EL TRANSVASAMENT SENTIMENTAL

«Yo voy a dejar de hablar de ellos porque son un peñazo».

CURRI VALENZUELA
Periodista de 13TV
Setembre del 2012

El segle XXI serà el segle de les identitats, no en dubteu. Hem passat de l’Estat nació a l’Estat emoció. La conversió de les nacions en marques i la reducció de les cultures nacionals a les seleccions nacionals ho suggereix d’una manera poderosa.

En aquesta línia, és interessant veure com, des del 2010, s’ha viscut una subtil però utilíssima revolució simbòlica que podem batejar com un transvasament sentimental entre el relat de l’Espanya triomfant i el del catalanisme melangiós. I és que alguna cosa important va passar a Catalunya l’estiu del 2010. La manera més concreta de definir-ho potser seria la metafísica. Va planar sobre el país una mena d’esperit, un destil·lat poderós, i flairós i subtil, que va capgirar de manera en principi imperceptible la història del catalanisme. El matràs on va tenir lloc aquesta màgia alquímica va ser l’Estatut.

S’ha parlat a bastament d’aquell desencís que la gran i última maragallada va portar al país. El ribot d’en Guerra, la foto Zapatero-Mas a la Moncloa, el mític «apoyaré» i el lisèrgic autobús del PP del «écheme una firmita contra Cataluña». Tot semblava confús, laberíntic i inexplicable fins i tot per a un català, quan els astres, que amb el Principat s’ho passen teta, van creuar sobre nosaltres dues de les més poderoses forces del cosmos: la impotència i el futbol. Quin país seria capaç de presentar-se amb un tribunal caducat i desautoritzat a desautoritzar el poder sobirà de dos parlaments i d’un referèndum? I encara més estrany: qui s’hauria pensat que la selecció espanyola, habitant endèmica dels quarts de final, acabaria guanyant un mundial amb vuit catalans a la plantilla? I quin fat trapella i murri hauria pensat a fer coincidir les dues trames? I així vam arribar al juny prodigiós del 2010. Quan una massa emprenyada de catalans va sortir als carrers de Barcelona.

Catalunya, la ben plantada, crida independència immòbil sota el sol. Vint minuts després de les sis de la tarda, la nació es posà en marxa. No gaires metres, però. Som una nació. Tenim dret a decidir i serioses dificultats per moure’ns. La gent, amb naturalitat, va fer un gest profètic: va rodejar la pancarta portada per autoritats, prohoms i ciutadans honrats, i la va superar. Els qui anaven primers, amb la pancarta, van quedar al mig, superats per la massa. I així, el poble català va decidir no esperar cap líder i anar fent via. Fins ara. L’endemà, Iniesta, empadronat a Barcelona i fill de la noble i manxega Fuentealbilla, va donar a Espanya el seu primer Mundial. Aquells dos dies, el de la manifestació i el de la victòria de La Roja, van ser els dos punts que van bastir l’eix sobre el qual va donar un gir sencer, una revolució en sentit estricte, la relació Catalunya/Espanya.

Fins a aquell moment, el catalanisme tenia una innegable arrel sentimental. La pàtria perduda, el somni per retrobar-la, la melangia, el victimisme. Com va descriure genialment en Gaziel, érem un país amb una història plena de falles i de pegues. Guifré morint amb un senyor furgant-li el cor, Martí l’Humà morint sense anar al notari, Claris enverinat, Casanova ferit, Companys afusellat, Pujol jubilat… de l’eix nacional sempre brollaven vapors d’un poble que parlava d’història, filologia, sociolingüística i dret administratiu. Ciències toves. Per la seva banda, el discurs de l’Estat espanyol era ferm i modern. Èxit internacional, econòmic, convivencial. Espanya ja no se somniava, es construïa. I de quina manera! El seu discurs anava ple d’exportacions, d’Oscars de l’Acadèmia, d’astronautes, de missions militars humanitàries… Ciència dura i pragmàtica. Espanya havia esvaït els seus fantasmes i arrenglerat el seu laberint amb Porsches Cayenne i creixement al 3%.

