IL TROVATORE

Els primers Sampons vivien al carrer de Manresa, en el pis principal situat sobre de la botiga que l’avi havia fundat només arribar de Molins de Rei. Don Gabriel, en canvi, va voler donar un caprici a la seva dona i li va comprar un palauet vell i atrotinat del carrer Ample, hi va fer quatre reformes molt necessàries —i més aviat insuficients— i s’hi va instal·lar amb tota la parentela. La casa era quadrada i sòlida com una roca, tenia balconades de ferro forjat que miraven al carrer, sostres recarregats de motllures, un saló de ball on mai no ballaria ningú i fins i tot una entrada de carruatges.

Va ser en aquella casa on la Càndida va entrar de nora en casar-se amb l’Antoni Sampons. La seva habitació, que tenia sala i alcova, tocava al carrer i era de les més alegres de la casa, perquè era al segon pis i el sol la trobava fàcilment quan feia camí sobre la ciutat. L’Antoni mantenia el seu propi dormitori, a la mateixa planta, a prop del de la seva esposa —ja se sap per què—, però al mateix temps separat per unes quantes portes, estores i cornucòpies. A tu van assignar-te, com era normal, un recambró del soterrani. Quatre parets brutes i sense cap finestra, una porta amb frontisses desfetes, un llit, un armari i un orinal. Un patrimoni ben minso, però tampoc no esperaves més.

La teva vida no va canviar gens a la casa del carrer Ample. Cada dia pujaves l’escala a dos quarts de deu del matí, fent equilibris amb la safata. A sobre portaves una estovalleta de fil, i al damunt la xocolata —dins la xocolatera de porcellana blanca—, la panera amb mitja dotzena de llesques de pa i un plateret amb fruita. A la tauleta del replà feies una parada de tres segons per trucar a la porta de la cambra de la senyoreta, perdó, la senyora Càndida. Dos copets suaus i de seguida la seva veu et donava permís des de dins: «Passa, Auroreta, passa». I tu entraves en una cambra en penombra, amb la safata a les mans i les porcellanes fent ning-ning, ho deixaves tot sobre la taula, tancaves la porta, obries les cortines dels finestrals i la llum del sol es vessava sobre els mobles i les catifes i el paper decorat de les parets. Llavors la senyoreta esmorzava al llit —perquè una dama no pot llevar-se així que es desperta, és clar— i el dia anava començant per a ella, tot i que per a tu feia hores que havia començat.

Després li triaves la roba, li raspallaves les sabates, li buscaves el xal, l’acompanyaves a passeig al punt de les dotze i, de vegades, a missa o a confessar-se. A la tarda li portaves la labor i el berenar i el rosari i l’altre xal, el de llana, que quan el sol s’esmunyia pels finestrals feia un fred que pelava. I al vespre l’ajudaves a canviar-se, li raspallaves els cabells, li portaves un got d’aigua, li feies companyia, li passaves l’escalfallits pels llençols. La Càndida no callava mai —una altra cosa que no canviava—, tot i que de vegades t’hauries estimat més que callés, perquè el que t’explicava sovint et feia posar vermella. Però encara no havies conegut ningú que sabés fer callar la senyoreta Càndida.

—Ai, Aurora, la nit de noces! La llei hauria d’obligar totes les noies a tenir-ne una, encara que no pensin casar-se. Si sabessis quantes coses he après en només unes hores! Quantes sorpreses! Per exemple: tu ho sabies, que els homes no es poden aguantar? Per molt ben educats que siguin i per esforços que facin, pobres, no se’n surten: esclaten com una bomba —bum!— o potser perquè no t’espantis hauria de dir que ragen com una font, sí, sí, això mateix, i aleshores es coneix que perden forces i queden com estamordits. Durant una estona no són ben bé ells: et miren com un mussol, t’abracen sense motiu, parlen a mitja veu i fan venir una mandra… S’ha d’aprofitar aquesta horeta per demanar-los alguna cosa que vulguis molt i que no sigui fàcil de tenir, perquè ells no sabran negar-te res. No s’hi val dir el primer que et passi pel cap, això seria una llàstima, has de dur ben pensat què demanaràs quan arribi el moment. I no fer curt, sobretot si has estat plaent i ell ha quedat satisfet. Perquè la seva generositat serà tan gran com la felicitat que hagi experimentat al teu costat. Per això és tan i tan important ser bona amb ells, consentidora, obedient. Ja m’ho va dir el confessor el dia abans de casar-me: «Sobretot, nena, tu fes tot el que et demani el teu marit i no li neguis mai res, encara que no t’agradi o no et vingui de gust o fins i tot si et fa una mica de por, perquè tard o d’hora Déu t’ho sabrà recompensar». I saps què, Auroreta? Jo crec que això és el que les dones hem vingut a fer al món: ser recompensades per Déu per la manera com sabem assossegar aquella urgència dels nostres marits, perquè puguin descarregar el neguit i escometre amb serenitat els seus mil i un negocis de cada dia. Mentrestant nosaltres sortim una mica que ens toqui l’aire tot lluint la prova dels nostres mèrits, no ho sé… un abric de pells, una berlina nova, un anell ben bonic…

