EL GRAN PROBLEMA DE LA INELUDIBLE EXPULSIÓ CATALANA DE LA UNIÓ EUROPEA

«En Europa, de separación, créame,
no se habla mucho».

MARIANO RAJOY

19 de desembre del 2012

«Is very difficult todo esto»

Mariano Rajoy parlant amb David Cameron

És un fet. Ens foten fora. Ai, quina pena. Ai, quin neguit. Homes vestits de color negre passaran casa per casa i ens prendran els pocs euros que tenim al matalàs. Rectors d’universitat amb una fusta a la mà expulsaran els erasmus catalans de tot Europa. Xipre? Burundi? Pitjor!!! Els nostres germans d’Espanya, pel nostre bé, ens enviaran a un lloc encara més sinistre i fosc: la Somàlia europea. Gràcies a Déu, Catalunya és terra de cooperants i ens podrem enviar les ONG a nosaltres mateixos. Pallassos Sense Fronteres substituiran les estàtues humanes i els avions del programa alimentari, els nostrats F-16 de l’Ejército del Aire.

Per una sincera vocació de servei i per informar a l’enganyat (i en general idiota, delirant i traïdor) públic català de les mentides del «nazionalisme» excloent, raticida i herbicida, heus aquí aquesta guia pràctica i racional del procés d’expulsió de la Unió Europea.

Parlem clar: expulsar Catalunya és molt fàcil (tenim dues mil maneres de fer-ho, ens va dir el versàtil Almunia). El que no és tan senzill és expulsar els catalans.

Es dóna el cas que, segons algunes fonts, els catalans són persones i, pel que es veu, tenen drets (encara que votin ERC). Així que allò que El Mundo i El País veuen tan senzill i bíblic com l’èxode català encara presenta algunes arestes.

L’ENDEMÀ

La primera acció pública després de la independència serà un acte tremendament controvertit. Al Parlament europeu, un parell de fornits «segurates» agafaran per les aixelles el vicepresident de la cambra i el fotran en un avió deportat cap a Barcelona. Aleix Vidal-Quadras, tot i no ser partidari del procés, és català i va guanyar el seu escó com a representant de catalans. És inapel·lable, doncs, que l’expulsió dels catalans comenci amb un bon cop d’efecte. O què us pensàveu, que això de l’expulsió només seria per als indepes? Si expulsen Catalunya, expulsen tots els catalans, des de Jordi Cañas fins a Montserrat Caballé. Però potser el moment en què valdrà la pena ser expulsat d’Europa és aquell en què la Guàrdia Civil entrarà atrafegada al Ministerio del Interior i deportarà el seu propi ministre, l’inapel·lablement català Jorge Fernández Díaz, per ser un «sin papeles». Com pot el Reino tenir al comandament de la policia un estranger d’un país no reconegut per ningú? Furgoneta amb romanesos i senegalesos i cap a Almacelles, que hi falta gent. Moment memorable.

CIUTADANIA

Mirem-nos ara aquesta falòrnia dels drets ciutadans. No hi ha manera humana de retirar a ningú la seva ciutadania. Ho diu fins i tot la Constitució de La Indisoluble. I per un acte de benevolència injustificable, el Regne d’Espanya va permetre als catalans una doble ciutadania: l’espanyola i, de retruc, l’europea. Com que aquesta és complementària, si perdem l’espanyola ens poden prendre l’europea. Donem per descomptat que Espanya, per amor i en nom dels llaços mil·lenaris que ens uneixen, mai ens concedirà una doble nacionalitat.

Sembla fàcil. Però el problema és com es retiren uns drets adquirits. No se n’ha donat el cas a Europa des que els alemanys ho van provar amb una part de la seva població, que es veu que també la van trobar expulsable. Per explicar-ho: no és el mateix no deixar que algú se’t fiqui al llit que fotre’l fora després d’haver-hi passat la nit. El primer cas (Macedònia, Kosovo) és un acte de llibertat i de prevenció de la teva intimitat. La segona actitud (Catalunya) és, directament, un acte de mala educació.

