DON PASQUALE

Vas fer-ho tot com la senyora Hortènsia ho volia. L’uniforme de fil, els cabells ben clenxinats, les sabates llustroses, la cara ben neta. Vas arribar d’hora i vas esperar que les campanes de Santa Maria del Pi toquessin les nou. Encara retrunyia l’última campanada quan el doctor Volpi va obrir la porta. Et va mirar aclucant els ulls, amb el front arrufat i les ulleres a la punta del nas. Portava una bata de seda nyafegosa i els cabells despentinats li formaven una aurèola grisenca al voltant del cap.

—Bon dia, doctor —vas saludar, fent una reverència molt simpàtica—. Sóc l’Aurora, m’envia la senyora Hortènsia, la vídua de…

—Passi, passi, senyoreta, l’esperava. La meva amiga Hortènsia em va dir que vindria dimecres a les nou. Ah, caram, ja som dimecres i acaben de tocar les nou? Si és que els dies volen com orenetes a la tardor. Segui per aquí o per allà, on pugui. Jo ja vinc, deixi que em pentini una mica. Com que no pensava rebre ningú… Passi, passi, si li plau, senyoreta.

Des del rebedor, vas donar un cop d’ull a la saleta. No era una saleta, això per començar. Era plena de prestatges atapeïts de llibres del sostre fins al trespol. En l’espai central hi havia una estora, algunes cadires, una butaca, un llum de peu… tot col·locat de qualsevol manera i sense un ordre aparent, com si ho acabessin de deixar allà uns traginers. El desori et va fer passar les ganes d’entrar. Sobre les cadires s’hi amuntegaven llibres i papers, hi havia una pila de diaris al mig de l’estora —ronyosa!—, les cortines arrossegaven perquè tenien la vora desfeta, alguns coixins estaven esventrats i sobre la taula rodona hi vas comptar set barrets —tots polsosos! «Quin desastre! —vas pensar només veure-ho—, per netejar això calen setmanes de feina». Per sort, el pis no semblava gaire gran. «És clar que si la sala està així, com no deu estar la cuina?», et vas esverar sense fer un sol pas, mentre romanies al rebedor, amb els peus molt junts i l’abric encara cordat.

—Passi, passi, senyoreta —et va dir el doctor, que s’havia canviat la bata (la d’ara no tenia llànties) i s’havia pentinat els cabells enrere—. Ai, m’ha de disculpar! Oi que se n’adona, que no rebo gaires visites? Ni tan sols hi ha lloc per seure, quin cas! Permeti’m, permeti’m que n’hi faci. Només hem de posar això en una altra banda. —Va agafar tota una pila de paperassa de sobre una butaca i va fer un parell de voltes per l’estança. Com que no se’n sortia va acabar llençant la pila a la llar de foc, que era encesa. Una onada expansiva de cendres va escampar-se per la sala—. Au, ja està. Ja no ens farà més nosa.

Vas seure al davant del doctor, fent uns esforços de no dir per dissimular l’astorament que et provocava aquella situació.

—Segur que la senyora Hortènsia li ha parlat molt bé de mi —va fer ell, també seient. Te’l miraves de fit a fit pensant que no se n’adonava. Et vas fixar primer en les mans. Blanques, de pell fina, ungles arreglades, totes creuades de venes blavoses. Mans de senyor, diries més tard—. Doncs bé, senyoreta Aurora, la seva senyora l’ha ben enganyada! Sóc un desastre. Quan fa tres mesos va acomiadar-se la meva última majordoma, vaig pensar que me’n sortiria. Sí, ja ho sé que no és habitual, però jo sóc un ermità, sap? Un home sol, que necessita poca cosa i que es passa el dia llegint. Acostumo a dinar fora, em renten la roba les monges de Montsió i per passar-me l’escalfallits pels llençols no cal que molesti ningú. Però res, ja ho té, es veu que sóc més maldestre del que em pensava. I miri que m’ho deia, l’Hortènsia, però jo, tossut, li volia treure la raó. La tossuderia és un altre dels meus grans defectes. Sóc un tossut i un pretensiós, què hi farem. No serveixo per viure sol. I ara, pobreta, si vostè accepta la feina tindrà una feinada de por. I tot per culpa meva…

El doctor Volpi era un home llarg i prim, amb un aire distingit que no hauria amagat la bata més bruta del món. Tenia cinquanta-sis anys, la seva pell començava a semblar transparent i els cabells se li emblanquinaven, però conservava el cos magre i llargarut que havia tingut sempre. Un cos que el feia semblar més atractiu ara que s’acostava a l’hivern de la seva vida del que mai havia estat durant la primavera i l’estiu.

—No té cap pregunta? —va fer.

En tenies unes quantes. Les vas ordenar per importància, de més gran a més petita.

—M’agradaria saber per què va marxar l’antiga majordoma —vas començar.

—Té raó, Aurora, li ho hauria d’haver explicat. La pobra Joana feia quaranta-set anys que era aquí. En tenia vuitanta-vuit i ja no s’aguantava dreta. De vegades l’havia d’ajudar a cordar-se les sabates, afiguri’s. Darrerament estava molt delicada de salut. Un dia li vaig dir: «Senyora Joana, què li sembla si se’n va a viure amb algun parent que la pugui cuidar?». Li ho vaig haver de repetir unes quantes vegades, perquè sordejava. Però finalment em va entendre. Va preguntar: «Vol dir, doctor? I vostè com s’ho farà, sense ningú que l’atengui?». Pobra dona, no s’adonava que darrerament ella semblava la senyora i jo el majordom. Aquesta casa era com una operetta de Donizetti. Coneix Donizetti, senyoreta Aurora?

—No, senyor.

—Tant se val. Aquestes coses sempre es poden arreglar. D’altra banda, vostè sembla molt jove. Fa cara de cordar-se les sabates tota sola.

Se’t va escapar el riure. No volies, però no et vas poder aguantar. «Aurora, comporta’t», et vas renyar.

—Sí, senyor. Me les cordo tota sola. I tinc vint-i-quatre anys.

—Això és fantàstic, senyoreta. No sap com m’alleuja saber-ho. I rigui de gust, dona. Riure millora la digestió i allarga la vida, no ho sabia? Al món hi hem vingut a riure! Ja ho diuen: cessa alfin di sospirar, una veritat tan gran que serveix per tancar òperes, fixi’s. Vingui, vingui, li ensenyaré la seva habitació, aquestes coses s’han de parlar abans de comprometre’s a res, passi per aquí, passi, el pis no és res de l’altre món, com pot veure. M’hi vaig traslladar quan va morir la meva dona. Un home sol no necessita una casa gran, sap? Les cases grans es van inventar perquè les senyores no es barallin. Amb el marit o amb altres senyores. No s’hi ha fixat que les senyores en els espais petits es barallen molt més? Per això, com més habitacions, millor, el cas és no trobar-se mai. No s’amoïni, és un mal tan generalitzat com sense conseqüències, ja sap, così fan tutte. —Va fer una pausa, et va mirar—. M’entén, senyoreta?

—Ni mitja paraula, doctor.

