RIGOLETTO

«Saps què m’han dit? Que la Càndida Turull ha tornat a Barcelona». T’ho va anunciar el doctor, vols dir l’Horaci, quan us esperàveu, de la llotja estant, que comencés la representació de Tristan und Isolde. En sortir, ell estava tan emocionat explicant-te per què les sopranos de Wagner havien de ser fortes com valquíries i lloant la bellesa amb què la protagonista d’aquella nit havia sabut morir d’amor, que en tot el camí no va parlar-te de res més ni tu vas gosar interrompre’l amb preguntes.

Vas estimar-te més esperar l’endemà, durant l’hora indolent de després de l’esmorzar.

—Vostè sap si realment la Càndida Turull és a Barcelona, doctor? M’agradaria molt tornar-la a veure —vas preguntar.

L’Horaci va fer aquell posat reganyós.

—Aurora, fins quan penses dir-me de vostè? Aviat farà un any que som casats!

De totes les transformacions que hi havia hagut en la teva vida en el darrer any, aquella era la que més et costava. El tractament, quin món! Com es canvia un costum adquirit al llarg de tota la vida? Com t’apuges de categoria a tu mateixa, si mai t’has estimat gens?

—És que si el tutejo tinc la impressió que no parlo amb vostè —vas explicar-te, o potser defensar-te—. Vull dir amb tu, Horaci, amb tu! Tingues paciència, si et plau, et prometo que m’hi esforçaré més. Almenys en públic ja no em passa, oi? Però no es preocupi, perquè encara que li digui de vostè, jo l’estimo igual.

El teu somriure era tan encisador que el desarmaves. Sempre acabava donant-te la raó. A més, eres una bona alumna, molt millor del que ell s’havia pensat. Havies après en un any moltes més coses que en tota la teva vida, des de les purament mecàniques —menjar-te una llagosta fent servir unes pinces de plata— fins a les més artístiques —ballar un vals del dret i del revés—, o tot el reguitzell interminable de normes i convencions que cal saber quan et barreges amb gent que no te’n passa ni una i que et mira amb lupa.

Això rai, pensaves, de portes endins tot era molt més fàcil, tot i que també hi havia hagut canvis importantíssims, és clar. Ara el doctor, vols dir l’Horaci, ja no sopava sol en aquella tauleta rodona i menuda. I tu ja no sopaves a la cuina ni a quarts de vuit. Menjàveu a la biblioteca, a les nou tocades —hora de senyors—, en una taula d’estil anglès que vas triar tu mateixa a la secció de mobiliari dels grans magatzems El Siglo, vestida amb estovalles que vas fer tu mateixa. Tampoc cosies a la cuina, ni a la teva cambra, com abans, sinó asseguda en un balancí a la tribuna, finestrejant, veient la gent passar pel carrer del Pi o esperant veure tornar el marit per deixar-ho tot i estar per ell. I força sovint, així que vas haver vençut la por a deixar-te veure per tothom, menjàveu fora, en algun restaurant —Can Culleretes, el Colón…—, i després passejàveu i miràveu aparadors i tu reies per sota el nas i et tapaves la boca amb la mà enguantada perquè ja havies après que les dames no s’aturen al mig del carrer ni es posen a riure com esperitades amb les mans a la cintura i mig cos tirat endavant, com hauries fet només dotze mesos enrere.

A les nits —ai les nits!— us enllitàveu tots dos, junts, una mica encarcarats, cadascú amb la seva palmatòria i la seva cara de circumstàncies. El doctor, l’Horaci, et parlava d’òpera. Rossini, Donizetti, Verdi, Mozart, Wagner, Bellini… al principi tot eren noms estranys i títols complicadíssims que et costaven molt. Ell et cantava els seus fragments preferits i tu reies o t’horroritzaves amb tota aquella varietat tan incomprensible d’històries on podia passar de tot —un perdó, una revenja, un bany de sang, tres bodes al mateix temps…—, però sempre en l’últim segon de l’última escena. La passió que posava el teu marit a parlar-te d’això el feia semblar més jove, els ulls li brillaven d’entusiasme com a un nen i reia quan la veu se li petava perquè no arribava als aguts, i tu li feies preguntes molt bàsiques, com «Què és una cabaletta?» o «Llavors quan les àries no són tristes ja no són àries?», i ell t’ho explicava fil per randa, contentíssim d’haver despertat en tu l’interès per una de les coses boniques d’aquest món. I en les nits de fred li agafaves la mà per sota els llençols i aleshores a ell li venien unes ganes molt urgents de bufar les palmatòries. I a les fosques —ai, les fosques!— tot era molt més fàcil del que t’havies pensat. Ell feia com si estigués al llit amb una reina i a tu no et costava gens deixar-te dur, seguir-li el corrent sense negar-li res, estimar-lo sense escarafalls ni paraules però amb tota l’ànima. Quan et despertaves al matí, amb la urgència de preparar-li l’esmorzar al doctor i al cor un cobriment inútil, t’havies de renyar per fer memòria:

