TRISTAN UND ISOLDE

Veus l’escena des de la llunyania del temps, però amb els anys no han volat els records, que segueixen vius com el primer dia. 8 de novembre de 1899, el Gran Teatre del Liceu brilla com només ho fa en nits d’estrena. És una bona ocasió per deixar-se veure i tu vas de bracet d’algú que ha insistit molt perquè l’acompanyis. Molt. Abans de sortir del cotxe reses alguna cosa que recordes i demanes que tot vagi bé. No vols que el doctor, vols dir l’Horaci, s’avergonyeixi de tu.

Al vestíbul tots parlen feliços, despreocupats, com si el més important que passa al món fos que s’hi estrenen òperes. Et miren dissimulant, fent veure que no hi ha res d’estrany, que tothom és allà on ha de ser. Tu saps que ets un element discordant, no cal que t’ho retreguin les seves mirades. Fa una estona, en sortir de casa, t’has jurat a tu mateixa que això no t’afectaria, però ara no hi pots fer res. T’afecta. Somrius perquè no es noti, per no fer patir, per no sentir-te tan estranya, tan acovardida.

Si el doctor Volpi, l’Horaci, sabés la por que tens voldria treure-te-la del cap amb alguna d’aquelles frases seves —«Au, va, Aurora, deixa’ls dir, a aquests presumits, no veus que no tenen altra cosa a fer?»—, però no vols que pateixi, no vols fer-li malbé la nit. Només baixar del cotxe, just després que el doctor Volpi acomiadi el xofer, et deixes enlluernar pels vestits de les senyores enjoiades. Semblen princeses i volen que tothom les miri. L’escala principal és una desfilada d’elegàncies. Tant de bo poguessis mirar-t’ho tot des de fora, penses, quan comences a pujar. Tant de bo tu no formessis part d’aquesta funció.

L’Horaci fa molt de goig de jaqué. Du armilla, la cadena del rellotge d’or, barret de copa, sabates enllustrades i els cabells molt ben arreglats, amb un toc lleuger de brillantina. No va a l’última moda, però t’agrada el seu gust d’un altre temps. D’altra banda, és d’aquells homes de natural elegant que sembla que han nascut per anar a totes hores vestits d’etiqueta. Amb un cop d’ull en tens prou per comprovar que no n’hi ha cap com ell. Ningú no hi pot competir. El doctor té una brillantor especial, potser perquè tot en ell traspua harmonia o perquè no deixa de somriure ni un segon. Se’l veu satisfet. No hi ha tanta gent que a la seva edat —ja frega els vuitanta— somrigui amb tanta placidesa, d’una manera tan senzilla i natural, com si mai no hagués deixat de fer-ho. Quan somriu els ulls clars se li il·luminen amb alguna cosa infantil i a tu et sembla que és un nen i que encara no vol créixer. Llavors li dius: «Ets com el meu nen gran, Horaci», i ell somriu i et respon: «Gràcies a tu, Aurora, només gràcies a tu».

—Mira, Aurora, és el Saló dels Miralls —et xiuxiueja, discret, a cau d’orella, i en la seva veu perceps l’admiració del qui entra en un lloc sagrat.

Et costa no fer escarafalls. Mires de dissimular, però estàs aclaparada. Aixeques la mirada discretament, et sembla que li estrenys el braç una mica, sense adonar-te’n.