—Així fan totes. Mozart. No la coneix? És una òpera bufa, com Le nozze di Figaro. «Bufa» vol dir que fa riure, però sense perdre l’elegància, eh! Amb aquest Mozart sempre es riu amb elegància. Miri, la cambra és aquí. Què li sembla?

Tota aquesta conversa tenia lloc en un passadís estret i fosc que de tant en tant tombava bruscament en un angle recte, com si l’arquitecte hagués volgut que els seus clients juguessin per sempre a fet i amagar. La cambra era a tocar de la cuina, però mirava cap al celobert i hi entrava una mica de claror de dia. A més, era molt més gran que cap de les altres habitacions que havies tingut. Tenia un armari, una tauleta i una cadira, i tot i així quedava espai per passar a obrir la finestra. L’única pega era la llum. Com que mai havies dormit en una cambra il·luminada, et feia por no saber fer-ho. Però tot i així ni t’ho vas pensar:

—L’habitació està molt bé.

—S’haurà de comprar llençols. Vostè em diu quant valen i li donaré els diners —va dir el doctor Volpi.

—Si li sembla bé, me’ls puc fer jo i li sortirà més econòmic.

—Ah, què diu! Em sembla fantàstic! Sí, sí, fantàstic! Llavors… ja ens hem posat d’acord, senyoreta?

—Què hi ha, més enllà? —Assenyalaves cap un altre revolt rectilini del passadís.

—Ah, és clar. Passi, passi, aquí hi ha un menjador que no faig servir, jo en tinc prou amb la part del davant, que és més tèbia. —I el doctor va ensenyar-te un menjadoret que també mirava al celobert, on hi havia més piles de papers, quatre cadires i dos quadres d’aquells tan foscos que no es veia què representen.

—I allò d’allà deu ser la seva habitació —vas fer.

—Sí, sí, la meva habitació. La vol veure?

—No, no. No cal. Potser m’hauria de parlar de la setmanada.

—I tant! La setmanada! Molt important, senyoreta, té raó. Digui’m vostè què vol cobrar.

—La senyora Hortènsia em donava sis pesos forts cada setmana.

—Doncs no se’n parli més. La senyora Hortènsia és un exemple per a mi.

—Tot i que m’agradarien més set o vuit. Ara tot és més car i de vegades no m’arriba ni per comprar-me un mocador.

—M’agrada, vostè, m’agrada. Encara no ha començat i ja vol que li apugi el sou. Està bé. Set o vuit? Vostè què s’estima més?

—Si poguessin ser-ne vuit…

—Aquesta és la resposta més assenyada. Doncs no se’n parli més! Seran vuit! Alguna cosa més?

—Allà també tenia una tarda lliure. Els dijous.

—El que vostè digui.

—I m’agradaria demanar-li permís per anar a missa els diumenges al matí.

—Vagi a missa, dona, això rai!

—Ah, i una cosa més.

—Vejam.

Vas fer una pausa atemorida, dubtaves de quin efecte farien les paraules que anaves a dir. Tot i així, vas continuar.

—Jo, doctor… no tinc ningú al món. Ningú que em defensi, vull dir. He vingut perquè la senyora Hortènsia m’ho ha manat i perquè m’ha dit que vostè és un cavaller dels d’abans.

—Això li ha dit? Caram, caram… Quines credencials!

—D’altra manera, jo ara no seria aquí. No vull ofendre’l, però vostè és un home que viu sol i jo sóc una pobra noia que mai no…

—No m’ofèn en absolut! Si vostè creu que els homes som tots unes males peces, jo li dono tota la raó! Fa bé de malfiar-se’n! No sé què dir-li que li agradi: tots els llops saben com disfressar-se de be. Que potser es quedaria més tranquil·la si poséssim un baldó a la porta de la seva cambra? Creu que n’hi hauria prou?

—Em penso que sí.

—Doncs ja està fet! Què més?

—Només quan vol que comenci.

—Pot ser de seguida?

—Aniré a buscar les meves coses i seré de tornada demà a l’hora de dinar. Sempre que ho trobi bé, és clar.

—Senyoreta, ho trobo fascinant! Només li puc dir que sí a tot!

Mai no vas ser d’atabalar-te fàcilment. Si les coses eren una mica més difícils del que semblaven, gastaves més paciència. La neteja de la casa, per exemple, no calia pas fer-la en un sol dia, ningú no t’hi obligava. Primer vas ocupar-te del que corria més pressa: les vores de les cortines, que feien molt deixat. Amb els papers vas pensar que demanaries ajuda al doctor, però com que no volies molestar-lo vas fer-ne piles ordenades i les vas deixar en un calaix de fusta. Així vas poder treure l’estora, que era bruta com una guilla i no podia esperar ni un dia més. Per als barrets també vas trobar un lloc, en una lleixa del vestíbul. I per evitar que s’embrutessin tocant directament la fusta, vas fer tu mateixa un tapet de fil acabat en una punta blanca que penjava i feia molt bonic. Quan ho va veure, el doctor va fer un somriure de complaença i va dir:

—Com es coneix que en aquesta casa hi torna a haver una dona!

El doctor no era gens gasiu amb les despeses, ni es posava amb el que s’havia de comprar. Et deixava fer i desfer, com quan tu li vas dir que necessitaves tres pessetes per entapissar les cadires de la sala i fer-te uns llençols i te les va donar sense preguntar i mai no va voler veure els rebuts. Era un home massa confiat, a qui qualsevol altra hauria enredat tant com hagués volgut. No seria estrany que la vella majordoma s’hagués omplert bé les butxaques, abans de marxar. Tu no ho faries pas, perquè tu eres d’una altra pasta.

El doctor tot ho trobava bé, des del primer dia, i tu no vas saber què pensar. Aquell desastre era un doctor? Un doctor de què, de la polseguera i la bonhomia? No acabaves d’entendre per què semblava sempre tan content, ni per què et deia de vostè, ni per què t’anomenava senyoreta. No havies conegut mai ningú com ell. Et sorprenia a cada moment, et desconcertava, et deixava sense paraules. Quan et pensaves que diria una cosa, et deia tot el contrari. Feia coses extravagants, com ara entrar a la cuina cada dos per tres a demanar què era aquella flaire tan bona o cridar-te amb una urgència de mil dimonis, com si s’estigués cremant la casa, només per preguntar-te quin dia era. De vegades es passava dotze hores llegint a la biblioteca, sense sortir per res. D’altres, demanava un cotxe a les nou del matí i no tornava fins la mitjanit. No li coneixies embolics de faldilles, ni tan sols il·legítims. No rebia ningú a casa, però de tant en tant algú li demanava ajuda, i llavors es feia portar el malalt a la biblioteca i l’estirava al mig de l’estora. Mai no aixecava la veu, ni et renyava. Encara no l’havies vist enfadat. Res no el feia canviar d’humor: ni les complicacions de la política, ni el fred de l’hivern ni la calor de l’estiu. Era un home tranquil, pacífic, diferent, i al seu costat la vida era com una bassa d’oli. Tu, és clar, tot això ho trobaves molt bé. De fet, potser fins i tot ho trobaves massa bé. Com si aquella perfecció no fos possible i per força hagués d’amagar algun misteri.

