709

La nit que l’Oriol Pairot va rebre el premi més prestigiós de la seva carrera, la Sara i el Max van ser els primers a arribar. «Per agafar lloc a primera fila», havia dit el Max abans de saber que l’amic els havia reservat quatre seients a la zona d’autoritats del Gran Saló Gaudí, on havia de celebrar-se la cerimònia de lliurament. Quatre seients, encara que ells en necessitaven només tres: per al Pol havien portat el cotxet, preveient que en el millor de tot li vindria la son i la plorera i era millor tenir un lloc on deixar-lo. L’Aina, en canvi, va aguantar molt bé. Va estar-se durant tota la cerimònia quieta i seriosa al seu lloc i només una vegada se li va escapar un badall una mica massa indiscret que va fer somriure el conseller de Cultura, assegut just al seu davant. Després, durant el refrigeri, va menjar tant i tan de pressa que es va posar malalta.

La Sara va fer moltes més relacions públiques aquell vespre que durant la resta de la seva vida. Va tornar a veure l’Ortega, tants anys més tard, i el va trobar més gran, igual d’entranyable, tan generós com sempre, molt content de poder dir que havia estat professor del protagonista de la nit, i potser també una mica torradet, però no n’estava segura. Anava sol i portava un vestit blau marí que es veia passat de moda i una mica gastat.

—No m’agraden gens aquestes coses. Si no arriba a ser l’Oriol, no hauria vingut pas —li va dir.

També va poder veure alguns col·legues, va trobar-se al mig d’una discussió molt encesa sobre el permís atorgat per les noves directives europees als fabricants de xocolata d’usar fins a un cinc per cent de greixos vegetals diferents de la mantega de cacau. Alguns ho veien com una oportunitat i d’altres com un desastre de proporcions còsmiques. La Sara era més aviat d’aquesta segona opinió, però no tenia ganes de ficar-se en discussions bizantines. Va acabar, no sabia com, entaforada en un grup on hi havia el director de la revista Cuines, que només veure-la li va preguntar si volia col·laborar-hi escrivint articles d’història de la pastisseria. «Un ocellet m’ha dit que de formació ets historiadora», va afegir. I la Sara, afalagada, va prometre que s’ho pensaria molt seriosament mentre es ficava a la bossa la targeta que l’home li acabava de donar, i on apareixia el correu electrònic i el telèfon directe.

Mentrestant, el Max va quedar-se amb els nens; tots tres formaven una illa curiosa enmig d’aquell oceà bellugadís. De lluny veia el cap de l’Oriol que ressortia de la munió de gent que s’esperava per saludar-lo. El veia com somreia, encaixava mans, es feia fotos amb senyores que brillaven com llums de sostre, parlava amb personalitats que li acabaven de presentar, rebia l’abraçada del president del Gremi de Pastissers, la felicitació de l’alcalde, o es trobava amb cuiners famosos que li parlaven com si el coneguessin de tota la vida. Molt a poc a poc, potser al ritme d’un mil·límetre per minut, l’Oriol anava avançant cap al lloc on el Max l’esperava, fent de pare de dos nens massa petits per entendre què feien allà.

Mentre l’Oriol s’anava acostant però no acabava d’arribar mai, l’Aina va tenir una necessitat urgentíssima:

—Papa, tinc caca! —va dir, amb molta naturalitat.

I el Max va fer aquella pregunta sempre inútil que fan els pares en aquests casos:

—Pots aguantar-te?

Però la nena va ser prou clara:

—No. Tinc caca ara.

El Max va emprendre una expedició molt complicada pels passadissos flonjos de l’hotel, amb el cotxet, la bossa plena d’estris del Pol i la nena que no es podia aguantar. Va arribar a temps de miracle, però mentre l’Aina s’estava al lavabo de dones, amb la porta oberta i fent la crònica en directe —«Ja surt, papa, ja surt!»— el Pol plorava, perquè amb tant de moviment s’havia despertat i ara no podia tornar a adormir-se. A més, tenia set i l’ampolleta d’aigua era buida. El Max va treure’l del cotxet i va entrar amb ell al lavabo de nois, per omplir l’ampolleta d’aigua. Després de beure, el Pol es va recolzar contra el pit de son pare, li va posar el cap sobre l’espatlla dreta i es va deixar gronxar durant més de deu minuts fins que va quedar completament fregit.

L’Aina, molt animada, continuava informant en directe:

—Pare! N’he fet molta, moltíssima! I és verda!

I el Max donava instruccions des de fora, mentre algunes usuàries del lavabo, vestides com s’esperava de les clientes d’un hotel de luxe, se’l miraven molt disgustades, potser perquè eren del tipus de gent que mai no ha tingut tractes amb les evacuacions dels altres.

—Neteja’t bé, llença el paper dins la tassa i estira la cadena, filla.

—Sí, pare.

—I renta’t les mans.

—Sí, pare.

El color verd no era gaire tranquil·litzador, sobretot perquè ara la nena tenia un budell buit (literalment) i reclamava tornar al Saló Gaudí per continuar afartant-se de canapès dolços i salats i de suc de taronja fins a l’hora de marxar. El Max estava al límit de la seva resistència.

