LLAVORS, QUI ÉS L’ADVERSARI?

«Ja hem creat Itàlia, ara ens cal crear italians».

COMTE DE CAVOUR

GENEALOGIA TEXTUAL D’UNA LLUITA CONTRA L’ESTRELLA DE LA MORT

El més gran enemic d’Espanya és l’Estat espanyol. Aquesta ha estat una constant històrica que ara, amb la terrible crisi institucional que pateix el Regne, és molt més evident. Com hem vist, l’Administració espanyola s’ha desenvolupat per sobre dels pobles espanyols, a costa seva, i extraient-ne la riquesa i el treball. Es tracta d’això que molta gent anomena avui La Casta, de manera mimètica amb el llibre italià de Rizzo i Stella del 2007. Un nucli humà i de poder que literalment sura, gravita, vola sobre el territori espanyol xuclant a través de comissions i privilegis la saba productiva. Per això és tan important seguir la distinció que, amb una intuïció genial, feia Pere Muntanyola a l’assemblea de la Unió Catalanista a Balaguer el 1894 quan va tenir la pensada d’inventar-se el terme Estat espanyol per separar aquesta multisecular administració aïllada i contrària als interessos de la mateixa Espanya, terra que mai ha tingut temps de fer créixer formes de govern pròpies sense la vigilància d’aquesta nau estàtica sobre Madrid que regeix els destins peninsulars des de Carles I.

Aquesta evidència, que hi ha un poder aliè als pobles i les terres i que els oprimeix a tots de la mateixa manera, és un dels greuges recurrents en totes les revoltes catalanes. Tant en la guerra dels Segadors com en la de Successió i també, més tard, en el convuls XIX peninsular, els catalans revoltats repetien el mateix missatge una vegada i una altra: no tenim cap problema amb els altres pobles d’Espanya. Més encara, els considerem tan víctimes com nosaltres de l’Estrella de la Mort i del poder imperial. Són quatre-cents anys d’identificació de l’enemic i de confusió interessada per aquells que volen fer del conflicte català una renyina de caire ètnic quan es tracta d’un problema essencialment de poder oligàrquic. Vegem ara com s’ha expressat aquesta idea catalana al llarg de la història.

Data: 11 de desembre del 1640. Lloc: Barcelona. Les Corts es troben reunides de forma solemne perquè el tema no és poca cosa. Es tracta de decidir si s’abandona l’obediència del Rei Catòlic i es funda una república lliure o si ens quedem sota el domini dels Àustries. Dues opcions antagòniques que són defensades amb sengles discursos històrics. El partidari de la República és Pau Claris i el partidari de l’unionisme també llavors es deia Duran, Pau Duran.

Comença Claris amb aquella magnífica frase: «Quant de temps fa, senyors, que patim?». I continua exposant els greuges, però fixeu-vos a qui culpa de la dissort catalana i com la fa solidària amb tota la Península: «Digueu-me si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies?».

Com veieu, l’Imperi, la Casta, l’Estrella de la Mort xucla tothom i, òbviament, els catalans la liem: «Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta la seguiran les altres. Oh!, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer!».

Com avui, la rebel·lió catalana és la primera, però no volem que sigui l’única. Els pobles d’Espanya, llavors i ara, tampoc no eren mesells: «Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; i qui dubta que, quan sembla que són més humils, estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l’acció que portem per a la nostra llibertat i defensa».

Fantàstic. La llibertat catalana com a estímul per a la lluita peninsular contra l’Imperi. I segueix: «Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d’Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. […] Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat». Recordem que Holanda va aconseguir la independència al cap de vuitanta anys de guerra amb l’Imperi.

El discurs de Claris que va recollir el portuguès Manuel de Melo acaba amb aquell profètic: «Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!».

Claris va morir infamement enverinat i Catalunya va respirar poc, la veritat.

L’espanyolista Duran (el del segle XVII) respon amb arguments similars als de la UDC d’avui dia. Que el rival és massa poderós i que és millor fer la viu-viu… P&R System (la Puta i la Ramoneta). Però, compte amb la descripció de les revoltes peninsulars. Aquell dia de desembre, Pau Duran va dir: «Recordeu com va acabar una lleugera inquietud dels biscaïns el 1638; abans que Espanya s’informés de la culpa ja estaven castigats. Gireu les vostres mirades als portuguesos que considereu germans, amb quina facilitat el 1637 varen aplacar llur orgull davant dels exèrcits de Mérida. Contempleu els aragonesos, els vostres veïns i amics, en quina forma es varen humiliar. Els valencians s’acontenten amb el sol nom de regne».

Com veieu, tots els pobles de la Península són còmplices de voler-se deslliurar de l’imperi que els empobreix. La causa catalana no és, doncs, aliena a cap país espanyol. I també fixeu-vos com la por de la llibertat és eterna. Hem de dir que Pau Duran es va alinear amb les tropes espanyoles i va participar de la dura repressió dels seus compatriotes.

