu-los a la bodega del Libertas i pregunteu al senyor de Beaumarchais on vol que els deixeu.

Vaig tenir un ensurt. Beaumarchais també era allà? Vaig recordar aquella conversa clandestina de l’hostal, abans no comencessin les meves desgràcies. S’havien citat a tres quarts de cinc de la tarda. L’atzar havia volgut fer-me testimoni, vaig pensar, del secret més íntim d’un dels homes que més admiro del món.

El vaig veure de lluny. Beaumarchais s’estava al moll, davant un bergantí de bandera espanyola, amb un posat satisfet d’home que per fi té tot allò que volia i ja no necessita fer cap compliment. Va mirar els presoners i va dir:

—Porteu-los a la bodega de popa. A l’altra hi ha el seu oficial, i no vull que es vegin ni que parlin fins que el vaixell arribi a Boston. Igualment, quan sàpiguen on van, els passaran les ganes de parlar.

Així vaig saber que el gripau anglès també havia estat capturat i que Beaumarchais tenia per a ell algun propòsit que se m’escapava. Potser pensava vendre’l com a esclau? Demanar-ne un rescat? Torturar-lo per aconseguir informació secreta?

Mentre pensava tot això, davant mateix dels meus ulls tenia lloc un espectacle difícil de creure. Mademoiselle d’Éon s’havia aixecat les faldilles i es posava unes calces masculines de camussa de color beix. Es treia les delicades sabates de ras i es calçava unes botes militars de pell negra. Es desempallegava de la brusa i la cotilla per abillar-se amb una casaca de color vermell fosc tota rivetejada amb fil de plata. La roba l’anava traient d’un farcell amagat en un tílburi que s’esperava a redós del mur. També hi duia una perruca masculina, que va substituir els tirabuixons sobre el seu cap. Els guants de vellut groc, a canvi d’uns de pell fosca. En comptes de les joies, una banda que li creuava el pit i de la qual penjava una condecoració en forma de creu. Les pestanyes postisses, per un bigotet també de broma que va enganxar-se sobre el llavi amb molta pràctica. Per rematar-ho tot, el barret tricorn amb galó de plata i escarapel·la de llaç blanc. Un cop acabada la transformació, l’única cosa que quedava al seu lloc era l’espasa.

—Per què feu aquesta cara, Guillot? Us espanta més veure com es despulla una dona o com es vesteix un oficial? —va fer mademoiselle, mentre amb el capciró d’un dit s’assegurava el bigoti.

En un tres i no res, amb la traça de qui ho ha fet mil cops, s’havia transformat en aquell comandant de l’Orde Reial i Militar de Sant Lluís que d’altres havien vist en companyia de Beaumarchais. El mateix que jo havia descobert sortint de la cambra de l’Hostal de Manresa. I ara resultava que ell i la dama misteriosa eren una mateixa persona! M’hauria agradat tenir esma d’aclarir algunes coses, però estava mut de l’admiració més absoluta. I per alguna banda començava a veure una escletxa de sentit enmig d’aquell disbarat, tot i que encara era molt lluny d’entendre de debò les coses.

—Semblàveu talment una dona —vaig fer.

—És clar. Perquè ho sóc.

—Però ara sou un home.

—També, també…! Em presento de nou: sóc Charles de Beaumont, més conegut com chevalier d’Éon, servidor lleial del nostre rei i amic vostre, si no us desagrada. —Va acompanyar aquestes paraules amb un toc de talons molt militar.

—Pensava que no es podia ser al mateix temps un home i una dona…

—Doncs ja ho veieu! Em ve de naixença. En veure’m, els meus pares van quedar tan desconcertats que van batejar-me amb tres noms d’home i tres de dona, per no haver de triar. Jo tampoc no sé per quins decidir-me, per això sóc una estona això i una estona allò.

—I en realitat com us sentiu, mademoiselle o chevalier? —vaig preguntar.

—Depèn del dia —va respondre— i de les necessitats.

—D’acord —vaig insistir, caparrut—, però vós qui sou?

—Algú que fa posar nerviós els qui creuen que el món és simple.

—Caram… Estic molt desconcertat —vaig reconèixer.

—Sí, senyor. El desconcert és l’efecte més lleu de tots els que provoco. Ja us passarà.

—És veritat que vau seduir el gripau anglès?