«Aurora, tros de beneita, ara les coses van diferents, a veure si se’t fica al cap d’una vegada. Ara la Clara és la serventa, i és a la cuina, preparant l’esmorzar, i tu ets la senyora de la casa, i tens l’obligació de ronsejar una mica al llit, llevar-te a poc a poc, no fos cas que et vingués una basca, i posar-te de seguida la bata i les sabatilles de seda i pentinar-te deu minuts davant del tocador. Ho has de fer, Aurora, encara que pensis que deu minuts fan el mateix efecte que mig o que el cor et digui d’anar corrents a la cuina, agafar la safata i preparar les xicres i la cafetera i els platerets. Ho has de fer per ell, pel doctor, vull dir per l’Horaci, perquè es pensi que ja t’has tornat una senyora i no pateixi per res».

I mentre pensaves tot això i et raspallaves els cabells negres, el teu home et mirava complagut des del llit i a la cuina els plats i les tasses feien ning-ning anunciant que, efectivament, les coses havien canviat. Per més que a tu no et sortís dir de tu al doctor —a l’Horaci!— i per més que li acabessis de dir que volies tornar a veure la Càndida.

—Ja sé què farem —va dir-te el marit—. Precisament la senyora que va parlar-me de la Càndida Turull ens ha convidat a visitar la seva nova casa del passatge de Domingo, on la seva família s’acaba de traslladar. Li fem el compliment i de passada traiem el tema, a veure què ens pot dir. És Maria del Roser Golorons, l’esposa del constructor Rodolf Lax. Ja veuràs com t’agrada molt. No has de témer res, no és cap dama d’aquelles estirades i insuportables.

Les visites i les reunions socials encara et feien por. L’Horaci va enviar la vostra targeta a la casa del passatge de Domingo i al cap d’un parell d’hores una berlina us esperava a la porta per conduir-vos fins al passeig de Gràcia i encara més amunt, en aquella zona on les persones de diners de la ciutat havien decidit fer-se veure.

—I no els fa mandra viure tan lluny? —vas remugar, en pujar al cotxe.

—Quan es tenen tants diners, em penso que res no fa mandra —va fer el doctor.

La berlina va recórrer el carrer del Pi fins a la Portaferrissa i allà va tombar a la dreta per enfilar la plaça de Catalunya des del portal de l’Àngel.

—Au, ja som fora muralles, i sense pagar ni cinc! —va fer el doctor, content, alçant el cap per recordar unes torres que només eren en el seu record—. Vet aquí una conseqüència de fer-te vell: tot d’un plegat canvien el decorat, l’argument i el director de l’orquestra, però tu vols continuar fent el mateix paper.

La senyora Maria del Roser Golorons et va fer una gran impressió. També ella semblava una intrusa, com tu, però a l’inrevés. Era una senyora que hauria pogut disfressar-se de minyona sense cridar l’atenció, de tan planera, franca i simpàtica com era. Us va rebre ella mateixa al peu de la gran escala de marbre. «Vagin amb compte amb el pàmpol», us va dir, assenyalant una de les motllures de la balustrada, massa recarregada pel teu gust. Vas agafar-te les faldilles, ni poc ni massa, per no ensopegar ni ensenyar el turmell, i vas tirar escales amunt, rere l’amfitriona.