»Són uns animalons ben divertits, els homes, no m’ho hauria pensat mai! Tenen un cos molt diferent del nostre, saps? Fins i tot hi ha un tros que s’estarrufa quan el mires (i encara més si el toques), i es transforma en una mena de bolet d’aquells de cap vermell. No facis aquesta cara, dona, que la transformació no és per sempre i em penso que no els fa mal, però potser una mica d’angúnia sí. Saps què et dic? Que tenim molta sort de ser tan d’una peça, les dones. Nosaltres no hem de passar aquesta mena de neguits. Només els embarassos, que són un bé de Déu.

»He mirat d’explicar-t’ho tan bé com he sabut, però per entendre què vull dir ho hauries de provar tu mateixa. No, dona, no t’espantis, com si el que et dic fos tan estrany. Què hi tens a perdre, tu? No ets casada i que jo sàpiga tampoc no tens cap pretendent, qui t’ha de demanar raons? A qui li ha de fer res que siguis o no donzella? No trobes que reservar-te per a algú que no coneixes és una beneiteria? I el que diguin els capellans en aquest cas, tant se val, perquè ells bé que fan el que volen quan els convé, o et penses que ells se n’estan, dels plaers de la carn? Però si no se n’estava ni nostre senyor Jesucrist! Auroreta, reina, per què fas aquesta cara? Que t’espanto, potser? Va, dona, de debò que no et mors de curiositat? A mi m’agradaria veure’t, a tu i a un home com tu, pel forat del pany. M’agradaria saber què fan els homes que no s’assemblen gens a l’Antoni, com són de barroers o de bruts, ai quin plaer només de pensar-ho! Em deixaries mirar-vos? No, és clar que no! No sé per què t’ho demano, igualment, qui trobaríem que volgués enllitar-se amb tu? Però és que començo a veure clar, Aurora, que per entendre els homes no n’hi ha prou amb conèixer-ne un. I jo vull ser sàvia en aquest terreny! Amb un de sol no n’hi ha ni per començar. No em miris així, que sembles encantada! Com m’agrada espantar-te, dona, i que n’és de fàcil! Si és que t’esveres amb qualsevol cosa, Aurora, a la teva edat i encara no has après res de res. Sort que em tens a mi que t’ho explico tot, oi que sí?

La xocolatera feia anys que era allà, però la senyoreta Càndida te la va fer treure de la vitrina i et va manar que la rentessis bé amb aigua i sabó.

—Es veu que fa molt temps que ningú no la fa servir. Li he preguntat a l’Antoni si me la podia quedar i saps què m’ha dit? M’ha dit que tot el que hi ha en aquesta casa és meu, que faci servir el que vulgui. Oi que és bonic? I no creus que el pot és perfecte per a la xocolata del matí? Demà l’estrenaré.

Mentre la rentaves et vas adonar que no era una peça qualsevol. La finor de la porcellana, la faiçó de línies delicades, amb el broc alt i la nansa generosa, en forma de llaçada. A la base hi duia alguna cosa escrita en lletres blaves, en francès o en italià, no ho sabries dir. El molinet s’havia perdut, però a la cuina en vas trobar un altre que hi quedava a la mida. Una xocolatera sense molinet recorda massa una criatura amb la boca oberta i no es pot consentir. A més, la xocolata s’ha de poder remenar o si no s’arruïna. Llàstima d’aquell escantell tan lleig que tenia al broc. Hi vas passar el capciró d’un dit. L’argila era aspra, desagradable. Et va recordar la vida, però només de vegades. Vas sentir-te dir, embadalida: «Si és una xocolatera preciosa. Està una mica escantellada —quin greu!— però tant se val».

Vas preguntar per les lletres a la senyoreta Càndida.