Guaita, Aurora. Qui és aquesta dona amb un vestit de gasa de color malva que t’observa, astorada, impertinent, des del mirall tot envoltat de columnes i motllures? Ja no és jove, ja ha superat les quatre dècades, però així arreglada sembla una altra cosa. Porta els cabells recollits sobre el clatell. El vestit li deixa les espatlles a l’aire. Encara les té delicades, com de joveneta, i al bell mig de l’escot hi llueix un medalló d’or blanc i ivori que fa joc amb les arracades. A les mans, només un solitari ni exagerat ni ostentós —ella el va voler així—, testimoni preuat d’un amor que encara no creu que li pertoqui. Qui és, aquesta nouvinguda que ningú coneix? D’on ha sortit? De quin món soterrani ha estat rescatada? Qui serà el primer de notar-ho? I com ho sabrà, quin serà el petit gest que en delati la procedència? Que potser hi ha alguna cosa estranya en la seva indumentària, en les seves maneres, en les seves paraules? No res, llevat potser d’una prudència extremada, com la que gasten aquells que no trepitgen sobre segur. I tot i així se li coneix només veure-la: és una intrusa. El seu lloc és lluny d’aquesta esplendor. És aquí, però no hi té dret. Si el mirall ho sabés, es negaria a retornar-li la imatge. Però els miralls no volen saber-ne res, d’aquestes complicacions, i juguen a deixar-se enganyar per les aparences.

—T’agrada? Oi que és fabulós? —et pregunta a cau d’orella el doctor Volpi, amb aquella mirada de nen enjogassat.

Fas que sí amb el cap perquè no et surten les paraules. Tens els ulls humits de l’emoció. És molt millor del que mai t’havies imaginat quan ell te’n parlava, en aquelles nits en què junts assaboríeu un parell de xicres de xocolata.

—Doncs espera a veure’n la resta —afegeix tot fent camí cap al guarda-roba.

Mentre espereu per deixar les capes i el barret, saludeu algunes persones. Et miren d’esquitllada abans de la salutació de rigor, dissimulant de manera insuficient.

L’Horaci fa les presentacions.

—Permeti’m presentar-li l’Aurora, la meva esposa.

El doctor Volpi, l’Horaci, desperta una admiració unànime; tots el respecten, fins i tot quan pren decisions eixelebrades. Portar qualsevol a l’òpera, on s’és vist? Ningú no gosa fer-vos el lleig i somriuen i us diuen, amb afectació, «Benvinguda, estimada», o et pregunten, amb molt mala intenció, si t’agrada Wagner, per veure què dius, o per veure si saps dir alguna cosa, i l’Horaci et salva: «L’Aurora és més d’òpera italiana, què hi farem, ja ho diuen que ningú no és perfecte». I ells, els altres, els de debò, giren cua i fan comentaris maliciosos en veu baixa. «La seva esposa? Jo no m’ho crec! Segur que no s’hi ha casat. No s’hi pot haver casat!». T’adones de tot, encara que sembli que no. Cada vegada que algú parla amb un altre et sembla que et critiquen, que t’han descobert, que les seves paraules embruten l’Horaci i el deixen en mal lloc… i el cor se’t dispara de tant de patiment i neguit. L’Horaci, sempre atent, se n’adona, se t’apropa i a cau d’orella fa:

—Deixa’ls que petin d’enveja.

És un alleujament arribar a l’avantllotja, encara que per fer-ho hàgiu hagut de travessar un passadís ple de presentacions i de mirades de sorpresa i de malfiança i de supèrbia. T’asseus al canapè i deixes anar un sospir. Tens ganes de dir-li que et deixi aquí, amagada de totes les mirades o, encara millor, que et deixi tornar a casa i digui a tothom que has patit un desmai. Ningú se n’estranyaria. «Va ser massa per a ella, és clar, pobrissona, no està acostumada a res semblant». Però l’Horaci et serveix un got d’aigua fresca, t’estreny la mà i et diu:

—Estic content que hagis volgut venir.

I amb això en tens prou per recuperar les forces. Penses: «Com li puc negar res, jo, a aquest home?». T’aixeques i t’agibelles les faldilles i omples els pulmons d’aquest aire carregat d’essències desconegudes. Només llavors vas cap a la llotja. L’Horaci t’ha explicat que el paper d’Isolda és dels més difícils per a les cantants —«La paraula correcta és “soprano”, però tu digue-n’hi com vulguis»— i penses en la pobra noia que sortirà a l’escenari d’aquí a uns minuts i et preguntes qui deu tenir més por, si tu o ella. L’Horaci t’acosta la cadira, espera que seguis abans de seure al teu costat, saluda algú amb un moviment de cap, et mira embadalit, amb aquesta mirada que et transforma, et diu «Tot està bé» i et fa sentir digna d’ocupar una cadira en una llotja del Liceu un minut abans que comenci una òpera de Wagner. «Deus haver-te begut l’enteniment, Aurora», remugues sense dir res.