La visita de la casa —obligada, però agradosa— va començar pel pati, on la vegetació encara era esquifida, i va continuar per la gran sala de la llar de foc, la biblioteca, el cosidor i la cambra de jocs de la canalla, on s’esperaven molt formals els tres fills de la família, dos jovencells que van presentar-se com a Amadeu i Joan i una neneta d’un any que caminava fent tentines, la Violeta. També vau saludar la mainadera, una tal Conxa. Després, de retorn al pis principal, vau donar un cop d’ull ràpid al gabinet del senyor Lax i, ja de sortida, us vau aturar davant d’un sotaescala tancat amb clau on hi havia el prodigi que era l’admiració de tots els visitants. «Aquí tenim el telèfon!», va anunciar la senyora Lax, amb posat triomfant. El doctor va interessar-se de seguida per la raresa i l’amfitriona va assegurar que els resultava molt útil per parlar amb els encarregats de les fàbriques de Mataró sense necessitat de fer el viatge cada vegada. L’Horaci feia que sí amb el cap i repetia: «És clar, és clar, Mataró…».

—De debò que els de Mataró els senten, quan parlen per aquesta cosa? —vas preguntar.

—Li ho prometo, senyora meva, com si fóssim ben a la vora! —va fer l’amfitriona—. A mi també em costava de creure, quan vaig veure aquest parallamps!

La xocolata us la van servir a la sala de la llar de foc, una peça escultòrica massa grandiloqüent pel gust de tothom, llevat de Rodolf Lax, que en totes les coses tendia a l’exageració. Tot i així, el doctor, és a dir l’Horaci, va tenir paraules de lloança.

—Li agrada? —va fer la Maria del Roser, xarrupant la xicreta que acabava de deixar-li al davant la cambrera—. A mi em sembla un horror, però què hi vol fer, si el meu home mana…! L’altre dia va visitar-nos l’Antoni Sampons, el xocolater, i també li va agradar molt. De fet, li va agradar tantíssim que ha llogat l’escultor perquè n’hi faci una d’igual a la casa que acaba de comprar-se al passeig de Gràcia. Es veu que ja l’ha començat a reformar un d’aquests arquitectes que ara vol tothom. Domènech i Cadafalch? Puig i Montaner? Tant se val… Ai, senyor! Déu vulgui que no sigui d’aquests que no fan ni una paret dreta! Si no, pobra Antonieta, no podrà penjar ni un sol quadre en tota la seva vida. Si és que són de por…! Ja sap què diuen, de la marquesa de Vinardell, oi? Es veu que l’arquitecte li va posar les parets tan guerxes que no li cabia el piano de cua a la sala de música, i quan es va queixar el descarat li va dir: «Senyora, aprengui a tocar el violí!». Ja veuen com estem d’arreglats!

Va ser perfecte que la senyora Lax tragués el tema, així l’Horaci s’hi va agafar de seguida:

—D’això, Maria del Roser, oi que l’altre dia va referir-me que la Càndida Turull ha tornat a Barcelona?

—I tant, doctor. Es veu que viu en un pis del passeig de la Bonanova que va ser un regal de la seva mare, aquella santa, sempre vetllant per tothom. L’estimàvem molt, en aquesta casa, la senyora Hortènsia, al cel sigui. Em penso que la néta se li assembla molt, si més no en com és de bona persona.

La senyora Hortènsia va centrar uns minuts la conversa, amb tota justícia. Tots tres en vau parlar amb estimació autèntica, recordant la seva tendresa, el seu caràcter senzill i la seva manera de preocupar-se pels altres.

—Jo li dec tot el que tinc, a la senyora Hortènsia —vas fer, amb les llàgrimes tan a punt que et va costar no deixar-les sortir—. La seva mort em va trasbalsar moltíssim.

—Suposo —l’Horaci va dir tot allò que tu no t’atrevies a dir— que està al cas que la meva estimada muller va néixer a casa els Turull.

Maria del Roser Golorons va deixar anar la xicreta a la taula. Els seus moviments eren gentils, sense malícia. Com les seves paraules:

—N’estic assabentada, doctor. Deixin-me dir que fa un any, quan es van casar, enlloc es parlava d’altra cosa. Va ser la xafarderia del moment. —Va somriure, us va mirar tombant una mica el cap—. La gent no suporta que els altres siguin més feliços que ells.

—Llavors ja sap que l’interès de l’Aurora per la Càndida és molt personal. Com qui diu, van criar-se juntes. Sent per ella un amor de germana —va parlar el doctor.