De tornada, aprofitant que el Pol dormia per fi i que l’Aina menjava voraçment tot el que trobava, el Max va poder parlar amb l’Oriol deu minuts. El va felicitar amb una abraçada molt estreta, li va dir que tant ell com la Sara estaven molt orgullosos de tot el que havia aconseguit i li va presentar els seus fills, que no tenien el seu millor moment (l’Aina feia ulls de son i el Pol estava vermell com un tomàquet, suat com un pop i adormit com una soca). L’Oriol li va preguntar per la feina i el Max va fer un resum dels seus darrers quinze anys al departament de Bioquímica dels Aliments de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona:

—Tot igual.

Després, l’Oriol va dir que era una llàstima que es poguessin veure tan poc temps, amb la quantitat de coses que els havia d’explicar, i va preguntar si no tenien una estoneta l’endemà a la nit, que ell quedaria lliure de compromisos un parell d’hores i…

—Demà? Impossible. Demà tenim Liceu, ja saps que això és sagrat —va fer el Max, i per por d’haver semblat massa brusc va afegir—: Per què no véns?

—Deixa, deixa! —Va espantar la idea amb grans escarafalls—. Jo l’òpera no l’entenc!

—No hi ha res per entendre, Oriol. La música és un llenguatge universal.

—Que no, que no.

—A més, demà toca Donizetti. Facilet, facilet. Fins i tot per a un dropo com tu.

—La propera vegada, sí? —va concloure ell, que no podia suportar sentir-se estrany enlloc. I tot seguit va marxar, perquè una senyoreta amb jaqueta va dir-li a cau d’orella que l’esperaven els mitjans de comunicació. Amb tota la bona fe li va dir a l’amic: «Queda’t aquí, que ja torno». Però el Max no es va quedar, perquè sabia com anaven aquestes coses malgrat que ell formés part dels mansos del món, aquells que sempre s’esperen mentre els altres acaben les coses tan importants que han de fer. Llavors l’Aina va dir que tenia molt mal de panxa i el Max va decidir que ja n’hi havia prou. Va buscar la Sara, que parlava molt alegre i molt guapa, amb una copa de cava a la mà, amb alguns dels pastissers més famosos de Barcelona, i li va dir que no es preocupés per res però que ell marxava cap a casa.

—Vinc amb tu, doncs —va fer ella.

—No, dona, no. Tu queda’t aquí, per a tu aquest malson de reunió és una cosa de feina. Jo me’n vaig perquè els nens estan insuportables i són l’excusa perfecta.

—Segur?

—I tant que sí, no en parlem més. En acabat, si és molt tard, agafa un taxi, d’acord? Que te’l demanin a la porta.

—Està bé… —La Sara, un cop més, va pensar que sort que en tenia, d’aquest home. Amb qualsevol altre, tot hauria anat molt diferent.

—Passa-t’ho bé —va desitjar-li el Max, abans de marxar empenyent el cotxet amb una mà i donant l’altra a l’Aina, que anava saludant a tothom com si fos una princesa.

La Sara tenia com una mena d’angúnia a la panxa mentre els veia marxar, però per sort li va passar aviat, tan bon punt el president del gremi va dir que el seu praliné era el millor de Barcelona i que ell cada any comprava torrons de Casa Rovira per enviar-los al president de la Generalitat, com a regal personal. Els polítics que havien amanit l’acte amb el seu discurset ja feia estona que havien tocat el dos, els convidats de compromís també havien anat marxant i allà només quedaven els quatre col·legues i algun amic que feia molt que no es veia. L’Oriol anava i venia entre els periodistes i els aduladors, però era difícil de veure. La Sara començava a pensar a tornar a casa quan va rebre un missatge al mòbil. De l’Oriol:

Acomiadar-se va necessitar el seu temps, tot i que només va saludar a qui va poder i va demanar que diguessin adéu de part seva als qui ara no veia, especialment el president del gremi, que havia estat tan amable amb ella. Va sortir del Gran Saló Gaudí molt excitada, com sempre que veia a prop la possibilitat de retrobar-se a soles amb l’Oriol. Es va perdre per un passadís llarguíssim tot buscant els ascensors i va haver de recular i preguntar a un cambrer, que la va acompanyar com a una nena petita i fins i tot li va prémer el botó de la setena planta. «Si volgués assassinar l’Oriol, aquest home seria un testimoni perfecte de l’acusació», se li va ocórrer pensar.

