SET

Us demano perdó pel gir inesperat que ha pres aquesta crònica, de la qual em disposo a servir-vos un capítol més, corresponent a la conversa que vaig tenir al despatx parroquial de Santa Maria amb el sant home mossèn Fideu. Després de les presentacions (curtes) i les cortesies (necessàries) vaig passar directament a parlar de la Marianna. Li vaig dir sense embuts que la bellesa d’ella em té captivat, però encara molt més el seu coratge, del qual vaig ser testimoni mentre m’estava entortolligat sota el taulell. El capellà m’escoltava com si no tingués res a fer en tot el dia, amb un mig somriure dibuixat als llavis i les mans encreuades sobre la taula. Veient-lo recordava aquelles imatges d’ermitans tocats per Déu que il·lustren les hagiografies.

Vaig atrevir-me a parlar sense embuts dels meus interessos. Li vaig dir que si jo visqués en aquesta ciutat, o pensés establir-m’hi, ni per un moment dubtaria a proposar-li matrimoni a una dona com la Marianna i a fundar amb ella una família com més nombrosa millor, però com que, per desgràcia, són molt altes les obligacions que em lliguen a la meva nació, al palau de Versalles i al servei de missenyora, em veig obligat a pensar en una altra solució, potser també satisfactòria. De cap manera voldria que la Marianna tornés a viure en cap casa de beneficència, i encara menys que quedés a virtut d’aquell animalot d’en Mimó i d’altres com ell, que només li volen mal i li miren les… Bé, potser no tinc necessitat, senyora, de dir-vos què li miren.

Mossèn Fideu va aprovar amb un assentiment tot el que havia sentit:

—Feu molt bé de preocupar-vos per ella, monsieur. Jo ja sóc un home gran i aviat m’arribarà l’hora de despatxar amb Déu Nostre Senyor. Quan em pregunti per la Marianna, m’agradaria poder dir-li que està ben abillada.

—Per això sóc aquí, mossèn. Però per dur a terme uns certs propòsits que acarono, necessito la vostra ajuda i el vostre consens. La Marianna us escolta i us estima. Diu que la coneixeu des de sempre. No hi ha ningú millor que vós, doncs, per dir-me algunes coses que necessito saber abans de fer el primer pas. Si no hi teniu inconvenient, és clar…

—Voleu saber si la noia és honesta, si us podeu refiar d’ella?

—Ho heu endevinat.

—Així que heu vingut a la recerca d’una història… —Va repicar sobre la taula amb els capcirons dels dits d’una mà, lentament, satisfet—. La història de Marianna la xocolatera, és això?

No hi havia cap disgust en la seva veu. Més aviat semblava satisfet.

—Si pot ser…

—Amb molt de gust. Arrepapeu-vos a la cadira, que la cosa s’ho mereix. Jo us contaré això que voleu sentir, i que comença quan la Marianna va quedar de ben menuda òrfena de pare i mare. Algú la va dur a la Casa de Misericòrdia, on s’arrepleguen les criatures desvalgudes. Allà va créixer, sana i tan ben alimentada com les monges terciàries van poder. Jo la vaig conèixer, com a altres pobres criatures d’aquella casa, en el meu paper de confessor. La nena Marianna cridava l’atenció per la seva candidesa i bondat, però també per la seva finor de cara, que no tenia igual. Fins i tot de ben petita era una bellesa. A més, tothom parlava d’ella meravelles. Les monges deien que era una nena desperta i treballadora i —el més important— que mai n’havien vista una altra amb tan bon cor.

»Potser vós ignoreu quines coses fan els reis d’Espanya per aquestes contrades quan els sobren quatre rals i estan de bon humor. El bon Carles III, content perquè li acabava de néixer un nét (malaguanyat: no va viure ni tres anys), va organitzar un concurs a la nostra ciutat destinat a les donzelles pobres en edat de casar-se. Va prometre sis mil rals de dot per a tres noies d’entre quinze i trenta-cinc anys, pobres, òrfenes i honestes. Ho havien de demanar per escrit i presentant l’aval d’un ministre de Déu.

