I COM S’HO HA FET LA GENT PER INDEPENDITZAR-SE?

«Reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem…».

Declaració d’independència dels Estats Units, 1776

La resposta que es dóna als optimistes de la llibertat és que alguns països l’han aconseguida. Tenim dades de casos concrets que confirmen que ha estat possible declarar la independència d’Espanya (i d’altres imperis) tot i que les lleis tampoc no ho deixaven fer. Sorpresos? Doncs no ha estat ni una vegada ni dues. Es veu que a Amèrica hi ha una munió de repúbliques que van tirar pel dret. Com s’ho van fer?

És obvi que a cap Constitució ni ordenament nacional fundacional es preveu la pròpia extinció o desmembrament. De la mateixa manera que en els vots matrimonials que es fan davant el rector el dia del casament mai no es parla de qui es quedarà el nen quan arribi la separació. Les nacions i els matrimonis (analogia recurrent) es fan per ésser eterns (i feliços), però els bons desitjos no sempre es compleixen en aquesta vall de divorcis.

Per això, un no es pot independitzar d’Espanya sense que es trenqui l’ordenament jurídic. Només l’antiga Unió Soviètica reconeixia en la seva Constitució el dret d’autodeterminació de les seves repúbliques, tot i que, veient el que els va passar als pobres hongaresos i txecoslovacs, poques ganes tenia ningú d’exercir-lo.

Independitzar-se té un moment inevitable de ruptura i creació de la nova legalitat. Els arguments del Regne per impedir aquesta trencadissa són raonables: la llei no s’ha de trencar. És cert. No s’ha de trencar en general, però quan la voluntat dels qui es governen per aquella llei és desobeir-la, un text poc hi pot fer. Ja deia Francisco de Vitoria, pare de la menystinguda escola de Salamanca del segle XVI al seu De indis, que: «la institución de los poderes públicos en concreto y la designación del titular de los mismos se debe a las voluntades humanas». La voluntat col·lectiva designa i dissenya el marc legal.

Els arguments de l’Estat per negar el dret de ruptura són molts, acolorits i, si m’ho permeteu, fins i tot pintorescos. Que no hi ha base històrica atès que Catalunya mai ha estat independent; que no és un subjecte polític, si de cas una comunitat cultural (de caire folklòric, pensen molts); que no hi ha motius per trencar una comunitat política d’homes lliures que reconeix tots els drets universals…

Ja anirem veient com s’aguanta amb més o menys traça, aquest argumentari, però en el fons és buscar les pessigolles. L’únic tema és el d’instituir-se com a comunitat o, com ho dirien al segle XIX, poble sobirà mitjançant un acte d’autoafirmació. És, per dir-ho amb paraules del biòleg Maturana, que està molt de moda, un acte autopoiètic.

Per veure que no es necessiten gaires arguments per declarar-se independent llevat de la pròpia voluntat, us porto un bouquet de declaracions d’independència que utilitzen arguments diversos i fins i tots absurds. La majoria són de països que avui tenen ambaixador a l’ONU, dia de la Pàtria, desfilada militar i selecció de waterpolo.

Comencem per la voluntat pura. A més d’uns pocs habitants. Vet aquí un paràgraf de la declaració d’independència del Perú, terra del gran amic Vargas Llosa. Allà, a Lima, el 28 de juliol del 1821 van escriure: «Todos los señores concurrentes por sí y satisfechos de la opinión de los habitantes de la Capital dijeron: Que la voluntad general está decidida por la independencia del Perú y de la dominación española y de cualquiera otra extranjera». Vet-ho aquí: els que eren aquell dia a la capital decideixen… Ves quina poca cosa per abandonar un imperi maternal i etern com l’espanyol. Ni referèndum, ni consulta. La curiositat és que la carta d’independència va ser de signatura pública. És a dir, que primer van signar els prohoms de Lima, després els més patriotes i, a poc a poc, s’hi anava afegint gent. És a dir, la independència del Perú va ser una mena de change.org analògic. També s’ha de dir que va ser la ferma raó de les armes l’argument final que va avalar aquesta declaració.