—És francès, Aurora —et va explicar—. Mira, diu: «Pertanyo a la senyora Adelaida de França».

—I qui és aquesta senyora? —vas fer, molt estranyada.

—Jo no ho sé —va dir—. Ho hauràs de preguntar a la meva sogra. Aurora, fes el favor de no dir-me més senyoreta. Ara sóc la senyora Càndida. O la senyora Sampons, si t’ho estimes més.

Però res, que a tu allò de senyora no et sortia, i mira que hi posaves atenció.

La sogra us va aclarir el misteri de seguida.

—La xocolatera, dius? Que en fa, d’anys, que és aquí! Si parlés t’explicaria la història de tota la família. Jo no sé exactament d’on va sortir, perquè el meu home no m’ho va dir mai. La vaig treure de la galleda de la brossa, què et sembla? La botiga era molt petita, perquè encara no havíem ampliat el negoci. I nosaltres érem molt joves i acabats de casar. Potser va ser el regal d’algú, mai no he fet per esbrinar-ho. T’ho creguis o no, ets la primera persona que ho preguntes.

A la xocolatera només hi cabien tres xicres ben justetes. La senyoreta Càndida, vols dir la senyora Sampons, solia repetir però gairebé mai no es prenia les tres xicres. Després l’ajudaves a sortir del llit, la pentinaves, li triaves la roba, i ella parlava i parlava.

—Li enretiro la safata, senyoreta?

—Altre cop, Auroreta! Com t’ho he de dir? Senyora! Ara m’has de dir senyora! I si et sent el senyor Antoni?

Quan la senyoreta —és a dir la senyora— t’ho manava, t’enretiraves i portaves el servei de l’esmorzar fins a la cuina, on esperaves l’ocasió i t’amagaves un moment al rebost per escurar la mica de xocolata que quedava dins la porcellana. Era tan bona que tenies esgarrifances de plaer, i això que t’havies d’afanyar perquè no t’enxampessin ni l’Enriqueta, la cuinera, ni la Quima, la majordoma, que eren d’aquelles que no paren mai quietes i que surten de cop i volta de qualsevol foscor, com els fantasmes. Després rentaves la xocolatera amb molta cura, mirant que no topés amb les vores dures de l’aigüera, l’eixugaves bé i la deixaves ben endreçada en una lleixa al costat del rebost, per tenir-la a punt l’endemà al matí. I així cada nova jornada de la mateixa manera. Durant dos anys, quatre mesos i vint-i-quatre dies, comptant l’últim de tots en què la xocolata te la vas beure tota tu.

La primera vegada que Augusto Bulterini va actuar al Liceu ho va fer en el paper d’Alvaro, de La forza del destino, en una d’aquelles vetllades que el jove matrimoni Sampons brillava des de la llotja familiar i era l’enveja de tots els presents. A la Càndida l’obra li va agradar moltíssim, perquè era d’aquelles on els homes no tenen inconvenient a morir per les seves dames i elles sempre se’ls estimen d’una manera molt dramàtica que les fa refilar amunt i més amunt i tot acaba sempre molt malament (sobretot si és de Verdi), com les trompetes de l’orquestra ja fa una bona estona que anunciaven. Va plorar de valent quan la protagonista li deia al seu amor «T’espero al cel, addio» i es moria a mig pronunciar el seu nom, malaguanyada, apunyalada pel seu propi germà, quines coses passaven abans i que bé que el geni s’encarregui de recordar-nos-les.

Del tenor no en van parlar gairebé gens. Tenia un estil més que correcte, bona veu i quedava bé en els papers de galant, tot i que ja no era tan jove com semblava, li va fer notar el senyor Antoni; devia tenir-ne, almenys, trenta-cinc. La senyoreta Càndida trobava que trenta-cinc era una edat estupenda per a un tenor, i més per a un de tan ben plantat com aquell Bulterini, que es movia per l’escenari com un gat i tenia un floc de cabells negres que feia goig de mirar. L’italià va agradar al públic imprevisible del Liceu i va tornar un parell de temporades després, aquest cop com a protagonista d’Il trovatore. L’elecció no podia ser més del gust de la senyoreta Càndida. Ho vas saber un matí que la pentinaves davant del tocador.

