L’ESTAT ESPANYOL ÉS COM L’ESTRELLA DE LA MORT

«Klaatu barada nikto».

Missatge alienígena

Ultimàtum a la Terra

«No s’ofusqui amb aquest terror tecnològic que ha construït. La possibilitat de destruir un planeta és insignificant comparat amb el poder de la Força».

DARTH VADER

UNA NAU SOBRE EL CEL DE MADRID

El sempre brillant Ennio Flaiano va escriure el 2009: «L’Italia è un paese dove sono accampati gli italiani». De manera semblant però amb una realitat absolutament contrària, es va expressar Manuel Azaña. Deia Azaña que Espanya no era un estat com els altres. Que el que havia constituït l’essència de l’Estat espanyol era un fantàstic i sostingut exercici d’usurpació per part d’unes castes gairebé eternes que, com ho va descriure perfectament, vivien «acampados sobre el estado» o, dit d’una manera més semblant a la mítica sèrie V, en una nau sobre tots nosaltres, la Nau. L’Estrella de la Mort, si us fa més gràcia.

Plantejada la marcianada, deixem-la reposar i fem-nos una pregunta cabdal sobre la singularitat espanyola: com és que l’espanyol ha estat l’únic imperi, des que Sargon va inventar això dels imperis al segle XXIV aC, que ha arruïnat la metròpoli que el patrocinava?

Dit d’una altra manera: l’imperi, com a idea general, es construeix per enriquir el poble que l’impulsa. Sembla lògic que els romans aprofitessin el seu per embellir Roma. L’imperi asteca va facilitar que, a l’hora d’arrencar el cor a un paio i llançar-lo piràmide avall, la víctima fos d’una tribu subjecte al seu domini. Els anglesos van espoliar tot el món, van exterminar pobles i races, i gràcies al seu dolor han portat al món una bonica i confortable civilització feta de parlamentarisme i galetetes. Bona part dels negocis de França, per exemple, provenen de l’explotació encoberta de l’antic imperi africà, el que en diuen la «Françafrique», com hem vist amb la intervenció militar gal·la a Mali.

Però, d’una manera sorprenent, l’imperi castellà va arruïnar Castella. No en el declivi de les seves forces, sinó en el zenit del seu poder. L’imperi espanyol no va ser negoci, la qual cosa és força sorprenent perquè tenia al seu abast la més gran quantitat de plata disponible que mai cap país pogués somiar. En general, les explicacions donades a aquest misteri són relativament coixes. Que si el nul esperit mercantil per culpa del catolicisme davant de l’esperit weberià del capitalisme protestant… Que si el cost de manteniment del mateix imperi engolia els recursos que generava… Fins i tot s’ha donat una explicació ètnica tot ressaltant l’esperit quixotesc dels naturals, més afeccionats a la glòria eterna que a la quadratura de balanços.

La manera més comuna de construir un imperi (si no s’és espanyol) és a poc a poc. Des que John Dee va ficar al cap a la reina Elisabet I d’Anglaterra la sucosa idea de fundar un imperi fins a la seva màxima expansió, van passar tres segles ben bons. Un nucli territorial de poder amb una cohesió cultural que va afegint i consolidant més territori a través d’una ferma voluntat inspirada (normalment) per un déu protector. «Gott mitt uns», Déu amb nosaltres, era la frase que es llegia a les sivelles dels cinturons dels soldats alemanys del XIX i XX. Però el cas de l’imperi espanyol va ser al revés. La vocació de consolidació peninsular dels Reis Catòlics, que hauria estat una bona base per bastir un imperi, va morir d’èxit sobtadament, per dir-ho així. La descoberta d’Amèrica i, sobretot, l’herència habsburguesa a Europa van expandir per dinamitació el projecte de Ferran i Isabel. Al contrari dels imperis portuguès, francès, anglès o els més modestos venecià o suec, l’imperi espanyol no va ser fill de l’esforç, més aviat sembla producte d’una rifa enverinada.

D’un article de Juan José López Burniol a La Vanguardia del 19 de gener del 2013 extrec un fotimer de citacions interessants: l’historiador Santos Juliá sosté, en el seu treball Historia de las dos Españas, que al segle XIX «Espanya no arriba a ser una nació perquè no hi ha un poble, i ni nació ni poble no existeixen perquè no hi ha Estat. Caldrà crear, per tant, un estat que no sigui ja el de les famílies acampades sobre el país, com ho definia Azaña, el gerent d’una societat de socors mutus que deia Ortega, o la finca privada que veia Araquistaín», que va ser un polític socialista dels anys trenta.