I tu vas afegir:

—Vaig prometre a donya Hortènsia que sempre estaria per la seva filla, que miraria que no li passés res. Però ja no sé si la vull veure per donya Hortènsia o per mi mateixa.

La Maria del Roser Golorons era veterana en moltes guerres. En sentir aquestes paraules, va fer un silenci i va arrufar una mica els llavis.

—La senyora Càndida no li ha posat gens fàcil complir la prometença, però és molt noble que vostè vulgui mantenir-la malgrat tot, estimada. Digui’m què puc fer per ajudar-la.

—Només necessito l’adreça, si me la pot proporcionar.

—I tant. Però també li proporcionaré un consell, si m’ho permet. —Vas fer un gest amb la mà, que et va sortir molt convincent—. Estigui preparada per no ser corresposta en la noblesa dels seus sentiments.

Que bleda que arribaves a ser. Encara et sabia greu que parlessin malament de la senyoreta Càndida. La senyora Càndida. La Càndida.

—Em penso que no rep visites —va continuar la senyora Lax—. M’han dit que viu sola sense gairebé servei. Es veu que amb l’Antonieta sí que tenen alguna relació. No m’estranya gens, perquè l’Antonieta és un tros de pa, una persona amb un cor com una catedral. Doncs mare i filla van retrobar-se fa només uns mesos. Imagini’s, són pràcticament dues desconegudes. Si no fos que sort en té, de la filla…

—Vol dir que… —L’Horaci es trasbalsava de debò, amb aquella història.

—Vull dir que si no fos perquè la senyoreta Sampons s’encarrega que no li falti res, no tindria ni per menjar. Es veu que el cantant aquell la va deixar plantada després de fer-li passar les mil i una. I que mentre li va durar l’amistançament tampoc no es pot dir que la tractés com una princesa. En fi… un desastre dels grossos. Si el pobret senyor Estanislau aixequés el cap…

El doctor, és a dir l’Horaci, va fer un gest de disgust.

—Quin cas tan desgraciat, el de la Càndida Turull… —va concloure.

—Ja ho pot ben dir, doctor… Ja ho pot ben dir —va confirmar l’amfitriona—. Miri, em penso que sento el Rodolf. Li agradarà molt trobar-los aquí. Deixi’m que els serveixi una mica més de xocolata. I canviem de tema, que al meu home aquests daltabaixos l’afecten d’allò més.

Malgrat totes les explicacions i totes les recances, vas decidir anar-hi. Vas llogar un cotxe i et vas fer dur al passeig de la Bonanova. El doctor, l’Horaci, t’hi va acompanyar. A la porta va tornar a preguntar-te, per enèsima vegada la mateixa tarda:

—Estàs segura que hi vols pujar tu sola?

—Segura.

—Molt bé. Llavors et recolliré d’aquí a una hora. Vols dir que no serà massa temps? I si no va bé?

—Anirà bé —vas fer—, no pateixis.

Portaves un paquet a les mans. Paper de seda mig esgrogueït subjectat amb una llaçada blanca. Recordava una mica aquelles mòmies d’animals que de tant en tant apareixen a les tombes antigues.

Vas trucar al timbre dues vegades abans que un majordom petit i escanyolit sortís a obrir.

—Com m’ha dit que és el seu nom? —et va fer repetir, mentre et demanava que t’esperessis en un rebedor llòbrec.

—Aurora. L’esposa del doctor Volpi. Si li diu Auroreta potser lligarà caps més de pressa.

El cor et bategava a tota marxa, com quan eres una nena i la senyora Hortènsia et cridava per clavar-te una bronca i et deia que «amb tant de xerrar» distreies massa la nena i no la deixaves estudiar. Com quan a can Sampons et bevies la xocolata que quedava al cul del pot, sempre patint per si algú entrava a la cuina just en aquell moment. Com quan vas entrar al dormitori de la Candideta i vas trobar el llit sense desfer.

Senties unes veus al final del corredor. Una conversa. La Càndida devia estar-se fent repetir el nom. Potser el majordom li havia dit que «una senyora» venia de visita. Una senyora. La pobreta Càndida no devia entendre res. L’espera ja començava a fer-se una mica massa llarga quan el majordom va tornar i amb veu desmaiada va anunciar-te que et rebrien.