»Només conèixer la convocatòria, que prometia triar tres afortunades d’entre totes les aspirants, vaig pensar en la Marianna. No n’hi havia cap com ella, i sense dot ni pares mai no sortiria de les quatre parets on vivia. S’ha vist destí més injust per a una criatura tan perfecta? Lloat sia Carles III i totes les seves ocurrències, que aquest home no sembla fill del seu pare sinó en aquesta mania de fer parlar tothom castellà, quina fal·lera!, com si no haguéssim de continuar parlant el que ens doni la gana digui ell el que digui. En fi, que tot allò va ser una benedicció del cel per a la noia. Vaig córrer a arreplegar tots els papers: partida de defunció de pare i mare, una certificació de bona salut, una altra de complir els preceptes de l’Església, una de pobresa vergonyant (quines coses!) i vaig redactar una carta dient que era donzella, honrada, ben criada, filla natural, degudament honesta i sense accidents de rostre que li restessin bondats. Vaig signar jo “pel fet de no saber ella escriure” i ho vaig portar tot a presentar.

»La Marianna obria uns ulls com unes taronges, pobrissona, quan li ho vaig explicar, assegurant-li que no hi havia ningú millor que ella per aconseguir aquell favor del nostre rei. Només tenia setze anys però era molt llesta i ja s’havia resignat a prendre els hàbits, l’única sortida digna que li quedava per no morir-se de misèria, quan de cop, després de sentir-me parlar de la paperassa, va preguntar-me: “I amb qui m’he de casar, jo, pobra de mi, si només conec òrfenes, velles i monges?”.

»Llavors em vaig adonar que no n’hi havia prou amb procurar-li un dot. Li havia de trobar un home prou bo per merèixer-la i això em demanaria una mica més de temps. M’hi vaig posar de seguida. Tinc fama de tranquil i bonastre, senyor meu, però us asseguro que sempre estic a l’aguait i res no se m’escapa. Des d’aquell moment que vaig presentar els papers vaig començar a mirar amb intenció tots els homes solters de la ciutat, i cap no em semblava prou bo per a la meva Marianna. Alguns els trobava malparlats, d’altres massa sonsos o massa vius, o massa peluts o massa ganduls, i fins i tot va arribar a semblar-me malament un mosso l’únic defecte del qual era ser de l’Espluga de Francolí. Ja pensava que m’estava bevent l’enteniment quan vaig conèixer en Fernandes, el xocolater.

»Quin home més despert! Era bon cristià, no tenia pa a l’ull ni un os a l’esquena. I penseu que el vaig conèixer per casualitat, una tarda que vaig entrar a la seva botiga del carrer de les Tres Voltes i vaig permetre’m el caprici de la gola tot deixant-me convidar a una xicreta de xocolata ben dolça i ben especiada. Es veu que aquells indis incivilitzats de l’altre costat del món en diuen menja dels déus, de la xocolata! No m’estranya que costi tant convertir-los a la religió veritable, després de tastar aquest beuratge celestial. En Fernandes va servir-se’n una tassa per a ell mateix, va tancar un moment la porta de la botiga i va voler expressar-me les seves més íntimes inquietuds. Ja sabeu que en això d’escoltar intimitats de la gent els capellans hi estem molt avesats.

»Així vaig saber que l’home patia. Patia molt i treballava encara més, perquè cada vegada tenia més clients que trucaven a les seves portes i ell no donava l’abast a servir-los. A més, és clar, que anava per les cases dels rics a preparar-los la xocolata, com s’ha fet sempre. Podria haver trobat un aprenent, però no es refiava gaire dels prohoms del gremi, ni dels seus ni dels adroguers, i encara menys dels moliners. S’estimava més no explicar els seus secrets a cap desconegut i reservar-los per al dia que pogués compartir-los amb una persona especial. Vaig notar que la veu se li trencava en una desesperança, en dir aquestes paraules, i vaig preguntar-li en què estava pensant.

»El xocolater Fernandes anhelava una companya. Feia trenta-tres anys que era solter i no tenia a la ciutat cap parent. D’ençà que havia arribat, caminant des de Mataró carregat amb la pedra i la mà de moldre la xocolata, no havia fet més que treballar de sol a sol. De tant en tant, quan aixecava la vista de les faves de cacau torrades, encara somiava trobar una dona que li resolgués totes les angúnies de la seva soledat, que eren moltes (algunes passaven de dia i d’altres passaven de nit). No tenia costum de festejar dones ni temps per fer res que no fos xocolata i més xocolata, i ara que havia arribat als trenta-tres anys, l’edat que els déus moren i els antics asseguren que és la meitat del camí de la vida, es desesperava de pensar que aquella xocolata que endolcia l’existència dels rics estava amargant tant la seva pròpia.

»Mentre m’explicava totes aquestes penúries, jo me’l mirava, en Fernandes, així com us miro ara a vós, i per dins esclatava de felicitat. El vaig deixar acabar, perquè aquestes coses fan més efecte si es diuen quan l’altre s’ha desfogat, i llavors vaig fer: “Potser us estranyarà si us dic que estic content, Fernandes, de tot això que us passa”.