—Només tenim una vida, Aurora! A tu et sembla que l’hem de malbaratar en coses desagradoses, com ara la política? Que se’n vagin a passeig els borbons, els carlins, els republicans, els federalistes i aquella desgràcia de rei italià que va venir a fer el paperot! A mi no m’interessen gens! No gasto paraules en això, jo!

El doctor acabava d’arribar i tot just s’havia tret el barret i l’havia deixat sobre la taula, que ara era neta i sense entrebancs. Es mirava la correspondència —que tu li havies deixat en una cistelleta de plata— amb una curiositat pausada mentre es treia els guants. Tu li havies preparat una llaminadura que portaves en una safata, amagada sota un tovalló.

—Mmmm… què és aquesta olor tan bona? —va fer ell, distret, en sentir-ne l’aroma.

—Llavors, doctor —feies tu—, si no vol parlar de política, què diu a les tertúlies de cada setmana?

—Ah! A les tertúlies nomes parlem de coses que valen la pena. Les que fan del món un lloc agradable per viure! —Te’l miraves obrint molt els ulls, com si així haguessis d’entendre alguna cosa. Ell t’explicava—: Òpera. Teatre. Poesia. Pintura. Arquitectura… —Va abaixar una mica la veu—. I senyores!

—I de tot això hi ha tant per dir? —preguntaves, perquè com més t’ho aclaria, més embolicat et semblava. Com es podien estar tota una tarda parlant d’aquelles coses? Què deien?

Et movies com una cuca silenciosa i àgil. Vas agafar el barret i el vas deixar a la lleixa del rebedor, sobre el tapet, ben arrenglerat amb els altres. El vas ajudar a desempallegar-se de la capa, la vas plegar amb cura i la vas deixar sobre el canapè. Després et vas agenollar per ajudar-lo a treure’s les botines.

—Se’n faria creus, Aurora, de quines discussions més enceses no tenim els meus amics i jo! Estic segur que els isabelins i els partidaris de l’arxiduc Carles parlaven més calmosament, quan tots dos volien el tron d’Espanya. Nosaltres, els tertulians, també hem declarat una guerra! I és de les més ferotges, Aurora! Masinistes contra gayarristes!

Feies cara de «Ja deia jo que l’òpera no podia ser tema de tanta conversa» i t’espantaves una mica, perquè de les guerres no en sabies res, només que no t’agradaven perquè eren lletges.

—Li ho explicaré tot —feia el doctor—. Però un cas tan gros com aquest no pot despatxar-se amb les mans buides i la gola seca. Li faria res si ho amaneixo amb això que m’ha portat, i que fa una olor tan bona com si ho hagués preparat un àngel? —No vas dir res, concentrada en les llaçades de les sabates. Només vas somriure, tímida, mentre ell continuava parlant sol—. Què deu ser? Suc de núvol del paradís? Essència d’ala de querubí borni?

Se t’escapava el riure per sota el nas quan li senties dir aquelles bestieses. Ell semblava content de tu.

Després de les sabates, vas sortir un segon, sigil·losa, per tornar amb la bata de seda —ara neta, amb els ullals repassats i les vores tornades a cosir— i les sabatilles. El vas ajudar a calçar-se i cobrir-se. Li vas atansar el cinturó, perquè no hagués de buscar-lo. Tot i això, ell ja el buscava, i durant un segon les teves mans i les d’ell es van trobar. Les seves eren suaus, així les vas percebre. Ell va notar les teves fredes com dos peixos. Et vas espantar. Vas ficar les mans a les butxaques i vas cargolar els dits, dels nervis. Et va pujar una escalfor a les gales que et va fer molta vergonya. Què et passava, Aurora? Tenia nom, això que tenies? Hauries gosat dir-ho en veu alta, encara que només fos per a tu mateixa? No, és clar que no! Hi ha emocions difícils d’anomenar. Emocions que tu no podies permetre’t.

El doctor va seure a la butaca i et va mirar d’aquella manera que feia sempre, d’ençà que treballaves a casa seva. Una mirada que, no sabies per què, et recordava la tendresa amb què el senyor Estanislau mirava la petita Càndida.

—Avui també ha endevinat que arribaria tard?

Un somriure per resposta.

—Vostè no troba que em tracta massa bé?

—No, senyor. Jo trobo que s’ho mereix molt. —I vas abaixar els ulls.

T’agradava tenir sempre alguna llaminadura per oferir-li i no et feia res esperar-lo fins tard. Et quedaves més tranquil·la si no s’havia de ficar al llit amb la panxa trista de no haver menjat res des de vés a saber quan. A les tardes, com que t’avorries, remenaves cassoles a la cuina. Per si el doctor arribava a casa cansat de tant parlar i tenia ganes de prendre forces. I com que era llaminer i exigent, una de les coses que més li agradava era la xocolata desfeta de can Sampons. La hi preparaves amb un puntet de canyella, una cullerada ben curulla de sucre fi i poca aigua, per fer-la ben espessa. Tot seguit la servies en una marcelina, amb uns ditets de pa ensucrat i un got d’aigua ben fresca, perquè després de la xocolata el delit per l’aigua no té espera.

—Això sí que és una xocolata barcelonina ben servida! —va fer el doctor quan vas enretirar el tovalló, com un mag que ensenya algun prodigi.

—Sí, però avui és diferent —vas dir tu, amb orgull.

—Diferent per què?

—Tasti-la, a veure què li sembla!

El doctor la deixava refredar, com de costum, i mentrestant mirava de fer-te entendre allò de la guerra de l’òpera. Es veu que hi havia dos cantants —ell en deia tenors, però a tu la paraula encara no et deia res— que tots dos volien cantar més fort, més alt, més estona, més sovint i per més diners que l’altre. L’un es deia Julián Gayarre i era espanyol. L’altre es deia Angelo Masini i era italià. Mai no cantaven junts, perquè tots dos trobaven que la seva veu era massa fabulosa per barrejar-la amb la de l’altre, però sobretot perquè haurien arruïnat qualsevol empresari que hagués volgut contractar-los. A Barcelona, que disfrutava anant sempre una mica contra corrent, agradava més Gayarre, però de mica en mica els masinistes de la resistència —com el doctor— anaven guanyant terreny i ben aviat aconseguirien que el seu tenor fes temporada al Liceu i els deixés a tots bocabadats. Això del masinisme, deia, era com el catalanisme: com que tenien la raó i la cosa queia pel seu propi pes, tard o d’hora trobarien algú assenyat que ho reconegués, l’important era no perdre l’esperança. I encara amb la veu contagiada d’aquell entusiasme bel·licista-masinià, va afegir:

—Aurora, per tastar això necessitem una altra cullera!

—Com diu, doctor? —vas fer.

—Una altra cullera, Aurora. No tastaré res si vostè no menja.

—No, no, senyor, la xocolata és per a vostè. Només faltaria! On s’és vist?

—No diu que és una recepta nova? Doncs inventem una nova manera de prendre-la. Com dos vells amics després d’una conversa feixuga. Au, porti-se’n una xicra, també.

—No, senyor, no estaria bé. Però li faré companyia.

