NOU

Vaig arribar al portal de Mar en el moment que les grans portes de la muralla es tancaven enmig d’una gran fressa. Per més que vaig demanar als vigilants que em deixessin sortir en nom del rei francès i del castellà i del seu honor i de la meva paraula i de la mare que els va dur al món, no vaig trobar manera de convèncer-los. Crec que no vaig fer servir els arguments adequats. Van mirar-me igual que haurien fet amb un gos sarnós, i van continuar com si tal cosa.

No em va quedar més remei que encimbellar-me al passeig de la muralla per aquella pujada que queda prop del convent de Sant Sebastià i des d’allà provar d’atalaiar alguna cosa. El port començava al peu del mur, però s’estenia molt, i tot estava immers en la foscúria. Per no ser vist, vaig apagar el fanal i la meva ombra es va confondre amb totes les ombres de la nit. El fred feia gemegar les coses. No podeu imaginar, missenyora, quin taro no bufava, en aquell lloc a aquelles hores! A la primera ràfega ja tenia el nas per llençar. M’havia d’estar aguantant tota l’estona el barret i la perruca, que s’obstinaven a deixar-me el cap ben sol. I per si no tingués prou desgràcies, la nit era negra i sense lluna.

Havia de tenir paciència per esperar, vaig dir-me. «La paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços», va sentenciar el poeta clàssic. Qui va ser? No ho recordava. Potser Ovidi? Horaci? O el gran Petrarca? De cop em va venir al cap la biblioteca del vostre pare, aquelles tardes delicioses —i calentes a la vora del foc!— d’ordenar llibres, separar els que s’havien d’enviar a l’enquadernador, deixar-se portar pel so cruixent de les pàgines i per la lectura callada dels poetes italians, que sempre m’han agradat. Que feliç seria, si pogués viure eternament a la biblioteca de palau, senyora. Si aquesta missió acaba com vós voleu, potser m’atreviré a demanar-vos que em recomaneu per al càrrec de bibliotecari. Em penso que ho faria prou bé, ja que allà no s’han de prendre decisions difícils més enllà de classificar la Divina comèdia per la D de Dante o per la A d’Alighieri, i perquè el meu tarannà s’avé amb la quietud dels objectes.

Els llibres són la millor companyia, no trobeu? Les paraules sàvies i boniques que en collim ens fan ser millors persones. Vet aquí la diferència entre algú que ha llegit i algú que mai ha tocat un llibre: el primer pot dir que ha burxat dins un munt d’ànimes diferents, mentre que el segon mai no ha sortit de si mateix, pobre miserable. Si hagués de reconèixer mestres, sens dubte els primers per a mi serien els poetes italians. No és miraculós que un desconegut que va néixer fa tres-cents anys et digui coses de tu mateix que no sabies? Aquella nit, mentre tremolava de fred enfilat a la muralla, els versos van venir a socorre’m. Primer va ser el gran Petrarca, és clar, tan adient al cas:

Però després van venir-me al cap poemes d’amor que mai no havia copsat del tot i que de sobte s’omplien d’un sentit nou, intens, aclaparador. La Marianna, el seu rostre, la seva veu, eren pertot. Només de veure’t, era el primer dia, vaig disposar estimar-te fidelment. Jo vaig amb els ulls i la ment, dona, cercant-te…, oh meu primer amor! I com atrets per l’ham del record d’ella, van comparèixer més versos, tots embolicats i en desordre, però tan autèntics com el sentiment que em creixia dins del pit. Un instant al cor li basta per fer-se amant. Tots els meus pensaments parlen d’amor… tinc el cor tremolant… Ara entenia totes aquelles angoixes i temences dels poetes d’abans.

No us passa, que com més canteu més ganes de cantar teniu? Doncs així em va ocórrer a mi durant aquella vetllada, que ara que havia començat a lloar el meu amor amb paraules d’altri no podia parar. I xiuxiuejava, mentre em petaven les dents: … i vull parlar i el desconcert em lliga… Però si voluntat és del destí, què puc fer més que anar amb l’ànima trista…? L’amor em guia… I sé que abans em tocarà morir que el mal que tinc no se’m torni suau.

Per a desgràcia meva, la vida transcorre en prosa i els arravataments d’amor no escalfen gens. De sobte, enmig de la tremolor em va semblar veure com un llumet molt petit que es movia pel moll i vaig haver d’interrompre a desgrat aquell recital poètic que m’estava oferint a mi mateix. Vaig aclucar els ulls i vaig procurar no perdre el llum de vista.

Era com seguir amb la mirada una lluerna que no té pressa. Pels molls, algú caminava a pleret. Era una persona, n’eren dues, anaven o potser venien… De mica en mica vaig desvelar aquell misteri. El llum avançava cap a mi, però encara era lluny. El fanal acompanyava una conversa. Les persones eren dues. Potser dos amics? O dos amants? Les ombres sempre ens enganyen. Només quan van ser una mica més ençà em va permetre el vent —que ara bufava a favor meu— distingir-ne les veus. L’una era més aviat prima i de nas, no sabria dir si d’home o de dona, però bastant desafinada. Pel que fa a l’altra, em seria molt més fàcil descriure’n la consistència i tonalitat, però no cal: només us diré que era la veu inconfusible del nostre benvolgut senyor de Beaumarchais.

«Aquí tenim el secretari del rei en companyia del seu amic el comandant de l’orde de Sant Lluís», vaig dir-me, abans de veure que Beaumarchais agafava amb delicadesa la mà de qui l’acompanyava. Vaig pensar que Beaumarchais és un excèntric, però no tant com per besar la mà d’un oficial de l’exèrcit. Llavors vaig adonar-me que l’ombra de veu desafinada portava faldilles i tenia el cap ple de tirabuixons molt ben compostos. La cara no la hi vaig poder veure, tot i que em va semblar que tenia unes barres prominents i una barbeta molt quadrada i no gaire delicada. Va fer una rialla —destrempada, com tot el que li sortia de la gola— i va desaparèixer en direcció a una ombra quieta que s’esperava una mica més enllà: un d’aquests carruatges de dues rodes i un sol seient que anomenen tílburis i que estan pensats per a una sola persona, màxim dues. S’hi va enfilar, arreplegant-se amb molta gràcia les faldilles, i va acomiadar-se de Beaumarchais fent dansar la mà. Ell va esperar uns minuts abans de fer el mateix. Va pujar a un altre cotxe —de lloguer, vaig pensar— i també el vaig perdre de vista.

Així que això era tot, em vaig dir. Una cita galant.

Vaig riure per sota el nas, de pensar que les sagetes de l’amor també havien esgarrapat el cor de Beaumarchais, l’home fred, l’estrateg, l’impertorbable. N’érem dos que sofríem un mateix mal. Em van venir ganes de fer-li una abraçada de col·lega, de dir-li: «Senyor, estic disposat a compartir amb vós i la vostra amistançada els meus poetes italians». Però tota una muralla ens separava.

Vaig pensar que seria millor tornar a l’hostal a provar de dormir una mica. Mentre caminava pels carrers deserts al meu cap només hi havia una pregunta: què té aquesta ciutat de Barcelona que fins i tot els esperits més sublims hi troben allò que no sabien que buscaven?