Tota l’operació, des que va rebre el missatge fins que l’ascensor la va deixar desembarcar a la planta setena, va durar uns dotze minuts, un temps que l’Oriol considerava una eternitat, per això l’últim tram del passadís, entre la 730 i la 709, el va fer corrents. La porta de la 709 es va obrir abans que truqués. A l’altra banda, l’Oriol l’esperava encara vestit amb l’esmòquing de la cerimònia i amb aquell somriure murri als llavis. La va arraconar contra la porta i li va fer un petó urgent i dolorós. Era molt més alt que ella, fins i tot ara que la Sara portava talons, i per besar-la s’havia d’ajupir una mica. Era com un insecte cruspint-se una víctima per sopar. La Sara es va treure les sabates, va deixar anar la bossa a terra i va sospirar profundament. Com sempre que recuperava l’Oriol, tenia aquella sensació d’haver-lo trobat molt a faltar mentre no hi era, i per tant, una necessitat urgent de fer coses que la compensessin de tanta nostàlgia. Sense separar els llavis dels de l’amant, va treure’s el vestit pels peus. Portava un tanga que s’havia comprat pensant en ell feia uns dies i uns sostenidors sense tirants que deixaven nues unes espatlles encara temptadores. L’Oriol s’hi va llançar amb desfici de depredador, de vampir. Les espatlles, el coll, la barbeta, altre cop els llavis de la Sara. Els llavis mil vegades enyorats de la Sara Rovira. Ella va envoltar-li el coll amb les mans, com si el volgués escanyar, tot recolzant els polzes sobre la nou, aquella temptació que no havia canviat, envoltada de pell blanquinosa, aspra i suau alhora, que li recordava la panxa d’un rèptil. Ara que havia baixat dels talons la nou del coll de l’Oriol li quedava davant els ulls, una alçada perfecta per escometre-la.

—Un moment, encara no sóc lliure del tot. M’esperen uns periodistes francesos —va remugar ell, panteixant—. Per què no et serveixes una copa i m’esperes? No trigaré.

—Tu mateix. Si trigues, m’adormiré.

—Si t’adorms, trobaré la manera de despertar-te.

L’Oriol va trigar més de dues hores a tornar i la Sara va tenir temps de tot. D’explorar l’habitació, que era una suite de luxe, de dos pisos, amb unes vistes estupendes sobre el port olímpic i el mar. La llàstima era que ja fos de nit i que no pogués despertar-se davant d’aquells finestrals. Després va contemplar el seu reflex en el mirall durant molta estona, tot admirant-se que els dos embarassos no haguessin deixat rastre en el seu cos, encara jove i flexible. Va remenar totes les ampolletes del bany, va prendre una dutxa i es va posar un dels dos barnussos amb el logotip de l’hotel. Es va servir una copa, tal com li havia dit l’Oriol, d’una ampolla que hi havia en una xampanyera als peus del llit i després la va deixar intacta mentre entrava dins els llençols i es quedava molt quieta, només escoltant la seva pròpia respiració i els batecs impacients del seu cor, sentint que s’excitava cada cop que algunes passes esmorteïdes s’acostaven pel passadís.

De sobte li va venir al cap el Max i va trucar a casa per preguntar-li com anava tot. La veu del seu home, com sempre, la va tranquil·litzar. Tot anava com una seda, li va dir, els nens dormien i ell estava llegint una estona a la sala mentre li venia la son. L’únic contratemps era que l’Aina tenia un empatx, però com que ja havia anat no sabia quantes vegades al bany i s’havia pres una cullerada d’aquell xarop miraculós, no calia patir per res. «I tu? Encara ets allà?», va preguntar el Max. «Sí», va fer ella, «això va per llarg. Ens hem engrescat de mala manera». El Max no va demanar cap més explicació —si ho hagués fet, la Sara no hauria sabut què dir i s’hauria posat molt nerviosa— i només li va repetir allò de «Passa-t’ho bé». Aquest cop va afegir una paraula més: «Passa-t’ho bé, mare».

Després de parlar amb el Max, li va venir com un adormiment. L’Oriol feia una hora que era fora, i no podia trigar gaire més a tornar. Segur que els periodistes l’havien entretingut, eren pesats com un plom. Normalment, l’Oriol no hi volia tractes, però aquella nit es veia obligat a quedar bé amb tothom, de la mateixa manera que ella es veia obligada a esperar-lo fins que hagués acabat. Eren les conseqüències de ser un home famós, i també les de ser l’amant clandestina de l’home famós. I a ella ja li estava bé.

Es va tapar una mica amb la vànova de plomes, que feia olor de net i de bo, i tot d’una li va venir al cap aquella altra habitació 709 de París. Segur que era la 709? Per què ho va veure tan clar, de cop i volta? No ho havia recordat fins aquell moment, però havia de reconèixer que la coincidència seria fantàstica. 709. Quant sumen 7 i 9? Setze, 1 + 6. És a dir, set. El set és el seu número de la sort, o almenys això ha pensat sempre, des de ben joveneta. És una ximpleria, però no pot oblidar que l’Aina va néixer en un dia 7, que ella era nascuda el mes 7, que els anys que acaben en 7 sempre havien estat bons en la seva vida i que en aquell moment era a la planta setena del millor hotel de la ciutat tot esperant l’home que més desitjava del món.

La Sara va pensar en aquelles coses que el mar arrossega fins a les platges i que ningú sap d’on vénen ni què són. Li va semblar que el número 709 era com un d’aquests tresors marins inexplicables. I en aquella altra 709 de l’Hotel Madeleine de París —ara veu clar que era la 709— van ser furiosament feliços. Va ser l’any que Barcelona era olímpica, l’Oriol era responsable de xocolateria de la casa Fauchon i el Max i la Sara eren dos turistes bastant típics en una ciutat amb molt per veure.