—No, no i no, Aurora! A tossut no em guanyarà —creuava els braços, com un nen enfadat—. Sóc una banya de bou. No penso tastar-la tot sol. Aniré jo mateix a buscar-li la xicra… —I ja s’aixecava.

—Ai, coi d’home, estigui’s quiet, doctor. —Et va sortir tan autoritari, que fins i tot a tu et va sorprendre—. No veu que vostè no m’ha d’anar a buscar res, a mi? A veure si encara acabarà cordant-me les sabates, com a l’altra majordoma. Deixi, deixi. Sempre ho he de fer tot a la seva manera, jo.

—Davvero?^[5] —Ell va arrufar les celles mentre tu t’aixecaves i anaves cap a la cuina.

Hi hauria anat, n’estàs segura. El doctor de vegades perdia els papers i se li acudien aquelles bestieses. No li queien els anells per entrar a la cuina. Li agradava ensumar cassoles aixecant-ne les tapadores, com un nen entremaliat. Si buscava alguna cosa, no trobava mai res i ho deixava tot fet un desastre. Valia més que no li traguessis l’ull de sobre.

Vas tornar de la cuina amb els estris. La tasseta de cafè més petita que vas trobar i la cullereta més remenuda. El senyor era assegut a la butaca, amb una cama encreuada amb elegància damunt de l’altra, fent ballar un peu en l’aire al ritme d’una romança que cantava en veu baixa:

—Que se’ns encongeix la coberteria, Aurora? —va preguntar en veure’t arribar amb les minúcies. Un altre riure que no vas poder evitar—. I per què no seu, dona? Així és com menja vostè amb un amic? Doncs quina angúnia!

No sabies ni com posar-te. De costat, amb una cama endavant, més enfora del seient, o més endins… Et feia molta vergonya que el senyor et veiés menjar. Mai no havies menjat davant d’algú com ell, de fet mai no havies menjat fora de la cuina, i et senties tan estranya, tan diferent, tan grollera, tan fora de lloc… Però per res del món hauries volgut ofendre’l, i feies l’esforç. Omplies tan poc la cullera que amb prou feines trobaves el gust de la xocolata i obries una boca com un pinyonet que feia riure. Però el doctor no se’n burlava, de tu, sinó que tot ho feia natural i fàcil. Fins i tot aquella manera seva de mirar-te de fit a fit començava a semblar-te normal. Tot i que de vegades encara et feia posar vermella.

—I bé? M’explicarà la novetat? —va dir.

—L’he fet amb aigua i llet, barrejades al cinquanta per cert.

Va alçar les celles, molt sorprès.

—Ah —va dir.

—És l’última moda de Viena i París.

—I vostè en sap, d’aquestes coses, Aurora? Ha anat mai a Viena o París?

—Jo? És clar que no, pobra de mi. Ho he llegit en una revista de modes estrangera —vas posar-te una mica vermella, com si t’haguessin enxampat en una malifeta.

—Té raó! Mai no recordo que sap llegir, Aurora. Vostè també és una mica estranya. Així que es compra revistes de moda estrangeres.

—Amb la meva setmanada, senyor. I només de tant en tant, perquè són cares, quan estalvio una mica. Estan escrites en estranger, però si ho llegeixes moltes vegades i t’oblides de les paraules, ho acabes entenent.

—De debò? —Les celles no baixaven. El doctor et mirava com si fossis un fenomen curiós—. Doncs Aurora, deixi’m dir-li que aprovo completament les modes de Viena i París! A vostè li agradaria anar-hi, a aquests llocs?

—És clar que no! Què hi faria, jo, com un estaquirot?

—Menjar xocolata amb llet?

—Ja en menjo aquí, ves per on. —I vas riure, i el teu riure va encomanar el doctor, que quan reia semblava un baix baríton, tot i que tu no ho sabies, i allò de riure plegats sí que us va fer semblar dos veritables amics.

—Miri, Aurora, vull que a partir d’ara inclogui les revistes de modes estrangeres en les despeses de la casa.

—Ui, no, doctor. No cal pas. És un dispendi que ens podem ben estal…

—És una despesa imprescindible! Com, si no, sabrem si canvia la moda de prendre xocolata a París i Viena? Faci el que li dic, Aurora. Compri les revistes de moda. Millor encara: enviï una butlleta de subscripció a la revista.

Feies que no amb el cap, com si el doctor s’hagués begut l’enteniment, com si t’acabés de proposar una bestiesa.

—A París? —vas preguntar, amb la veu una octava més alta del normal, de tan esverada com estaves.

—Allà on sigui, criatura! Enviï-la i no en parlem més. I a nom seu, naturalment. No em faci subscriptor d’una revista de modes francesa, ara.

Remenaves el cap a banda i banda però et deixaves convèncer. Era massa temptador, massa generós per deixar-ho passar. Arrufaves el front, molt en el teu paper, però no podies deixar de pensar com podia ser, tot allò. Com era que tenies tanta sort. Aquell home era com el primer premi de la rifa, que t’havia tocat no sabies com. A tu, que mai no havies tingut res.

A casa del senyor Antoni amb la xocolatera a la mà hi vas tornar un parell de vegades més. La porta no s’obria, però rere l’espiell sempre hi apareixia la cara de pomes agres de l’Enriqueta.

—Un altre cop? —remugava, només veure’t.

Vas notar que et mirava amb insistència. T’havies engreixat una mica. Ara feies més bona cara. També anaves més ben vestida, perquè el doctor et deixava fer-te tu mateixa la roba i no t’obligava a portar l’uniforme d’un color o d’un altre. Tot i que tu sabies molt bé com havies d’anar.

—Mira, Enriqueta. —També la teva veu sonava més segura que abans—. Aquesta és la darrera vegada que vinc i vull parlar clar. Quan vaig marxar d’aquesta casa, després d’allò de la senyora Càndida, vaig prendre una cosa que no era meva. Ho vaig fer encara no sé per què, era més jove, estava molt trasbalsada i no pensava amb el cap. Me n’he penedit molt, si fa no fa des del mateix moment que vaig sortir per aquesta porta. Des de llavors que vull tornar el que vaig robar i sempre topo amb tu i la teva cara de fàstic que em barreu el pas. Em penso que ja és temps d’acabar les coses i deixar-nos de romanços, no creus? Et prego que agafis la xocolatera i acabem! —I li vas ensenyar el paquet, però ella no va mostrar gaire interès.

—Una xocolatera? —va fer, amb la mateixa cara que hauria posat si li estiguessis parlant d’algun monstre sorgit del fons del mar.

—De porcellana blanca.

—I qui se’n recorda, d’això, Aurora? —Va fer una ganyota de menyspreu—. Ja fa vuit anys que la senyora Càndida va tocar el dos. No et sembla que ara això no té cap ni peus?

—Tant se val. La xocolatera no és meva. El seu lloc és aquí. Era un objecte especial per a la mare del senyor Antoni. O això van explicar-me, fa molt temps.

—Aurora, la senyora s’està morint. Et prometo que no és bon moment per remenar ferides del passat. Aquesta cosa ja no pertany a ningú. Per què no te la quedes? És més teva que de ningú altre, ben mirat. Però, sisplau, no tornis. Aquí tenim molta feina.

