QUINZE

(Som a la botiga del xocolater Fernandes. La Marianna està endreçant els pots de les lleixes al costat del taulell mentre cantusseja alguna cosa. Sembla contenta. En un campanar proper sonen les cinc de la tarda. Coincidint amb l’última campanada, s’obre la porta del carrer. Entren Guillot, Labbé, Delon i Maleshèrbes).

GUILLOT: Per fi som aquí, senyors! Passeu, passeu. (A la Marianna). Benvolguda, us presento els millors xocolaters de França, que han vingut fins a casa vostra per conèixer el giny que el vostre marit va inventar.

MARIANNA (ajupint una mica el cap): Sigueu benvinguts, senyors.

DELON, LABBÉ, MALESHÈRBES: Senyora…

MARIANNA (ensenyant la xocolatera de porcellana blanca que té sobre el taulell): Voleu una xicra de xocolata? És acabada de fer.

LABBÉ (més relaxat): Jo no us diré que no.

DELON: Jo tampoc. Ve de gust, amb aquest fred.

MALESHÈRBES (a Guillot): Per què no havíeu dit que ens esperava una nimfa? Quina bellesa! Quina sort, que el marit no hi sigui!

MARIANNA: Em sap greu, però només tinc una cadira. Haureu d’estar-vos drets.

MALESHÈRBES: M’estaria aquí fins i tot de cap per avall.

MARIANNA (deixa tres xicres damunt del taulell i serveix la xocolata. N’hi ha la quantitat exacta): Tres xicres justes. Vós com la voleu, monsieur Guillot?

GUILLOT: He tingut unes hores dificiletes i tinc l’estómac als peus. Com vós me la poseu estarà bé.

MARIANNA (als tres xocolaters): La xocolatera és un regal de madame Adélaïde. Oi que és preciosa?

LABBÉ: Ja deia que em sonava…

MARIANNA (amb un somriure encisador): Tasteu la xocolata, cavallers. M’agradarà molt saber si la trobeu bona.

LABBÉ (beu): El gust és interessant.

DELON (beu): Està prou bé.

MALESHÈRBES (se la beu tota): Deliciosa! Sublim! Molt dolça! És la millor que he tastat mai!

MARIANNA: I ara que heu alegrat una mica les panxes, suposo que voleu veure la màquina.

LABBÉ: Per això hem vingut de tan lluny, senyora meva.

MALESHÈRBES: Tot i que veure-us també paga la pena.

DELON: Si m’ho permeteu, jo vull dir tres paraules a la nostra amfitriona. Sou molt amable de voler ensenyar-nos l’artefacte en absència del vostre marit.

MARIANNA: El senyor Guillot els ha explicat que…?

DELON: Que està de viatge.

MARIANNA: Ah. Millor. (Anant cap a la rebotiga). Per aquí, senyors meus.

MALESHÈRBES: Sempre darrere vostre.

GUILLOT: Jo també vinc.

(La Marianna i els quatre homes desapareixen dins la rebotiga. Just en aquest moment s’obre la porta i entra en Mimó, enfurismat com un animal).

MIMÓ (cridant): Marianna! Que hi ha algú? Marianna! Surt a rebre!

MARIANNA: Qui hi ha? (Amb cara d’espantada, que canvia en veure’l). Ah, ets tu, Mimó, si ho arribo a saber no surto.

MIMÓ: Aparta’t. He vingut a buscar la màquina.

MARIANNA: Com dius?

MIMÓ: Me l’enduc.

MARIANNA: No.

MIMÓ: Queda confiscada.

MARIANNA: De cap manera!

MIMÓ: És millor que no t’hi resisteixis. Ara l’aparell és nostre.

MARIANNA: Vostre, de qui?

MIMÓ (amb orgull): De l’Il·lustre Gremi de Xocolaters de la Ciutat de Barcelona.

MARIANNA: Ni de broma!

MIMÓ: No marxaré sense endur-me-la. La llei està de part meva.

MARIANNA: Ja n’hem parlat moltes vegades, d’això. La llei em deixa de banda i jo a ella també.

MIMÓ (amb un somriure d’ironia): Sabia que no t’hi avindries, perquè has refusat ofertes molt millors. Per això no he vingut sol.

(Entra el capità general González de Bassecourt).

MARIANNA: Senyor González? Vós?

CAPITÀ GENERAL: Em sap molt greu. No he tingut més remei.

