S S S

«Impere en hora bona en l’alcàçar de la Ciència la llengua castellana sens que per açò negue un setial á sa germana desfavorida».

TOMÀS FORTEZA

Filòleg mallorquí, 1886

L’anomalia catalana reclama paciència per part del no català, una bona dosi de condescendència i un saber estar propi de països cultes i oberts per fer com si els pobletans fessin gràcia i prou.

Però els catalans, què hem de fer per poder anar pel món amb la nostra anomalia provinciana? És ben senzill. Hem d’aplicar sempre i a tota hora la doctrina SSS. És a dir: «Saber Su Sitio». És imprescindible que un català, tant des del punt de vista polític però, sobretot, des del cultural i el lingüístic, SSS («Sepa Su Sitio») i actuï en conseqüència.

Ja hem vist que la Hispaconsti accepta la diversitat (no la diferència, ep!). Però la diversitat espanyola és com els tapets de ganxet: s’ha de saber a quin lloc es posa per fer bonic sense que sembli gaire tronada. Per quedar pintoresc sense ser carrincló.

L’art de l’SSS és l’art de la convivència entre les nacionalitats del Regne. És una tècnica multidisciplinària. L’SSS no és un tema legislatiu, és una mena de disciplina natural. Com diu César Millán, l’expert en gossos de la televisió, es tracta de saber reconèixer qui és el cap de la gossada per fer-li la gara-gara.

Sempre que el tema català vulgui superar el seu àmbit simpàtic, les seves competències naturals, trobarà la resposta reglamentària del procediment estàndard del Regne: «No pretenderá usted que…». Si un català no SSS («Sabe Su Sitio»), aviat se li adreça amb aquesta frase castissa i tot torna a la seva jerarquia.

Algú amb pretensions, un pretensiós, és sempre un element subversiu, antipàtic, en la panòplia de valors del Regne. L’SSS és un cant a l’estabilitat (n’hi ha que l’anomenen immobilisme). No hi ha pitjor pecat a l’Espanya castissa que voler saltar-se el rang, intentar modificar la jerarquia. Pretendre, voler, decidir, canviar, són pecats d’orgull que un perifèric ha de combatre amb el «Sabiendo Su Sitio».

Pots defensar el català, la teva llengua pròpia amb normalitat. Però és clar que no pots pretendre que sigui igual que una llengua gruixuda, llarga i potent com és el castellà, llengua comuna. No hem de ser talibans, com deia el gran filòsof de Sopa de Cabra, en Quintana: SSS.

Pots estimar Catalunya com tothom estima «su patria chica», però ha de ser un amor ruralitzant, pastoral, romàntic, elegíac. No pas com l’amor constitucional: adult, enraonat i seriós, i no nacionalista. Aquí també has d’aplicar l’SSS si no vols passar per «paleto».

Pot ser que vulguis bones lleis i més diners per a la teva regió, però no pretenguis que aquest bon govern substitueixi la grandesa de perspectiva de la Nau. Nens, SSS.

Resumim, doncs: el catalanisme, i fins i tot el nacionalisme, són expressions peculiars, una mica provincianes, pintoresques, però legítimes i permeses sempre que apliquem l’SSS.

A la Hispaconsti es pot dir tot, pensar qualsevol cosa i fer de tot, ep!, si se sap fer l’SSS.