Expulsar Catalunya és una acció entre estats, col·lectiva. Però els drets són individuals. Així que, de fet, l’expulsió de Catalunya s’haurà de fer individualment, un català rere l’altre. Cap problema. Espanya i la Unió Europea disposen de diners, advocats, temps i recursos de sobres per dedicar-s’hi els anys que calguin. Per començar, perdrien drets no només els votants del sí. Ho farien els del no, els abstencionistes i, el que és més greu, la mainada de mesos que ni tan sols saben parlar. Potser seria com aquella figura jurídica del Sippenhaft rescatada per Hitler, per la qual no només es castiga el culpable d’un crim, sinó tota la seva extensa família.

Marcel Dutroux, violador, torturador i segrestador de nenes, no ha perdut la ciutadania europea. Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten, tampoc. Fins i tot a Rudolf Hess, lloctinent de Hitler, mai no li van arrabassar la ciutadania. I ara, la pobra monja Forcades, l’Arcadi Oliveres i el pare Manel es veuran ràpidament despullats dels seus drets simplement per ser compatriotes d’uns il·luminats organitzadors de referèndums. Admeto que aquesta seqüència li serà una mica difícil d’explicar a la baronessa Ashton, cap de la diplomàcia europea. Com és que la Unió Europea, pàtria de tots els drets, mare de tots els refugiats, font de tota llibertat, fot fora set milions d’europeus (molts d’ells blancs i rics) només per votar?

Com explicarien l’èxode a Austràlia, el Canadà o altres territoris on les formes d’estat són discutibles? Com podran tornar a bombardejar un país àrab en nom de la democràcia? Ens compararan amb els txetxens? Amb els pirates somalis? No. Només explicant que hem traït el simpàtic poble espanyol, Campió del Món, tot el món ens retirarà la paraula. Només faltaria.

QUI ÉS CATALÀ?

Va, expulsem catalans. Però, aviam… Qui és català? Sí, ja ho sé: el qui viu i treballa a Catalunya. Aquest criteri pot ser suficient quan es tracta d’una ampliació de drets com en el cas de la nacionalitat catalana. Afegir és senzill, treure no tant. Ja en la croada contra els càtars, els cavallers francesos van tenir problemes per retirar el dret a la vida dels occitans. «Com sabrem qui és heretge?», van preguntar a Simó de Montfort. «Mateu-los a tots i Déu ja reconeixerà els seus», va dir amb veu de subscriptor d’Alerta Digital. Aquesta via, però, sembla poc probable.

L’última jurisprudència útil sobre a qui se li poden negar els drets entre la població europea van ser les lleis de Nuremberg del 1935. Tot i la seva prolixitat a esbrinar qui era jueu, mig jueu o amb espurnes hebrees, la veritat és que se’ls va fer difícil destriar els alemanys purs dels bruts. En el cas català, on l’ètnia la tenim una mica deixada pel nostre natural promiscu, ens trobem, com deien les lleis nazis, davant d’un poble Mischling, híbrids. Potser faran dringar un duro a terra i a qui s’abraoni a agafar-lo ja el podran expulsar. Una altra possibilitat és contractar el nazi Anglada, que diu que sap qui són els de casa per fer la tria.

Però, d’una manera més freda i europea, només tenim dues possibilitats de prendre el passaport a un ciutadà i assegurar-nos que és català: pel naixement o per la residència.

Si decidim no pensar gaire i expulsar tots aquells nascuts a Catalunya ens trobaríem amb alguns problemes personals: en Kiko Veneno, nat a Figueres, es veuria condemnat a demanar visat per tocar a Barbate. Encara pitjor ho tindria en Manuel Valls. Es tracta del ministre de l’Interior francès i home fort del Govern d’Hollande. El pobre va néixer a Barcelona, i de manar a la Gendarmerie podria passar a veure’s detingut i deportat. Però aquests problemes es podran solucionar ràpidament: expulsar només els nascuts a Catalunya amb passaport espanyol. Ai, no, tampoc, que a la Dexeus van néixer els fills de Rajoy… Ai, això no xuta.