MARIANNA: Però si no fa ni dos dies éreu aquí, bevent xocolata de franc i fent-me la gara-gara!

CAPITÀ GENERAL: Sí, sí, perdoneu-me. Sóc un gran admirador de la vostra xocolata i de la vostra persona.

MARIANNA: Doncs teniu una manera molt estranya de demostrar-ho.

CAPITÀ GENERAL: No puc anar contra la llei. Mimó té raó: les normes diuen que una dona sola no pot dirigir un negoci.

MARIANNA: Com us he de dir que no sóc una dona sola? Sóc casada. El meu marit està de viatge.

MIMÓ (amb ironia): Deu haver anat a la fi del món.

CAPITÀ GENERAL: Em sap molt greu, Marianna, però hauré de tancar-vos la botiga fins que el vostre marit torni.

MARIANNA: Ja ho entenc. I a més, em robeu la màquina.

MIMÓ: Con-fis-ca-da! La màquina queda confiscada com a garantia! Quan pagueu el deute que teniu amb el gremi, potser us la tornarem.

MARIANNA (a Mimó, en veu baixa): Ets un mal home, Mimó. El meu marit sempre ho va saber. Però encara ets pitjor xocolater que persona. L’única cosa que saps fer és robar la feina als altres.

MIMÓ: M’ho sembla o has parlat del teu marit en passat? Veus com tu també saps que no tornarà?

MARIANNA (al capità general): I vós no hi teniu res a dir? Aquestes persones entren a casa meva i m’atropellen i vós ho consentiu? Us han fet callar amb un suborn? No veieu que sense botiga i sense màquina em quedo sense res? De què he de viure? A vós us és igual? No teniu cor, ni consciència?

MIMÓ: Demana caritat. Amb un cos tan ben format, no et costarà trobar qui et mantingui.

MARIANNA (serrant els punys): Surt de casa meva!

MIMÓ: Aquest cop no, dona. Aquest cop no em trauràs. He vingut a buscar allò que em pertoca. Deixa’m passar.

MARIANNA: No!

MIMÓ: Com vulguis. M’obligues a fer coses que no voldria fer.

(Mimó aparta Marianna de mala manera i entra a la rebotiga).

VEU DE MALESHÈRBES (alterat): Vós? Bé de Déu! A vós us volia jo trobar, precisament! Teniu i teniu!

(Se senten cops i alguna trencadissa. Surt Mimó, amb la mà al nas, que li regalima sang).

MIMÓ (amb veu de nas a partir d’ara): Què hi fa, aquest home, aquí? I on és, la màquina?

MALESHÈRBES (sortint de la rebotiga i assenyalant Mimó): És ell! El lladre que ens ho va prendre tot! Ximple! Pocavergonya!

CAPITÀ GENERAL (atabalat): Qui dieu? El prohom del gremi?

MALESHÈRBES (al capità general, amb el puny preparat per endegar un altre mastegot a Mimó): Detingueu-lo o l’esquartero.

LABBÉ (sortint de la rebotiga, esverat, a Maleshèrbes): Amic, sigueu raonable. És més petit que vós.

MALESHÈRBES: I que? Si hagués de fer cas d’aquest argument, no pegaria mai a ningú!

DELON (sortint): Déu meu! És un espectacle molt desagradable.

CAPITÀ GENERAL (aixecant la veu): Calmeu-vos, senyor, us ho prego.

MALESHÈRBES (clavant un segon cop de puny a Mimó): On són els nostres diners? Confessa, cretí, o t’aixafo com si fossis una fava de cacau!

MIMÓ: Si us plau! Jo no he fet res!

MALESHÈRBES (clavant un tercer cop de puny al mateix lloc): I a sobre és mentider! Us trinxo!

CAPITÀ GENERAL: Senyor, us ordeno que pareu!

MIMÓ: Socors! Senyor González, traieu-me aquest animal de sobre. Em matarà!

CAPITÀ GENERAL (desembeinant l’espasa): Tothom quiet!

(Tots li fan cas. Mimó gemega, estirat al trespol, amb el nas trencat. Marianna es mira l’escena amagada entre els braços de Guillot. Labbé i Delon són observadors expectants. Maleshèrbes està vermell com un tomàquet i delerós de pegar a Mimó una vegada més).

MALESHÈRBES: Digues on són les coses que ens vas robar! On amagues els nostres diners?

