PERQUÈ NO PERDREM

«Estamos mal, pero vamos bien».

CARLOS MENEM, 1990

Al molt recomanable clàssic llibre de Peter Gay La cultura de Weimar, l’autor cita un fragment d’una carta de Rainer Maria Rilke. L’any de la missiva, el 1919, és convuls i sembla que tot el món s’enfonsi. I diu el poeta: és molt comprensible que la gent s’hagi tornat impacient, i, malgrat això, què hi ha més necessari que la paciència?

Els catalans no en tenim, de paciència. Alternem la submissió mesella amb la desesperació victimista en espera d’aquells fugaços moments d’eufòria que, tant per tant, la Història regala a aquesta dissortada pàtria. Però ara tenim temps, tenim raons, tenim gent i tenim empenta. És cert que també patim urgències, però siguem conscients que ells són els que tenen pressa. Ells tenen pressa perquè l’Estrella de la Mort trontolla i el seu món s’enfonsa. La defensa d’una constitució que s’esquerda. El suport a una monarquia que va coixa (literalment i metafòrica). L’exaltació d’un règim econòmic corcat i mafiós. Totes elles són postures que no es podran mantenir durant gaire temps.

El filòsof eslovè Slavoj Žižek explica tot sovint una anècdota apòcrifa de la Primera Guerra Mundial. Segons sembla, l’estat major alemany va enviar un telegrama als seus aliats austríacs: «La situació és seriosa però no desesperada». La resposta de l’alt comandament austrohongarès va ser: «La situació és desesperada però no seriosa».

En aquests moments, el Regne espanyol es troba en modalitat austrohongaresa. Tot i el col·lapse del règim de la Transició, la classe dirigent sembla decidida a representar operetes cada vegada més ridícules enmig d’una festa d’escàndols decadents.

La situació al Principat hauria de ser més alemanya. El col·lapse ens estreny, però la desesperança no ens ofega. Un dels símbols d’aquest compromís amb el futur és l’estelada al balcó. Molta gent creu i interpreta aquest gest com l’expressió d’un sentiment. Jo crec que és una altra cosa. L’estelada al balcó és un contracte. És una expressió d’implicació cívica. Vol dir: «Compteu amb mi, estic disposat a mobilitzar-me». No són signes de reivindicació, són documents de compromís.

Anem camí de ser un grup de gent i esdevenir poble. Conscient, divers i organitzat. I convençut de la nostra sobirania. El poble català, a través de les discussions de bar, de les picabaralles familiars al sopar de Nadal, a través d’aquesta infinita xarxa de discussió global que ha obert el procés rebel, ja ha aconseguit almenys dues coses prou valuoses: l’autoconsciència com a poble (estigueu a favor o en contra de la independència) i la recuperació de la política en el seu sentit, perdoneu, més transcendent: aquell que diu que la política és allò que, si no fem nosaltres, faran els altres.

I d’aquesta rebel·lió no només hem de voler la independència del Regne, sinó, com s’ha vist en el cas d’Islàndia, una independència enfront de la deutecràcia internacional i el poder dels mercats. Penseu que, fins que perdem, anem guanyant. La rebel·lió catalana, bé ho sabem, pot acabar en un no-res, però tenim l’obligació de fer-la i, si és possible, fer-la com ens agrada: maca i alegre. Perquè com deia molt bé Mary Sampere, de la comèdia a la tragèdia només és qüestió de compàs. I fins ara, primers mesos del 2013, el compàs és català i la comèdia, borbònica.

I si fem el referèndum i el perdem? És obvi que el fet mateix de fer la consulta ens compensarà. Voldrà dir que els qui no creuen en el dret a decidir dels catalans han canviat d’opinió. Hauran anat fins a les urnes. I, amoïnats, s’hauran constituït, potser sense voler-ho, en poble sobirà.

Recupero un altre cop aquell fantàstic moment per a la història. Soraya Sáez de Santamaría fent unes atabalades declaracions sobre l’avenç de la rebel·lió, quan, negant tota la tradició mil·lenària de la lògica aristotèlica, va dir: «El que estan fent, no es pot fer». Soraya, és precisament perquè no es pot fer que ho fem!