«De qui són les coses perdudes? De qui són els objectes que algú va estimar, quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se’ls quedi, els valori, els consideri de la seva propietat? Hi ha algun lloc on els objectes perduts esperin a ser trobats? Les coses necessiten un amo o són més felices en llibertat? A qui fa feliç, la llibertat? No és millor la certesa de pertànyer a algú?».

—Està bé, Enriqueta. No tornaré més —vas fer, amb el cap en una altra banda.

L’espiell es va tancar i un cop més vas quedar-te al carrer amb la xocolatera als braços.

Vas caminar a poc a poc i una mica a la deriva pel laberint de carrers: Agullers et va semblar més llarg que de costum, a Espaseria vas sentir sonar les campanes de Santa Maria del Mar i et va semblar que l’eco del so et fregava les galtes mentre corria com una fletxa cap al mar. Vas atansar-te a l’església, com un insecte que vola cap a la claror. Vas estar-t’hi una estona. Aquell lloc sempre et corprenia. Després vas sortir per la porta de Banys Vells i vas continuar aquella passejada calmosa, fins que vas tombar a l’esquerra i vas enfilar l’estret carrer de Brosolí. Aprofitaves el camí per posar una mica en ordre els pensaments. Perquè dins del cap de tant en tant també convé fer dissabte, llençar andròmines que no serveixen per a res i treure la pols de les penyores millors. Si no, el temps ho tapa tot amb el mateix tel.

El carrer de Brosolí anava a raure al dels argenters, just davant de la cantonada amb el carrer Manresa, allà on hi havia la botiga de Xocolates Sampons. Vas aturar-te davant els aparadors, que brillaven com una custòdia i eren plens a vessar de llaminadures molt ben col·locades en plats i plàteres. Hi havia fils de sucre candi que semblaven capricis de gel, caramels de cafè embolicats amb papers de plata, paperines de cacau en pols per fer-ne xocolata, bombons de totes menes farcits de les barreges més sofisticades, i emmarcant-ho tot una pintura molt bonica d’una senyora molt mudada prenent una xicra de xocolata asseguda a la seva biblioteca. A sota deia: «El desig de xocolata Sampons és el millor». Els ulls se te n’anaven rere les capses de colors i mides diferents, plenes de delícies que mai no havies tastat. Pel que es veia, la gran novetat eren uns bombons que anomenaven «de gianduia» i que formaven piràmides lluents en una part destacada de l’aparador, com si en fossin la clau de volta. Més enllà hi havia, arrenglerades com soldats, les rajoles de xocolata. Grans, petites i mitjanes, de xocolata negra —«a la pedra», deia l’embolcall— o de xocolata amb llet, una raresa que també era novetat. Els preus no s’indicaven, però portaves alguns diners —com sempre que sorties— i vas pensar que en tindries prou per comprar al doctor alguna cosa que fos del seu gust.

Vas empènyer la porta de la botiga i va sonar una campaneta. L’olor et va extasiar. T’hauries quedat allà, palplantada, ensumant, si una veu de dona no t’hagués preguntat de seguida, tota amabilitat: «En què la puc servir, senyora».

Senyora.

Vas mirar la cara de qui havia parlat. Era una noia jove, que no devia tenir més de vint anys, d’ulls grossos i riallers. Potser no es coneixia en l’uniforme que t’havies fet tu mateixa, que no eres senyora, sinó serventa? De casa bona, això sí, i amb sort. Aquella noia t’hauria pogut tutejar, si hagués mirat millor, hi tenia dret, però es va estimar més dir-te: «En què la puc servir, senyora?». I tu vas demanar xocolata en pols per preparar-la ben espessa, d’aquella que li agradava tant al doctor, i de passada una altra rajola amb llet. La dependenta t’ho va embolicar tot en un paper de seda, sense deixar de somriure.

Mentre t’ho preparava, vas contemplar algunes fotografies que hi havia a les parets. S’hi veien homes de pell fosca recollint fruits de cacau d’uns arbres retorçats. A sota, un rètol proclamava: «Plantacions de Xocolates Sampons a Cuba». També hi havia un retrat del senyor Antoni al costat d’un munt de faves de cacau assecant-se al sol. El rètol: «Antoni Sampons a Santiago de Cuba, supervisant l’assecat de la collita de l’any 1878». I més enllà, un rètol escrit en lletres negres, ben visibles, que deia:

XOCOLATES SAMPONS

CASA FUNDADA EL 1877

Productes premiats a tots els concursos

per les seves propietats alimentàries.

Aprovats i recomanats per la

REIAL ACADÈMIA DE MEDICINA I CIRURGIA

DE LA CIUTAT DE BARCELONA

Es venen a les principals confiteries i adrogueries.

—Una pesseta i tres rals —va dir la noia, i tu vas afanyar-te a treure’t els diners de la butxaca i deixar-los sobre el palmell de la seva mà.

Mentre esperaves el canvi vas trobar la manera de fer allò que encara no havies fet. Et va semblar lògic, una mena d’acte de justícia. Vas deixar dissimuladament el paquet amb la xocolatera al damunt d’una cadira que tenies a prop, davant del taulell. La dependenta estava d’esquena i la cadira no es veia des de l’altra banda. A la botiga hi havia dos clients més, però estaven distrets: l’un mirava de triar uns bombons per regalar com si escollís pedres precioses. L’altra, una dona grossa, renyava una criatura que volia sucre candi. No hi havia perill. La xocolatera va quedar sobre la cadira, de costat, prou dissimulada perquè ningú no et digués res. Ja la trobarien quan recollissin, a l’hora de tancar.

—Tingui el seu canvi, senyora, sigui servida. Ja veurà com li agradarà la xocolata —va dir-te la noia.

Així doncs, ara resultava que feies cara de prendre xocolata? Això s’havia pensat aquella dependenta, que la compraves per a tu?

Vas empènyer la porta i ja eres al carrer amb la mercaderia dolça a les mans. Vas deixar anar un sospir d’alleujament.

«Ja està fet. Ja l’he retornada. S’ha acabat», vas pensar.

I vas allunyar-te d’allà caminant amb pas segur i el cap ben alt.

La xocolatera va tornar de seguida a les teves mans, a la teva vida, a la teva consciència de dona honesta, com un animaló d’aquells que es perden pels carrers però no triguen ni un minut a trobar el camí de casa. Te la va donar la dependenta de la cara somrient. Com sempre, havies anat a la botiga a comprar la xocolata en pols del doctor, aquella que ara preparaves amb llet seguint les modes de París i Viena, i t’esperaves mirant els embolcalls dels caramels i dels bombons, i els cromos que regalaven amb les rajoles i que la canalla col·leccionava. Va ser en tornar-te el canvi que la noia va dir:

—Esperi’s un moment, faci’m el favor. —I tot seguit va desaparèixer a la rebotiga i va tornar amb el paquet embolicat en paper de seda i aquell somriure que mai no deixava d’il·luminar-la—. L’altre dia es va deixar això sobre una cadira. Li ho he guardat perquè estava segura que tornaria.