Potser si expulsem els qui resideixen a Catalunya la cosa seria més fàcil. Aviam: en Bojan, resident a Roma, continua sent europeu; Iniesta, l’heroi de Sud-àfrica, empadronat a Catalunya, expulsat. Rivera, el guapo dels de Ciutadans, expulsat. En Ramon Tremosa, indepe amb corbata, si es trobés empadronat a Brussel·les, europeu. En Carles Francino, europeu; la infanta Cristina, expulsada. No, tampoc acaba de funcionar. Milers de catalans han nascut en llocs inversemblants o es troben vivint en terres cosmopolites on no existeix cap nacionalisme. Què fem? Infermeres a Londres, enginyers a Munic, ballarins a Milà… La policia de tot Europa, amb gavardina i barret com als vells temps, retirant passaports espanyols de tota mena de sediciosos…

Hi ha una via més raonable. Esperar que ens declarem independents i fem el nostre cens de població. Ells demanen una fotocòpia i treuen la ciutadania a tots els qui hi apareixen… Tindrem, això sí, un altre fenomen molest: els matrimonis mixtos. Segons com ho facin, serà fàcil veure com Oswaldo Washington, un dominicà ben negre i «sandunguero», queda com a europeu mentre la seva dona, la Pepeta Puigdevalls i Comes, ha de fer cua a la Delegación del Gobierno per un visat de turista quan vulgui anar a Vinaròs… Serà un procés excitant, ple de justícia poètica i d’estrangeria paradoxal!

Expulsar Catalunya, no ho nego, és cosa d’uns minuts. Expulsar els catalans és competència exclusiva del Gobierno, que ha de negar, d’alguna manera, la validesa dels nostres passaports. Si fan aquest caríssim sacrifici (plets, demandes, queixes, pasta) és només perquè ens estimen, no ho oblideu.

FORA DE L’EURO

Aquesta és una cosa de la qual els eixelebrats ignorants i racistes indepes hem de ser conscients: també ens faran fora de l’euro. I això, com es fa? Bé, ningú no ho sap, encara. De fet, en la història de la humanitat no ha passat mai que algú et prohibeixi l’ús d’una moneda. Les monedes funcionen quan es donen dues condicions: la gent les reconeix com a tals i el Govern les admet quan cal pagar deutes (impostos inclosos). Ho ensenyen a les facultats: si el Govern català admetés l’euro com a forma de pagament d’impostos i els catalans de carrer compressin i paguessin amb euros, no veig la manera d’impedir-ho. L’Equador (no és l’únic país) té el dòlar com a moneda. Rep dòlars pel petroli i, en comptes de canviar-los per pesos, opera internament amb ells. Els equatorians hi donen validesa cada dia i s’ha acabat la història. Bòsnia, abans de l’euro, tenia el marc alemany com a moneda i Montenegro té l’euro. Jo he pagat amb euros a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Mitjà. L’euro no te’l donen els estats o el BCE. L’euro, com qualsevol moneda, s’adquireix als mercats. Una empresa catalana ven mig milió de barretines a Perpinyà (ara a França). Li paguen amb euros. Aquesta empresa paga amb aquesta moneda els seus empleats, que s’ho gasten en canyes. Tots els implicats admeten l’euro com a vàlid. Ja està, d’aquesta manera la moneda entra en un sistema globalitzat. Els bancs (centrals o comercials) poden operar amb qualsevol divisa perquè totes es troben a la venda i, per tant, no es pot negar l’ús de cap moneda.

Però no ens atabalem. Segur que en Montoro, com que l’economia espanyola ja xuta sola, farà un forat a l’agenda per trobar una manera antiliberal, antiglobalitzadora, anticapitalista i dirigista de controlar la moneda. Tot Europa es mostra a favor dels mètodes soviètics si es tracta de castigar els rebels i ajudar els complidors espanyols, diran a Brussel·les.