MIMÓ: Jo no tinc res, senyor. Us ho juro.

MALESHÈRBES: No juris mentides, lladre! (Abraonant-se al damunt de Mimó). El polvoritzo! En faig mantega!

MIMÓ (mort de por): Per pietat, escolteu-me! Us he de dir una cosa, però no puc si em pegueu tota l’estona.

MALESHÈRBES: De vós no escolto res.

CAPITÀ GENERAL (a Maleshèrbes): Senyor, us he de demanar que us reporteu i deixeu parlar el lladr… vull dir, el senyor Mimó.

MALESHÈRBES: A mi no m’interessa res del que aquest pugui dir!

CAPITÀ GENERAL: Senyor, si no us reprimiu us hauré de fer detenir.

LABBÉ (aguantant el company enfurismat): Maleshèrbes, amic, calmeu-vos una mica.

MALESHÈRBES: No pot ser!

DELON: D’aquesta manera, entendre’s és molt difícil.

MARIANNA (amb veu tremolosa): Si us plau, feu-ho per mi.

MALESHÈRBES (a contracor): Està bé. Perquè vós m’ho demaneu.

CAPITÀ GENERAL (a Mimó): Teniu l’oportunitat d’explicar-vos, Mimó. Us escoltem.

MIMÓ: És cert que dos col·legues del gremi i jo mateix us vam robar tot el que teníeu. (Hi ha una exclamació de fúria general). Ho vam fer perquè ens vam equivocar. Un informador anònim ens va dir que una ambaixada anglesa s’estava a la ciutat amb la intenció d’endur-se la màquina del Fernandes. Fins i tot ens van donar la referència de l’hostal on s’allotjaven, que era el de Santa Maria. L’ambaixada anglesa va resultar francesa, però quan ho vam esbrinar ja era massa tard. Pensem que algú ens va voler enredar, però no sabem qui. Només volíem evitar que uns altres s’emportessin la màquina. Els estrangers sempre s’enamoren de tot i duen les butxaques plenes de diners. No ho podíem permetre! Aquesta màquina l’havíem de tenir nosaltres, si més no fins que Fernandes pagui tot el que ens deu.

MARIANNA (a Mimó, amb ràbia): Mal home! Per què no els expliques que també em vols a mi, que agafes la màquina perquè jo no m’entrego?

MALESHÈRBES (de nou abraonant-se-li a sobre, només de sentir Marianna): L’esmicolo! El concasso! El pico en el morter!

(Tres homes subjecten Maleshèrbes perquè Mimó pugui acabar).

MIMÓ: Us vam robar, sí, ja ho he reconegut. Després d’emborratxar-vos amb ratafia. Però només un dia més tard, algú va robar-nos a nosaltres i es va endur tot el botí. Devia ser el mateix informador anònim de qui no hem sabut res més. Ens ha utilitzat, senzillament. Per això no tenim res del que us vam prendre, senyors meus. Em cregueu o no, aquesta és la veritat.

MALESHÈRBES (lluitant per alliberar-se dels homes que l’aguanten): Doncs jo no em crec ni mitja paraula! Sou una rata de claveguera!

CAPITÀ GENERAL: Un moment, monsieur Maleshèrbes. Jo sí que me’l crec. (A Mimó). Llavors, esteu confessant que sou un lladre?

MIMÓ: És lladre qui roba un sol cop i per salvar el seu gremi?

CAPITÀ GENERAL: Sí, senyor, igual que els altres.

MIMÓ: És clar que no! Aquells anglesos volien posseir la màquina! La màquina és per als xocolaters barcelonins, no podem permetre que ens la prenguin. Ho vaig fer en nom dels nostres interessos!

CAPITÀ GENERAL: Em penso que vós feu massa coses en nom dels vostres interessos, Mimó. En aquest moment, quedeu detingut.

MIMÓ: Com? No podeu…

CAPITÀ GENERAL: I tant que puc. Sóc l’autoritat, per això m’heu fet venir. (Als seus homes). Agafeu-lo.

MIMÓ: Però què feu? Això no té sentit. És tot cosa teva, Marianna? Tu ho has organitzat tot? A més, la màquina no hi és. Ha desaparegut.

MARIANNA: A mi què m’expliques? Ahir quan me’n vaig anar a dormir era aquí. Potser l’has robada aquesta matinada, com tants cops m’has amenaçat que faries.

MIMÓ: És clar que no.