Declarar una independència a partir d’una «mani» no es cap novetat ni dèria de catalans i peruans. Els colombians, en aquest text amb vocació de crònica periodística que és la seva acta, descriuen els sòlids i enraonats arguments jurídics que van acompanyar la seva llibertat: «[…] en virtud de haberse juntado el pueblo en la plaza pública y proclamado por su Diputado el señor Regidor don José Acevedo y Gómez para que le propusiese los vocales en quienes el mismo pueblo iba a depositar el Supremo Gobierno del Reino».

Les paraules «en virtud de haberse juntado en plaza pública» no seria gaire diferent d’aquestes: «escoltant el clam de la manifestació de la Diada», amb les quals vam posar en marxa la rebel·lió catalana.

Una altra cosa destacable de la declaració d’independència de Colòmbia és que, per independitzar-se, a més de no ser necessaris arguments irrebatibles, no cal ni que el país tingui nom. Com es veu, al text diuen: «Gobierno del Reino», i això perquè, com deveu saber, quan Colòmbia es va independitzar no es deia Colòmbia i trobar un nom definitiu va necessitar els seus anyets.

Una cosa semblant li va passar a l’Argentina, que, tot i que la seva acta d’independència de Tucumán és del 1816, fins una dècada després no es va anomenar així: Argentina. Això va causar un curiós problema quan el general Belgrano, amb tota la bona fe del món, va empescar-se una bandera i va fer jurar fidelitat a les tropes que tenia a les ribes del riu Paraná. Com que no quedaven clars ni els límits ni la composició del que s’estava independitzant, aquell brillant humanista que va ser Belgrano va dir: «En fe de que así lo juráis, decid conmigo: ¡Viva la Patria!». Ja ho veieu, per proclamar-se lliure només que es tingui una pàtria, la que sigui, amb un nom aproximat i un territori fet a ull, ja serveix.

Els argentins del congrés de Tucumán del 1816 sabien com ningú que tot és proposar-s’ho. Van deixar escrit que volien: «[…] investirse del alto carácter de una nación libre». És a dir, vestir-se ells mateixos, que és el primer que demana la canalla quan pren consciència de la seva maduresa i llibertat inalienable (i quan els pugen les hormones, diguem-ho tot). Una de les peticions constants de molts catalans en aquests tres-cents anys, fins i tot els qui creien lleialment en la unitat d’Espanya, era abolir el dret de conquesta pel qual les llibertats catalanes van ser suprimides i tot seguit aplicar-les. Aquest fet, a més de constituir un profund gest de concòrdia, restauraria la vella legalitat i amb ella la sobirania, tot fent sobrera la trencadissa amb la legalitat espanyola.

L’alliberament per dret de conquesta té una expressió força curiosa en el cas de Veneçuela. La seva acta d’independència diu: «No queremos, sin embargo, empezar alegando los derechos que tiene todo país conquistado para recuperar su estado de propiedad e independencia; olvidamos generosamente la larga serie de males, agravios y privaciones que el derecho funesto de conquista ha causado indistintamente a todos los descendientes de los descubridores, conquistadores y pobladores de estos países».

És meravellós veure com el text diu que el dret de conquesta ha estat funest per als mateixos conqueridors! I vol restaurar la llibertat d’un país que, de fet, era inexistent perquè la Veneçuela que s’emancipa no tenia cap precedent previ a la conquesta. Aquí la voluntat és fins i tot una mica surrealista: el país és inventat per la conquesta, però com que l’exercici d’aquesta conquesta és dolent, ens alliberem de la mateixa força que ens ha creat. No ets tu, sóc jo. Com se sol dir quan una parella ho deixa estar.

HI HA AL MÓN MÉS PAÏSOS INDEPENDENTS?