«I mare meva, quin espectacle!», penses abans de tenir temps ni de mirar l’escenari. Els vestits de les dames, les dotzenes de llums elèctrics, els daurats, els velluts, l’olor de grandiloqüència que fa tot. Per un moment, t’oblides fins i tot de respirar. Et treus els guants molt a poc a poc, els deixes sobre la balustrada. L’Horaci els recull i els posa en una cadira.

—Que no et caiguin —diu, i tot seguit assenyala amb la mirada una llotja de l’altre costat—. Allà hi ha l’Antoni Sampons amb la seva filla, però em penso que no t’han reconegut.

Just en aquell instant, com si les mirades s’atraguessin, el xocolater Sampons fa un gest amb el cap per saludar l’Horaci, que correspon, cortès, d’igual manera. Tu l’imites, amb menys afectació, fent les coses com l’Horaci t’ha ensenyat. L’Antonieta, la filla, aixeca la mirada del programa de mà, us saluda amb una fredor distreta i de seguida torna a la lectura. Fa molt que ha deixat de ser aquella nena que tu recordes, et sembla que no l’hauries ni coneguda. Deu tenir… —fas comptes ràpids, però exactes—, sí, segur: ara té vint-i-sis anys. Te la mires dissimulant, pensant que a la seva cara hi ha un no-sé-què de la seva mare, potser el gest d’altivesa, o aquesta manera com els cabells li encerclen el rostre, però en conjunt és molt menys agraciada que la Càndida. No l’ajuden gens aquestes robes tan fosques, tan poc afavoridores, tan impròpies d’una dona jove com ella, però no, no és això, la veritat és que la pobra criatura no té remei. És lletja i no s’hi pot fer res, és millor dir les coses pel seu nom. És lletja com un pecat mortal, sembla mentida, com pot ser, si el seu pare al seu costat encara fa goig i la seva mare, sense ser una mare de déu, es feia mirar. Deu ser la desgràcia, no pot ser que la malastruga passi per la vida de la gent i no la deixi com mal planxada. De sobte t’adones del que estàs fent i et renyes pel fet de ser tan dolenta. «Què fas, al Liceu, pensant aquestes coses tan vulgars d’una dama a qui coneixes des que va néixer, Aurora, per l’amor de Déu, aprèn a comportar-te!».

—Oi que és soltera, encara, la senyoreta Sampons? —preguntes a l’Horaci, que t’ho confirma de seguida.

És clar que és soltera, tu ja ho sabies, només cal veure-la, pobreta! Ara agafa uns binocles i es prepara per veure la funció, li diu alguna cosa al seu pare i ell fa que sí, i tots dos formen una estranya parella que sembla molt ben avinguda, si no fos perquè són pare i filla i les coses no són com haurien de ser. No és estrany que no s’hagi casat, però si vista des d’aquí fins i tot sembla que tingui bigoti, amb aquesta ombra fosca com de borrissol que se li veu al damunt del llavi. I un altre cop et renyes, aquest cop més severament: «Aurora, vols fer el favor de comportar-te com una senyora i no fer avergonyir el doctor, que no s’ho mereix, tanta il·lusió que li feia portar-te». I així vas passant l’estona, renyant-te a tu mateixa de pensament, mentre per fora fas un somriure misteriós molt apropiat per al cas.