Vas agafar el paquet mirant de ser amable.

—Gràcies —vas dir—. Em pensava que ho havia perdut.

—La senyora pot disposar —va fer ella.

La senyora.

En arribar a casa, vas tornar a entaforar el paquet dins l’armari. Ara sí que no sabies quan tindries una altra ocasió de deslliurar-te’n. Ni si la tindries mai més.

Els anys volen com orenetes a la tardor, t’havia dit una vegada aquell vell amb qui vivies feliç i sense acabar-ho d’entendre. Però el doctor en deia tantes, de coses que tu no acabaves d’entendre.

De tant en tant trobaves que algun comentari que ell havia fet molt temps abans prenia sentit de cop i volta. De vegades havien de passar anys. Com aquell dia que vas mirar-te al mirall i vas veure-hi una dona de cara rodona, amb un ble de cabells que et queia sobre el front i uns ulls sense rastre de torbament, i vas pensar: «Com pot ser?».

Com podia ser que tinguessis trenta-nou anys i que en fes quinze que vivies en aquell pis del carrer del Pi on a cada pam s’hi reconeixia la teva mà, i que ara el doctor Volpi tingués tots els cabells blancs i tu encara te l’escoltessis amb la mateixa admiració i el mateix esglai del primer dia? I com podia ser que fins i tot ara, després de tant temps, encara et fes riure i et fes posar vermella?

Dins d’aquelles quatre parets els anys no passaven, o passaven cantant sempre la mateixa cançó. El doctor es tancava a llegir o sortia molt d’hora i no tornava fins que s’acabava la tertúlia i tu li tenies a punt una xocolata amb pa —o amb melindros o amb brioixos o amb magdalenes…— i t’explicava de què havia parlat amb els seus amics i rondinava perquè feia molt de fred i hi havia molta gent malalta i l’ajudaves a posar-se la bata de seda i les sabatilles i després et deia: «Bona nit, Aurora, estic content perquè la setmana que ve al Liceu estrenen Guglielmo Tell. Ah, m’agrada tant l’òpera en francès!», i se n’anava al llit cantussejant i tu li desitjaves bona nit i bona hora, doctor Volpi, fins demà si Déu vol!

A les tardes llegies revistes de moda, que ara arribaven cada mes i tu no donaves l’abast, o sorties a fer un tomb per la Rambla, que feia goig de veure amb tanta animació de cafès i teatres, i després tornaves a casa i encenies els quinqués i pensaves: «Com pot ser que no passi res però els anys s’esmunyin com aigua en un cistell?».

És clar que també hi va haver ensurts, com aquella nit que estrenaven la maleïda Guglielmo Tell. Maleïda, el cel et perdoni, perquè el doctor va arribar a casa abans d’hora, tot descompost i amb l’armilla blanca tacada de sang, que per poc no et mors de l’ensurt de veure’l i pensar que l’havien ferit. Sense recuperar la calma, assegut a la butaca, mentre l’ajudaves a treure’s les botines, t’anava explicant que la dona del llibreter Dalmàs se li havia mort als braços sense que hagués pogut fer res per salvar-la i que no era l’única, que l’espectacle de mort i destrucció havia estat horrorós. I això que només havia esclatat una bomba, de les dues que havien tirat. La segona havia quedat suspesa com per miracle en les faldilles de la senyora de l’advocat Cardellach, que ja era morta, Déu la beneeixi, pobreta.

—Ai, senyor —s’exclamava el doctor Volpi, a qui era la primera vegada que veies trasbalsat—, el Liceu mai més tornarà a ser el que era, Aurora. Mai més no ens recuperarem d’aquest bany de sang!

De cop vas deixar anar la segona botina sobre l’estora. Allà mateix, agenollada als peus del doctor, vas prorrompre en plors. Ell es va quedar mut, de l’esglai, mirant-te. Tu sanglotaves com una nena, a llàgrima viva, cada cop més i més, sense aturador. Pensaves: «D’on ha sortit de cop tot aquest desesper? Què em passa?», i el doctor pensava el mateix i li feien por les conclusions.

—Però Aurora —va dir-te—. Aurora, aixequi’s de terra. Què té, dona? No plori d’aquesta manera. Parli’m, faci el favor.

Et va estirar d’un braç. I tu vinga plorar, en comptes d’aixecar-te et vas deixar caure del tot, i les faldilles se’t van bufar i vas quedar com una ceba grossa sobre l’estora. I ell, cada cop més sorprès, més desesperat.

—Aurora, per favor, vol escoltar-me? Què li passa? Digui’m què té. Que potser plora pels morts de la bomba?

Quan vas aconseguir calmar-te una mica —només una mica, perquè el plor és tossut i quan comença no vol acabar— vas balbotejar quatre paraules, només per fer-te entendre d’aquell home.

—Tanta sang… M’he espantat molt… Em pensava… Semblava ferit… La sang… Gràcies a Déu… No ha pres mal… Quina por he tingut…

Et va ajudar a alçar-te, et va mirar de fit a fit.

—Aurora, criatura…! Però, aleshores… Aleshores, és només per mi que plora així? —El doctor Volpi tenia els ulls humits i potser li tremolaven una mica les mans, però no te’n vas adonar, atrafegada com estaves amb el teu propi desconsol—. Segui, Aurora, segui, ara li porto un mocador. —I va afanyar-se a sortir de la sala, i et va deixar allà sola, mirant les botines, que també estaven tacades de sang, i com més miraves la sang més sanglotaves pensant que li podia haver passat alguna cosa, i com més sanglotaves més ganes de sanglotar et venien, i més miraves les botines… i allò era com la cançó de l’enfadós, que un cop ha començat no s’acaba mai.

El doctor va dur-te un mocador, i una tassa de xocolata, i va mirar de conhortar-te amb paraules com per a una nena petita, tan plenes de candidesa com no n’havies rebut mai. Després et va fer marxar a la teva habitació, perquè dormissis el disgust, i ell va quedar-se sol, despert, assegut a la butaca de la biblioteca, mirant els llibres, que havien estat testimonis de tantes coses durant tota la seva vida, com si els demanés consell o com si compartís amb ells la sorpresa. I rumiant. Va rumiar molt, el doctor Volpi, aquella nit. Potser com mai no ho havia fet, almenys mentre era conscient que ho feia. Quan ja clarejava va pensar que havia de dormir una mica i es va ficar al llit.

I va dormir de gust, perquè havia pres alguna cosa que s’assemblava una mica a una decisió.

—Li he de parlar d’un assumpte, Aurora. Pot seure un momentet aquí, al meu davant?

Pobre doctor Volpi, no sospitava la feinada que li queia a sobre. Si ho hagués sospitat, però, hauria fet el mateix, perquè era d’aquella mena d’homes tossuts que quan pren una decisió no s’entrebanca amb les minúcies.

Vas seure a la cadira amb les cames molt juntes, les mans a la falda i una arruga al mig del front. T’arreglaves les faldilles. Semblaves tranquil·la, però tenies les galtes de color de rosa.

—Vostè dirà, doctor.