A vegades, l’argument per proclamar-se lliure no és d’aquest planeta. El Baix Canadà es va independitzar l’any 1837 i la justificació era irrebatible: «Nosaltres, en nom del poble del Baix Canadà, reconeixent els decrets de la Divina Providència, que ens permet enderrocar un govern, que ha abusat de l’objecte i el propòsit per al qual va ser creat […]». La ineficàcia dels governants és una cosa que irrita moltíssim Déu, com ja van notar les ciutats de Sodoma i Gomorra. I això ja justifica, és clar, qualsevol independència.

S’acusa la rebel·lió catalana de ser un moviment irracional, basat només en un sentiment. I que amb sentiments no es poden fer nacions. Un altre error, almenys per als finlandesos, que explicaven ben clarament el seu desig de viure allerats a la proclama del 1917: «Suomen kansa tuntee syvästi, ettei se voi täyttää kansallista ja yleisinhimillistä […]». Bé, potser no queda del tot clar. Posem-ho en català: «El poble finlandès està convençut que no pot complir amb el seu deure nacional i internacional sense la sobirania completa. Ara és el moment d’assolir el desig centenari de la llibertat; un pas endavant del poble finlandès cap a una nació lliure més entre les altres nacions del món. […] El poble finlandès s’atreveix a esperar confiadament que altres nacions del món reconeguin que amb la seva plena independència i llibertat podran actuar de la millor manera possible per assolir els seus objectius i guanyar-se un lloc entre els pobles civilitzats». És a dir, el sentiment de no-compleció nacional és la força suficient per separar-se de Rússia, on, per cert, parlaven una llengua d’aquelles «que entiende todo el mundo» per passar a parlar un estranyíssim idioma de pocs milions d’habitants. Tot i que eren guiats només per un sentiment i abandonaven una Rússia que els va fer la vida impossible, no els ha anat gens malament.

Hem vist països que s’independitzen amb la participació de la gent de la capital, per un sentiment, perquè n’estan farts i perquè els dóna la gana.

El cas irlandès, sucosíssim des de la perspectiva que ens ocupa, té un argument de caire històric però força curiós. Llegiu: «Declarem que el dret del poble irlandès a governar Irlanda i controlar sense condicions el destí dels irlandesos és sobirà i irrevocable. La usurpació continuada d’aquest dret per part d’un poble o govern estranger no ha extingit aquest dret, ni pot ser mai extingit tret que es destrueixi el poble irlandès. A cada generació el poble irlandès ha reclamat el dret a la llibertat i a la sobirania nacionals: durant els darrers tres-cents anys ha reclamat aquest dret sis vegades mitjançant les armes».

La perseverança en la rebel·lia. Bon argument. El fet que cada generació hagi esbatussat algun anglès prepotent que gosa trepitjar l’illa els dóna l’argument. Sempre ho hem volgut. No tots ni sempre amb la mateixa intensitat, però el sentiment mai no s’ha oblidat.

Catalunya no podria fer una còpia exacta de l’argument irlandès. Els darrers tres-cents anys no sempre hem estat en conflicte amb l’Estat. El que sí que ens veiem amb cor de demostrar és que, com els irlandesos però més a la catalana, amb timidesa i «si me hace el favor», cada generació ha demanat a l’Estat la restitució de les llibertats catalanes. Tenim les peticions d’austriacistes fins a mitjan segle XVIII i l’estranya situació catalana amb l’annexió napoleònica. I segons explica l’historiador Román Piña, ja a les Corts de Cadis, els diputats catalans i mallorquins anaven amb la petició de «recobrar los privilegios de que disfrutó Cataluña».

Com a curiositat us porto la declaració més catalana de totes. Sembla, de fet, un document en PowerPoint del Cercle Català de Negocis, malgrat que és de l’any 1841. L’estat del Yucatán es va independitzar de Mèxic, tot i que al cap d’uns anys va tornar a fer vida en comú amb la resta d’estats. El cas és que, entre altres arguments, ofereix aquests per reclamar la llibertat: «Que la situación política del país, su posición geográfica, su industria y producciones, el estado de su erario, la civilización de sus habitantes y todos los demás elementos indispensables con que cuenta para poderse conservar y sostener por sí solo y separado de México, lo llaman a figurar en la lista de las naciones». Som lliures perquè som viables econòmicament. Els sona?