De la mateixa manera, la inevitable expulsió farà tornar aquells aranzels que ens empobriran i que fan salivar els nostres amics de l’Ebre enllà. Ja sé que la política de la Unió Europea dels últims cinquanta anys, en consonància amb els acords de l’OMC, i la política dels Estats Units i de les potències capitalistes, orientades a anar suprimint els aranzels arreu del món, quedaran suspeses amb aquesta decisió. «La globalització capitalista necessita la fi dels aranzels», diran els grans poders exportadors, «però per restituir l’honor d’Espanya i per tal d’acomplir la seva justa revenja, tots els països posarem barreres a Catalunya». Per primera vegada, la Xina, Rússia, Europa, els aiatol·làs i els chavistes es posaran d’acord per no vendre res als catalans. Serà maco de veure. I fàcil i barat d’aplicar.

¡A LA COLA!

Aquesta és, segons la premsa de la capital, la cosa que més il·lusió fa al Regne borbònic. «Catalunya no solo estará fuera de la UE sinó que se tendrá que poner en la cola». Ja ho podeu veure, torna El último de la fila. Aquesta expressió és un producte genuí i encertadíssim de l’imaginari castís. La idea d’una única finestreta on el funcionari no hi és o està badant de manera que aconsegueix generar una cua descomunal, forma part de la cosmovisió racial del Regne. I així, imagineu-vos Brussel·les com un decorat del Cuéntame on el buròcrata, amb visera i maneguins, va atenent una cua de delegats de nacions exòtiques que s’esperen a la saleta tot llegint el Muy Interesante. «Los catalanes a la cola» és la condensació orgasmàtica de tot el procés d’expulsió. Per acomplir aquest somni (guiat, insisteixo, només per l’amor que senten per Catalunya), la Unió Europea haurà de posar al ralentí la seva capacitat de treball per emmotllar-la a l’imaginari espanyol. Recordem que l’1 de maig del 2004 van entrar a la Unió Europea deu països de cop. Això vol dir que, o bé algú es va saltar la cua, o bé la Unió Europea té la increïble capacitat administrativa de negociar amb uns quants països alhora.

Ja que la por de ser un estat pària com Somàlia no cola, el mantra rebaixat diu que segur que Catalunya haurà de demanar l’ingrés a la Unió Europea. Bé, també s’ha de demanar l’ingrés al DIR i no passa res. Demanar l’ingrés a Europa quan un ja és europeu no és tan difícil com ho dibuixen. Comparar Catalunya amb Turquia o Sèrbia és ridícul. Ells no han estat mai a dins, són fora. Nosaltres som dins i demanem «reacomodar-nos» com a Estat nou. Res a veure. Tot i així, el ministre García-Margallo insisteix en la segura aparició de l’arcàngel Sant Miquel i la seva espasa flamígera per expulsar catalans: «Los catalanes son conscientes de que la escisión es un camino sin salida, que les saca de Europa». L’opinió del ministre no és, però, la mateixa que la de la fundació FAES del seu partit, que, en un informe escrit per Alberto Dorrego el juny del 2012, va afirmar: «La burocracia europea, siempre proclive a soluciones transaccionales y nada reacia en general hacia estos procesos, seguramente no resultará de gran ayuda». És a dir, que l’única opció per aturar el procés és l’oposició directa de les velles nacions estat: «[…] Por lo que será determinante la firmeza política de los grandes Estados europeos». Fixeu-vos en l’adjectiu «grandes». La Indisoluble creu que altres «indisolubles» són el remei a un projecte que troba, de manera natural, acolliment entre els països petits i en el futur federal i regional de la Unió Europea.

