National Geographic.
TRIBUS PERDUDES DEL MÓN. AVUI: CATALUNYA

«¿Catalanes? Yo veo mamíferos».

JESÚS LIZANO

Poeta llibertari

L’any 2012, Luis Racionero va escriure al diari digital Republica.com: «El nacionalismo —catalán o español— es un sentimiento, no una idea, los sentimientos són energía psíquica con carga emocional, las emociones se mueven con símbolos, no con ideas, ni con argumentos que són concatenación de ideas».

Aquest ha estat l’argument dropo i mandrós de bona part dels analistes. En particular d’aquell «pijisme» nostàlgic de «la-Barcelona-cosmopolita-d’abans-que-manessin-aquests-menestrals-provincians» del qual Racionero forma part. És, ja ho sabeu, una forma de paternalisme intel·lectual que ve a dir que la gent poc enraonada i amb vides tristes i porugues s’agafa al consol passional i irracional de la senyera, ai pobres! Símbols, no idees, diu Racionero i, per tant, la discussió sobre la República catalana queda expulsada de la racionalitat i de la ciència política, i passa a estar emmarcada d’una manera unilateral dins d’una pintoresca antropologia tribal guarnida amb plomes, barretines i parracs.

En aquest sentit, el tristoi pensador d’ultradreta de La Indisoluble, Gabriel Albiac, glossava la manifestació de la Diada al sempre simpàtic programa de les gatades de la cadena Intereconomía. Deia: «El nacionalismo es una mitología emotiva, cálida, que proporciona una especia de sucedáneo de alma en momentos de sociedad profundamente desalmada. El problema es que ese sucedáneo afectivo arrastra tales elementos de irracionalidad que no hay manera de controlarlo». Sant tornem-hi amb les baixes emocions. Lògicament, després d’aquesta descripció, va citar com a exemple directe de Catalunya l’Alemanya nazi. Albiac, sempre temptat pel tremendisme, va descriure el sentir dels manifestants a partir de «categorías hilarantes como la sangre, la tierra, las raíces, lo tectónico» (volia dir lo ctónico, però no li va sortir i va acabar parlant de sismologia). El cas és que, com els nazis que ho basaven tot en el «Blut und Boden», sang i terra, els catalans de la Diada crèiem que «la bondad está en la Madre Tierra, en esa patria. Y si eso a veces no es así, es porque hay un elemento demoníaco que opera como un vampiro de la sangre de la propia nación». Més que la Diada, sembla el tràiler de Crepuscle barrejat amb un documental del Lonely Planet sobre Papua. Jo que hi era, el que vaig veure va ser gent acalorada que, més que bevedors de sang, maldaven per una Coca-Cola.

Res, no hi ha res a fer. Tot i les ulleres de pasta, la música de Mishima i el Museu del Disseny, els catalans formem una mena de tribu caníbal guiada per pors i tabús atàvics que som incapaços de racionalitzar però que qualsevol veí de Navalcarnero veu a primer cop d’ull.

Ara bé. Sortir al carrer amb la bandera del país no sempre és mostra d’atavisme. Si la bandera és d’un país de l’ONU, la cosa canvia. J. L. González Quirós sosté en el seu llibre Una apología del patriotismo (2002) que no és igual el nacionalisme d’una nació existent (que ell anomena patriotisme) amb el d’una «nación quimérica», que és un «sentimiento viciado». Això explica com és que molta gent racional i no provinciana pot estimar i defensar la independència del seu país, la seva cultura i la seva sobirania sense caure en els espasmes irracionals de santería i vudú que vàrem veure, posem per cas, la Diada del 2012.