»Li va estranyar molt, és clar. Em va preguntar per què estava content, si només m’havia explicat desgràcies. “Perquè tinc la solució a totes les vostres desgràcies, Fernandes. Vós deixeu-me fer i veureu de què us parlo”.

»No m’agradaria que penséssiu que vaig arreglar el concurs, però vaig parlar amb dues o tres persones influents, que sempre m’escolten molt (sobretot quan els poso les penitències). No em va caler exagerar res, només descriure les penyores autèntiques de la meva candidata, i tots van donar-me la raó. Després vaig saber que s’havien presentat mil vuit-centes vuitanta donzelles, de les quals es van eliminar tres-centes nou que no complien tots els requisits. En van quedar mil cinc-centes setanta-una. Que triessin la meva Marianna va ser un acte de justícia gairebé divina, us ho asseguro. I la seva unió amb en Fernandes, el xocolater, la millor pensada que he tingut mai.

»Van formar un equip fantàstic. Ella va trobar aixopluc, i ell alegria. Amb l’ajuda de la Marianna, aquell pobre home va poder per fi pensar en altres coses. Tot d’una em van venir que se’ls havia acudit una màquina per fabricar xocolata. De nit, quan tancaven el negoci, parlaven d’enginys i projectaven el seu futur, segons van dir-me. “A portar fills al món, heu de pensar, quan tanqueu el negoci!”, els renyava jo, que em sentia com si m’haguessin de fer avi. Però res, ells només pensaven en com construir allò que els passava pel cap. I ho van fer! No hi havia res que aquells dos no poguessin fer junts, m’enteneu? Eren com una barrundanya d’aquelles del setembre, quan comencen no hi ha qui les pari i s’ho emporten tot per davant.

A mossèn Fideu se li omplien els ulls de llàgrimes en parlar de la seva protegida i el xocolater.

—Així que aquesta màquina que vós heu conegut és com si fos el fill o la filla que la parella mai no va tenir, perquè estava massa distreta amb altres coses. Eren una bona comparsa, aquests dos, ja ho crec que sí, es mereixien un altre destí, no tan galdós. Nostrosenyor, de vegades, escriu amb molt mala lletra, ves per on.

Vaig deixar que passés aquest moment d’emoció i llagrimeta i vaig preguntar si ell estava segur del tot que en Fernandes era mort:

—I tant, que és mort! —va saltar—. Jo mateix el vaig enterrar, aquí al costat, en un hort de coliflors que és de la rectoria.

—El vau enterrar vós?

—La Marianna m’ho va demanar. Que l’ajudés a donar-li cristiana sepultura al malaguanyat i a guardar en secret el seu trànsit, perquè els del gremi no li tanquessin la botiga. I jo, com que a aquesta criatura no li puc negar res, ho vaig fer, Déu em perdoni! De tant en tant ella ve i en visita la tomba, que ningú llevat de nosaltres sap on és. Fa un efecte una mica estrany veure una dona tan jove i tan guapa resant i vessant llàgrimes davant dels bròquils i les coliflors, però si la sagristana pregunta li dic que, pobreta, de tant patir se li ha girat el cervell.

—I de què va morir el xocolater?

—De xarampió. Quina maltempsada! Un mal dia estava tot enfebrat i dues setmanes després ja era sota terra.

Vaig quedar molt commogut després de saber la història completa del meu àngel i el seu xocolater. Al mateix temps, em vaig complaure d’haver visitat mossèn Fideu, perquè vaig adonar-me que era perfecte per als meus propòsits.

—Veureu, mossèn —li vaig dir—, jo albiro que a vós no us acaba de satisfer que la Marianna se’ns faci monja i entri a la Casa de Misericòrdia per no sortir-ne més.

—És clar que no em satisfà! —va fer, viu. I amb la veu més apagada va afegir—: Però què més hi puc fer? Ja us he dit que ja no sóc jove i no tinc aquella…

—Deixeu-me parlar, mossèn. He vingut buscant una història, és cert. Però vós encara no sabeu que us la vull pagar a bon preu.

—De debò? —Va obrir els ulls, va arrufar les celles—. I el preu quin és?

—Un final.

Allò, com jo havia previst, li va interessar molt. Però abans d’explicar-li-ho tot fil per randa vaig preguntar:

—Teniu alguna cosa a fer demà passat a les cinc de la tarda?