I aquí ve un altre tema risible. Els nostres germans espanyols ja ens van advertir que les negociacions amb la Unió Europea duren molt. En el cas català, com que no som un remot país balcànic, sinó una terra deslleial, la cosa anirà per llarg, dècades. Com tothom sap, les negociacions es fan per fer convergir les legislacions del candidat i les de la Unió. A més, es discuteixen criteris comptables, macroeconòmics i competencials. Com que es dóna l’afortunada casualitat que ja fa més de vint anys que Catalunya compleix totes les normatives, des del diàmetre dels urinaris públics fins a la composició dels carquinyolis, aquesta dècada de negociacions serà terriblement avorrida per als delegats. Cada dia, durant deu anys, es reuniran catalans i europeus sense gairebé res a negociar. Del tedi es passarà a la Play. D’això potser a l’estimació, i fins i tot sortiran matrimonis de la comissió paritària. I així, quan siguem fora, sempre hi haurà un funcionari de la Unió Europea que passarà una tauleta de xocolata al seu empobrit enamorat de l’altra banda del mur militaritzat de la Jonquera.

ELS TRACTATS CONTEMPLATIUS

La frase «els tractats no ho contemplen» és molt divertida. Sovint surt un borbònic dient que Catalunya no podrà ser o fer això o allò perquè «els tractats no ho contemplen». Tampoc no contemplen les invasions alienígenes ni un atac zombi i, en canvi, són coses que poden passar qualsevol dia.

Ara seriosament: els tractats europeus tampoc no contemplaven moltes coses, com ara la independència d’Algèria, ni contemplaven la unificació alemanya, com tampoc contemplen l’ampliació més enllà dels límits estrictes del continent.

Vull dir que en dret internacional (i com a principi general) el que no és explícitament prohibit, és permès. O almenys és negociable. Cap tractat no pot recollir totes les variables possibles que planteja la història de la humanitat. El que es fa és escriure el que no es pot fer i, quan apareix una nova realitat, es decideix si és permesa o no.

No contempla, però sí que regula: cal l’aprovació unànime dels estats membres, que, això sí, és la gran esperança dels dependentistes per aturar el procés. Trista esperança, si se’m permet.

LA CURSILERIA DUANERA

Aquest discurs de l’escarafall que domina els borbònics quan parlen de després de la independència té un component francament irritant que podríem definir com de «cursileria duanera».

Es tracta de fer una descripció que surt de la barreja del mur de Berlín, la frontera nord-coreana, l’èxode bíblic, la llista de Schindler i una mena de Sarajevo-Cornellà bombardejat pels Mossos.

De sobte, el tema identitari, que per als polítics del Regne era una collonada que «no interessa a la gent», esdevé el centre de tota preocupació. Un exemple de cursileria duanera de llibre és Patxi López, que va escriure un article a El País el gener del 2013 en què podíem llegir coses terribles: «… cómo se garantizaría el derecho a la libre identidad de miles y miles de catalanes que no quieren renunciar a su opción identitaria». El cinisme d’aquesta gent no té límit. Resulta que un català no té cap dret a la «libre identidad» ja que, gràcies al harrypotterià encanteri de la IUNEPCI, és i serà espanyol i prou. Un espanyol, és clar, del model TGON («Te Gusté O No»).

Aquesta condició no ha suposat, òbviament, cap problema de consciència per als qui ja se sentien espanyols de forma natural (no nacionalista). López infereix que la República catalana obligaria a renunciar a la seva «opció identitària» no només els espanyols residents, també els jubilats alemanys de Calella, els pakistanesos i bolivians i els cambrers britànics dels pubs irlandesos que omplen alegres les nostres viles.

La descripció de l’«endemà» que fan els partidaris de la catàstrofe fronterera, del «melo-duana» de la partició, sembla treta de la sagnant partició de l’Índia i el Pakistan, o de l’expulsió dels palestins de les seves terres per Israel en el que coneixen com a dia de la Nakba, la catàstrofe, l’any 1948. Aquest panorama on ingents masses de catalans unionistes van, amb farcells al cap, camí d’una frontera on els puguin acollir és tremendament ridícul, encara que sigui només per formular-nos una pregunta idiota: si els expulsem de casa seva, qui pagarà les hipoteques?