Com és possible, doncs, que això que en altres països és sa, en l’exclusiu cas català sigui un infantilisme que necessita ser educat per les civilitzades autoritats espanyoles? El premi Nobel de literatura del 2010, el senyor marquès Vargas Llosa, ens dóna la solució en el seu discurs d’acceptació del premi suec: «No hay que confundir el nacionalismo de orejeras con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños». Si passem per alt la cursileria del text («forjar los sueños», mare de Déu), trobem de nou l’argument més sofisticat de l’unionisme: la meva pàtria és bona precisament perquè hi vaig veure la llum i la teva és dolenta perquè no hi vaig néixer. Si ets peruà, estàs dotat intel·lectualment per al patriotisme sa i generós, mentre que un català es veu, pobre, lligat per una «ideología —o, más bien, religión— provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual».

El marquès no deixa clar si la capacitat física que té ell, i els seus compatriotes, pel fet de ser peruans «sanos y generosos» és de caràcter genètic i si, emparentant els catalans amb natius del Perú, podríem adquirir-ne els avantatges. Ell, que es va presentar a la presidència de la seva bicentenària república, considera que presidir la desfilada del dia de la pàtria, portar flors als màrtirs de la pàtria, honorar la bandera amb la mà al pit i saludar marcial els tancs peruans són coses normals i gens nacionalistes perquè no hi intervé cap català.

Desconec si el senyor marquès sosté que la impossibilitat que té el catalanisme d’esdevenir «sano patriotismo» és per un tema racial o té a veure amb la composició de l’aigua de la conca Ter-Llobregat. El que sí que agrairia al senyor marquès la propera vegada que passi pel Bocaccio barceloní és que ens expliqués com ens ho podríem fer els catalans (i quants cèntims costaria) per passar de colònia, província o virregnat a l’envejable estatus de «patria donde se forjan sueños», com va fer el Perú, «donde vivieron sus ancestros» i també, suposo, els seus pares.

Segons Arcadi Espada, els catalans (en principi, només nosaltres entre els pobles de la Terra) no podrem mai passar del nacionalisme irracional al patriotisme cosmopolita. El seu argument circular ens condemna a l’«aldeanisme» provincià per sempre. Càsumdena, quina mala sort. Ens ho va dir a l’Avui, l’any 2009: «L’únic concepte racional, il·lustrat, de nació, és el que l’equipara a l’Estat. En aquest sentit, com que Catalunya no té un estat, Catalunya no és una nació».

Claríssim. El misteri és: si Irlanda, posem per cas, no tenia Estat abans del 1922, vol dir que els irlandesos no existien fins a aquell dia? L’Estat d’Israel es va fundar l’any 1948. Abans d’aquell dia, per molt xulo que es posi Jehovà, el poble jueu no era, ho diu Espada, cap nació. I què era? Un club de perruqueria especialitzat en rínxols? Una colla de cosins barbuts?

El paradigma Vargas-Espada és insondable. Si, posem per cas, el Perú no era nació abans de ser Estat, com és que va voler constituir-se en Estat? Si Noruega no podia ser nació abans de la independència del 1905, com és que els inexistents noruecs (perdó, els suecs de parla noruega) van voler fer un estat, si ja en tenien un, Suècia?

Sigui com sigui, tot i els centenars de nacions estat del món, els estudis del marquès i d’Espada són clars: d’altres ho han fet, però vosaltres no.

L’explicació és sòlida: perquè el nacionalisme irlandès, el vietnamita i l’hondureny no són pas com el català. El català és dolent de mena.

Sorprenentment i, d’una manera involuntària, un text del qui va ser premi Planeta el 2008, Fernando Savater, ens dóna una solució. Diu el mansoi: «La mirada nacionalista no acepta la tierra natal tal como es, en su limitación y su impureza reales. El nacionalista no ve ni ama lo que hay, sino que calcula lo que le sobra o lo que le falta a lo efectivamente existente. En tal exigencia reivindicativa se desvanece la tierra natal y nace la patria».

El que sembla una crítica és, ves per on, una ajustada definició del procés rebel. No estimem la Catalunya que tenim. Calculem el que hi manca i hi sobra i, de l’exigència moral i cívica de crear una comunitat millor, «se desvanece la tierra natal», és a dir, la Comunidad Autónoma de caire administratiu espanyol, «y nace la pàtria». O sigui, la comunitat política lliure i sobirana de la República.