—No saps, Aurora? L’Antoni va tenir una d’aquelles pensades seves i va voler fer una festa d’inauguració ben sonada de les noves naus de la fàbrica. Va posar tothom a treballar per deixar l’espai presentable, tot i que amb la maquinària del meu pare ben visible, perquè tots admiressin com som d’avançats i com ens els gastem. Entre els convidats, que eren nombrosos, hi havia de tot: polítics, periodistes, arquitectes, homes de negocis, empresaris de la competència —els Amatller, els Juncosa, els Company, els Fargas…—, escriptors i gent de la faràndula. Queda clar que ara mateix a Barcelona no hi manca gent per omplir una festassa, i tot va resplendir com s’esperava.

»Per complaure’m tant a mi com a alguns dels nostres convidats més melòmans, l’Antoni va fer venir la companyia que demà estrenarà al Liceu Il trovatore per participar en la festa oferint alguna actuació. L’empresari hi va accedir encantat i tot va anar com una seda. Ja feia una estona que se servia el refrigeri quan van fer la seva aparició els músics i el tercet del final del primer acte —és a dir, els dos enamorats de la dama, duc i trobador, amb la desgraciada Leonora— i van deixar tothom embadalit cantant allò tan bonic on tot són crits i amenaces i que acaba quan ella li diu “vibra il ferro in questo core che te amar non vuol, né può”. Ai, Aurora, quina emoció, t’ho pots imaginar? Després hi va haver un intermedi i més tard els artistes van interpretar algunes àries. El senyor Bulterini, per exemple, va lluir-se cantant allò que no hi ha cap força a la terra que pugui detenir-lo, quin home! Quin goig feia, i com el van aplaudir! Va ser una nit inoblidable de debò. El cas és, Aurora, que després d’això tothom tindrà al cap les xocolates Sampons i quan hi pensin també recordaran la música i el gust amb què tot estava preparat. I faran córrer la veu!

»Però hi ha una cosa més que jo volia explicar-te. Abans que tot comencés ens van ser presentats els artistes en persona. Tots van estar molt amables amb l’Antoni, que al cap i a la fi era l’empresari, però va brillar especialment aquest senyor Augusto Bulterini, que vist de prop i sense disfressar va fer-me molta impressió. Aurora, no saps quins cabells més negres i més arrissats, una mica emblanquinats a la zona de les temples, perquè l’Antoni tenia raó i deu fregar els quaranta. I quina mirada, que de tan fixa et talla la respiració. El senyor Bulterini va passar tota la vetllada al meu costat, sense estar per ningú més. Em donava conversa amable —en castellà— sense dificultats, tan natural com un rei o un ministre acostumats a fer-ho. Semblava molt admirat per la meva joventut i pel fet que ja fos casada i mare d’una criatura d’un any i no deixava de dir-me quines coses trobava irresistibles, de la meva cara: els ulls, el nas, la boca, fins i tot les orelles. Com que ell m’havia donat peu i igualment no sabia què dir-li, li vaig preguntar si era casat, i no saps què va contestar? Va dir, descarat: “En aquest moment sóc lliure, però per algú com vostè, senyora meva, em deixaria tallar les ales de bon grat”. Què et sembla, no te’n fas creus? Quin atreviment més encisador, amb el meu marit tan a prop! Si l’Antoni l’hagués sentit, segur que li hauria pegat, quin horror! I si no fos un home tan civilitzat potser fins i tot s’hauria vist obligat a reptar-lo en un duel a primera sang o —qui sap— a mort. T’imagines, Aurora, el que podia haver passat si jo no hagués estat tan discreta? Que a prop vaig tenir un desenllaç d’aquells desesperats, com els de les òperes. Però tant se val, perquè vaig saber estar al meu lloc. Vaig quedar-me allà, atrapada en aquella conversa amb aquell nou Casanova i sense fer cap escarafall. Després de deixar anar aquella bestiesa sobre la seva llibertat, el senyor Bulterini va somriure amb una murrieria esfereïdora. Jo no feia més que parlar-li de l’Antoni, com per recordar-li la meva condició de dona casada, però ell res, fent-se el sord, m’anava tirant floretes que em feien posar vermella. I així vam estar fins que el van tornar a cridar a l’escenari, però mentre cantava em continuava mirant i els ulls li brillaven amb aquell atreviment que fa tanta por.

»Amb totes aquestes emocions no he pogut dormir en tota la nit, Aurora, només de pensar en aquella mirada tan descarada, i avui tremolo tota només de pensar que l’hauré de tornar a veure a l’escenari del Liceu, i a més al costat de l’Antoni, que no sap que és un canalla que li vol prendre la dona. Ja tinc ganes de saber amb quina una sortirà, avui, el senyor Bulterini, i vaig preparada per a qualsevol cosa, perquè aquest home és un dimoni, Aurora, un dimoni que no pararà fins que aconsegueixi alguna cosa, d’això en pots estar ben segura!