Pensaves que el cor t’esclatava mentre no arribaves al final del corredor. Vas mirar a mà esquerra i vas trobar la fesomia desagradosa d’un gat gros com un tigre que feia «Bbrrrffff». Vas fer un bot de l’ensurt i llavors vas sentir un riure gruixut i vas entrar a la sala, on hi havia un sofà esventrat i al damunt una dona grassa com un toixó, que reia i es ventava amb un pai-pai i et clavava una mirada emmarcada d’arrugues.

—Aurora? —va fer, mastegant molt les síl·labes, com si dir el teu nom a poc a poc l’ajudés a creure’s el que havia passat—. Ets tu?

No es va aixecar, és clar. Tampoc no et va saludar de cap de les maneres que hauria saludat la dona d’un doctor. Va mirar-te una estona amb ulls d’òliba, mentre tu t’estaves dreta, palplantada al seu davant, deixant-te analitzar, i en acabat va dir:

—Quin vestit més bonic! A veure, fes la volta.

Ai, si l’Horaci t’hagués vist voltar davant d’ella! Com s’hauria enfadat! Per sort, estaves sola. Fins aquell moment no t’havies adonat que la Càndida era l’única persona al món per a qui eres la de sempre.

—Mare meva! Quin canvi! —va dir.

—Puc seure? —vas fer tu, però no vas esperar la resposta, per si de cas. Vas ocupar una butaca al seu davant, des d’on tenies una perspectiva insuperable de tota la sala, amb ella al mig, com una Venus clàssica.

Començaves a preguntar-te per què havies vingut. I això que la conversa encara estava per encetar.

—Tenia moltes ganes de veure-la! —vas confessar, i no et vas sorprendre gens sentir-te dir-li de vostè. Ni per un moment se’t va acudir tutejar-la—. He pensat tant en vostè, en aquests anys! Em va fer tanta alegria saber que era aquí!

—Ja ho veus, Auroreta. Roda el món…

—I com està?

—Tu mateixa ho pots dir. Grassa i vella.

—Calli, que tenim la mateixa edat —vas mirar de fer broma.

—Doncs ets tan vella com jo.

El majordom va aparèixer de cop, com un fantasma. Era la compareixença de rigor per preguntar si les senyores volien alguna cosa per prendre, però en aquest cas la Càndida va respondre per totes dues:

—No cal que portis res —va fer—. Vés-te’n a donar menjar els gats, que fa estona que t’esperen.

El majordom, dòcil, va fer una reverència, va dir «Sí, senyora» i se’n va anar. Tu tenies una mica de set, però no vas gosar dir-ho. Vas donar un cop d’ull al teu entorn. Hi havia algun llibre —pocs—, una pila de revistes, un moble cosidor i un fonògraf. Era el primer cop que en veies un, i et va semblar una bona excusa per alleugerir una mica la conversa.

—És fantàstic, poder escoltar música a casa —vas opinar, assenyalant amb la mirada l’aparell, encara tan poc freqüent.

—Ara t’agrada la música, Aurora? —va preguntar-te.

—M’hi estic aficionant. Vaig a poc a poc.

—Fas bé. Les coses s’han de fer a poc a poc. Jo ja gairebé no escolto res. La música em fa posar nerviosa.

Al damunt de la taula, al costat del fonògraf, hi havia mitja dotzena de cilindres, cadascun dintre de la seva caixa. Et va semblar llegir-hi noms coneguts: Wagner, Rossini, Puccini, Verdi. Rigoletto’s Quartet, deia l’únic que estava buit i obert. El cilindre devia estar posat a l’aparell, potser havia sonat feia poca estona. De cop et va fer molta llàstima imaginar la Càndida asseguda en aquell sofà vell, sola o amb un gat a la falda, mentre al fonògraf algú cantava «Bella figlia dell’amore schiavo son de’vezzi tuoi. Con un detto, un detto solo tu puoi le mie pene, le mie pene consolar». El silenci, mentre tu pensaves aquestes coses tristes, era absolut i més loquaç que cap paraula. Tants anys i cap de les dues trobava res a dir.

—No m’expliques res? —va fer la Càndida, assenyalant amb la mirada les teves robes.

T’enfadava que les paraules et sortissin amb to de disculpa, de malifeta. Hi ha gent que tot ho transforma per mal. Fins aquell dia mai no havies pensat que la Càndida era d’aquesta mena de persones.