Diu López Burniol que aquesta elit, la gent de l’Estrella de la Mort, mai no va distingir entre negocis i política, entesa com a joc de relacions amb el poder. Escriu que s’aprofitaren «… en benefici dels seus interessos privats, d’un model de desenvolupament econòmic tancat i focalitzat en un estat vetust, sobre el qual estaven “acampades” les famílies de sempre, unides per vincles moltes vegades matrimonials amb les dinasties financeres emergents, assistides pels alts funcionaris i defensades per la cúpula militar».

En aquesta mateixa línia es troba el llibre clarivident d’Oscar Pazos Madrid és una illa (Los libros del lince, 2013), que té com a subtítol «L’Estat contra la ciutadania» o, traduït al llenguatge d’aquest llibre: L’Estrella de la Mort contra els… mmm, ewoks?

I aquest és el dibuix precís del que, en aquest llibre, anomenarem Madrit, el Regne o La Indisoluble. Un lloc flotant i distant d’on baixen a la terra espanyola funcionaris, polítics, periodistes i militars que han «controlat», més que governat, el territori peninsular.

Un grup que, com els llangardaixos de la sèrie V, s’ha barrejat entre els espanyols amb una fesomia de ciutadans normals però exercint l’esperit imperial dels vells senyors feudals. López Burniol descriu la Nau: «… un nucli de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic, integrat per un nombre reduït de persones pertanyents a les cúpules de les respectives estructures —partits, sistema financer, cossos d’elit i grans mitjans—, que pretén preservar al poder el control econòmic sobre tot Espanya».

Hi ha un terme que s’ha posat molt de moda en el món de l’economia política arran del llibre Por qué fracasan las naciones, d’Acemoglu i Robinson: elits extractives. A Espanya, aquestes elits no provenen del capitalisme industrial, ni pugen de cap ascensor social. Es fabriquen dins els laboratoris de la mateixa Estrella de la Mort. Pazos descriu molt bé com universitat, dret i cultura han estat a Espanya dissenyats, col·locats i vinculats als interessos de renovació i domini de la Nau i no del país. La descripció que fa Pazos a Madrid és una illa sobre, per exemple, la relació Espanya-Unió Europea confirma aquest paisatge: «Tanmateix, l’Estat espanyol continua entestat a dirigir i administrar el país com sempre ho ha fet, com si no passés res, defensant a tort i a dret la seva potestat absoluta per negociar en nom nostre sense ni tan sols consultar-nos […] Madrid fa la seva política comunitària —la que li interessa— d’una manera aliena —i fatalment contrària— als interessos dels ciutadans espanyols i europeus».

La llotja del Bernabéu, creuer de combat de la flota imperial, va ser la condensació simbòlica d’aquella Espanya neoimperial que somiava reconquerir l’Amèrica Llatina i ser «championslij» dins Europa. Era el niu en què les noves elits extractives es trobaven amb el vell capitalisme castís i l’etern concepte d’Espanya com la Idea.

UN IMPERI IDEAL, NO TERRITORIAL

L’imperi britànic tenia una idea clara i nacional. Hi havia un poble escollit per Déu i el comerç per portar la civilització al món mentre la riquesa del món es feia anar cap a Anglaterra. Com va dir Lord Palmerston, la Gran Bretanya no té amics permanents, té interessos permanents. L’imperi espanyol i la seva configuració psiquicoestatal que arriba fins avui van ser tot el contrari. La idea matriu de l’imperi va ser la defensa del catolicisme. És a dir, no es tractava de la supremacia d’una nació o d’un territori, es tractava d’una idea. I d’una idea, en sentit literal, sense límits, universal (katholikós). L’imperi espanyol no tenia ni amics ni interessos, tenia una missió. Els pobles, els territoris, la seva explotació racional o la seva cohesió política no eren temes per a Espanya. Quan aquesta idea decau, Espanya es queda sense res a fer en el conjunt de les nacions. Havia menystingut la indústria per afavorir les armes. Havia prohibit la ciència i l’estudi per aconseguir l’ortodòxia i el pensament únic. I s’havia mostrat inflexible amb tots els territoris sota el seu domini perquè amb les Idees no es negocia.

Aquesta capacitat de «llegir» els territoris i els pobles es va girar cap a la Península en perdre les colònies. El que no va saber fer com a imperi, tampoc no ho va saber fer com a estat nació. L’Estrella de la Mort. L’administració, la noblesa, l’exèrcit i les oligarquies imperials van continuar menystenint el territori en favor de la fantasia, van arraconar el negoci en favor de l’honor. Per això, l’Estat fallit va deixar el govern del territori al cacic, i l’imaginari d’unitat a la radialitat. Tots els camins cap al centre. És a dir, tot cap a dins, res cap a fora. Que no s’escapi res ni ningú.