MARIANNA: No et crec. I cap jutge no et creurà.

MIMÓ: No diguis bestieses.

MARIANNA: Acabes de reconèixer que ets un lladre, Mimó! Qui t’ha de creure?

CAPITÀ GENERAL (fent que sí amb el cap): La senyora té molta raó. Quan sàpiga que heu confessat un crim davant meu i tots aquests testimonis, el jutge no us veurà gaire innocent. Els crims mai vénen sols, i els criminals acostumen a trobar-hi gust. Tots els jutges ho saben, això.

MIMÓ: Mai no havia sentit un grapat de ximpleries més gran! Jo no la tinc, aquesta maleïda màquina.

MARIANNA: Ah, doncs potser me l’han robada els anglesos. També la volien, i no els agrada negociar.

MALESHÈRBES: O també podríem haver estat nosaltres, que també la volem, ho havíeu pensat?

CAPITÀ GENERAL: Vet aquí un cas complicat de sospitosos múltiples. Només em faltava això!

MIMÓ (cridant): Marianna, d’aquesta te’n recordaràs tota la vida!

MARIANNA: Ves per on, per un cop estem d’acord.

CAPITÀ GENERAL: Emporteu-vos el cridaner, sisplau. Directament a la presó de la plaça de l’Àngel.

(Els dos homes surten arrossegant Mimó cap al carrer, i desapareixen).

GUILLOT (eufòric): Un nas de patata menys! (Pensatiu). És ben empipador: marxaré sense saber com és que la gent d’aquesta terra no vol menjar patates. Vós us ho expliqueu, senyor González?

CAPITÀ GENERAL: No hi havia pensat mai. Però, coneixent els catalans, no m’estranyaria que fos perquè els francesos esteu encaparrats que en mengin.

GUILLOT: Ah. No ho havia pensat. Resulta d’allò més interessant.

CAPITÀ GENERAL (a Marianna): Benvolguda, no sabeu com em trasbalsa tot això.

MARIANNA: Encara em voleu tancar la botiga?

CAPITÀ GENERAL (ensopit): No ho vull, però per desgràcia ho hauré de fer. Hi ha moltes denúncies contra vós. Les acusacions són greus. Teniu els prohoms dels tres gremis en peu de guerra: xocolaters, moliners, adroguers, tots van contra vós! I em temo que si el vostre marit no pot fer-los callar, no tinc altre remei. He de fermar la porta amb taulons de fusta, per assegurar-me que no entra ningú.

MARIANNA (pensa): Bé, suposo que ja es veia a venir. Ha de ser ara mateix?

CAPITÀ GENERAL: Com més aviat millor.

MARIANNA: Està bé, llavors tingueu. (Li dóna una clau). Sortiu i tanqueu la porta per fora. Feu el que hàgiu de fer.

CAPITÀ GENERAL: Creieu-me que em dol molt…

MARIANNA: No ho allargueu més, senyor González. Tanqueu.

CAPITÀ GENERAL: I vós? I els vostres convidats?

MARIANNA: Sortirem per la porta del darrere.

CAPITÀ GENERAL: Està bé. Llavors, amb dolor, compleixo el meu deure. Ja són les set i encara he d’anar al port, a veure si hi trobo moviments sospitosos. Marianna, us desitjo bona sort.

MARIANNA: El mateix per a vós.

CAPITÀ GENERAL (movent la mà): Adéu-siau a tota la companyia.

(El capità general surt al carrer i comença a tancar els porticons de la botiga. Primer se sent la clau, que tomba al pany. Després, els homes del capità van tapant-ho tot amb taulons de fusta, que claven amb claus i martells. Tota l’escena es desenvolupa a partir d’aquest moment entre el picar dels martells. A dins, de mica en mica, es va fent cada vegada més fosc).

LABBÉ: No sabia que a la botiga hi havia porta del darrere.

MARIANNA: No n’hi ha.

LABBÉ: Però llavors… Com heu… Estem atrapats? Es pot saber com sortirem d’aquí si aquest home clausura l’única porta?

MARIANNA: Sortirem. No patiu, tot està previst. Oi que sí, monsieur Guillot?

GUILLOT: Fins al darrer detall.

MALESHÈRBES (amb cara de babau): Jo em refio plenament de vós, Marianna. I trobo tot això molt original i molt divertit.

MARIANNA: Gràcies, monsieur Maleshèrbes, sou d’allò més amable.