Il trovatore va ser un èxit. Bulterini i la soprano que feia de Leonora van haver de sortir a saludar vuit vegades. Fins i tot l’Antoni Sampons va tenir paraules de lloança per a la parella, sobretot per a ell, que havia sabut fer el Manrico més intens i brillant que havia vist mai. Tothom sabia que Verdi i l’Antoni Sampons no s’entenien gaire, però aquella nit l’opinió era unànime i no hi havia res a dir: havia estat una gran vetllada.

La Càndida feia molta estona que s’estava en silenci. L’Antoni li va preguntar si no li havia agradat. Va dir que sí, que molt, que havia estat fantàstic, i va deixar caure la mà sobre el braç del marit per tornar cap a casa. Mentre baixava l’escala de marbre, el cor li anava al galop. Si tancava els ulls veia Manrico mirant-la des de l’escenari amb aquell posat de voler alguna cosa d’ella. Alguna cosa que no podia tenir. Li hauria agradat bufetejar-lo perquè la mirava d’aquella manera, però també li hauria agradat donar-li allò que volia. I les contradiccions li pujaven coll amunt i l’ennuegaven.

—Vols dir que t’ha agradat? —va insistir l’Antoni.

—Molt. És només que al quart acte m’he endormiscat una mica, quin greu! És una llàstima que no puguem tornar-la a veure.

L’Antoni Sampons va arronsar el nas.

—Surto demà de viatge. Tinc un bitllet per a la diligència de les nou, cap a Madrid.

—Sí, és clar —va fer ella, i va deixar que el silenci omplís de pensaments la conversa.

—Potser li podries dir al teu pare que t’hi acompanyi —va proposar ell, sempre disposat a no negar-li res a la seva dona, per petit que fos.

—També podria anar-hi sola. No em passarà res.

—Sola. —L’Antoni se la va mirar amb una barreja de fascinació i orgull—. Tant t’ha agradat?

La Càndida va somriure.

—Molt bé, doncs no se’n parli més —va concloure ell—. Al cap i a la fi, ets una dona casada. Ho sap tothom.

—Ai, Aurora, tinc un desfici que no puc explicar a ningú, fa tres nits que no dormo ni menjo ni penso en cap altra cosa. Vine, Auroreta, que ara m’escoltaràs en la meva hora més difícil. Tu que sempre has estat al meu costat, tu que em coneixes millor que ningú, sabràs dir-me què he de fer. Recordes el senyor Bulterini, el cantant italià? Ja et vaig explicar quines coses més atrevides no va dir-me, el dia de la festa de l’Antoni a la fàbrica nova. Bé, doncs un dia després hi va tornar, però encara amb més atreviment. Jo me’l vaig haver d’escoltar, pobra de mi, què podia fer? Estava sola, va entrar a la meva llotja, va tancar amb clau per dins. Una dona no pot enfrontar-se a una situació com aquesta si no porta al costat un marit que la defensi. No pots imaginar-te el munt de disbarats que vaig haver d’escoltar, Auroreta meva. Diu que no pot viure lluny del meu costat, afigura’t! Diu que des que em va veure que només fa que pensar en mi i en el moment en què podrà tornar a gaudir de la meva companyia! Va fer servir tot d’adjectius per deixar-me pels núvols. I parla amb aquella gràcia, i amb aquell accent… era com si m’estigués hipnotitzant. Potser ho va fer, jo no ho puc assegurar. Però espera, que encara n’hi ha més. Vol que me’n vagi amb ell a Nàpols, vol que sigui la seva amant. A Nàpols, t’ho imagines! I la seva amant, jo! Aquest home es pensa que som dins d’una òpera! Diu que no suporta haver d’imaginar-me en braços d’un altre, que té una tempesta dins del cor que només el meu esguard pot esvair. I sí que deu dur-la, sí, perquè em mira d’una manera que no és normal! El pitjor no és el que diu amb paraules, el pitjor és el que em fa entendre amb els ulls. M’encanten, em despullen, em posseeixen. És com mirar una bèstia ferotge. Fa basarda. T’espantes, Aurora? Oi que ara entens per què estic tan trasbalsada? Tot això que t’explico no és com per haver mort en vida?