El Max embogia als museus parisencs. Va voler anar al Louvre tres dies seguits i encara no es cansava de mòmies, escultures i quadres. Davant de cada obra s’hi havia de passar un quart d’hora, perquè ho volia saber tot, ho havia de llegir tot, ho havia de veure tot de prop, de lluny, altre cop de prop. El segon dia, la Sara li va dir que hi anés sense ella i es va quedar dormint a casa l’Oriol. Quan es va despertar eren quarts de dotze, sobre la taula de la cuina menjador hi havia una gerra de cafè, un cistell de croissants passats de mantega i una nota de l’Oriol que deia: «Si algú està lliure per dinar, que em telefoni al…» i el número de la feina. Va mandrejar fins quarts d’una. Va regirar alguns calaixos buscant pistes del pas d’alguna dona pel pis, però no va trobar res. Pel que semblava, a l’Oriol no li interessaven les franceses. Després es va vestir i va agafar el metro fins a la place de la Madeleine. Només sortir del soterrani va adonar-se que just al costat de l’establiment sofisticat i caríssim on treballava el seu amic hi havia un hotel. Com si ho hagués planificat, va entrar a la recepció i va preguntar si tenien lliure alguna habitació doble «amb llit de matrimoni» i quin preu costava. «Oui, madame», va respondre el conserge, amb un somriure tot amabilitat, abans de demanar-li el passaport. Un cop a l’habitació va telefonar al número que havia apuntat l’Oriol i li va dir que l’esperava nua a la 709 i que es demanés la resta del dia lliure. L’Oriol només va dir, per dissimular: «Oui, madame, naturellement».

Va trigar només mitja hora a arribar. Portava un capseta amb quatre pastissos i una erecció que prometia una bona tarda. Només veure-la li va dir.

—Ets boja.

I ella li va donar la raó.

Va ser la millor tarda que van passar mai plegats. Només era la segona vegada que estaven junts, però l’espera, el record i el desig van fer la resta. D’allò de la cambra de la Sara feia l’eternitat de dos anys.

Estirada al llit al través, amb el cap penjant, els cabells escombrant la moqueta, els turmells sobre les espatlles de l’Oriol i la sang bategant-li a les temples, la Sara envejava el vigor de les envestides d’ell, aquell paper tan potent i tan actiu que la naturalesa ha reservat als homes en el sexe. Li hauria agradat poder canviar els seus atributs sexuals durant una estona, només per saber què se sentia durant la penetració o durant l’orgasme. La petite mort, en diuen els francesos. Una mort petita que devia ser molt diferent de la seva i que mai —quina impotència misteriosa— no podria tastar.

En acabat, estirats al llit com tocava, van menjar-se els pastissets que havia dut l’Oriol —dos de llimona i dos de xocolata—, molt ben arrenglerats en una capsa. Quatre, dos cadascú, acompanyats d’una ampolleta de vi blanc que s’havien oblidat de posar al minibar i que ara era mig calent. Després van tornar a començar. Pensaven que aquesta vegada anirien més a poc a poc, però només fins que, tot lliscant, juganer, fent-se el desentès, el dit índex de l’Oriol va trobar-se entre les natges d’ella i va començar a temptejar-ne les possibilitats.

—Em deixaràs entrar aquí, algun dia? —va preguntar.

—Algun dia? —Ella va riure—. Que hem de demanar permís a algú?

—I si no t’agrada?

—Si ho fas tu, m’agradarà.

—I si et faig mal?

—Llavors cridaré.

—No et fa por?

—Sí. Per això vull que ho facis.

—Ara?

—Ja trigues, Oriol Pairot.

L’Oriol es tornava boig amb tot el que la Sara deia o feia. Ningú, ningú que coneixia era com ella en el sexe. La seva capacitat de recuperació física hauria matat d’enveja l’home de quaranta-tres anys que no trigaria tant a ser, però la Sara també hi posava de part seva. Era boníssima. El provocava. El feia parar boig.

—Al Max també li dius aquestes coses? —preguntava ell.

—Calla, ximple. Això no es pregunta.

La segona part de la tarda va ser encara millor. Només hi ha una oportunitat de fer les coses per primer cop a la vida, i van saber-la aprofitar de debò. Després d’una tarda tan activa i multiorgàsmica com es pugui imaginar en dos cossos tan joves com els seus de llavors, tots dos necessitaven refrescar-se una mica. «Et dutxes amb mi?», va fer l’Oriol amb un somriure encisador, traient el cap per la porta de la cambra de bany. I ella, dòcil, el va seguir. «M’ensabones l’esquena?», va demanar-li l’Oriol. I la hi va ensabonar. «I ara per davant?». I també. «Tanca els ulls», i en la foscor va notar les mans d’ell que l’ensabonaven tan lentament que allò podia no acabar mai, i tant de bo, perquè l’Oriol tornava a perdre’s pel seu cos i començava a respirar fort un altre cop i ella va somriure afalagada i li va dir: «Encara no n’has tingut prou?», i ell va respondre: «De tu mai». Estava esgotada, però tot i així continuava. «Però si vols que pari, pararé», va afegir ell. «No paris mai», va respondre.