Anem cap a la guerra de Successió. Les coses no fan bona pinta: són les onze del matí del dia 6 de juliol del 1713 i totes les potències estrangeres, i fins i tot el rei Carles III, han abandonat els catalans a la seva sort. En la conferència de pau d’Utrecht, el mes d’abril passat, el primer ministre de sa britànica majestat, Bolingbrooke, havia escrit als plenipotenciaris anglesos: «It is not for the interest of England to preserve the Catalan liberties».

En aquest context desesperat, Emmanuel Ferrer i Sitges, cavaller i diputat del braç militar, s’adreça a la junta de braços. Del seu magnífic discurs, destaco: «Digne de compassió és lo enganyat poble de Castella i, en general, tota Espanya, que l’ambició, vanitat i cobdícia dels passats ministres que com afamades sangoneres han xuclat per sa ignorant conducta, ab crueltat, la sang dels senzillos pobles i essent ells los autors de civils discòrdies entre los vassalls d’un mateix príncep, sent l’ocasió de la ruïna del Regne, del Rei i de la pròpia Pàtria».

La lluita per les llibertats catalanes significava, un altre cop, l’alliberament del despotisme dels ministres castellans en tots els territoris de la vella Monarquia Hispànica, la «nostra Espanya», segons les paraules de Ferrer. Una Espanya que es trobava unida no per l’Estat imperial, sinó en la lluita contra ell.

Un exemple més? Som-hi! Anem fins al cèlebre ban del conseller en cap Casanova el dia 10 de setembre del 1714. Aquest discutit text ha estat profusament utilitzat els últims anys per demostrar que Casanova era poc menys que un ultrasur fan de La Roja i membre de la FAES. Diu: «Hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por toda la nación española peleamos».

La interpretació intereconòmica d’aquestes paraules fa dir a Casanova que la seva pàtria és Espanya i que el seu combat és com el del Terç de Montserrat en defensa del tradicionalisme espanyol.

Però la lectura normal emparenta el ban de Casanova amb els altres textos i els successius. Lluitem per nosaltres (per les llibertats catalanes) i això comporta, de manera directa, una lluita que durà la llibertat de tot Espanya.

Una Catalunya lliure prefigura una Espanya alliberada de l’Estrella de la Mort i del suïcidi imperial que, amb els anys, derivaria en el peculiaríssim autisme polític espanyol.

I la cosa no s’acaba aquí. Amb el primer període liberal, Ramon Muns i Serinyà, secretari de l’Ajuntament, proposa recuperar el Palau de la Generalitat per allotjar-hi una nova Diputació catalana. I ens referma en aquesta vinculació: la nova llibertat que porta la Constitució del 1812 és la mateixa que van defensar els catalans. Diu Muns: «Sobre mejores bases la sabia constitución que nuestros abuelos defendieron con tanto ardor, gocen sus nietos del grato consuelo y del triunfo por tantos años suspirado». El que Muns demana és establir una mena de continuïtat democràtica: «Colocar una de las primeras autoridades constitucionales bajo el mismo techo que abrigó en felices días a los impávidos defensores de la libertad catalana».

El vincle entre llibertat catalana i alliberament dels pobles espanyols no minva. Valentí Almirall escriu a Lo Catalanisme: «Demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes […], Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència».

I parla del fracàs del sistema imperial i de la Nau principal: «La impotència de l’unitarisme; la maleïda ombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer», i això en contra del moment anterior «va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella».

Les proclames de la República catalana sempre han somiat primer en estats federals espanyols que mai es van constituir i que, amb el seu fracàs, barraven el pas una vegada i una altra al model català. La proclama de República de Lostau el 1873 deia: «La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona. […] La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España».

I Pi i Margall a Las Nacionalidades (1876) fa palesa de manera textual aquesta relació, tot parlant del 1714: «Allí en aquel fuego ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España».

La cosa segueix al Memorial de Greuges del 1885: «Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa».

Francesc Pujols va parlar a bastament d’aquesta incessant lluita en La història de l’hegemonia de Catalunya en la política espanyola, apareguda l’any 1925. Una obra que Francesc Cambó va titllar de revolucionària i fins i tot Azorín va lamentar que no s’hagués escrit en castellà ja que, segons ell, desenvolupava una molt necessària visió de la història política espanyola del XIX. Pujols descriu la innegable i persistent influència del liberalisme català en la política peninsular, des dels diputats catalans a les Corts de Cadis fins a, òbviament, la figura central de Prim. Sempre en lluita contra la Nau, no contra els pobles. Segueix la història amb la proclamació de Macià i Companys, molt semblant a les de Lostau en la seva pretensió que la República catalana fos, a més del règim de llibertats per al Principat, el model de destrucció de La Indisoluble. Acabo citant Soldevila quan diu: «El fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […] és encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […]».

I encara rai, perquè Catalunya no ha estat ni de bon tros la nació més anorreada per la Nau de domini imperial. Penseu en Castella, que amb els caps de Bravo, Padilla i Maldonado tallats als camps de Villalar va perdre les seves llibertats dos segles abans que nosaltres, amb la qual cosa va perdre també de forma definitiva qualsevol possibilitat de bastir una monarquia multinacional a partir de la unió de nacions lliures.