—Gripau? Aquesta sí que és bona! —va riure, mostrant unes dents perfectament blanques i femenines—. Sou agut, Guillot, m’agradeu! I sí, el vaig seduir. De vegades cal fer sacrificis per França!

—I li vau robar?

—És clar, una cosa tan fastigosa no es pot fer de franc. Va ser tan fàcil…

—I, naturalment, també ajudeu el capità general González a trobar els traficants d’armes.

—Ajudar-lo? Jo no diria tant. Més aviat el distrec… El faig mirar cap a una altra banda.

—Perquè… —ara venia la meva deducció més arriscada— el traficant d’armes també sou vós.

Va fer un somriure de murrieria.

—Pregunteu massa, Guillot. Arribareu lluny. Si abans no us tallen el coll, és clar. —Es va ajustar l’espasa a la cintura en un gest rude, molt masculí, i va girar cua, deixant-me allà plantat amb la pregunta sense resposta i un pam de nas.

Les maniobres de càrrega del bergantí continuaven. Després dels presoners, els carregadors traginaven caixes de fusta, grans i fosques, que semblaven molt pesants. Cadascuna l’havien d’agafar entre quatre homes, i molt a poc a poc la portaven fins a la panxa del veler. Era una maniobra lenta i delicada, que Beaumarchais vigilava amb ull d’àguila. De tant en tant demanava als traginers que s’afanyessin. Donava instruccions a un caporal que no parava d’entrar i sortir. Quan tot va quedar endreçat, els homes van acomiadar-se sorollosament i van allunyar-se de l’embarcació. Per vigilar la càrrega n’hi havia prou amb dos mariners molt ben armats que ja eren als seus llocs. Només llavors Beaumarchais va permetre’s relaxar-se una mica. Va acostar-se fins a mi i va preguntar-me amb mirada penetrant:

—Vós sospiteu què hi ha, a la bodega d’aquest bergantí?

—Els ostatges anglesos? —vaig fer.

—Alguna cosa més?

—Jo no he vist res més, senyor.

—Sabeu quin és el destí del vaixell?

—Havia sentit que anava a Veneçuela, però fa poc m’ha semblat que parlàveu d’un altre lloc. No em sonava de res i l’he oblidat de seguida.

—I què explicareu a madame Adélaïde, en aquestes cròniques que li escriviu?

—Només descriuré el que he vist i sentit, senyor. És el que sempre faig.

—Afegiu també que si algú vol saber més detalls d’aquest vaixell, el seu carregament o el seu destí ho pot preguntar al rei, els interessos del qual servim tots els qui som aquí.

—Ho faré si així m’ho demaneu, senyor.

Vaig restar astorat en la meva pròpia petitesa, mentre els dos homes enllestien els seus assumptes des de les seves respectives talaies de grandor:

—Diria que això és tot, Beaumarchais.

—Jo també m’ho penso, Beaumont.

—Sereu vós al moll, esperant l’hora de salpar?

—No em mouré d’aquí fins que perdi de vista el bergantí més enllà de l’horitzó.

—I després?

—Després mai no es pot saber.

—Ens tornarem a veure?

—És difícil de preveure. Teniu propòsits de cara al futur?

—Vull escriure dues o tres comèdies que em volten pel magí. El rei les farà estrenar per celebrar el seu aniversari. I els vostres?

—Potser faré una visita a la cort. Fa tant de l’últim cop… Enyoro la renglera perfecta dels arbres dels jardins. Fora de Versalles sembla sempre tot tan desordenat… Tanmateix, potser em quedaré a Londres una temporada, d’incògnit, assaborint les delícies de la bona societat anglesa, que és la millor del món.

—No sé com suporteu la ferum de Londres, vell amic.

—Les ferums familiars no ofenen tant com les foranes. A París tampoc fa tot olor de roses.

—Si el vent em du a Anglaterra, us faré una visita.

—Tant de bo bufi fort.

—Sempre és un plaer treballar amb vós, Beaumont.

—Us anava a dir el mateix, Beaumarchais.

La conversa em tenia captivat només de pensar quantes coses devien haver compartit aquells dos veterans. Què no devien haver vist. La meva imaginació volava com una gavina quan la veu de Beaumarchais em va deixondir:

—Au, Guillot, tragueu aquesta cara de babau i feu el favor de pujar al tílburi. Tenim una cita amb uns xocolaters i no vull fer salat.