Ja és tota una paradoxa que els únics que et coneixen de debò no t’hagin ni mirat. L’Antonieta, perquè sembla molt preocupada per estudiar-se el programa de mà de dalt a baix. El senyor Antoni, perquè la vida dels altres no li interessa un rave. I encara que li interessés, fa anys que ha perdut la capacitat de deixar-se sorprendre per res.

El fabricant de xocolata Antoni Sampons, antic gendre del difunt i malaguanyat inventor de maquinària industrial don Estanislau Turull, que a més era el seu veí de llotja, no falta mai a les funcions del Liceu, tret que representin Il trovatore, l’única òpera que no vol tornar a veure mai més. Tothom en aquest petit univers de xerraires i tafaners sap que el ric xocolater és tot un cavaller, a més d’un melòman empedreït, i que té un problema sense solució amb el personatge de Manrico, del qual ningú no parla en presència seva ni tampoc de la seva filla.

«I aquella del costat devia ser la llotja dels Turull», penses, tot i que d’això no vols fer preguntes. Ja fa temps que vas prohibir-te a tu mateixa parlar amb l’Horaci de coses del passat. Igualment, tot comença a quedar una mica massa lluny i tampoc no val la pena. Però la memòria no sap estar-se quieta i ara que ets en l’escenari original, mirant de dret la llotja que va ser del fabricant de maquinària industrial don Estanislau Turull i de la seva senyora, donya Hortènsia, no saps com et ve a la memòria la imatge nítida de la senyoreta Càndida vestida com una princesa i sortint de casa de bracet del seu pare. Quina adoració no va sentir, el malaguanyat senyor Estanislau, vers aquella criatura. No n’has conegut cap altra d’igual, ni per bé ni per mal.

I de sobte comprens per què la criatura s’adormia a l’avantllotja només començar el primer acte, però també comprens son pare, dolent-se que la nena no sabés apreciar les òperes, ni tan sols les italianes. Sobretot Rigoletto. Ah, Rigoletto, li diràs al doctor Volpi, vols dir a l’Horaci, que t’hi porti quan la facin, que vols conèixer totes aquelles coses de les quals el senyor Estanislau sempre parlava embadalit. El que tens clar és que sabràs cantar-ne un petit bocí, tot allò de «Bella figlia dell’amore» que vas escoltar tantes i tantes vegades al costat de la Càndida.

—Saps què m’han dit? —fa de sobte el doctor, a qui els pensaments han dut en la mateixa direcció que a tu—. Que la Càndida Turull ha tornat a Barcelona.

—Ha tornat? —fas—. Sola?

—No en sé res més. I qui m’ho explicava tampoc n’estava ben informada. Es veu que ha llogat un pis a la Bonanova.

—A la Bonanova? Tan lluny?

I et quedes pensant com la vida ha girat la pell. La Càndida Turull a la Bonanova, sola o acompanyada, vés a saber; el senyor Antoni a la llotja amb la seva filla, fent-se companyia l’un a l’altre com dos gats, i tu contemplant-los sense que et reconeguin. És clar que no et reconeixen, Aurora, perquè de cap manera poden imaginar que tu ets aquesta dama del vestit malva que acompanya el doctor Volpi. Ni que encara sabessin quina fesomia fas i te l’endevinessin des de tanta distància.

—Mira, Aurora meva. —El doctor t’interromp els pensaments—. La bomba va caure allà, a la filera tretze del costat dret. Els seients buits que encara veus són els que aquella nit ocupaven les pobres persones que van morir. Han quedat així en senyal de respecte. Sembla que m’hi trobi. Es representava Guglielmo Tell —fa l’Horaci, i tu tens un esglai que et corre per l’esquena només de recordar el doctor arribant a casa, encara descompost i amb l’armilla tota tacada de sang, explicant que la dona del llibreter Dalmàs se li havia mort als braços sense que hagués pogut fer res per salvar-la i que no era l’única, perquè l’espectacle de mort i destrucció havia estat dantesc. I encara havien de donar les gràcies, perquè hi havia una segona bomba que no havia esclatat en quedar suspesa en les faldilles de la senyora de l’advocat Cardellach, que ja era morta—. Ai, senyor! —s’exclamava el doctor Volpi, a qui mai fins llavors havies vist alterat—. El Liceu mai més no tornarà a ser el que era, Aurora. Mai més no ens recuperarem d’aquest bany de sang.