El volia, és clar que el volia, la Sara ja havia decidit que a l’Oriol mai no li negaria res. I van tornar-hi sota el doll d’aigua que rajava de la dutxa, ella agafant-se fort d’un tovalloler que era en el lloc més oportú que es podia imaginar i ell fent equilibris per no relliscar i caure d’esquena. Abans del final, quan ella s’entortolligava amb cames i braços al cos bategant d’ell i el nas de l’Oriol fregava l’orella de la Sara, ell va canviar una mica el guió per primer cop: «Com t’he trobat a faltar!», li va dir. I ella va respondre: «Per què? Sóc aquí sempre».

Va ser l’únic moment de debilitat, i només la segona vegada de tretze. La Sara sempre portava els números, era la seva especialitat. Tretze, sense comptar la d’aquella nit del premi, la que encara no havia arribat i que esperava tot deixant volar els pensaments. Tornant a París: mentre ella s’eixugava els cabells amb l’assecador del bany, l’Oriol li va preguntar:

—On li diràs al Max que has estat aquesta tarda?

—Amb tu, és clar —va respondre, amb una naturalitat tan lògica que va acabar de posar les bases del que seria la seva vida, la de tots tres, des d’aquell moment.

I no es va equivocar gens ni mica.

L’Oriol va arribar tardíssim a la 709 de l’Hotel Arts, cansat de parlar amb persones que es pensaven que el coneixien malgrat que no sabien res d’ell. Tot i això, ell feia el paperot, el paperot d’home que fa veure que és com els altres volen que sigui. Esgotador. En entrar a l’habitació va trobar la Sara adormida com una nena. Va aprofitar per desempallegar-se de l’esmòquing i les sabates, per prendre’s la copa que ella no havia tocat dret davant dels finestrals, tot pensant què havia de fer, si deixar-la dormir o despertar-la. Va decidir despertar-la, no volia fer patir el Max si ella no tornava a casa abans no es fes de dia. Va treure’s els calçotets —de marca—, va escolar-se entre els llençols i va passar una mà calenta i gran per la cintura de la Sara. Ella va regirar-se, encara adormida, va obrir les cames, va somriure. L’Oriol va aferrar-se al seu cos petit i la va fer voltar. En coneixia tots els angles, sabia el que es feia. Va pressionar una mica el ventre, va notar les natges d’ella a fregar, va buscar-li la vagina des de darrere i va entrar-hi amb la facilitat de qui coneix molt bé el camí.

La Sara va gemegar llargament, sense obrir els ulls, com si somiés, com si patís (però no gaire), i no va moure un múscul. El seu cos era tou com el d’una nina de drap i estava, com sempre, al servei del desig de l’Oriol, que també era el seu. Mentre la seva respiració s’accelerava més i més, l’Oriol va enfonsar el nas en la tofa dels cabells d’ella i va dir: «Aquesta nit no podia deixar de mirar-te. Estaves preciosa». La Sara va somriure més, amb els ulls tancats, contenta del que passava. Encara estaven en forma, malgrat tot. Ja no eren dos joves de vint anys, però potser sexualment tenien ara més per oferir que aquella tarda a París. I tots dos semblaven tan disposats com sempre a oferir-ho i prendre-ho tot. «Però m’hauria agradat més que fossis al meu costat», va afegir l’Oriol.

Una vegada, fa molt temps, ella li havia dit: «Tu al meu damunt, empenyent amb totes les teves forces, en aquells tres o quatre segons just abans de l’orgasme. Per a mi aquesta imatge té a veure amb el millor d’aquest món. La joventut, la felicitat, les ganes de viure. Et prometo que la invocaré mentre m’estigui morint, per endur-me-la com el millor regal que m’ha fet la vida». Encara ho pensava, tants anys després.

A la 709 de l’Hotel Arts, el sexe va ser com sempre, esplèndid. Potser amb els anys havien après a ser una mica més assenyats. Ara no cridaven tant com abans i l’Oriol no tornava a estar en forma fins que passaven unes quantes hores. Això sí que havia canviat: ara eren impensables les sessions dobles. Triples, encara menys.

L’Oriol va servir alguna cosa per beure, ella es va posar el barnús de l’hotel i van seure davant del mar.

—Saps que tinc un bitllet d’avió de sobres? —va explicar ell—. I de primera classe! Els del premi s’han pensat que vindria amb parella i me n’han comprat dos. Véns amb mi?

Ella se’l va mirar aclucant els ulls, per veure si feia broma. No en feia.

—On vas, aquest cop?

—A Tòquio.

—Tòquio m’agafa una mica massa lluny, Oriol.

—Mai has tingut ganes de deixar el Max?

—Mai.

—Ni de bon començament?

—No.

—Ni quan tornes de passar una nit amb mi?

—Encara menys.

—Ni quan després de passar una nit amb mi t’has de ficar al llit amb ell? Ara em diràs que amb el Max t’ho passes tan bé com amb mi, Sara?

—No vull que parlis així del Max. No s’ho mereix.

Un silenci de sedimentació. Per deixar que les coses tornin al seu lloc, perquè allò que no s’hauria d’haver dit en veu alta s’esvaeixi en l’oblit.

—Deus haver de marxar aviat, oi? —fa ell.

—Aviat? Són gairebé les cinc del matí.

Un darrer glop abans de la darrera proposta de l’Oriol:

—Et dutxes amb mi?