És francament lloable la capacitat d’inventiva dels líders «melo-duaners» en explicar que hordes de catalans (alguns amb cognoms com Pérez o López) aniran pis per pis des de Cornellà fins a Salou expulsant… espanyols? Com podrà saber el patriota Pérez que en López és un «espanyol»? Pel certificat de nivell C? Per l’absència d’estelada al balcó? I si el comissari polític encarregat d’expulsar espanyols es troba amb un ciutadà que es digui Mohammad o Helmut? Controls de catalanitat?, és a dir, exàmens per veure si saps prou del país com fan els alemanys als seus immigrants o com proposava fer el Govern del PP als que vulguin residir a Espanya?

No, aquí no en fem, de proves d’origen. Buidaríem el país que volem construir.

És a dir: tranquils. De ben segur que el tracte amb els ciutadans del Regne que visquin a la República serà força millor que el que els van dispensar les germanes repúbliques iberoamericanes i castellanoparlants. Mèxic va confiscar tots els béns i va expulsar els espanyols després de la seva independència. Poca cosa comparat amb les ordres del noble i bolivarià llibertador Bolívar, que va ordenar matar els espanyols amb aquell bonic decret de pura neteja ètnica: «Españoles y Canarios, contad con la muerte, aun siendo indiferentes, si no obráis activamente en obsequio de la libertad de América. Americanos, contad con la vida, aun cuando seáis culpables».

La República catalana no seguirà els passos de l’estimat Uruguai, que, pel març del 1815, i de la mà del governador de Montevideo, va ordenar: «Ningún individuo español podrá mezclarse pública y privadamente en los negocios políticos de esta Provincia, esparciendo ideas contrarias a su libertad, con el sutil pretexto de hacer la felicidad del país, ni con otro alguno. El que a ello contraviniere será a las 24 horas irremisiblemente fusilado».

Si Espanya ha sabut perdonar aquests excessos dels indepes llatinoamericans, avui, germans, segur que de seguida sabrà perdonar la nostra secessió, pacífica i fraternal.

ÉS UN INSULT (T’HO MIRIS COM T’HO MIRIS)

El melo-duana conté en el seu argument un insult cap a les persones que vol representar i protegir. Pareu atenció. Els que som indepes som capaços de viure en un sistema que als nostres ulls és absolutament insuportable. I, durant molts anys, l’opció independentista ha estat minoritària o si més no residual. Tanmateix, la gent descontenta amb el règim polític espanyol ha viscut sota ell sense problemes. S’hi han casat i han tingut criatures. Els indepes sota la monarquia borbònica han anat a fer el vermut, a museus i a discoteques sovint rodejats per masses d’unionistes. I cap d’ells no s’ha vist empès a exiliar-se.

Dir que tots els borbònics seran incapaços de viure sota una república com nosaltres ho hem fet sota la seva monarquia és considerar-los com a gent incapaç de conviure i de constituir-se, cívicament, en minoria. Rivera i Sánchez-Camacho li neguen el dret a un unionista a anar a un museu, d’excursió o a festejar amb el jovent si es veu rodejat d’indepes. Segons els seus líders, els unionistes o manen o s’exilien. Són gent naturalment incívica que mai no podrà acceptar la derrota (ja que són «españoles orgullosos», suposo).

Jo ho trobo francament insultant per als partidaris de la unió. Ells saben que si mai es proclama una república lliure, la seva obligació com a catalans serà defensar les seves postures com nosaltres ho hem fet amb les nostres. I així ho entén, segur, el votant espanyolista. Perquè també quedaria una altra explicació a aquesta obsessió amb l’exili: que ens considerin tan salvatges per no permetre cap dissidència. És a dir, que creguin realment que tots som nazis. I tornarien a utilitzar l’insult només per defensar la dèria del seu apocalipsi de pa sucat amb oli.