Però aquesta gent no van néixer per ajupir el cap ni per perdre el temps recordant els mals moments. Només cal veure l’Antoni Sampons assegut a la llotja amb aquesta distinció que ha gastat sempre i la memòria ben a recer de tots els vents de la vida. Li deu haver arribat la veu que la Càndida és a Barcelona. És clar que ho sap, aquesta mena de notícies s’escampen de pressa. Quina cara deu haver fet en saber-ho? I la nena, ho deu saber, que la seva mare ha tornat? Pensa anar-la a veure o ella tampoc en vol saber res?

No s’apaguen els llums i la música comença. Suau, però el doctor t’ha avisat que ja s’animarà, que Wagner sempre s’anima. A la platea i a les llotges hi ha un murmuri de protesta. Un home de la tercera filera gesticula com si estigués molt enfadat. L’Horaci t’explica que Wagner té a la ciutat de Barcelona un nodrit conjunt d’admiradors que volen que les seves òperes es representin com toca, en silenci i amb els llums apagats, per poder concentrar tota l’atenció en l’escenari, però que el director del teatre és un pallús que no ho veu de la mateixa manera i que això és un sacrilegi a la voluntat de l’artista i a l’art, en general. El cavaller de la tercera filera és un crític important que ja perd la paciència. Un crític del Liceu i sense paciència pot arribar a ser un malson, això ja ho aprendràs amb el temps, quan t’adonis que aquest és un univers amb les seves pròpies lleis, i vagis col·locant cada personatge al seu lloc. De moment, com qui diu, acabes d’arribar, i mires d’entendre per què deu ser tan greu deixar encesos uns llums tan bonics i tens un sobresalt espantós per culpa d’una pujada sobtada dels violins, que fan molta remor perquè n’hi ha moltíssims, ara quan tinguis un moment miraràs de comptar-los i així pensaràs en una altra cosa. També mires de fer cara de senyora que va a l’òpera, tot i que no saps com es fa i per més que t’hi esforces no deixes de pensar que no hi ha manera, que no et surt.

L’Horaci t’acaricia el dors de la mà i diu:

—La senzillesa i la veritat són els principis de la bellesa.

Te’l mires, tot buscant una explicació a això tan bonic que acaba de dir, i la seva veu dolça afegeix:

—Tanca els ulls i deixa’t commoure per la música, amor meu.

Tanques els ulls, dòcil, feliç. Del primer que t’adones és que si no veus els violins la música no et fa por. La melodia a estones és dolça com una cançó de bressol, i et sembla que et gronxa els records que aquesta nit tens a flor de pell. Tot d’una, les cordes bramen i els timbals piquen i és com si l’obertura de l’obra et renyés per alguna cosa terrible que no saps que has fet. I la música et dispara els batecs del cor d’una manera que no sabies que podia passar i és una sensació plaent que desconeixes, això d’emocionar-te tant sense saber per què. De mica en mica, amb els ulls tancats, et preguntes si tot això no és exactament el que hauria de sentir la dona del mirall, aquella desconeguda impertinent, i també si les emocions no són una de les poques coses al món que no fan distincions entre rics i pobres. Amb els ulls tancats, mentre l’Horaci t’acaricia la mà i se sent, gràcies a tu, l’home més afortunat de la Terra, arribes a la conclusió que aquesta música i aquest home són la mateixa cosa: un miracle capaç de transformar les persones. De transformar-te a tu, Aurora —pobrissona, has tingut molt mala sort a la vida, ho haurem de compensar d’alguna manera—, en la dona que ell volia al seu costat. O potser en la que tu portaves dins sense saber-ho.