Mentre ell entrava al bany i engegava el doll de l’aigua, la Sara era fora, petrificada, pensant en les conseqüències de les coses. La 709 de l’Hotel Madeleine, la dutxa, les paraules a cau d’orella que encara no s’han esborrat del tot, els dos bitllets de primera cap a Tòquio, el pas dels anys, la cadira buida al costat de l’Oriol aquesta nit, els seus dos fills, el Max esperant-la adormit a la seva butaca de llegir.

Era més tard que mai quan va decidir que aquest cop l’Oriol es dutxaria sol. No va tenir esma per acomiadar-se. Hauria estat molt trist, molt ridícul. No hauria sabut trobar les paraules adients. Va vestir-se en silenci, va recollir una mica les seves coses i se’n va anar.

Va tornar a casa caminant però es va desviar pel moll de la Marina, només una estona, per seure, mirar el mar i calmar-se una mica. Tenia el cap ple de problemes sense solució. De dubtes no en tenia ni mig, perquè sempre havia sabut què volia fer: tornar a casa amb el seu marit. Una altra cosa era que en aquell moment, tres quarts de sis del matí d’un dijous del mes d’abril de l’any 2004, tingués ganes de fer-ho.

Va arribar a casa que ja s’havia fet de dia, amb una bossa d’ensaïmades encara calentes que l’encarregada anava a posar a l’aparador. Va trobar el Max adormit a la butaca de llegir, amb el llum encès. Va prendre una dutxa ràpida, va preparar dues xocolates a la tassa i el va despertar tan amorosament com va saber, per dir-li que tenia l’esmorzar a taula.

—Com ha anat, la nit? —va voler saber ell.

—Molt bé.

—T’ho has passat bé?

—Molt.

—Me n’alegro, mare.

Les següents van ser setmanes insuportables. La Sara va decidir que la millor manera de plantar cara a les seves contradiccions era recloure’s en ella mateixa. El Max li feia nosa a totes hores, no el podia sofrir, cada paraula que deia li semblava malament, però era prou madura per adonar-se que el pitjor defecte del seu marit era no ser l’Oriol Pairot. Parlava poc per no ferir-lo, per no dir res inconvenient, i mentrestant esperava que li passés allò que portava dins i que no la deixava respirar. S’havia tornat un monstre. El Max va gastar amb ella una paciència infinita.

Va trigar més de dos mesos a deixar de mirar el mòbil a totes hores. Esperava alguna notícia de l’Oriol, algun prec, alguna crònica del seu propi desconsol, que per força havia d’assemblar-se al d’ella. Però no li va dir res. Només silenci. Potser estava enfadat per aquella manera com havia marxat de la 709. Potser no s’ho estava passant tan malament. El silenci es va allargar nou anys, senyal que s’havia enfadat molt o que potser ja no es recordava d’ella. Qualsevol solució era insofrible. Per molt temps que passés, el dolor per la seva absència s’atiava amb massa facilitat. Era com el desig, sempre viu, sempre allà. I tot això fins aquell vespre de tele, havent sopat, quan el Max va aixecar la mirada del llibre sobre els riscos del polimorfisme i li va dir, com si fos el més normal del món:

—Ai, mare, per poc no me n’oblido! Saps qui m’ha telefonat, avui? Quan t’ho digui no t’ho creuràs. El Pairot. Diu que és a Barcelona i que té lliure la nit de demà passat. Li he dit que vingui a sopar. No tens ganes de veure’l? Ara fa molt que no ens veiem!

La Sara ja marxava del seu observatori clandestí quan ha tornat a seure. Ha estat just en el moment que el Max ha dit:

—Daixò, Oriol. Hi ha una cosa que m’agradaria que sabessis, ara que et veig tan enamorat de la Hina i que per fi has fet amb la teva vida alguna cosa de profit.

Un preàmbul com aquest assegura l’atenció de l’auditori. Ningú no gosaria marxar abans de saber què ha de dir el Max. L’Oriol s’espera que l’amic parli, impacient. La Sara, darrere la bardissa, para tota l’atenció.

—No voldria que sonés gaire teatral. Ja saps que no sóc de fer ni d’escoltar discursos emfàtics. Però, vaja, no vull fer-me el misteriós, ara. El que vull dir-te és que estic al cas que la Sara i tu heu mantingut durant anys una sèrie de trobades sexuals, l’última de les quals, si no vaig errat, va tenir lloc a l’Hotel Arts aquella nit del teu premi. Espera, no diguis res, encara no he acabat. Fes el favor de beure una mica més de vi. No vull que et pensis que espero una disculpa, o que ara trauré una arma o alguna d’aquestes coses que fan els marits de ficció. Jo sóc un home de carn i ossos, Oriol, i sort n’he tingut alguna vegada que tu li donessis a la Sara allò que jo no sabia ni que necessitava. Les coses són complicades, i el pas del temps no les torna més fàcils. No sé si a tu et passa, però amb els anys m’adono que rarejo, que se m’adultera la composició, com si diguéssim. Tu ets un paio carismàtic, ric, famós, guapo. També ets un pèl insuportable, però em penso que les teves virtuts compensen els teus defectes, si més no als ulls de les dones. I què vols, en els darrers nou anys en què no t’hem vist el pèl jo m’he acostumat massa a tenir la Sara, que és una meravella de dona, per a mi sol. No és que sigui tan curt de gambals de pensar que les persones poden posseir-se. És clar que no: evidentment, la Sara no és ni meva, ni teva, ni de ningú, és només que en els darrers temps he experimentat una emoció inèdita de pensar que volia estar-se aquí, amb mi, perquè a la vida arriba una edat que comença a ser més important el que has fet que el que encara pots fer. És per això que volia dir-te aquestes coses i, de passada, fer-te una pregunta, Oriol, si no hi tens inconvenient. M’interessaria saber, fins allà on ho puguis preveure, és clar, si creus que això del teu casament pot representar per a mi una esperança ferma de tenir la meva dona per a mi sol.