MALESHÈRBES: Si us plau, digueu-me August.

(De la rebotiga arriba de sobte una claror. Surt mossèn Fideu, amb una capsa a les mans plena de fanals encesos).

MOSSÈN FIDEU (apareixent de sobte): Bona tarda i que Déu us beneeixi. (A Guillot). La comèdia ha sortit com havia de sortir?

GUILLOT: Millor i tot! Hi ha hagut algunes sorpreses! González ha detingut Mimó.

MOSSÈN FIDEU: Doncs espereu, que encara falta el final. Tothom està a punt?

GUILLOT: Preparats. Vós direu.

MOSSÈN FIDEU (repartint fanals als xocolaters): Senyors, feu el favor d’agafar un llum per il·luminar-vos els peus. Monsieur Guillot, que coneix el camí i l’ha assajat, anirà al davant. Jo tancaré la comitiva, però abans deixaré ben amagat el pas secret que mena fins al túnel. No us ho pensàveu, oi, acabar a les clavegueres? Doncs ja ho veieu, els romans van deixar-nos la ciutat tota foradada. No sé pas per a què els volien, tots aquests camins secrets, per més que nosaltres en traguem profit. Teniu, teniu un llum. Agafeu les vostres coses. No us entrebanqueu. Val més que us arreplegueu el vol de les capes. Els passadissos subterranis de vegades no són gaire polits i podríeu embrutar-vos. No temeu: a l’altra banda us espera Beaumarchais, amb un cotxe a punt. Endavant, endavant, que jo ja vinc.

(Tots surten d’escena. En aquest ordre: Guillot, Labbé, Delon, Maleshèrbes. Marianna agafa la xocolatera i l’embolica en la roba de vellut turquesa en què la va rebre. La prem molt delicadament, com si fos un nadó. Queden sols Marianna i mossèn Fideu).

MARIANNA (a punt de posar-se a plorar): Mossèn… Com pot ser?… Un altre cop m’esteu salvant la vida?

MOSSÈN FIDEU: Marianneta, reina, quines bestieses dius! Això només Déu ho pot fer. Jo només l’ajudo una micona.

MARIANNA: Com us ho podré pagar?

MOSSÈN FIDEU: Et diré com. Quan visquis lluny i tothom s’enamori de tu i el rei faci lloança de les teves virtuts i tothom vulgui conèixer aquesta xocolatera jove i bonica que ha deixat Barcelona per Versalles i siguis la més admirada, desitjada i afalagada de totes les dones de palau, en aquell moment recorda d’on has sortit i que en aquest racó de món també hi deixes coses bones. I recorda que aquí vas tenir-hi el teu primer admirador, i que vaig ser jo, un pobre rector vell amb un nom que fa petar de riure.

MARIANNA: Ai, mossèn, quines coses teniu. Què hi pot haver millor que això? I qui hi pot haver millor que vós? Us recordaré cada dia que passi fora. I així que pugui tornaré, us ho juro per tot el q…

MOSSÈN FIDEU: Ssst! No juris, que fa lleig! Va, passa, que ens esperen.

(Marianna somriu, s’eixuga una llàgrima i surt. Mossèn Fideu queda sol, il·luminat pel llum d’oli. La seva cara enmig de la foscor fa una impressió una mica fantasmagòrica. Els homes del capità general deuen haver acabat la feina, perquè de fora ja no arriba cap soroll).

MOSSÈN FIDEU: Ja són més de les set i al port un vaixell salpa. El capità general encara no s’ha adonat que a la botiga no hi ha porta del darrere. Al final del túnel subterrani hi ha un carro que espera tota la comitiva. Dins del carro, desmuntada en vint-i-dos trossos, la màquina de fer xocolata. Demà a aquestes hores, els homes i l’enginy seran camí de Versalles. Marianna anirà amb ells, encara convençuda que algun dia tornarà. Guillot, el jove enamorat, serà un home feliç. Beaumarchais… ah, de Beaumarchais no goso dir-ne ni un mot. Aquest home té massa secrets, tots molt importants. Només m’agradaria preguntar-li: «Senyor autor, la comèdia s’acaba en apagar-se els llums o enmig de la foscor encara hem d’esperar que passi alguna cosa?».

(Mossèn Fideu surt. La llum tènue que arribava de l’entrada del pas subterrani s’apaga).

(FOSC)