Que l’Espanya que cal defensar és una Idea més que un conjunt de pobles, de ciutadans, terres i recursos, és ben viva encara. Defensar La Idea De España (LIDE) és, prou que ho sabem, més important que defensar Espanya, la de la gent. Perquè a l’Estat espanyol, a l’Admnistración General del Estado no hi viu ningú, no hi ha escoles ni hospitals. És un espai blindat que només té lloc per hostatjar idees. Grans idees, indissolubles, inamovibles idees flotants. Idees imperials malgrat tot.

MADRID, LA BRASÍLIA DEL SEGLE XVI

Totes les grans capitals europees —Londres, Lisboa, París, Roma, Atenes, Venècia, Viena…— o bé es troben en una via fluvial o en una ruta comercial o, directament, en un port de mar o molt a prop. Fins a l’adveniment dels vols comercials, era inconcebible plantejar el futur comercial i econòmic d’un regne sense estar a prop de l’aigua. Fins i tot Pere el Gran de Rússia va haver de construir una ciutat nova, Sant Petersburg, per poder desenvolupar una economia que la centralitat de Moscou no podria haver dinamitzat mai.

Què va fer l’elit de l’Imperi Catòlic encarnada en el sinistre i maldestre Felip II? Negar l’evidència i fixar la Cort en el lloc més inaccessible. Madrid ja era un nus de comunicacions, però entre les dues Castelles. Pensem que, fins fa poc més d’un segle, el transport terrestre era lent, insegur i infinitament menys rendible que el naval. Així que, més que traslladar la capital a un lloc natural de govern, Felip II la va amagar del món.

El general Juscelino Kubitschek va decidir que, per superar la rivalitat entre São Paulo i Rio i rebaixar l’absoluta influència de les ciutats de la costa al Brasil, traslladaria la capital cap a l’interior, a la selva. D’aquesta visió neix Brasília. Una cosa semblant va ser el Madrid de Felip II. La diferència és que en aquells anys portar la capital no només a l’interior sinó a 655 metres (és, després d’Andorra la Vella, la capital més alta d’Europa) era pràcticament fer la Cort invisible, inaccessible, portar el Govern a Hogwarts.

Es tractava precisament de protegir la Idea Imperial del comerç, de les influències de fora, de les noves idees, dels estrangers? Es tractava de demostrar que l’Imperi Catòlic només necessitava un lloc elevat per estar més a prop de Déu i lluny de les corruptes rutes comercials?

El cas és que l’Estat espanyol, creat a partir de la Cort, neix negat al món i reconcentrat sobre el seu propi discurs. La seva aversió al mar no és pas una curiositat ni un tic històric. Fixeu-vos que l’aposta de l’AVE no va néixer com una necessitat de connectar la Península amb l’exterior (ports/França), sinó de connectar-se amb ella mateixa. En més de vint anys no s’ha completat ni una sola via que surti de l’Estat, que aculli altres veus i altres paisatges. El solipsisme del Regne era necessari per preservar la LIDE. Han construït un estat com un búnquer, com un castell, amb un centre inaccessible, sense mar, sense rius, sense estrangers. Torno a Oscar Pazos: «Aquesta dissociació d’un Madrid centrípet en un país centrífug, aquest Madrid tant més hegemònic a Espanya com més feble a l’exterior, va ser l’evidència primerenca d’una patologia política que la capital espanyola va patir durant segle i mig». És a dir, mentre al món es construïen els estats moderns.

César Molinas, en un polèmic article del 2012, va resumir també aquesta idea del Madrid-Camelot: «La única razón para ir a Madrid era ver al rey. Al calor de la corte se desarrolló en España un capitalismo castizo, mal llamado capitalismo financiero, basado en la captura de rentas y en la proximidad al poder, y que sigue siendo hoy día la forma de capitalismo dominante en nuestro país».

A Espanya, a diferència de la resta del món, el que és rendible no és trobar-se a prop d’una font d’energia, de les matèries primeres, d’una ruta de comerç o d’un centre de saber. La riquesa, la dóna trobar-se a prop del poder mateix. Un poder que extrau renda però no la cultiva. Que reconeix la proximitat però no el talent o la rendibilitat. Que premia la fidelitat a la Idea més que la creació d’idees noves.

Josep Maria Bricall deia que aquest poder de La Indisoluble «aprofita els privilegis especials que solen tenir les capitals polítiques per enfortir un únic pol de concentració territorial a Madrid», una idea d’Espanya, un sol pol, un sol centre, un sol discurs, un sol poder.

I mentrestant, i citant Vicens Vives: «La burgesia va assumir el poder (només) a les províncies perifèriques […] mentre que la resta d’Espanya conservava un règim agrari força primitiu [en el qual] l’aristocràcia continuava sent l’espina dorsal del país».

Tot això no ha estat per incapacitat política, com alguns diuen, ni per mandra manufacturera ni per la pressió del catolicisme. El motiu és que l’articulació d’un estat únic peninsular es va fer a partir d’una idea gestionada per un duríssim nucli de poder aristocràtic/funcionarial. Una idea que ha tancat els ulls als països espanyols i s’ha dedicat a trepitjar-los.