L’Oriol calla. No li surten les paraules i li tremolen les mans.

—No em dius res, Oriol? No et sembla res?

—Hosti, tu.

—Ja veig que estàs afectat pel que t’acabo de dir, però et faria res ser una mica menys lacònic en la teva resposta, amic meu?

—Em penso que ara mateix no puc ser res de res. Collons, Max, què m’acabes de dir? Llavors… llavors sempre vas saber-ho tot?

—Home, tot, tot… Si et sóc sincer, no hi tenia gaire interès, a saber-ho tot. Hi ha coses que val més que desconeguem, no et sembla? Estar massa informat moltes vegades és dolent. A més, potser saber no és la paraula adequada. De vegades en tenia una sospita a priori, quan ella s’inventava excuses per quedar-se sola amb tu, i això que jo no demanava mai explicacions, però ella me les donava igualment, i això em feia sospitar. D’altres les sospites venien a posteriori, quan tornava amb aquell aire d’haver fet una dolenteria que la feia tan guapa i es passava els dies una mica esquerpa i fent veure que estava molt atrafegada. De vegades eren petiteses, me n’adonava perquè sempre he sigut bon observador, i de tot el que puc observar sempre m’ha agradat fixar-me en ella. Per exemple, si al llit feia algun gest nou, jo sabia que no l’havia inventat per a mi. O si es comprava alguna peça de roba interior, just uns dies abans que tu vinguessis, jo tenia la certesa que no era per a mi. No et podré posar tots els exemples, n’hi ha moltíssims i no tenen cap importància. La majoria fa molt que els he oblidat. Però em penso que ja t’he sabut fer entendre de què et parlo, oi? Va, home, no facis aquesta cara. Vols dir que n’hi ha per quedar-se així d’ensopit?

—M’has deixat de pedra, Max. Em sento molt avergonyit. No sé què dir-te.

—És que no m’has de dir res. Ni veig per què te n’has d’avergonyir, ara. Per a mi no ha canviat res. No espero res d’extraordinari, llevat de poder parlar com dos homes que s’estimen i es respecten mútuament. Fa vint-i-tres anys que som amics, nano. Si alguna cosa m’ha quedat clara, és que em tens algun respecte. És molt més del que podria haver esperat d’aquesta situació. I si ho analitzo amb el cor fred m’adono que jo no tenia cap possibilitat seriosa de competir amb tu per ella. Que no te’n recordes? El primer dia, jo ja n’estava enamorat i ella només tenia ulls per tu. Això meu era un cas perdut! Era un dropo de collons, que ni tan sols aconseguia no posar-se vermell quan em dirigia la paraula! Quin desastre. Si no hagués estat per tu, la Sara hauria passat de llarg sense ni mirar-me.

—Per mi? Però què dius, home? Si vau començar a sortir quan jo era a França.

—Perquè jo era l’única manera que tenia de continuar prop teu. És clar que vaig deixondir-me una mica, només faltaria. Em vaig atrevir a proposar-li coses (sempre em deia que no), a robar-li algun petó (s’enfadava tant que de vegades em pensava que em pegaria) i em penso que al llit fins i tot la vaig sorprendre, el primer cop. No et pensis, els meus esforços em va costar no esfondrar-me. Però no vaig començar a treure’n l’entrellat fins que no vaig convidar-la a la defensa de la meva tesi. Allò dels polimorfs va tenir un èxit brutal, imprevist! Li va agradar molt més el meu vessant intel·lectual que cap altre. Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits com tu, però després es queden amb els avorrits i normalets com jo. Saps per què? Perquè tard o d’hora descobreixen que durant la vida es passa molt més temps fora del llit que a dins. És clar que la Sara ho va fer millor. Va triar-nos a tots dos, cadascú en la seva especialitat. Sempre ha estat molt intel·ligent, ja ho saps. Moltes dones haurien de fer com ella.

—No diguis això, Max: es va quedar amb tu amb totes les conseqüències. Quan me’n vaig assabentar et vaig maleir els ossos.

—De debò? Doncs em penso que li agradaria saber-ho, perquè jo diria que es pensa que ella no ha estat res, per a tu. Vull dir, res més que una dona fàcil amb qui anar-te’n al llit cada cop que passes per la casella de sortida (parlo amb les paraules que faria servir ella, ara no t’ho prenguis malament. Per a mi la Sara ha estat de tot menys fàcil).

—Doncs s’equivoca, si pensa això.