—Quan la senyora Hortènsia va marxar a viure a ca la seva neboda, va enviar-me amb el doctor Volpi, com a majordoma. Vaig servir-lo dinou anys, fins que em va demanar que em casés amb ell. I ja ho veu, va ser una bogeria, i primer li vaig dir que no, és clar, però després m’ho vaig repensar i al final…

—Cap bogeria —et va interrompre, amb un to neutre indiferent—. D’això se’n diu ser llesta. No ho semblaves tant, Aurora. I com et va, amb els homes?

—Sóc dona d’un sol home, jo —vas fer.

—Ah, beneita, això no ho pots dir mai! —va dir ella, fent volar una mà molsuda—. Els homes són fonedissos de mena i, a més, baden. Baden molt. Mai no te’n pots refiar del tot. Per això si vols un home l’has de lligar curt i no deixar-lo mai sol. I fer-li veure que els camins del teu cor són difícils de trobar, com la ruta correcta dins un laberint de miralls. Et tindrà per sempre aquell qui ho vulgui entendre. I qui no… Qui no, doncs pobre d’ell.

Tu no pensaves d’aquella manera, però no vas dir res. Vas canviar una mica el rumb de la conversa, i va funcionar. Parlar d’homes amb la Càndida era la darrera cosa que volies fer.

—De fet, tot li ho dec a la seva mare, sap? —vas continuar—. Si no hagués estat per ella…

—No seríem al món ni tu ni jo, si no hagués estat per la mare.

—Això mateix. —Un altre silenci, amanit pels miols dels gats, potser contents perquè ja ensumaven el berenar—. Penso molt en la senyora Hortènsia, cada dia. Com més anys passen més em meravella el que va fer per mi, i més agraïment li tinc.

—De què m’estàs parlant, Aurora? —Quan la Càndida arronsava el front, envellia deu anys.

—Parlo de la dida. La seva mare va fer que ens criés a totes dues, se’n recorda? A vostè és natural que la criés, era la seva filla. Però, a mi? Fer-me alletar per una dida? Si jo era una criatura insignificant, que no importava a ningú.

—Quina dida, Aurora, però què dius?

—Ja no se’n recorda? —Vas respirar, per fi un assumpte del qual parlar amb naturalitat, sense que sembléssiu dues estàtues—. De petita n’havíem parlat molt, de la dida, vostè i jo. Li va preguntar a la senyora Hortènsia i ella ens va dir que vivia a les hortes de Sant Pau. Sap que fins i tot hi vaig anar, a veure si la trobava?

Tot d’una et va semblar que la Càndida tenia una expressió ferotge, que t’agredia.

—Aurora, de debò encara ets tan crèdula, a la teva edat? Allò de les hortes de Sant Pau m’ho vaig inventar jo per fer-te callar d’una vegada. Encara no lligues caps? Però dona! Mai no hi va haver cap dida. Va ser la meva mare qui ens va criar a totes dues.

Vas tenir la impressió que t’havien donat un cop de puny. Una foscor momentània va estendre’s davant dels teus ulls com un tel. De lluny t’arribaven les paraules de la Càndida, triomfals.

—No puc creure que mai no hagis sospitat res! Si les meves mentides no s’aguantaven i tu sempre hi trobaves els punts febles, no te’n recordes? Que si la dida no tenia temps d’anar i tornar, que si la cuinera no l’havia vista mai… semblaves el cap de la policia, amb tantes preguntes. Però també t’ho creies tot. Aquella era la part més divertida!

—La senyora Hortènsia? —balbotejaves, encara sense entendre el que acabaves de sentir—. La seva mare em va alletar? Però per què?

—Ah, això li ho hauries d’haver preguntat a ella.

—És el món a l’inrevés —vas sentenciar—. Les senyores no alleten els fills de les criades. El món a l’inrevés!

—Doncs si fa no fa com ara! —va fer la Càndida—. Mira’ns, la filla de can Turull sembles tu i no jo.

—I per què no m’ho va dir mai, la seva mare? —vas tornar-hi.

—Ja saps com era, la mare. Res li agradava tant com complir aquell precepte bíblic: que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. Feia de bona samaritana… Ja ho veus, a mi em va regalar aquest pis amb diners que havia pres al meu pare sense que ell se n’adonés, què et sembla?