Però, aquell estiu del miracle, vam assistir a un insòlit transvasament sentimental. La bombolla ja havia esclatat i, com explicava Marx, tot el que era sòlid es va esvair en l’aire. I el dur ciment es va evaporar en líquids comptes suïssos. I els fonaments del Regne van aparèixer com senzilles bastides que aguantaven més vergonyes que virtuts. Les poderoses raons per defensar el règim españavabientista van anar transformant-se en modestos sentiments alimentats per notícies que, en lloc de venir del Wall Street Journal, ja només apareixien al Marca. Sentiments senzills, a flor de pell, de raqueta i camp de gespa. Rafa Nadal i Belén Esteban, imaginari soft. S’havia descuidat tant l’imaginari hard que cap filòsof, cap novel·lista, cap pel·lícula ni cap comediant no va poder recompondre el que s’havia evaporat amb la totxana. Només un crit primari de pura autoconsciència: el kalinquisme. «Yo soy español, español, español…». Una espanyolitat sense cap atribut, sense cap matís. Un color, La Roja, i un subjecte, Yo.

Aquesta va ser la frontissa. De sobte, el catalanisme va enterrar Guifré el Pelós i va treure les balances fiscals. Tot el que era nostàlgic va esdevenir urgent. Tot el que era remot, perdut i sentimental va ser possible i proper. El discurs cultural del català va mutar en un altre ple de pragmatisme, xifres, gràfiques i mapes. De l’esbart dansaire al Centre Català de Negocis. Mentre nosaltres parlàvem d’Estat i ells cantaven gol, es va demanar independència i van respondre amb la Kalinka i el brau.

Mentrestant, el relat de l’Espanya de la bombolla s’aferra als camps de futbol. El Barça serveix per passar-s’ho bé, no per refugiar-hi la catalanitat; si de cas, per treure-la a passejar. De fet, el decreixent interès per la selecció catalana seria un bon senyal d’aquest transvasament. No necessitem crosses emocionals. Les passions nacionals han passat de la gespa al Parlament. De l’alineació a la legislació. De Wembley a l’Eurocambra. Podríem dir que Espanya ha passat a ser anímicament culer i Catalunya, un país pràcticament madridista. El culer (com a quinta essència d’això que diem) sublimava, entre el victimisme i l’exaltació, la incapacitat d’una política real. El Reial Madrid, és clar, exercia els valors contraris: institucionalisme, poder i el monopoli de l’èxit.

De manera que, per un estrany driblatge de la història, hem arraconat el romanticisme i ara ja fem números. Al Regne, els poders discursius han deixat estar la política per tornar-se vells culers de tribuna: rondinaires, somiatruites i redimits de qualsevol error pel golet.

Aquest transvasament va quedar sancionat amb la Diada del 2012, però, si m’ho permeteu, la descriuré amb el text que en Rovira i Virgili va glosar la Diada de l’any 1932 a La Publicitat: «La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat catalana». Era l’any de l’Estatut de Núria, val a dir. Com s’assemblen, les nostres alegries a través de la història i com, ai las!, la desgràcia és sempre idèntica. Però de la Diada del 2012, entre els molts canvis profunds que va portar, hi ha un detall poc destacat que no em sembla sobrer. L’esclat de l’estelada com a bandera no d’una opció política, sinó d’un estat polític: el del poble insurgent, rebel. Una gent activada en mode on, és a dir, en marxa. I no només per desplaçar-se o desplegar-se en mutu reconeixement. L’estelada va superar la seva condició de bandera catalana, i fins i tot de combat.

És interessant constatar que un dels signes del transvasament emocional és que el marxandatge espanyol, el souvenir, el folklore basat en la bicolor, el toro i la samarreta de La Roja, han esdevingut, no un exotisme turístic, sinó el centre del relat simbòlic de l’unitarisme. La reducció de l’Espanya moderna a una Marcaspaña, mig toro, mig Iniesta, demostra l’esgotament d’un constructe, d’un imaginari alternatiu i complet que comprèn molts àmbits. Per contra, el que l’indepe considerava pràcticament sagrat, signes del combat i la resistència nacional —l’estelada, els castells, els crits reivindicatius—, s’han convertit en folklore alegre i inofensiu. Perquè l’imaginari de la República catalana ja no depèn dels símbols, ja no s’hi replega. L’estelada com a trend, banalitzada, caramel·litzada, vambitzada en forma de sabatilla esportiva o xancleta… L’ús desacomplexat dels símbols catalans davant de la creixent sacralització dels espanyols (fixem-nos en la dèria de Llanos de Luna per la llei de banderes) ens proporciona un mapa de l’imaginari que es troba en expansió i del que es troba en crisi.

Durant el debat d’investidura de la desena legislatura, un politòleg i periodista, en Xavier Fähndrich, va fer una piulada al Twitter que, en certa manera, certifica aquest canvi de clima emocional al món republicà. Sobre la primera intervenció d’en Junqueras, va comentar: «Esperàvem Braveheart i ens trobem Keynes». Ens ha pujat del cor al cap, això del país.