—Jo ja m’ho pensava, Oriol, però no li ho podia dir, és clar. Vull dir que sospitava que tu també te n’havies enamorat en algun moment. De fet, a mi em costa entendre que no se n’enamori tothom, no en conec cap d’igual. A la teva manera, és clar, o potser obligat a dissimular per les circumstàncies, però jo sabia que n’estaves enamorat. De vegades hauria volgut dir-li-ho, per veure-la més feliç, però no podia. No podia de cop i volta aixecar els ulls dels llibres i fer: «Va, no pateixis més, que l’Oriol també t’estima i ara deu estar tan fotut com tu, trobant-te a faltar a cada mil·lèsima de segon, recordant cada petit detall de la vostra darrera tarda de sexe i comptant els dies que falten per tornar-te a veure». Potser si ella ho hagués sabut… Ai, Oriol, nano, si ella ho hagués sabut. Em penso que les coses m’haurien anat diferent. Mira, saps què? Rectifico. No li hauria dit mai res. Si la Sara m’hagués deixat per tu no sé què hauria fet. En el fons, tot això ho he tolerat perquè sempre vaig estar segur que mai no em deixaria. O gairebé sempre.

—Jo em penso que ella mai no…

—Mira, fet i fet, no té tanta importància. Tampoc no van ser tantes vegades, oi? Quants cops, exactament, vau estar junts? Els vas comptar?

—La veritat és que no.

—Ah, vaja! Doncs jo diria que la Sara sí. És una llàstima que no li ho pugui preguntar. I jo també. Em penso que van ser-ne catorze, comptant l’última. Potser me n’he deixat alguna, tot i que no, no ho crec. Catorze. N’estic segur. Si pogués preguntar-li-ho a la meva dona, t’ho confirmaria i et deixaria parat. Però, per descomptat, espero que de tota aquesta conversa no li’n diguis ni mitja paraula.

—No. És clar. Ets tu qui penso que…

—No, no, jo no li’n penso dir res.

—No li ho penses dir?

—Ja me’n faig càrrec que et deu semblar estrany; potser fins i tot és una mica estrany. Però jo no em vull arriscar que res canviï. Una cosa així faria créixer la temperatura d’una manera incontrolada. Són imprevisibles, les reaccions d’una pujada incontrolada de la temperatura. Tu bé deus saber quin és l’arc de temperatures perfecte perquè la mantega de cacau doni lloc a la millor xocolata possible, oi? 45, 27, 32. Bé, potser podríem filar una mica més prim, però en el fons el que acabo de dir va a missa. Per sobre o per sota d’aquestes temperatures, ni que sigui mig grau Celsius, ja només tenim desastres. La xocolata, com les persones, és una microestructura extremament complexa, per això és millor no tocar res, fer les coses com s’han de fer. M’entens, ara? Jo no vull que la meva relació amb la Sara canviï gens. La vull com és, encantadora, perfeccionista, arrogant, contradictòria, de vegades molt i molt desagradable, sempre atenta amb mi, sempre entregada a la família, però amb aquell puntet de distància de qui sap que ens podria haver abandonat fa temps però que va fer-nos un favor i es va quedar. No en vull cap altra. No vull una Sara avergonyida, culpable, submisa de tristor. Una dona així no seria la nostra Sara, no trobes? La meva Sara.

L’Oriol nota que el cap li volta quan de cop sona el timbre. El Max s’aixeca com si tal cosa, s’estira els faldons de la camisa i diu:

—Mi-te-la, ja és aquí! Vés obrint l’absenta, que tenim molt a celebrar! I tu, Oriol, nano, vols fer el favor de treure aquesta cara? Es pensarà que s’ha mort algú!

L’Oriol esbufega, agafa aire, com els nedadors quan estan a punt de saltar dins una piscina olímpica. Camina unes passes, per veure els perfils vigilants de les dues torres de Santa Maria, ara fosques. Llavors s’adona que la bardissa del veí és foradada i que per l’esvoranc més gran és possible veure la terrassa del costat. S’ajup i mira d’esquitllada cap a l’altra banda. Li fa molta vergonya pensar que algú pugui haver espiat la conversa. Però no, a l’altre costat només hi ha foscor i una cadira buida. La finestra té la persiana amunt, però al pis del costat sembla que no hi ha ningú.

—I s’ha trencat molt? Es podrà enganxar? —Sent la veu de la Sara que s’apropa pel menjador, fica les mans a les butxaques, mira de semblar un home encara atractiu.

—Segur que sí —fa el Max—, ho faré jo.

Quan surt a la terrassa, tota vestida de negre, amb els cabells recollits, la troba més guapa que mai. Pensa que podria dibuixar centímetre a centímetre la cartografia del seu cos, que encara desitja. Ella se li acosta, amb els ulls brillants de l’emoció, li agafa les mans, li sembla que durant un segon li mira la nou del coll. La seva olor l’envolta amb la intensitat dels records ressuscitats.

—Oriol! Però si ets viu! Quina alegria tornar-te a veure! —diu mentre s’acosta.

Es fan dos petons a les galtes. En els segons següents, cap dels dos no pot evitar que l’olor de l’altre l’embolcalli i li dispari els batecs del cor.

La Sara diu:

—M’heu deixat alguna trufa? Necessito xocolata!

El Max somriu. Té a les mans l’ampolla d’absenta i almenys tres bons motius per brindar.