—Daixò… fa dies que li dono voltes a una qüestió que té a veure amb vostè i una mica també amb mi mateix, naturalment, i em penso que ja ha arribat el moment de dir-li-ho, suposant que trobi el com, perquè ja deu notar que no me les tinc totes. Tot i que, daixò… si li he de ser sincer, miri per on, semblava més fàcil en la teoria, quan assajava el discurs abans de cridar-la, i el cas és que ara no sé ni com començar. Quines coses, a la meva edat!

—El puc ajudar d’alguna manera, doctor? —vas fer tu.

—És que és una d’aquelles coses que no es diuen sovint, sap? Jo mateix, amb els anys que tinc, només m’hi he trobat un cop a la vida, i l’altra vegada va ser molt diferent. No estava tant al cas, em penso. Ah, la joventut, quina malaltia de la consciència! Però deixi, deixi, que me’n sortiré. Daixò… Aurora, vostè no deu pas recordar quant fa que és majordoma d’aquesta casa?

—Des del novembre de l’any 1877 —vas respondre, i l’arruga del front se t’anava fent més profunda.

—Aleshores… —va comptar el doctor—, dinou anys! Caram, si que ha marxat de pressa, el temps!

El neguit va sortir-te en forma de pregunta:

—Que passa alguna cosa, doctor? Que m’he d’espantar? He fet res que l’hagi molestat?

—No, no, no, no, Aurora, escolti’m, si li plau. Dinou anys ja és temps, ja…

—I vint-i-un dies.

—Daixò… el que li vull dir i potser li sonarà una mica estrany, així, de cop i volta, és que en aquests darrers dinou anys i vint-i-un dies he estat l’home més ben atès de la Terra.

Vas somriure, afalagada. Al mateix temps, però, la camisa no et tocava al cos d’angoixa. Aquelles paraules tenien un aire ben reconeixible de comiat, de tancament, de final d’alguna cosa. El que estava passant era gros, ho començaves a veure clar.

—Que no es troba bé, doctor? Està malalt?

—Malalt? No, que jo sàpiga. A la meva edat, el pitjor que em passa és tenir la meva edat. No s’inquieti, Aurora. Deixi’m parlar.

«“No s’inquieti” és fàcil de dir», pensaves. I callaves, i serraves les dents, i el deixaves parlar, però ell només desvariejava.

—M’agrada pensar que vostè també s’hi ha trobat bé, durant aquests darrers dinou anys, en aquesta casa —va dir.

—Que té algun problema? Que s’ha posat en política?

—Si em fa el favor de callar un moment, Aurora… Li ho demano amb tanta rudesa perquè si no calla perdré el poc valor que tinc i la deixaré amb el misteri ad eternum, que és molt temps.

—No, no, per Déu. Ja callo.

I tornaves a callar i serraves les dents encara més, però cada cop era més difícil. Gairebé impossible. Una autèntica tortura.

—M’agrada pensar que per a vostè hi ha hagut moments que s’ha oblidat que treballava per a mi, que jo era el senyor de la casa i totes aquestes punyetes convencionals i hem sigut dos amics que s’ho passaven bé explicant-se coses i prenent xocolata plegats.

Obries uns ulls com unes taronges. Encara no el veies a venir. T’estava acomiadant? Es volia morir? Marxava a viure a l’estranger? Si el martiri era més que la tortura, llavors allò començava a ser un martiri.

Ara et mirava fixament, esperant alguna cosa, i tu no sabies què havies de fer.

—Que m’ho podria confirmar, això últim que li he dit, Aurora? És important per al fil de l’argumentació.

—És clar, doctor. Com era?

—Som amics?

—És clar que no, doctor! Vostè és l’amo i jo sóc la seva majordoma.

—Però ho podríem arribar a ser?

—No! Seria una falta de respecte molt greu per part meva considerar-me la seva amiga. Jo no sóc la seva igual i ho sé prou bé.

—Però li agradaria que ho fóssim?

—Miri, jo d’amics no n’he tingut mai, sap? —Vas veure com defallia, com si allò fos un treball impossible. Tot i això, vas continuar—: Per mi que això dels amics no està fet per a la gent com jo. Els amics no deixen treballar i jo he vingut al món a treballar. Ja està tot dit!

Vas creuar les mans sobre la falda, orgullosa del que acabaves de dir. El doctor va arrufar el front, va deixar la mirada suspesa un segon i després es va ensorrar i va fregar-se la cara amb les mans.

—Res, Aurora, que no me’n surto! És més difícil del que em pensava.

Vas fer un bot de l’ensurt, de l’ansietat, del desconcert. Ni tu mateixa sabies què estava passant. Aquell home no era el doctor Horaci Volpi que tu coneixies, i el pitjor era que no sabies per què.

—No m’espanti més, doctor —vas fer—. Digui’m d’una vegada què li passa. Vostè em vol dir una cosa, oi? Deixi’m que l’ajudi. És dolenta? Una mala notícia?

—Ah, criatura, Déu vulgui que no li ho sembli.

—No. Bé. Llavors… Llavors és una notícia… diferent?

—Això mateix.

—Estranya?

—Molt!

—Desagradable?

—No necessàriament.

—Que potser se’n va de Barcelona?

—No, dona, on vol que vagi a la meva edat?

—Està malalt? Es morirà?

—I tant que em moriré! Però em desagradaria molt que fos precisament ara.

Esgotaves les ocurrències.

«Pensa, Aurora, pensa, què pot ser que estigui tan trasbalsat? Una cosa que no gosa dir-te, que li trenca la veu com si fos un marrec davant d’una malifeta…? Ja ho tinc! És clar que és això! No pot ser res més».

—Llavors només pot ser cosa de dones —vas dir.

—Ets eixerida com un pèsol, Aurora! —El doctor va somriure delicadament.

—Es vol casar. És això, oi?

—Bravissimo!

La solució del problema et va desencisar. Et volia portar una mestressa a casa! A aquestes altures, una mestressa era una sotragada, i de les més grosses! Ara tot ho hauries de fer a la seva manera, et marejaria amb ordres a tort i a dret, voldria portar els comptes de la casa, canviaria coses —ja podies dir adéu a les revistes de modes!—, filaria prim amb les despeses i s’ompliria les butxaques, és clar. Perquè si no era per omplir-se les butxaques, qui es voldria casar amb el doctor Volpi, un vell de setanta-cinc anys amb una vida tan ensopida, de la biblioteca a la tertúlia i de la tertúlia a la llotja del Liceu? Segurament seria una dona jove i llesta… Però, un moment! Com de jove? Si ara havies d’aguantar una mestresseta de vint-i-cinc anys amb un cos tendre i una cara de porcellana fina remenant-te tot el dia els armaris, et pujaria la sang al cap! O encara pitjor si havies de veure el bonàs del doctor Volpi ballant dalt d’un punxó per marcar el pas d’una joveneta aprofitada! I segur que ell li consentiria tots els capricis, perquè no té un no per a ningú, i aniria perdent la seva autèntica personalitat, que ja se sap que les dones tenen més influència sobre els homes que res del que s’hagi inventat mai, i això sí que no et veies amb cor de resistir-ho!