I, per combatre l’avorriment, una altra declaració europea. Els lituans, tot i la seva fama d’alegres i expansius que tenen entre els pobles bàltics, van proclamar la seva breu independència el 1918 amb un sol argument, sobri i concís: «El Consell de Lituània, com a únic representant de la nació lituana, basant-se en el reconegut dret d’autodeterminació nacional […] proclama la restauració de l’estat independent de Lituània». Autodeterminació i prou.

LA IUNEPCI

O dit d’una altra manera: la Indisoluble Unidad de la Nación Española, Patria Común e Indivisible. Així és com es fonamenta Espanya a l’article 2 del títol preliminar de la Constitució del 1978. Aquest és el principi, mig jurídic, mig màgic i tot, envoltat de còsmic misticisme i eternitat bíblica, que se’ls va acudir als ponents de la Constitució (diuen que per «suggeriment» de la Moncloa) per calmar els militars que ja tenien una mica la mosca al nas per allò de les «nacionalidades».

Però, compte, que hi ha una cosa molt important, en aquest text. L’autonomia de, posats a dir, Catalunya no ve per l’existència prèvia de Catalunya com a nació, ni pels seus drets i institucions històrics. Ni tan sols l’autonomia catalana és recolzada pel fet que l’acord de la seva restauració fos previ a la mateixa Constitució. No. La Constitució del 1978 té poders intratemporals i omnipresents, i és ella soleta la que justifica i fa néixer la nostra autonomia. Ho va dir ben clar el ministre Gallardón el 2012: «Sin Constitución no existiria la Generalitat de Catalunya, porque es la que reconoce la capacidad de autogobierno a las comunidades autónomas».

Som autònoms perquè un paper, un document sacre amb capacitats demiúrgiques, ens «reconeix» l’autonomia. Com podeu veure, ni el poble de Catalunya, ni la seva història ni les seves institucions hi tenen res a dir. Si avui disposem d’un Servei Meteorològic de la Generalitat, no és per la voluntat política i climatològica dels catalans, sinó perquè un document, amb funcions de l’Esperit Sant així ens ho deixa fer. Abans del 78 no érem autònoms. Les nostres institucions no vénen d’enlloc, són contemporànies als Sex Pistols i encara rai.

És normal, això? Passa arreu? No pas.

Us proposo repassar plegats algunes constitucions de l’estranger, d’aquestes que es diuen federals, per veure si s’assemblen al cabalístic i nigromàntic encanteri IUNEPCI que va invocar la creació del Regne. Així, a la Constitució alemanya llegim que «els alemanys —i fa la llista completa de tots els estats— han consumat, en lliure autodeterminació, la unitat i la llibertat d’Alemanya».

Com es veu, la unitat no ve per cap mena d’exordi. Es tracta de la voluntat de cadascun dels estats que —utilitzant la seva inalienable autodeterminació— decideixen unir-se. De fet, el text afina més i diu que són els alemanys de cadascun dels estats, és a dir, conjumina de forma elegant la voluntat individual de cada alemany amb la col·lectiva esmentant cada estat. I fixem-nos en el verb, que és força interessant: «han consumat». És a dir, es tracta d’un procés negociat, consensuat i culminat, consumat en plena llibertat. Recordem que a Alemanya existeixen dos estats lliures, unes quantes ciutats estat i una varietat (cada vegada menys, això sí) d’articulacions administratives. I que, per exemple, Baviera va tenir rei, rei de veritat, al tron, fins al 1918. És com si, imaginem-nos-ho, tinguéssim el rei d’Espanya regnant a Madrid per una banda i el comte de Barcelona, una altra persona, assegut al Saló del Tinell.

Fixem-nos ara en l’article 3 de la Constitució suïssa del 1949. Diu: «Els cantons són sobirans en els límits de la Constitució Federal i, com a tals, exerciran tots els drets no delegats al poder federal».