No et semblava res de res. Només tenies ganes de plorar.

—Li he portat això… —vas dir, per omplir el silenci i l’angoixa amb alguna cosa, i vas deixar sobre la taula el paquet embolicat en paper de seda.

—Què és? No vull res que em recordi altres temps, Aurora, que ens coneixem. El passat i jo fa molt que no ens parlem.

—No el vol obrir? —vas preguntar.

—Digue’m què és —la seva veu esquerpa, neguitosa, tallant com la fulla d’un ganivet.

—És la xocolatera de porcellana blanca. La de la inscripció de lletres blaves.

Els gats havien deixat de miolar i ara el silenci era tan absolut com si el món s’hagués oblidat de girar. I la veu dura de la Càndida:

—Endú-te-la. No la vull ni veure. —Una pausa, potser una reflexió abans d’afegir—: Si et plau.

Vas acabar abans d’hora i vas esperar el doctor, vols dir l’Horaci, vint minuts al portal. Et va trobar desfeta, aguantant-te el plor, amb la xocolatera a les mans. Camí de casa et va deixar plorar sobre el seu pit fins que vas desfogar-te del tot i després va escoltar tot el que necessitaves explicar-li.

Abans d’anar a dormir vas entaforar un cop més la xocolatera al fons de l’armari. Vas pensar que s’hi podriria, allà dins, perquè tu no pensaves tornar-la a treure mai més.

«Com és que de tant en tant se’t reviscolen totes les dèries, Aurora meva?», et preguntava l’Horaci. I quina raó tenia! Periòdicament t’agafava alguna cosa inexplicable. Sobretot quan t’adonaves que els anys marxaven i tu no hi podies fer res, o quan tenies un mal dia, o quan estaves trista. Com aquell dia d’agost de 1910, quan vas saber que l’Antoni Sampons havia mort als cinquanta-nou anys d’edat.

Vas anar de cap a l’armari, a buscar el paquet de la xocolatera. El paper de seda groguejava i la llaçada s’havia corcat. La vas canviar per una de neta. Vas escriure una nota que deia: «Li prego que accepti aquest objecte que mai no ha deixat de pertànyer-li, en senyal d’admiració i sincer condol. De la seva Aurora». Després vas fer venir la Clara i li vas dir:

—Porta això a la casa Sampons, al passeig de Gràcia, i fes que ho donin a la senyoreta Antònia Sampons de part nostra.

Vas esperar que la Clara tornés fent veure que cosies a la vora del finestral. El doctor, l’Horaci, llegia i tossia a la biblioteca i amb cada tos seva a tu se t’alentia una mica el cor. Ja només pensaves en el passat, perquè el futur era ple d’una boira fosca.

La Clara era jove i caminava lleugera. Va trigar poc a tornar. Esperaves que portés la xocolatera. Però aquest cop va ser diferent.

—I el paquet? —vas preguntar, només veure-la entrar.

—Vostè m’ha dit que el deixi…

—Sí, sí, ja sé el que t’he dit. L’han volgut?

—És clar.

—Qui t’ha obert?

—Una majordoma.

—Jove o vella?

—Com jo, si fa no fa. —«Sang nova, gràcies a Déu!»—. I m’han donat això per a vostè. —Va allargar-te un sobre petit.

Dins del sobre, una targeta. Per una banda, el nom: Antònia Sampons Turull. I per l’altre, unes paraules breus i redemptores: «Li agraeixo molt aquesta delicadesa en un moment com aquest. Així que m’hi vegi amb cor m’agradaria molt convidar-la a berenar a casa meva. Trameti al doctor les meves expressions i estiguin bons. Antònia».

De vostè. Convidar-la. Vas deixar-te caure en el balancí, mirant el carrer. La xocolata que preparava la cuinera de l’Antònia Sampons —negra, amarga, escassa— tenia fama de ser la millor de Barcelona.

—Puc enretirar-me, senyora? —va remugar la Clara.

—Sí, sí, perdona.

La Clara va sortir. Vas llegir la nota sis cops més, tot imaginant-te el berenar que prometia.

Molt poques vegades es deixen veure amb tanta claredat. Normalment són fugissers, equívocs, evasius o d’hàbits nocturns. Aquest cop no. Aquest cop ho vas veure clar: allò era un final.