LA INQUISICIÓ. EL DEBUT ESTEL·LAR DE L’ESTAT ESPANYOL

Aquest nou Estat «modern» que volien bastir Isabel i Ferran no es podia sustentar en les lleis ni en uns òrgans de govern únics —això ja va quedar clar en la Concòrdia de Segòvia del 1475—, així que van decidir unir el que ja es compartia: la religió. Com a dades simbòliques rellevants, tant la bandera com l’himne espanyols tenen un origen i una funció militars. I el primer gran òrgan unitari de l’Estat va ser la Inquisició i, en última instància, l’exèrcit. Exèrcit i Església, disciplina i ortodòxia, els fonaments de la Nau imperial.

El cas és que ja existia a Castella i Aragó, impulsada per Sant Raimon de Penyafort, una Inquisició prèvia a la dels Reis Catòlics, l’autoritat de la qual era estrictament eclesiàstica. Aquesta era diferent. El nou Estat es dota del seu primer gran òrgan de control. Control de les idees, les dissidències i les diferències. Un fet cabdal en uns regnes ja de per si ètnicament i jurídicament diferents —i dissidents de mena, val a dir-ho.

La butlla papal que crea aquest embrió de l’España Unida no pot tenir un títol més clar: «Exigit sincerae devotionis», una frase que s’ha aplicat al llarg de la història a tots aquells espanyols que no han mostrat aquesta sincera devoció que l’Estat ja fa uns quants segles que ens exigeix.

Així que el primer contacte que va tenir el poble català amb aquesta nova idea de l’Espanya unida i imperial va ser força descoratjador. Un inquisidor, de cognom Franco (Juan), que entra a Barcelona en contra de les lleis i constitucions del país. Segons expliquen, ningú no va anar a rebre aquesta nova autoritat, la qual, per demostrar el seu poder, va entrar dins de la catedral a cavall.

La veritat és que les autoritats barcelonines van queixar-se constantment dels inquisidors. Primer perquè es negaven a pagar els impostos de la Generalitat (un clàssic). El Consell de Cent va escriure al Rei dient que la Inquisició reial era contrària a la Constitució del país, i el rei Ferran els va contestar que la Constitució de la Inquisició «era superior al resto, en tanto que era la única que se ocupaba de la fe». Com veieu, Déu immutable ja era llavors la font de jurisprudència de l’Estat.

Permeteu-me que us doni la tabarra una mica més amb aquest tema, però és que no em puc resistir a consignar uns fets força curiosos sobre les primeres passes dels inquisidors reials a Catalunya. Durant molts anys, els consellers de la ciutat es van negar a assistir als actes de fe d’una institució que al cap de sis mesos d’haver-se establert ja va executar dues persones a la plaça del Rei per allò tan hispànic de dir que eren uns «judeizantes». És curiós que entre els primers detinguts de l’inquisidor Espina (segon en el càrrec) hi hagués la dona de Joan Badosa, metge personal del Rei, i Lluís de Santàngel, que arribaria a ser el Mas-Colell del Regne d’Aragó i l’home que va avançar els diners a Colom per allò del viatge a les Índies. Trenta anys després de la seva arribada, i en una mena de precedent del miraculós article 155, la Inquisició va denunciar la Generalitat. L’any 1568 va ser la Generalitat qui acusà els inquisidors i els seus parents de no voler pagar els impostos del país. Resultat: van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el pobre diputat Andreu Ferrer, que Déu l’hagi perdonat.

Tot això ho explico perquè siguem conscients que, ja des de la seva aparició, aquest nou Estat del «Por Dios y la Espada» va col·lidir frontalment i constantment amb les més modestes i pragmàtiques institucions del Principat.

I així comença la història d’uns reis, els Catòlics, que no reben el nom del territori que governen, sinó de la idea que els il·lumina i dóna sentit: catòlics, és a dir, universals, imperials. Les Espanyes no són el límit geogràfic d’aquella monarquia, només en constitueixen la base física, el punt de suport o, per dir-ho en termes informàtics, a Espanya és on es troben els servidors en què descansen les webs i les xarxes imperials.

Atès que la fundació d’aquella Espanya es basa en una idea, una idea que rep el suport del mateix Déu pare, i no en uns territoris que la pacten ni en una necessitat d’objectivitat política i ni tan sols en un procés natural, el camí natural d’aquest Estat va ser la intolerància. Els estats basats en idees sublims solen ser d’una crueltat d’allò més terrenal: la República virtuosa de Robespierre, el paradís del proletariat estalinista o la utopia de la puresa rural de Pol Pot en són algunes mostres contemporànies.