De nou una sobirania plena que, voluntàriament i a través de l’acord de tots els territoris que suposa la Constitució, renuncia a part d’aquesta sobirania. Absolutament a l’inrevés de com es va fer la Constitució de La Indisoluble, on és el poder central el qui, graciosament, cedeix competències administratives, però no sobirania.

Més «polite», més educada, és la Constitució del Canadà, que, després d’enumerar les províncies que cal federar, diu: «[…] have expressed their Desire to be federally united into One Dominion under the Crown». És a dir, expressen el seu desig. Són els territoris, una vegada més, els que són protagonistes de l’acte d’unió. En aquest cas mitjançant un «desig».

Els països multinacionals adopten formes diverses. Entre les més interessants hi ha les noves constitucions de països americans, on es reconeix l’existència de pobles originaris o, dit a l’europea, nacions dins de nacions.

Una de les menys extremades en aquest sentit és la de Mèxic del 2001, on llegim: «Esta constitución reconoce y garantiza el derecho de los pueblos y las comunidades indígenas a la libre determinación y, en consecuencia, a la autonomía para:

I. Decidir sus formas internas de convivencia y organización social, económica, política y cultural.

II. Aplicar sus propios sistemas normativos en la regulación y solución de sus conflictos internos, sujetándose a los principios generales de esta constitución».

És a dir, existeix dins la nació mexicana una lliure determinació per als pobles indígenes, però no segons un sistema tancat de formes centralitzades, siguin reserves o autonomies, sinó per «decidir las formas internas de convivencia».

El cas més complex potser es troba a la Constitució de Bolívia del 2008, que es defineix com un estat «Unitario Social de Derecho Plurinacional Comunitario». O sigui, ni tan sols federal. És unitari però multinacional alhora. I defineix el país: «La nación boliviana está conformada por la totalidad de las bolivianas y los bolivianos, las naciones y pueblos indígenas originarios campesinos, y las comunidades interculturales y afrobolivianas que en conjunto constituyen el pueblo boliviano».

Sempre he pensat que els catalans hauríem d’haver optat per l’indigenisme en lloc de pel nacionalisme de caràcter burgès i europeu. Els pobles originaris, com es diu ara, sempre han estat vistos amb més simpatia que les petites nacions blanques. I, com a qualsevol reserva índia, potser el senyor Adelson ens hauria muntat l’Eurovegas a nosaltres per l’estès costum que hi ha als Estats Units d’instal·lar casinos entre indígenes.

És recomanable fer les constitucions després d’una revolució. Surten més alegres, liberals i amb empenta. El dret a la recerca de la felicitat de la Constitució americana és filla de l’optimisme il·lustrat. Aquell «Itàlia repudia la guerra» de l’article 11 de la Constitució italiana del 1947 és el testimoni de la victòria dels partisans sobre el feixisme.

L’espanyola semblava una filla prou alegre d’un esperit que es va creure revolucionari. Però no ho va ser. Era filla d’un armistici, no d’una victòria. Pacte entre poders franquistes i militars, i poders que es deien fàctics i unes forces democràtiques que, tot i lliures i cridaneres, no eren prou fortes.

Podria haver anat bé. Fer que nacionalitat i nació esdevinguessin sinònims fèrtils i normals. Donar-nos suport en el que era divers per sobre del que era indissoluble. Però ha anat com ha anat. Tal com ja va avançar el Borbó en el seu discurs de proclamació: «[…] nos permite reconocer dentro de la unidad del Reino y del Estado las peculiaridades regionales, como expresión de la diversidad de pueblos que constituyen la sagrada realidad de España».

La realitat, és a dir, la unitat d’Espanya, és òbviament sagrada, com ho recolliria més tard la fórmula IUNEPCI. I allò que «nos permite reconocer» és òbviament, i la paraula és perfecta, les «peculiaridades regionales». La gaita, la jota, el dret civil català, la txapela i la Generalitat.