Vas avergonyir-te al moment d’aquells pensaments. Qui eres, tu, per pensar d’aquella manera de les decisions del doctor? Que potser tot aquell temps de privilegis t’havia fet agafar fums, Aurora? T’havies cregut que perquè a can Sampons una dependenta enfavada et deia «senyora» ja tenies algun privilegi sobre ell? Et vas donar vergonya de tu mateixa, i et vas renyar per dins: «Aurora, sembla mentida, que t’havies arribat a pensar que això era per sempre? Encara has de donar gràcies d’haver passat aquests vint anys en un llit de roses. Tu, que vas venir al món sense ningú. Tu, que no et mereixes res».

I mentrestant, el silenci creixia i es feia molt incòmode. El doctor Volpi respirava malament de l’angúnia i de tant d’esperar i tu no sabies què dir ni com continuar.

—Miri, Aurora, prou! No puc més! Li ho diré sense embuts i així ens en sortirem millor, li sembla? —Vas fer que sí amb el cap—. Daixò, Aurora… M’agradaria moltíssim que es casés amb mi.

«Ets dolenta, Aurora, ets una dona dolenta com un dimoni. Has malpensat del doctor. Has embrutat de pensament l’única persona bona de debò que has conegut. I l’única cosa que li passa, pobret, és que s’ha guillat. S’ha tornat completament boig. Mira amb quina una et surt, ara! Casar-se! I amb tu! Ai, que et petes de riure! Però compte, que ell s’ho pren seriosament. Sigues amable».

—No, doctor, això no pot ser —et vas sentir dir, molt ferma, absolutament convençuda.

—I per què no? Que no som lliures, vostè i jo?

—Doncs no pot ser perquè no està bé. Vostè i jo no som la mateixa cosa. No som lliures de la mateixa manera.

—Ah, no?

—No, doctor. Jo no en sabria pas, de ser la seva dona. No el podria acompanyar enlloc.

—I per què no?

—Perquè la gent parlaria, que no ho veu!

—Ja parlen ara. M’estimo més que parlin perquè m’he casat que no que facin córrer ximpleries de per què no em caso. No sabia que l’afectava el que diu la gent, Aurora.

—M’afecta que parlin malament de vostè, és clar.

—Doncs miri, a mi m’agradaria donar-los motius per parlar de nosaltres.

—Valga’m Déu! No, no, no, no —feies que no amb el cap, subratllant les negatives amb negatives—, això no s’ho ha pensat bé. És un rampell que li ha agafat. No veu que el prendran per un home irresponsable?

—A mi no em fa res, que m’hi prenguin. Mentre no s’ho pensi vostè…

—No, no, no, no pot ser, no, no, no… —I vinga remenar el cap a banda i banda—. S’ha begut l’enteniment, doctor. Sabran que sóc la seva majordoma!

—Tant me fa!

—Se’n riuran de vostè.

—Sí, d’enveja.

—Quin disbarat! Mai no he sentit un disbarat com aquest. I es pot saber per què se li ha ficat al cap, això, ara?

El doctor Volpi va fer un sospir. Llarg, carregat de misteris. Un sospir que amagava més de mil raons per voler que l’Aurora fos la seva dona.

—A més —continuava ella—, jo d’homes no en sé res de res. Mai no he… Jo mai… Jo encara sóc donzella, vet-ho aquí.

—Criatura, i jo sóc vidu des de fa gairebé trenta anys. No he fet mai de llibertí. Em penso que he oblidat tot el que algun cop vaig aprendre. Però ens en sortirem, no pensa?

I tu:

—Que no, que no, que no…

—Miri, no és que no les imagini, aquestes coses, Aurora. A mi em sembla que vostè té la gràcia d’una deessa Caris. Més i tot, perquè vostè és real i és aquí, a casa meva. El cas és que quan penso en vostè i en mi mateix i en un futur plegats, a casa nostra, no són pas concupiscències el que m’imagino, sap? —Tu continuaves negant cada expressió que senties («plegats», «nostra», «futur»…) amb la severitat d’una mare que prohibeix al seu fill petit una bestiesa—. Deu ser cosa dels anys, i que jo no he estat mai un home gaire despert, però el primer que em ve al cap és vostè estirada al llit, al meu costat, prement-me la mà sota els llençols. I vostè rient d’alguna cosa que jo li hauré explicat d’aquella manera que fa, que sembla una cadernera, i vostè i jo al Liceu tot gaudint d’alguna cosa bonica, com ara La sonnambula o Aida, i vostè i jo fent un passeig per la Rambla i vostè i jo menjant xocolata plegats al carrer de Petritxol. És tot això, que penso, i quan ho faig defalleixo de felicitat.

—El Liceu? I ara, calli, calli! —feies tu—. Pobrissó, doctor Volpi, demà li sabrà tant de greu haver-me dit tot això. Però miri, no es preocupi, jo faré veure que no he sentit res. Es veu que ha treballat massa, avui. Sap què farem? Se n’anirà a dormir. Això mateix! Ara li duré al llit una xicreta de xocolata d’aquella que li agrada i vostè tancarà els ulls i es deixarà anar, oi que m’escolta?

—És clar que l’escolto.

—Doncs això. Se’n va a dormir i demà ho veurà tot molt més clar.

—I si demà no…?

—No, ara no digui res més, que no li convé, doctor. Demà serà un altre dia i tornarà a ser-hi tot. Au, vingui cap aquí. L’escalfallits ja deu ser fred.

La nit va ser llarga. Tot i que no hi volies pensar, les paraules del doctor Volpi et tornaven al cap, tossudes, una vegada i una altra, «bonica», «deessa», «cadernera», paraules que mai hauries pensat que serien per a tu, per a tu sola, i que t’anaven balderes però t’agradaven molt. T’agradaven tant com t’agradava la manera com et mirava el doctor, el to de la seva veu quan et parlava de futur, o fins i tot les venes blavoses de les seves mans. En la quietud de la nit, que sempre confon les coses, vas deixar un segon de pensar que tot allò era un disbarat i vas preguntar-te què passaria si…

«Què passaria si…». Tots els canvis del món, totes les revolucions, totes les conquestes, tot el que val la pena comença sempre quan algú es pregunta «Què passaria si».

I tu t’ho vas preguntar amb tant rigor que vas haver de llevar-te del llit a beure un got d’aigua, perquè tot d’un plegat se t’havia quedat la gola seca. I mentre eres a la cuina, encantada mirant l’embolcall d’una rajola de xocolata, llegint una vegada i una altra allò d’«El desig de xocolata Sampons és el millor», vas preguntar-te, per primer cop, què desitjaves. Què volies. Què t’hauria agradat, si haguessis nascut en una altra vida. Les respostes et van fer molta por.

Quan tornaves de la cuina et va semblar que senties el doctor cantussejant alguna cosa, com sempre, que era un home molt cançoner. Vas parar l’orella i vas reconèixer una d’aquelles cançonetes italianes que ja li havies sentit altres vegades. La cantava amb una alegria que no vas comprendre. Vas fer que no amb el cap, un cop més, en aquella nit tan i tan carregada de negatives, i te’n vas tornar al llit, acompanyada de l’alegre melodia: