I AMB QUI JUGARÀ EL BARÇA?

«Som més que un club,
menys que un país».

ALBERT FIBLA

Pel seu nom

Encara érem al mes de setembre, Tito Vilanova era un desconegut i per primera vegada la premsa internacional parlava de Barcelona com a capital d’un també desconegut i sorprenent Principat europeu. Els comentaris bullien en els diaris electrònics, i un dels primers arguments que articulistes i lectors van trobar a l’abast per aturar el procés català va ser el de preguntar-se on jugaria el Barça.

No cal dir-ho: aquest argument era utilitzat per signatures que mesos abans es planyien de la barreja entre futbol i política. Un intent inútil. El futbol és política vestida d’activitat física. Sempre ho ha estat. Des que els empresaris anglesos del segle XIX en recomanaven la pràctica perquè els proletaris aprenguessin disciplina i a seguir unes normes, fins a l’ús narcòtic de la lliga com d’«interès general».

El Barça ha estat, en aquest sentit, una formidable eina política, no cal dir-ho. S’ha identificat amb el catalanisme, amb la lluita contra Primo de Rivera i Franco. Ha tingut presidents exiliats i afusellats i, ja ho sabem, ha fet d’exèrcit sense armes de Catalunya, com en deia Montalbán. No és un cas únic. L’Spartak de Moscou dels anys quaranta, el dels germans Starotskin, va ser símbol de la lluita contra el KGB de Lavrenti Beria. El St. Pauli d’Hamburg representa l’antifeixisme a la lliga alemanya, com el Fenerbahçe correspon al proletariat d’Istanbul.

Però el més significatiu de l’argument culer per la unió d’Espanya és que exemplifica a la perfecció el transvasament sentimental.

El català indepe ja no troba al Camp Nou l’únic refugi simbòlic per expressar la seva catalanitat política. El Parlament, la balconada, el carrer, l’ajuntament insurgent… Les expressions estrictament polítiques s’han multiplicat i, per dir-ho així, el paper del Barça ha quedat «reduït» al simple gaudi futbolístic, que no és poca cosa.

De la mateixa manera, com ja hem vist, l’imaginari polític de la Hispaconsti, abans tan abundós (la movida, Almodóvar, l’AVE, el PIB del 3%, el matrimoni gai…), ha quedat també reduït als èxits esportius. I així, mentre el català va situant el club dins d’una perspectiva nacional no militant, des de l’espanyolisme encara es creu que el Barça és l’única institució simbòlica poderosa del catalanisme. I, tot fent una brometa histèrica, creuen que, entre la disjuntiva de proclamar una república o jugar amb el Getafe, el català no deixarà passar mai l’oportunitat d’una bona jornada de lliga.

La substitució de la política pel futbol s’ha traslladat al Regne.

HO HA DE VOTAR TOT ESPANYA

Això no té cap mena de sentit. I només en un lloc com la Península, on tenim la cultura política tan abandonada, es pot arribar a plantejar aquesta pregunta absurda. D’entrada, no ho ha fet ningú, mai, ni enlloc. Quan Irlanda va votar, no ho va fer Anglaterra. Quan va votar Algèria, França no ho va fer; no ho van fer els txecs quan Eslovàquia va marxar, i el Regne Unit, en el referèndum del 2014, tampoc no votarà. Exactament, per què Espanya hauria de ser l’únic cas a la Història?

Bé, perquè la independència ens afecta a tots, diuen. Com va afectar la independència de l’Índia als anglesos i la d’Estònia als russos. I?

De fet, una independència afecta tot el planeta i, precisament per això, hi ha els reconeixements internacionals, les peticions d’ingrés i, en el cas espanyol, les negociacions bilaterals i amb la Unió Europea.

Tornem a la imatge de divorci. Que un cònjuge marxi de casa és un fet que afecta la parella, els nens i la sogra. I a vegades la colla d’amics. Bé, ningú d’ells té vot. És una decisió dolorosa, amistosa, justa o esbojarrada, però unilateral. Sobirana.

Espanya li tocarà el rebre, però el cos polític espanyol és ja diferent del català. Són dues persones. D’aquí la importància, repeteixo, del fet sobirà català.