Tu entenies moltes més coses de les que gosaves dir-li a la senyoreta Càndida. Moltes més de les que podies pair i de les que ella hauria volgut escoltar. Sempre vas tenir clar quin era el teu lloc, fins i tot quan ella proclamava amb aquella vehemència que éreu amigues i per això demanava el teu consell. No. No éreu amigues i mai no ho podríeu ser, massa coses us separaven. El que la senyoreta Càndida buscava —i això també ho entenies i tampoc no ho podies dir— era la teva complicitat en la malifeta. Buscava que l’animessis, que l’empenyessis, que li alliberessis la consciència de culpa. Tu, però, només podies dir-li la veritat. Encara que fos una veritat espantada i incompleta.

—Aquest foc que nodreix és molt perillós, senyora —vas fer.

—Perillós, Aurora? Jo diria que és mortal. Saps què em va fer l’Augusto, l’altra nit, a l’avantllotja? No, millor no t’ho dic, no vull fer-te passar una mala estona. Ja t’he explicat que estava sola, i ell se’n va saber aprofitar. Es coneix que té molta experiència, que la sap llarga. Quan et mira d’aquella manera és com si els seus ulls tinguessin algun verí. Un verí paralitzant, que evita tota resistència per part de la víctima. Vaig esdevenir un titella entre els seus braços, una nina sense voluntat, lliurada a l’encanteri de les seves mans i les seves paraules. Sí, Aurora, no ploris, vaig deixar-me seduir per un altre home, però no en sóc l’única culpable. On era, el meu marit, mentre jo lliurava aquesta batalla? Va fer alguna cosa per evitar l’ultratge? Que potser no va deixar que anés sola al teatre? Va preocupar-se del que em pogués passar? No creus que se’n va desentendre? I el llibertí, diries que va recordar que jo era d’un altre, que va aturar l’envestida? És clar que no! Va arribar fins al final i va fer-me tornar boja de l’ansietat. I ara, ara no sé què fer dels dies sense ell.

—Ha d’oblidar-lo —vas dir, més angoixada que ella—. Faci cas del consell de l’amistat.

—Oblidar-lo, dius? No saps de què parles, pobreta. Et penses que em deixarà? Et penses que en sabré? Farà alguna cosa, el meu marit, perquè me’n surti? Si ell només pensa en els seus viatges i les seves màquines. Tu no saps res. Qualsevol dia entraràs a buscar-me i hauré marxat. Hauré marxat per sempre, Aurora. Això que sento no pot dir-se amb paraules. És com una embriaguesa que només entenc jo. És com si el destí m’hagués assenyalat el camí. I el meu destí només pot acomplir-se al costat de… No vull tornar a dir el seu nom, que em crema aquí dins. He de viure per això que tinc, Aurora, o morir-me.

Quin esglai tenies. La senyora era boja, boja del tot. No se t’acudia res a dir, ni a fer. Et preguntaves si havies d’explicar-ho tot al senyor Antoni, o potser tornar a cals Turull i parlar amb don Estanislau i donya Hortènsia. Però t’aturaves. I si només era una de les seves fantasies? Un desig estrany d’aquells que la Càndida tenia de tant en tant, com quan volia trobar un Don Giovanni que la fes patir? Potser no calia amoïnar-se.

Tot d’un plegat vas veure que la senyora seia a la butaca, xarrupava la xocolata desfeta que li havies servit, mirava al carrer, sospirava i et deia:

—Em portes la meva labor, Aurora? Vull brodar una mica.

Mentre li buscaves el tambor i la capseta de les agulles deixaves que el ritme de la teva respiració es recuperés i et deies: «Segur que només ha estat una fantasia, no deu haver fet res amb el tenor, tot són bestieses de nena malcriada». Perquè en el fons sempre vas saber que la Càndida, senyora o senyoreta, sempre havia estat el mateix: una nena malcriada insofrible.

Li vas deixar el tambor sobre la falda. Ella et va preguntar:

—T’asseus a cosir amb mi?

Vas inventar-te la primera excusa que va venir-te al cap: tenies molta feina a la cuina, havies d’ajudar l’Enriqueta a triar llegums i a preparar unes postres. Va fer que sí amb el cap, però abans de concentrar-se en la labor et va clavar una darrera mirada, una mica perduda i trista, i va murmurar amb un fil de veu:

—Que mai no hagi de penedir-se qui un dia va estimar tant.

La vas deixar al costat de la finestra amb les seves estranyes melangies i te’n vas anar a plorar de por a la cuina.